TAILANDIA NORD: Temple DOI SUTHEP en CHIANG MAI

La regla fonamental que s’aplica viatjant és la de la igualtat basada en el respecte mutu entre distintes formes de veure i viure la vida. 

Estar en contacte amb diferents maneres de viure i veure la vida obri la ment.

De Bangkok anem en tren nocturn cap a la zona nord del país volem visitar els monestirs i les tribus de les muntanyes: de les muntanyes baixes i de les muntanyes altes.

Per les finestres del tren apreciem com el paisatge es torna boscós conforme pugem i s’hi veuen els efectes devastadors d’unes inundacions que han patit estos dies a la zona. La imatge és de tragèdia, conreus inundats, cases sota les aigües…sabíem que havia plogut molt per esta part del país però no imaginàvem que havia fet tan de malbé.

Viatjant en tren de cami al nord. 
En despertar-nos ens trobem la desagradable visió d'uns pobles inundats.

Dins del tren dormim en lliteres, estem al mateix compartiment junt a altres viatgers asiàtics. Just al meu costat tinc dos monjos i dos persones més del país que, com nosaltres, se van cap a la zona nord.

Per la nit ho passem d’allò més bé. Intentant no molestar als locals muntem una espècie de festa privada amb beuratge preparat per un xic del grup que, expert en festes, ho ha previst tot a la perfecció. La intendència està super completa, menjar i beure per passar totes les hores de tren. I mentre nosaltres fem festa els altres estan silenciosos darrere les cortines que tanquen les lliteres.

A les lliteres intentàrem fer una festa silenciosa, per respecte als altres viatgers.

CHIANG MAI, situat en posició estratègica a la zona Nord de Tailàndia, és la nostra primera destinació. Hem fet 700 quilòmetres des de Bangkok. Malgrat ser la segona ciutat més gran de Tailàndia no té l’aspecte de gran. Els edificis són la majoria baixos. També es diu que és la més important culturalment de la zona nord i que s’ha modernitzat encara que no arriba a ser com la cosmopolita Bangkok. Jo la veig, al primer colp d’ull una ciutat “mes senzilla” més acollidora, menys caòtica...em sembla una capital de província, i m’agrada molt més esta mitjana simplicitat que s’hi respira. 

Chiang Mai

Per anar d’un lloc a altre per la ciutat pugem al songtaw que és com una furgoneta que fa la funció de taxi particular i comunitari perquè de vegades a meitat trajecte para i va arreplegant altres passatgers fins ocupar tots els seients. 

I amb este vehicle anem a Wat Phrathat Doi Suthep, el temple més afamat de Chiang Mai datat a l’any 1383. Conta la llegenda que els constructors elegiren el lloc col•locant la relíquia de Buda en la part darrera d’un elefant blanc i van deixar l’animal vagar. En arribar al cim de la muntanya, l’elefant va fer sonar la trompa i va caure al terra. Era el senyal que demostrava que era el lloc indicat i propici per a la construcció del temple.

És un temple molt sagrat per als tailandesos, conegut més com Doi Suthep que és en realitat el nom de la muntanya on s’hi troba, la muntanya més sagrada de Chiang Mai. També, al voltant del nom, diu la llegenda, una de les moltes que expliquen la història, que és com es deia un ermità que hi va viure. 

Ja ens estem acostumant a veure monjos amb la vestimenta de color asafranat.

No controle el temps que dura el trajecte però sé que està a 15 quilòmetres de la ciutat, i per l’ascensió de la ruta per carretera que fem, augure que hi haurà unes vistes fabuloses de Chiang Mai i farà més fresqueta que pels carrers de la ciutat. Ja es nota que estem al nord de Tailàndia i la xafogor de la capital Bangkok ara queda allunyada. 

Em conten que esta carretera d’accés es va fer durant la dècada de 1930, fins el moment no hi havia via directa, s’havia d’anar-hi pujant per la muntanya, els fidels ho feien fins que un monjo local, Srivichai, va veure la conveniència de fer la carretera i així afavorir la comunicació entre els pobles de la muntanya. Va proposar un pla, cada poble va construir 10 metres i així en sis mesos la carretera estava enllestida i a punt d’inaugurar.

Beneïda siga aquella decisió, gràcies a la qual jo estic pujant amb facilitat. Però avise, la ruta antiga continua intacta per als decidits senderistes que opten per experimentar-la

El primer que em crida l’atenció en baixar del vehicle és veure un grup de monjos que, amb càmera de foros penjada al coll també fan turisme com nosaltres. Em dóna curiositat saber com viuen, què pensem i sense pensar-ho molt més els ho preguntem. Ens conten que tot budista està obligat a passar un temps de la seua vida com monjo: dedicat a la meditació i oració.

El que ens resulta "xocant" és comprovar que els novicis es comporten com qualsevol turista.

 

Per arribar al temple Doi Suthep s’han de pujar 300 escalons, i com no? Nosaltres també ho fem, de la mateixa manera que ens llevem les sabates quan toca i ens tapem muscles i cames perquè el lloc ho requereix. Hi ha altra alternativa més còmoda per pujar, però ni ens preocupa saber quina és perquè pujar per esta escala és especial. Què són 300 escalons? Res. Així que endavant. 

I pugem les escales...el que ens espera dalt, val la pena.

I arribats dalt podem passejar lliurement pels recintes i jardins, escodrinyant tot el que ens ve de pas. Parem l’atenció en un mirador des d’on es veu la ciutat Chiang Mai i l’aeroport internacional. Veiem les dependències on viuen els monjos: monjos i aprenents conviuen al recinte. 

Crida l'atenció el conjunt de les campanes.

Edifici on dormen els monjos

Ens dediquem a observar la devoció, com fan les seues pregaries els locals i respectuosament mirem sense destorbar. Hi ha molt de turista, tailandesos també. Este és un lloc venerat. No acabe d’entendre l’art representat, hi ha elements hinduistes i budistes en una barreja d’edificis i estàtues. 

Observem tot el que ens envolta, de vegades sense entendre...

...però no importa...el magnetisme del lloc, per solemne, per religiós...és inevitable.

Front tanta diversitat, reconec que sóc una ignorant. És un lloc sagrat i no cal més, no cal entendre ni explicar, les veneracions són particulars. I viatjant arreu del món te n’adones de la immensa varietat de maneres d’invocar, de pregar...Esta diversitat és la gran joia que tenim que conservar i respectar.

L’olor a encens envaeix el recinte sagrat, també l'olor a cera de ciris cremats.

Que bonic és viatjar i poder veure tanta diversitat!!!!

QUADERN DE VIATGE, TAILÀNDIA estiu 2001