Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 29 d’octubre del 2013

nº34 RESSENYES LITERÀRIES i de cine: Els temps de Sara. LLIBRE



nº34-ELS TEMPS DE SARA
 Lucia Arenas

Ressenya feta per edicions del Butllent, any 2012

En “els temps de Sara” la protagonista veu com canvia la seua vida el dia que fa setze anys. Per una banda, coneix l’Àlex, algú molt especial per a ella. Però per una altra, son pare li conta un secret de família molt peculiar: li parla d’un gen que predestinarà la seua vida, de desaparicions familiars, de viatges impossibles de creure...

Opinió personal

Hui dedique este espai del racó viatger a una escriptora valenciana, Lucia Arenas, nascuda a Benigànim, a la Vall d’Albaida. Lucia Arenas ha escrit una novel•la juvenil destinada als adolescents “setze anyers”com els protagonistes de la trama, però puc dir que a mi, que ja fa temps que he passat eixa etapa, també m’ha enganxat la lectura d’este apassionant relat.

Vaig comprar el llibre perquè m’abellia llegir el que Lucia havia escrit, i ho vaig fer sense saber què anava a trobar, sense cap referència de contingut, solament sabia que la novel•la havia estat guardonada i que estava ocupant els primers llocs en els llistats de llibres més venuts. 

I quan vaig començar la lectura gratament em va sorprendre trobar un llibre que parlava sobre “viatges” i estava situada a Gandia. Si, he dit viatges, que és un tema que a mi m’agrada tant, i he dit Gandia, la ciutat que tinc molt prop de casa.

 I em va sorprendre també el fet que la trama m’atrapara i no poguera deixar de llegir. No podia parar perquè volia saber que li passava a la protagonista Sara. Sincerament dic, que no esperava tribar similar contingut en una novel•la juvenil. El que esperava era  trobar-me amb els tòpics de sempre, els que s’escriuen per al joves perquè realment són els que els agraden, i per contraposició el que em vaig trobar va ser dos personatges. Sara i son pare, que feien uns viatges especials, uns viatges que més d’una persona desitjaria fer realitat.

Perquè els viatges relatats al llibre són diferents als que se solen fer en “la vida real”. Els viatges dels quals parla Lucia en la seua novel•la són viatges en el temps. I esta part és la que més m’agrada de l’obra, no perquè jo desitge traslladar-me al passat, (cosa que no m’he plantejat mai), sinó perquè em sembla una idea veritablement original que enfila molt bé la novel•la. 

Estos viatges en el temps tenen  una explicació, que encara que és il•lògica per a la ment humana, Lucia ens convenç amb la seua narrativa i  acabem acceptant-la. El culpable és un gen congènit i familiar que fa que de tant en tant els afectats pel gen viatgen al passat, més o menys allunyat depenent de la força del gen heretat. La Sara protagonista, son pare i els avantpassats, són els afectats. El pare retrocedeix no arriba a cent anys i Sara, amb un poderós gent com el de la iaia, retrocedeix als segle XV, als temps de Francesc De Borgia. I és que altre aspecte que resulta interessant és conèixer la Gandia antiga, ben documentada, contrastada amb l’actual.

I si arribem a creure’s semblant utopia és  per l’estil narratiu, on una primera persona no ens deixa en cap moment explicant-nos què senten tots els personatges siga al passat o al present. Es per això que la lectura resulta fàcil, no cal esforç per traure conclusions perquè l’autora ens va marcant cada pensament i cada fet. Segurament és una de les raons per les quals al públic juvenil li resulta agradable llegir este relat, no s’ha de pensat, s’ha de deixar portar per la lectura. I altra raó per la qual esta obra agrada tant a la jovenalla és perquè hi ha pel mig una història d’amor adolescent “en tota regla” , però ben escrita, de manera que no resulta “empalagosa”  per a la mirada adulta que no veu les coses amb la mateixa perspectiva.

 En “Els temps de Sara” llegim l’evolució d’un amor, l’amor de Sara i Alex, llegim pas a pas quan el coneix, quan comença a sorgir la xispa i quan es consolida l’estima, sabem del temors, de les alegries, dels patiments...el jove adolescent que llig este relat s’hi pot veure el reflex del que viu o tal volta voldria. 
L’autora compagina estos passatges de la vida present de Sara amb la vida que porta al passat, on no falten aventures, on no falta el desassossec i també hi ha cabuda per a una part assortida de tendresa. No desvetlle més detalls, llegiu-los vosaltres. Les aventures de Sara al segle XXI i al XV us apassionaran.




dissabte, 26 d’octubre del 2013

ÀUSTRIA Inundacions a Innsbruck


La paraula Innsbruck significa “pont sobre riu”, i hui sembla, i m’agradaria estar equivocada, que serà a l’inrevés: “riu sobre pont”

"El tejadillo de oro", simbol de la ciutat.

