Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 30 de juliol del 2013

nº29- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: THE WAY ( El camí). PEL:LÍCULA



nº29-THE WAY
(El camí)
Director: Emilio Estevez

Esta és una pel•lícula de les que correspon, per llei, ser ressenyada al racó viatger. El mateix títol ja és una proba, “el camino”, que és la traducció del títol de la pel•lícula. La pel•lícula té tots els ingredients necessaris: està situada en Espanya, concretament Galicia, és una pel•lícula americana, tracta sobre un viatge..una transformació interior, mostra una visió nova del món, suposa conèixer nova gent...Són o no són ingredients suficients?

Els protagonistes principals són un pare (Martin Sheen) i un fill (el director de la pel•lícula Emilio Estevez), que són alhora pare-fill en la ficció i en la vida real. El treball del pare protagonista és senzillament magistral. El director és qui fa de fill, i fa homenatge al iaio emigrant gallec. Així que la pel•lícula és un clar homenatge familiar on a més a més s’hi pot gaudir de preciosos paisatges que quasi es poden seguir com una guia turística. També hi ha una preciosa música tot el temps, mentre dura el camí i mentre dura l’aventura.
La sinopsis és senzilla i fàcil d’explicar. Un pare va a buscar les despulles del fill, que ha mort al Pirineu fiancés quan començava a fer el camí de Santiago.

Al film, es deixa veure que pare i fill no tenien bones relacions perquè no compartien la mateixa filosofia de vida. Sovint apareixen seqüències de converses anteriors on el pare instava al fill a encarrilar la seua vida per la via d’estudiant havia encetat. El “problema” està en que arribat el moment de concloure els estudis, el fill prefereix deixar-ho tot per viatjar i  viure la vida, conèixer nova gent i nous paisatges. 
El pare se n’ha adonat tard del temps perdut entre discussions i  ara arriba a França  trasbalsat per la mort del fill. Sovint li ve al cap la conversa amb el fill quan este li diu que se’n venia a Europa i que després seguiria viatjant a Marroc i a altres llocs més. Per este motiu decideix fer el camí de Santiago i anar dipositant les cendres al llarg del trajecte per deixar que hi repose i concloure el desig del fill trepitjant este paisatge.

És una pel•lícula tendra, sensible, tal volta en tot moment predicible, però no importa. Gaudim del camí caminant amb el grup de protagonistes perquè la pel•lícula ens convida a caminar com ho fan ells, seguint el seu ritme, ens convida a fer amistats, a entrar als refugis per a dormir adonant-nos alhora de la gran varietat que hi ha. També mostra clarament la diversitat de gent que fa el camí, cadascú amb els seus particulars motius que els ha portat a mamprendre el camí.

El pare protagonista fa colla amb altres peregrins. En un principi és una relació involuntària però a poc a poc el pare ofuscat i tancat en si mateix pel dolor per haver perdut el fill i no haver pogut entendre’l realment, va compartint sentiments. El camí propicia confidències, el camí enforteix la relació i el camí crea uns vincles afectius on els protagonistes es donen mútuament suport.
M’he vist reflectida amb un de la colla de peregrins, concretament amb l’escriptor, perquè feia el que jo faig sempre quan vaig de viatge, llibreta en mà aprofitar cada moment per plasmar el que s’hi veu i el que se sent. 

En este cas l’escriptor, que és irlandès, ha perdut la inspiració i està fent el camí de Santiago per trobar-la, i la troba en entropessar amb el pare protagonista i la seua odissea, el seu motiu de caminada té prou contingut per al llibre que busca i que els editors li reclamen.

M’han agradat les converses mantingudes, que no arribaven a enlloc, sobre que és ser un bon peregrí, cadascú aportant la seua idea, la seua filosofia sobre el tema. Alhora que pensaven ells em feien pensar a mi, contrastant quina de totes les teories era similar a la meua.

El camí mostra la vessant de l’amistat i la fraternitat, l’evolució personal, el camí els canvia, fins i tot a qui no va amb la intenció de canviar.

I al final s’arriba a la destinació anhelada, donar l’abraçada a l’apòstol en la catedral. I el peregrins fan el que fem tothom quan anem a Santiago; veiem i ens sorprenguem amb l’enorme botafumeiro, si coincideix la teua visita amb una missa solemne, seguim el mateix camí que fa tothom fins arribar davant la imatge de l’apòstol, fem els mateixos rituals, els que la tradició marca per a tothom, no importa ser o no ser catòlic, no importa ser practicant o no practicant de la religió. Tothom fem el mateix, deixant-nos arrossegar, uns per la devoció, altres per la tradició, altres sense cap explicació.

En al pel•lícula, el grup de peregrins no acaben ací la peregrinació, i això ens dóna l’oportunitat de contemplar altre preciós paisatge costaner de Galicia. La colla de  peregrins acompanyen el pare  fins la costa de Muxia, hi  és on el  protagonista aboca la resta de cendres, és el punt des  d’on el fill acaba fent el viatge més llarg cap a l’eternitat.

Però el final del viatge a Santiago no significa que és el final de la pel•lícula. L’homenatge del pare no acaba visitant Galicia, l’homenatge al fill continua quan el pare se’n va a Marroc que era la següent parada que el jove tenia prevista. 

És la manera que opta el pare per a curar-se del dolor per la pèrdua. 





dissabte, 27 de juliol del 2013

COSTA RICA: La FORTUNA i el VOLCÀ ARENAL


 El volcà Arenal dóna vida a la zona, però també la pot destrossar. Cada dia ofereix l’espectacle del foc arrossegant-se, i malgrat ser encisador l'espectacle també espanta.

El volcà Arenal va despertar l’any 1968, arrossegant amb força conreus i cases. L’any 1975 de nou una nova erupció va fer córrer lava pel riu Tabacón que actualment està condicionat com balneari. L’activitat es va reactivar l’any 1998 amb explosions fortes. Des d’aleshores les emissions són diàries i l’espectacle atemoridor i encisador. Si de nou explotara el volcà s’emportaria tot darrere, des de l’edifici més proper a l’edifici més allunyat, perquè realment no hi ha res lluny i la força de la lava ho arrossegaria tot amb ella.

El volcà apareix i desapareix constantment.

L’habitació que tenim en este paratge natural està a la mateixa falda del volcà, una falda amb vegetació fins els cràter. Ens estranya i alhora ens tranquil·litza veure-la coberta de verdor. On està la lava? Ens preguntem, i ens contesten que just estem mirant la vessant que dóna al cràter apagat. Això tranquil·litza, perill directe no en tenim perquè el volcà tira la lava pel lateral i no directament a nosaltres.

Hi dormim...no està gens malament!

Des d’on estem el volcà es veu com un con perfecte, simple i afilat, però realment té dos cràters, i dels dos un està en actiu i l’altre apagat, tots dos estan junts i els fumerols es veuen de igual manera per tots els costats, però durant les emissions nocturnes, des del punt on m’hi trobe diuen que es veu com la lava s’aboca pel lateral i cap a la vessant contraria on estem nosaltres. El volcà tira lava i es veu com s’arrossega, és la seua manera de dir a tothom que està despert.

I l’hotel està a prop de la població de La Fortuna que deu tenir al voltant de 5000 habitants. Hi anem. Al poble tot gira al voltant del volcà.

De l'holtel ens anem a visitar la localitat que hi ha més aprop, és la Fortuna, a 17 km del volcà.

La Fortuna és una localitat que em crida l’atenció per neta, hi ha un parc central espaiós, amb moltes plantes i una església que presideix l’entorn. L’església que encara que no és ni grandiosa ni espectacular, té el rajols del terra hidràulics com els que hi havia abans a les cases dels nostres avis i m’agrada esta peculiaritat. L’església és l’edifici més alt i és el que més ressalta. Totes les edificacions no tenen més de dos pisos d’alçada.

Interior de l'esglèsia

La majoria de les cases de la població són centres dedicats a preparar excursions i activitats que es poden fer per la zona. S’hi veu molta organització, s’hi pot vindre sense res programat, i de segur que amb tanta oferta en un tres i no res ja se sap el que es pot fer. Hi ha molts llocs per dormir i per menjar i tendes per comprar records on els preus són desorbitats perquè són establiments per a turistes. Jo busque un llibre per a llegir esta nit al seient de fusta que hi ha al cancell de l’habitació que mira cap el volcà i no entre a una d’estes tendes per buscar-lo. Pregunte a la gent local i m’envien a una llibreria alhora papereria on compren les persones del poble, així i tot, de segur que el preu que em cobren no és el mateix que cobrarien a un veí. És el que hi ha i el que hem de suportar quan se’ns nota que som estrangers.


Un gran jardí presideix la plaça principal.

El poble de La Fortuna es veu aviat perquè no és molt gran, hi ha unes quantes tendes però no m’agrada comprar i m’avorreix mirar escaparates. Hem decidit, per suportar millor el calor que estem sofrint, seure per beure un refresc i així aprofitar per escriure. El lloc on estem està enfront d’una parada d’autobusos, així que molts dels que ens envolten són viatgers que estan fent temps abans d’anar-se’n cap algun lloc. Me n’adone que el xic que tinc enfront meu, en veure que trac el llapis també ho fa i escriu com jo. El que l’acompanya treu un llibre i es posa a llegir. Sense voler escoltar m’arriben algunes paraules de les que parlen. Són espanyols dels que van sense rumb fixat, motxilla en mà i temps per davant. És una manera de viatjar que té el seu encant. Jo també estic fent de manera relaxada este viatge per Costa Rica, només tinc horaris fixes per traslladar-me d'un Parc Natural a altre i també el dia de tornada a casa..

Fem un passeig pels carrers...

Deixem passar el temps en La Fortuna, passejant, descansant, xerrant, escrivint i donant ullades al volcà per si decideix destapar-se. Descobrim una pastisseria on comprem uns pastissos exquisits fets amb pinya. I carregades amb els dolços suculents tornem al lodge. L’oratge no convida a fer molt...però és just el que havíem previst. No volíem fer res. El volcà està cada vegada més tapat i pareix que hui plourà i no veurem el cràter, fa calor, no xafogosa, però en fa. 