Estem als Alps, hem vingut per caminar per sendes de muntanyes que quasi toquen el cel, tanmateix, hui descansem de rutes alpines i fem ruta urbana, plou massa per trepitjar muntanya.

Des de la nostra seu al gastoff de sant Johan eixim a les 8 del matí cap a la ciutat d’Insbruck. Ens esperen 3 hores de camí, però esta vegada no anem a peu com els altres dies, ho fem en autobús fins arribar a una ciutat molt bonica. Ho sé perquè la conec, ja he passejat pels seus carrers i he admirat les façanes i l’agradable ambient. És insbruck.

Però hui una cosa canvia respecte la vegada anterior. Degut a les intenses pluges que han caigut durant els dies passats, en la ciutat i en tot el Tirol en general, el riu està a punt de desbordar-se, és una situació inusual que fa una dècada que no passa.

La paraula Insbruck significa pont sobre riu, i hui sembla, i m’agradaria estar equivocada que serà a l’inrevés, “riu sobre pont”. Les inclemències del temps són les que manen i sobre les quals no s’hi pot fer res.

Estem passejant, protegits per impermeable. Paraigües no en tinc i fa falta. Plou tant que no podem alçar el cap i mirar façanes. Hem d’anar sortejant bassals i buscant balcons o porxos on refugiar-nos.


Plou tant que no dóna temps de mirar els edificis que anem trobant en el nostre camí.
Malgrat tot, arribem al punt principal d’Innsbruck, el monument que cap persona pot deixar de visitar, és el Tejadillo de oro, que té un total de 2657 teules daurades, al menys això diuen.

I és que anem directes a la plaça principal on està el monumnet que cap persona deixa de veure en arribar a la ciutat.

Em fie de la informació, ja li està bé si alguna persona s’atreveix a comprovar-ho. Va ser manat construir per Maximiliano per poder seguir en lloc preferent les representacions i tornejos que s’hi feien a la plaça. Vaja amb el sobirà!, privilegis que no falten!

Com l’impermeable no és prou, decideisc fer el que tothom fa: em compre un paraigües. I mentre el compre pense, bon negoci este, perquè en dies com el de hui és venda segura i les tendes acaben amb totes les existències.

Malgrat la pluja...fem fotos...

Quan vaig a comprar-me’l hi ha poc on escollir i acabe agafant un plegable blau que té dibuixades flors edelweiss, les flors típiques alpines que estan protegides perquè estan en perill d’extinció. Així que com no hi ha a l’abast per poder collir-ne, jo me n’emporte a casa un bon grapat, i em conforme encara que estiguen dibuixades. Fa uns dies en una de les caminades en vaig veure una, menuda, delicada, preciosa... calia mirar-la i ni tan sols tocar-la.

És una llàstima que ploga...hi ha tants detalls per a mirar!

La visita a la ciutat la fem per lliure, només hem quedat amb tots els del grup a mitjan vesprada per a la tornada, concretament a les 5. Però plou i plou massa, passegem però sense perdre de vista el riu. Estan protegint els laterals amb sacs per a evitar el descordament. També totes les cases tenen les portes d’entrada amb fustes protectores per a que no entre l’aigua. Innsbruck està en emergència, i nosaltres fent turisme! quina incongruència!




Com la ciutat no és molt gran en tot moment estem els del grup trobant-nos i passant-nos les noticies que escoltem de boca dels policies, dels botiguers o dels periodistes a les noticies de la tele. Duen que estan tallant carreteres! Eixa és la pitjor noticia. Si no ens donem pressa ens quedarem incomunicats i no podrem tornar a sant Johan.

Insbruk és una ciutat acollidora i bonica..hui no hem tingut sort en l'oratge, però no importa.

la catedral

L'impermeable no és prou...cal comprar-nos un paraigües, jo me n'emporte a casa un decorat amb flors edelweis.

A poc a poc el grup anem ajuntant-nos i decidim anar-nos-en el més aviat possible sense esperar l’hora establerta. Tanmateix això no és possible, primer perquè una persona del grup no acudeix a l’hora de la partida perquè no li ha arribat la noticia que se’n tornem abans. I segon perquè, quan ja estem tots, ens anuncien que les carreteres estan tallades i hem d’esperar ordre d’eixida.

No nomes les noticies espanten, ho estem veient al carrer, els sacs i fustes protegint les entrades de les cases, el soroll de les sirenes dels bombers en tot moment, així com també posa els pèls de punta veure els helicòpters sobrevolant la zona a baixa altura.