El volcà cada vegada més tapat...

Malgrat ser una turista de vacances, m’agrada empassar-me de les noticies locals, i quan viatge fora d’Espanya compre algun dia la premsa, m’agrada emportar-me a casa algun exemplar.  Així que llegint el periòdic i llegint el llibre que m’he comprat sobre Costa Rica, no deixe de mirar el volcà perquè els núvols van i venen i mai se sap. Ja ens ho han dit clarament en La Fortuna: "Si ustedes quieren ver el volcán han de hacer fuerza mental y no dejar de mirar el cráter, se deja ver muchas veces, peró hay que estar mirándolo porque nunca se sabe cuando decide mostrase en público".

Per sort només arribar a l’habitació, encara de dia, el cràter s’ha mostrat majestuós i grandiós. Els núvols han decidit escampar un poc i deixar veure la part alta del volcà. Han estat 5 minuts de visió que la majoria de gent no veu. S’ha vist el volcà sencer amb tota la seua magnificència.



No deixem de mirar...no deixem de fotografiar, el volcà fa l'efecte immant.

La sort seria que esta nit també poguérem veure la lava...Ens deien també que quan plou hi ha més possibilitats de veure el volcà perquè els núvols es mouen amb més rapidesa, deu haver passat això i espere que de nou escampe a la nit. En estos moments comença a ploure amb gana. Tan se val, estem bé tenint al davant el volcà que ja hem vist “descobert”. Ara ja no pense igual com quan l’he vist per primera vegada, ja no em pareix perillós veure’l tan a prop.

He agafat el llibre i llig un poc, plou i no m’abelleix fer altra cosa. He decidit agafar el llapis i assaborir este moment escrivint sobre el que estic vivint. Pare per descansar, mirar el volcà i agafar el periòdic i m’assabente de les noticies del país. Torne a escriure. El diari LA NACIÓN és un dels de més tirada al país. És un gust llegir l’espanyol de Costa Rica on no s’empren articles per encapçalar les frases dels titulars, em resulta curiós llegir algunes frases com: “TRABAJOS AVANZAN LENTAMENTE”, “COLEGIO DE POCOCÍ PROCURA MEJORAS EN SU PLANTA FÍSICA”. “MINISTERIO DE SALUD RECONOCE PROGRESO POR LO QUE NO APLICARÁ  CIERRE DE INSTITUCIÓN”. “DIRECTOR SE QUEJA POR POCO APOYO ECONÓMICO PARA CONTINUAR CON OBRAS”. I és de ressaltar que després al desenvolupament de la noticia si que els utilitzen de la mateixa manera que ho fem en Espanya.

M’alegra veure que al periòdic hi ha presència espanyola. És un article sobre el director de cine Trueba que en Xile presentava un projecte de  pel·lícula basada en una novel·la del xilè Antonio Skármeta. I mirant i mirant descobreisc en una columna gràfica menuda en un apartat de societat titulat “BUENA QUÍMICA ENTRE PAREJAS”, una imatge dels prínceps d’Espanya amb un peu de foto que diu PRÍNCIPE FELIPE Y SU ESPOSA LETICIA MUESTRAN A CADA MOMENTO SU GRAN AMOR.

Veig que llegint i escrivint s’ha fet de nit fosca. Fa estona que els mosquits estan fent-se de notar. De sobte recorde que porte des d’Espanya, un aparell que emet un soroll que fa de repel·lent dels molestos insectes  i me’l col·loque,  l’encegue i no se si serà suggestió però pareix que ja no em molesten tant.

I es fa l’hora de dormir. Però a meitat nit ens desperten des de recepció. La sort ens ha acompanyat. Estic mirant la lava com surt del volcà i s’arrossega cap avall, he d’escriure que és el que veig en estos moments i plasmar que em fa sentir. Pareixen punts de llum semblants als focs d’artifici. És un espectacle incomparable, és foc incandescent el que emana del cràter acompanyat de trons ensordidors que realment, ho reconec sincerament, ara si, imposen respecte i temor.

Estic bocabadada mirant la lava,
no tinc una bona càmera per plasmar el que veig i vull que la retina ho capte tot al detall.
Aleshores vaig pensar que mai més veuria un espectacle semblant i estava equivocada perquè anys despres vaig pujar al volcà PACAYA de Guatemala i la lava s'arrossegava a pocs metres de mi.
Buscant en la web trobe una imatge que s'assembla al que vaig veure aquella nit.

No vull pensar si  ara decidira esclatar de manera més violenta i fer explosions més fortes. Algú del país em va dir que una de les pedres que en una ocasió va tirar, era de la grandària d’un vehicle...Paratges idíl·lics, instal·lacions perfectament edificades i precioses... tot se n’aniria en un tres i no res. Vull pensar que els vulcanòlegs controlen els moviments sísmics de la Terra en tot moment, que la ciència ha avançat molt en este aspecte i que si arribara una forta erupció es podria saber de bestreta. Vull creure-ho i a més confie plenament en qui controla este engranatge.No tinc més remei.

No em puc queixar, la natura m’ha regalat una imatge que probablement mai més veuré*, espectacle indescriptible que no ha tardat en desaparèixer perquè de nou els núvols han tapat la visibilitat.


QUADERN DE VIATGE: COSTA RICA,  estiu 2006

* Anys despres veuria la lava arrossegar-se a un metre de mi en el volcà PACAYA de GUATEMALA

Si vols, sobre el volcà Arenal pots llegir més en este bloc:
-Des de Monteverde  al Arenal per les munytanyes de Tilaran
-Creuant el llac Arenal



dimecres, 24 de juliol del 2013

PREMI VERSATILE BLOGGER 2013 al RACÓ VIATGER de Mariló



El RACÓ VIATGER de Mariló ha rebut altre premi. És el tercer des del començament encara no fa dos anys, és el premi VERSATILE BLOGGER, que em va arribar fa uns dies.

De nou gràcies...no...mil gràcies! 
Un premi sempre és benvingut, un premi sempre anima a seguir. 

Este premi no el coneixia, procedeix, de la mateixa manera que el premi Dardos, rebut anteriormnet, d’altres blocaires. És un premi simbòlic que té el gran valor de ser atorgat per gent que enten del tema, per blocaires, com jo, que mostrem el que fem i el que trobem en el nostres camins viatgers.

Esta vegada arriba de la mà d’un gran bloc de viatges, d’un bloc on es llig passió i aventura, on es veu qualitat, on es veu treball, és el bloc ALTRES INDRETS... http://altresindrets.com/, un lloc per perdre’s un ratet llegint i viatjant...viajant i vivint els relats, les fotografies i les sensacions que l’autor del bloc va relatant.

El premi té unes regles:
1-Publicar un post al bloc incloent la imatge del premi.
2-Agrair a qui t’haja premiat i afegir un enllaç al seu bloc
3-Compartir set coses sobre tu.
4-Atorgar el premi a quinze blocs que consideres mereixedors del premi. Esta és la part més complicada per la dificultat de fer tria entre tants blocs.

Sobre mi?
-M’AGRADA llegir...parlar de llibres...animar a llegir...i a que es parle de llibres...i ho faig sovint.
-M’AGRADA fer fotos quan viatge i tinc la casa i l’ordinador plens d’àlbums, perquè ja tinc totes les fotos antigues escanejades.
-M’AGRADA escriure de viatges i d’altres coses... i tinc la gran sort de veure molts dels meus escrits publicats.
-M’AGRADA saber de la historia local i les tradicions d’on visc també d’allà on vaig.
-I com no?... M’AGRADA viatjar siga com siga i tinc sort de poder fer-ho. Sóc com els grans “menjadors” que no li “fan ascos a res”, i aixì com ells ho troben tot bo i estan a punt per empassar-se qualsevol cosa, jo sempre estic a punt per “eixir” i li trobe el suc del lloc que visite. Les circumstàncies dirigeixen que viatge sense horaris, lliurement, o sabent de bestreta la ruta a seguir i les parades a fer, que siga dirigit amb grup o preparat per mi i a soles, maleta o motxilla...fent vivac sota les estrelles o dormint en hotel on les estrelles presideixen la façana.... tan se val, l’esperit viatger es porta dins..són maneres de mirar...són maneres de ser...
-Qualsevol lloc, prop o allunyat es bo per visitar però si hauria d’escollir... M’AGRADA molt Guatemala i també Egipte. En el primer vaig assaborir la vida actual, en el segon vaig aprofundir en el passat faraònic.
-I per últim...m’ho passe bé amb el meu treball diari, M’AGRADA, i això és altre gran privilegis: sempre envoltada de xiquets, que són els més agraïts i alhora sincers, els més receptius i benvolents i m'agrada pel fet d'ajudar-los en el llenguatge, la base de la comunicaci...i també per tindre'ls a punt sempre per convidar-los a que coneguen altres països, altres mentalitats, altres paisatges... 

I sobre la llista dels blocs a qui atorgue el premi..? Per a no repetir els de les altres vegades he triat entre els que he descobert fa poc i que trobe interessants...

-Rutes de la memòria: http://coneixerhistoria.cat/rutes/
-Xàtiva; punts de vista, (secció de viatges): http://ximocorts.blogspot.com.es/
-Diari de la bona vida: http://diaridelabonavida.com/
-Quadern de Jordi Orts http://jordiorts.com/
-El diari dels nostres viatges http://diarijaumeicris.wordpress.com/
-Loop, la volta al món per parts: http://hatshet.wordpress.com/

Felicitats i endavant, a seguir escrivint...a seguir viatjant…



dimarts, 23 de juliol del 2013

FOTOS i MÚSICA: Paris (França)




Escala en Paris...
o com aprofitar el temps i visitar la capital de França en unes hores solament...



Música:
 "El cielo sobre Paris"

Pots llegir el text sobre Paris que complementa el vídeo en el bloc:

dissabte, 20 de juliol del 2013

ÀUSTRIA: Llac JAGERSEE i Llac TAPPENKARSEE


M’agrada veure este país des de les altures i haver aconseguit un dia més el repte de la caminada. Esforç i satisfacció s’ajunten en este passeig per les muntanyes d’Àustria.

No cal paraules...les imatges parlen...

Estem en Àustria i la finalitat del viatge és caminar, caminar pels Alps. Cada dia és un repte i cada dia ens superem, de la qual cosa ens vanagloriem.

Hui fem ruta des del llac Jagersee al llac Tappenkarsee. Este últim està a la part alta d’una cataracta i cap allà que hem anat sense saber molt bé que és el que ens esperava. Cada dia hi ha una sorpresa diferent, un entrebanc que s’ha de passar si es vol avançar així que amb l’ànim de “ja veurem hui que toca fer” iniciem el trajecte.

...aigües transparents...gelades...

El llac Jagersse és preciós, les muntanyes l’abriguen, l’envolten...Mirem tot el llac per fer-nos idea de la caminada i per on hem d’anar i ho mirem amb detall. Ens situem davant d’unes barques i enfront, allunyada i al fons està el nostre objectiu. Cap allà és on anem, sembla llarg, sembla impossible, sembla una odissea travessar tot aquell espai.


La caminada ens fa admirar encara més. si cal, el paisatge.


Primer hem caminat vora el llac al voltant d’una hora, de manera còmoda perquè no hi havia quasi desnivell, només 200 metres, però quan estem a 1341 metres, comença la dificultat i ja no és tan fàcil caminar, hi ha pendent de 600 metres.

Hi ha trams fàcils...


I caminant caminant arribem fins els 1748 metres d’altitud i s’hi nota. Des de dalt veiem el primer llac, sembla impossible haver pujat tant!

I altres no tant...les imatges mostren d'on venim.

Després de fer la llarga caminada hem arribat seguint un senderol de pedres costerut i de tant en tant s’han de creuar riuets d’aigua, sortosament amb no molt de cabdal. Els travessem sortejant l’aigua saltant com granotes de pedra en pedra. Al final no ens hem remullat.

Passem una cataracta.

Només trobem un entrebanc inesperat. En un moment donat hem hagut de travessar la cataracta abans d’arribar. És cert. Ha plogut tant durant tants dies seguits que per un dels llocs on obligatòriament hem de passar hi ha una cataracta per on baixa l’aigua de la part alta de la muntanya, que és on anem.

Les cadenes i algun que altre braç amic ajuden a passar entre aigua i pedres.

El moment requereix destresa i també ajuda dels companys de grup que voluntàriament ofereixen una mà on poder-nos recolzar. I així anem passant un a un, uns ajudant a passar i la resta esperant a l’altra banda amb un “ai” per si hi ha alguna caiguda, però alhora preparats càmera de fotos a punt per pillar el moment crucial. 

Tothom espera per veure qui és el primer en relliscar i donar-se una remullada...

Però tot passa entre risses. Sembla una situació perillosa però no ho es, és cert que s’hi pot relliscar, que ens podiem mullar, que podiem haver tingut una torcedura de peu per ser terreny pedregós..però tambè és cert que hi ha unes cadenes tambè per poder agafar-nos i ajudar-nos mentre es travessa la cataracta. 

Jo ja he passat l'obstacle...sortosament sense remullar-me.

Al final cap de nosaltres s’ha mullat fins els genolls com auguraven els experts per a que posarem atenció quan passarem...

La pujada ha costat molt. Hem sudat de valent. La vestimenta que portem, com si forem cebes i poder anar llevant-nos capes, és la més encertada per a este tipus de caminades.  


Al final...la recompensa...un paisatge sense precedents


I una vegada dalt cal admirar el que ens envolta, respirar l’aire pur de la muntanya, agrair el privilegi de poder gaudir de tanta meravella i felicitat. Perquè estar en un punt tan alt envoltant de tant de verd és com estar al cel. Descansem un poc però encara queda altra caminada per tal d’arribar al refugi on dinem i on parem més temps.

Hem de retornar pel mateix camí i no és plat de bon gust, s'ha  de fer frenant els peus.
La baixada tampoc ha estat plat de bon gust perquè s’havia d’anar frenant. Però, i estes paraules són certes, tot ha valgut la pena: l’esforç, el passar pels rius i per la cataracta, l’ascensió, la baixada...tot ha valgut la pena per admirar el paisatge des de la part de dalt de la cascada. El paisatge és espectacular. El llac...els cims envoltant-nos i sortosament sense núvols amb boira. Naturalesa plena i sense tapar i és que de vegades l’oratge gasta una mala passada i amaga la bellesa, i este no ha estat el cas.


Dos fotos juntes...impressionant, encara que no estiguen perfectamnet quadrades.

M’agrada veure este país des de les altures, m’agrada haver eixit triomfant del repte de la caminada. Esforç i satisfacció s’ajunten en este passeig per les muntanyes d’Àustria.

QUADERN DE VIATGE, ÀUSTRIA, estiu 2005


dimarts, 16 de juliol del 2013

nº 28-RESSENYES LITERÀRIES i de cine: EL TAO DEL VIAJERO. LLIBRE



nº28-EL TAO DEL VIAJERO
Enseñanzas de vidas en la carretera
Paul Theroux

Ressenya feta per editorial  Alfaguara 2012
Paul Theroux celebra cinquanta anys de viatges pel món i reuneix el millor de la seua obra i passatges més memorables d’aquells autors que l’han formant com lector i com viatger: Vladimir Nabokov, Samuel Johnson, Evelyn Waugh, Charles Dickens, Mark Twain, Ernest Hemingway, Graham Greene i DH Lawrence entre altres s’hi donen  cita en estes pàgines. Guía filosòfica i llibre de viatges alhora, El Tao del viajero és una obra per a regalar i atresorar, per a llegir una i altra vegada com llibre de capçalera que marca el camí espiritual del viatger que tothom portem dins.
Opinió personal
Sense dubte el que em va atraure al primer colp d’ull va ser el títol: El TAO DEL VIAJERO, i malgrat pensar que era un titol-ganxo per a qui ens agrada viatjar, vaig caure en la temptació i el vaig comprar sense saber-ne res del contingut. Tao és una paraula que em va suggerir camí, norma, filosofia... també l’autor va contribuir a que comprara este llibre perquè sabia que es tractava d’un expert viatger. Endevinava que era dels llibres que m’agrada llegir per a subratllar, per a rellegir més tard, per assaborir el que per alguna o altra raó durant la lectura remarque d’entre tot el text.
És un llibre on no solament parla Theroux, cada pàgina convida a llegir paràgrafs seleccionats de llibres de grans viatgers o grans escriptors de viatges, i cal fer la matisació perquè llegint este llibre he descobert que hi ha més d’un autor que ha escrit sense eixir de casa, sense trepitjar el terreny que amb tanta vehemència descriu.
És una selecció limitada, no estan tots els gran viatgers, però seria impossible incloure’ls.
El llibre està dividit en apartats, al meu parer un poc caòtic, al primer cop d’ull desordenat, de vegades repetitiu perquè un mateix tema el mostra des de perspectives diferents, tal volta esta aparent estructura desorganitzada és perquè no és un llibre destinat a ser llegit de manera lineal.
És com un viatge que va fent-se sobre la marxa, un viatge que dóna peu a fer un deambuleig per descobrir l’essència, com quan anem caminant i de vegades no sabem per on anem, estem  a un carrer i després ens abelleix hi retornar. És el que passa amb este llibre, una vegada feta la primera llegida o ullada, cal buscar o rebuscar entre les pàgines allò que vols de nou llegir, de la mateixa manera que tornem a un carrer que volem de nou visitar. Jo he gaudit més en les llegides posteriors a la primera, perquè he llegit seleccionant i saltat d’una part a altra.
Comença l’autor exposant la importància de “l’altre lloc” i després ja passa a parlar de diferents aspectes, però donant pas a altres viatgers del passat transcrivint cites o paràgrafs de llibres escrits. El primer capítol, una síntesi de viatge, tracta el tema de la necessitat de moure’s, reafirma que el camí és vida, mostra dues paradoxes del viatge, parla sobre el viatge solitari, sobre l’anonimat del viatger, sobre falses il·lusions, sobre les ciutats, sobre l’aventura, sobre l’optimisme viatger, sobre viatge i tradició, viatge i política o viatge i porno, I també parla del viatge com pèrdua de temps, com intrusió, com transformació, com cura d’humilitat. Tracta el tema de l’escriptura viatgera, dels viatges en temps turbulents, sobre els olors que identifiquen un lloc, sobre el turisme, sobre viatges en avió...i tot este contingut només en les primeres quaranta pàgines.
Els altres capítols els dedica a dissertar sobre quin és el país melic del món o quins els plaers del tren i sobre la sapiència viatgera de molts autors de renom, esbossa regles de viatge, parla sobre la durada dels viatges, sobre curiositats que s’ incloïen a l’equipatge. Parla també sobre pors o neurosis de molts, sobre viatgers que no viatjaven soles...parla sobre el fet de ser foraster, sobre els viatges a peu, sobre el plaer del que és inhòspit i tracta el tema dels menjars. Descobreix la imaginació d’alguns autors revelant que han  inventat llocs que no existeixen i mostra gestes viatgeres temptant així a  llegir els llibres sencers on estan relatades. També parla sobre entorns únics i fa anàlisi d’alguns noms de llocs que només escoltar-los evoquen un paradís i després deceben, disserta també sobre llocs perillosos o llocs feliços.
Tal volta el títol el trobe massa pretensiós perquè la paraula TAO comporta molt, però no deixa de ser un llibre curiós,sorprenent i revelador en molts aspectes, un d’ells que no m’havia parat mai a pensar, és que no tot viatger té el do de l’escriptura i facilitat per a fer-ho, i així alguns llibres han eixit a la llum després d’un extraordinari esforç de plasmar la vivència per part de l’autor. També m’ha descobert el fet que molts llibres estan fets basant-se en altres escrits prèviament i han escrit sobre paratges sense haver vist mai el que descriuen.
 El gran valor que li trobe, una vegada acabat, és la passió viatgera que s’hi respira en cada línia escrita. No sempre es parla bé del lloc, tanmateix el llibre incita a seguir viatjant i a llegir més i més...jo ja tinc llista feta d’alguns títols que no em vull perdre als quals “El tao del viajero” fa referència.
El llibre acaba detallant les deu regles bàsiques a seguir, el tao del viatger o “el camí espiritual”,  regles amb les quals podem estar d’acord o no, però hi són. És l’opinió d’un gran expert.


.

dissabte, 13 de juliol del 2013

GUATEMALA: Rio DULCE


Estàvem a RIO DULCE, riu dolç segons el seu nom, i també bonic pels paisatges que guarda...però lleig i amarg en adonar-nos-en en primera persona de la dura realitat dels maies que viuen a la seua ribera. 

Començàrem la jornada eixint de matí i amb llanxa. El dia es presentava tranquil. I cert que ho va ser, tranquil i fabulós admirant les aigües del RIO DULCE, riu dolç, mirant vegetació frondosa pels costats i endevinant la vida que portarien els habitants de les cases que vorejaven el riu. 

Rio Dulce va ser per uns dies la "nostra carretera", 
només ens traslladàvem en llanxa per anar d'un lloc a altre.

No trobàrem molts animals desl que hi viuen, només es deixaven veure cormorans, pelicans i gavines, però si molta gent, dones rentant roba o escurant la vaixella, homes dormint en una hamaca i xiquets banyant-se o jugant a les aigües. Sovint ens creuàrem amb canoes d’homes pescant, eren maies que vivien a certa distància de la vora del riu en aldees separades de tota civilització.

Cases a la ribera del riu...

...animals...gent pescant...

...i paisatges espectaculars.

Amb el kayuco ens endinsàrem per estretes llacunes i en una d’elles trobàrem una inesperada imatge. De lluny s’hi veia una casa de fusta i palla, com totes les de la zona. Semblava buida, a mesura que ens apropàvem començaren a aparèixer xiquets i més xiquetes, menuts i majors que amb les seues canoes venien cap a nosaltres, algun, fins i tot, es ficà dins la nostra embarcació. De sobte no n'eren uns pocs, n’eren molts els qui amb crits i súpliques ens demanaven.

I ens cridà l’atenció escoltar que el que volien eren dolços. No sé si l’explicació és que “dulce, dulce” seria una de les primeres paraules en espanyol que s’ensenyaren o tal volta era l’única que coneixien perquè eren indígenes amb llenguatge propi, però el que és cert era que només volien dolços i llepolies, xiclets i galetes...

Entre l'exhuberant vegetació de manglars vàrem veure una casa.

Ens apropàrem...

Els xiquets ens abordaren, no ens entenien, parlaven el seu idioma maia i només encertaven a dir la paraula "dulce".

Era dilluns i els xiquets no estaven en escola. Segons ens contà el llanxer, possiblement el mestre havia agafat un dia més de festa. Esta actitud, no molt lloable per part del mestre, pot tenir una explicació i és que per accedir a estos paratges més allunyats els costa molt de temps

Gaudint d'un privilegiat paisatge en el qual s'hi reflexava la vegetació en l'aigua, començàrem un debat-reflexió sobre els xiquets i els  efectes del progrés al món. 
La imatge que acabàvem de veure posava els pèls de punta, una vegada més. Però més encara va ser adonar-nos-en, només avançar uns metres que hi havia unes cases grans, precioses i ben condicionades. Endevinàvem que pertanyien a gent rica i per l’aparença de cases deshabitades suposàrem que els esmentats privilegiats tenien les cases del riu com a segon vivenda. 

Quin contrast¡. Donava coratge trobar tanta diferència, pobres i rics convivint, uns segurament morint de fam i malalties, altres amb luxes. Donava què pensar: ells malvivint... i nosaltres...què fèiem nosaltres? viatjant...i de manera “insultant”, com solia dir i repetir l’amic Rafa que m’acompanyava en veure estes situacions en les quals posant-nos al costat, i sense fer cap ostentació, simplement pel fet d'anar-hi des d'un país tan allunyat, s’hi feia més patent la diferència social. 

El riu és vida per a molta gent, alguns viuen a la ribera, altres baixen de les muntanyes per pescar.

Aparentment són feliços i no tiren en falta el que no coneixen, és el que se sol pensar, però mirant-los com ens miraven, cert que entraven dubtes si eixa felicitat els durarà...

I amb estos pensaments seguirem...teníem una destinació concreta, veure de primera mà un projecte molt lloable, promoure el treball artesanat d'unes dones que ajudava la comunitat maia de la zona. 

La cooperativa de dones maies...un punt d'esperança.
Estava situat en meitat de no res. Hi preparaven a joves per ensenyar-los a aprofitar els recursos naturals dels quals disposaven i fer-los servir per a treure rendiment. Així del fruit d’un arbre confeccionaven veritables joietes, diminutes figures com animalets, símbols de deus...i tot col•locat en clauers, penjolls per al coll o polseres. També hi havia una sala d’exposició que mostrava teixits i altres productes fets per les dones de la comunitat. M’agradà, era una bona iniciativa, una ajuda necessària i efectiva i que deuria de proliferar més.

 En esta comunitat s'aprofita tot el que la natura ofereix per transformar-lo i poder vendre'l .Les aigües braves corren  al voltant .

Altra parada del camí va ser un paratge al mateix costat del riu on hi havia unes piscines naturals d’aigües calentes i sulfuroses veritablement temptadores. Però no era el moment de remullar-nos, tal volta si ho haguérem previst...volíem encara fer tant!...Al costat hi havia un local per menjar, un “comedor”, com deien allà, amb menjars suculents i econòmics, però no era hora...era massa prompte per dinar.  

Paràrem un poc en un paratge amb aigües termals, no el suficient per poder banyar-nos.

Estàvem coneixent la realitat de manera directa, i no deixàvem de pensar, de contrastar els nostres privilegis i la seua felicitat, les seues necessitats i la general insatisfacció occidental.

Però de sobte ens endinsàrem en un paratge que ens va fer oblidar un poc el sabor amarg de la situació viscuda. Era una estampa de postal, de quadre de pintor afamat. I nosaltres estàvem formant part d’eixe quadre! De nou ens sentírem uns privilegiats per poder gaudir de tanta bellesa. 

Allò era com si formàrem part d'un quadre...

El riu estava ple de nenúfars, centenars de nenúfars cobrien les aigües verdoses com si fóra un mant de gespa. I dels nenúfars brotaven floretes blanques que li donaven color per trencar la monotonia cromàtica. Un plaer per als sentits, per a la vista i per al cos en general, pel benestar que oferia semblant panoràmica.  

Seguírem el camí pel riu dolç. I dolç i relaxant va continuar sent el passeig travessant les aigües. Unes vegades agafàvem velocitat i altres anàvem lentament. La imatge dels nenúfars vista no feia molt, havia sigut un goig per als sentits i sortosament continuaríem amb la mateixa estampa, però esta vegada en una estreta llacuna plena de manglars. Donava la sensació que els manglars  amb el seus arrels ferien les aigües, però alhora hi estaven  els nenúfars que ho cobrien per curar. Sé que és una comparació un poc idealitzada... però el paisatge convidava a inventar històries i somniar, és un dels plaers de viatjar..

Navegar entre nenúfars va ser una experiència inoblidable. Al kayuko tots callàvem, com extasiats. 

L’últim que vàrem veure abans d'assaborir la cervesa marca “gallo” del dia i omplir la panxa, va ser un castell a les portes del llac Izabal, una fortificació, altre testimoni més del domini espanyol.

Fortificació espanyola a les portes del llac Izabal.

I al final...a beure la gallo del dinar, que ja  formava part del  ritual diàri.
Després de dinar arribàrem a "Tortugal", que era el nom de l’hotel...o lodge...o alberg...o no sé quin nom seria l’adequat, un lloc que sabíem de bestreta no anàvem a dormir en bones condicions...per estar enmig de la natura, amb animals i bestioles de companyia...i per tenir llum limitada, la qual cosa era comprensible per estar en un entorn natural protegit. 

Hi vàrem patir un problema en la reserva de les habitacions. Un dels inquilins havia decidit quedar-se més temps del previst. Però després de tota la vesprada lluitant pel que consideràvem el nostre dret, vam aconseguir el que volíem: dormir, els sis de la colla, als tres únics bungalows que hi havien.

Realment, els bungalows estaven molt bé, malgrat tot.

Els altres inquilins dormien quasi a l'intempèrie, a unes golfes on les parets no arribaven fins el sostre de palla.

Eren els millors llocs que hi havia per a dormir, però això no li lleva el fet que a l’interior s’hi veien grans esquerdes per on podien entrar tot tipus d’animals. Per tapar una d’elles vaig utilitzar una gran manta. I l’estora per tapar baix la porta per no deixar entrar intrusos de l’espècie animal. També hi havia per tot arreu forats per on passaven fàcilment aranyes o panderoles...i no diguem res dels mosquits. La meitat d’una paret no tenia vidres només una enorme mosquitera sense més i que deixava veure els ramatges que ens envoltaven, que eren les branques on vivien els “monos aulladors” que tant cridaven. 

Pensant-ho bé, ara en la distància del temps, el lloc no estava gens malament... i tampoc haguera estat mal dormir a les golfes. Aquella nit vaig dormir com els àngels, plàcidament..Si van haver mosquits no em vaig adonar...i encara no sé com vaig aconseguir el son tan ràpidament perquè just abans d’entrar al bungalow, una aranya grossa quasi com la meitat d’un puny  estava  damunt la claueta de donar la llum i volia entrar amb mi a l’habitació.

Encara que a la foto no s'aprecia, l'aranya era gegant...dins de la seua espècies...és clar.

La que si va entrar va ser una panderola... que malgrat seguir-li les passes no vaig veure eixir. Segur que ella també era inquilina de la mateixa habitació i reclamava el seu dret.

El que em va desagradar eren les aigües estancades que ens envoltaven però però fins i tot, als mals olors la pituïtària s’acostuma...I és que quan es viatja s’ha d’estar preparat per a tot el que vinga...i adoptar-ho com si fos la cosa més natural del món. 

No donava molt de gust passejar pels voltants per l'olor que desprenien les aigües estancades.

Però el desagradable olor es veia compensat amb l'abundancia de flors que hi havia per tot arreu.

REFLEXIONS POSTERORS, GUATEMALA, estiu 2009