Tot ens corrobora que la cosa va a més. Anem cap al riu on estan els policies expectants mirant la pujada del nivell d’aigua, no sé si els sacs impediran que l’aigua inunde els carrers...no ho sé ni ho vull saber...prefereisc anar-me’n abans.

Mirar el riu espanta...

Tothom, forasters i locals, mirem preocupats i ignorants què passarà. Llàstima! Tanta angoixa impedeix assaborir la ciutat en els moments que la pluja ha parat.

Fa 10 anys que Innsbruck no s’inunda, fa 10 anys... i havia de passar ara, just quan estem nosaltres. Quan ens donen el permís oportú eixim però no podem anar per la ruta prevista perquè els pobles estan inundats. La solució només viable per qui coneix la zona al detall és donar una volta enorme per muntanyes evitant la zona del desastre.

Hem de buscar carreteres estretes i amb revoltes que creuen la muntanya, a més a més hi ha retencions perquè hi ha trams tallats. La zona d’Insbruck està inundada, pobles sencers han quedat soterrats entre fang i aigua, vides perdudes pel corrent de l’aigua, cases desfetes i també camins i carreteres. Hem eixit d’Innsbruck a les 4 i fins les 8’30 només hem pogut avançar 50 quilometres.

La part positiva, que sempre s’ha de trobar, és que estem veient el Tirol en essència, passant per menudets poblets de muntanya i anant tan pausadament podem fins i tot escodrinyar quan trobem portes i finestres entreobertes. És una situació desesperant que hem d’agafar amb bona predisposició, una situació caòtica que sembla difícil creure en un país com Àustria, però que sol passar i passa.

Al final podem eixir d'Insbruk...han obert provisionalment les carreteres, encara ens falta passar una odissea fins arribar al nostre gastoff en San Johan.

Al final, a les dos de la matinada, després de 9 hores de peregrinatge arribem al gastoff, al refugi on poder descansar de l’angoixa patida, dormim i al dia següent recordem tot el que hem passat com una experiència divertida. I ens adonem que va ser més greu del què pensàvem perquè a més a més es va enfonsar una pressa i va haver pèrdues humanes.


QUADERN DE VIAGE, ÀUSTRIA estiu 2005

*En este bloc pots llegir tot el que hi ha sobre Àustria en l'etiqueta corresponent.


dimarts, 22 d’octubre del 2013

FOTOS i MÚSICA: Passejant pels ALPS



Quin goig trepitjar per les muntanyes! 
Cada dia era un repte. 
Fou esgotador, no ho negue, però despres l'esforç quedava compensat pel paisatge que s'hi veia i l'aire pur que s'hi respirava.

Música: 
Björk "Crystalline"


En este bloc pots llegir sobre els Alps i Àustria:
POBLETS DEL TIROL

dissabte, 19 d’octubre del 2013

IRLANDA: CLIFFS of MOHER


De sobte hi estem i mentre ens apropem als penya-segats escoltem cantar un veu coneguda, ja quasi amiga, és la veu de Tina.


Espectaculars! no cal dir més, s'hi aprecien les dimensions observant la gent que semblem formigues. Més tard vaig gaudir de la mateixa perspectiva anant a una zona  aleshores "semi"prohibida.

Estem a Moher, als penya-segats, baixem del vehicle expectants, il•lusionats. A prop del centre de visitants hem trobat a Tina, la que ha estat cantant-nos i amenitzant-nos tocant l’arpa cada dia al vehicle del Brendan...ara és un goig escoltar-la en directe. Brendan és el conductor que ens porta d'un lloc a altre i ja ens ho deia i repetia, quan preguntàvem qui era la persona que escoltàvem...”la veureu en arribar als penya-segats”. I així ha estat.

Tina té una prodigiosa veu melodiosa. Me l’emporte a casa compactada en un CD per poder escoltar-la tranquil•lament i recordar este preciós país que és Irlanda.

Tina i la seua arpa


Els “cliffs of Moher” són impressionants, pel tallat que suposa el penya-segat. Són més de 200 metres per damunt de la mar i una extensió de 8 km. És una atracció turística, declarada per Unesco geo parc, és un espectacle natural on a més a més, fan niu nombroses aus. 


Lloc de pasturatge...
Particularment les trobe fascinants, però tanta gent al voltant, li lleva el sabor autèntic i li crea un aura de superficialitat, de lloc banal, li lleva la màgia que deu desprendre este paratge quan no hi ha ningú trepitjant.

Totes les vistes són boniques a un costa a a altre.

I és que en són molts els qui, com nosaltres, visitem este preciós lloc. La majoria amb les intencions benintencionades de conèixer-lo, altres que repeteixen visita per gaudir de nou de les visites i l’aire que s’hi respira, i  també cal parlar d’un percentatge que hi va, malauradament, per acomiadar-se d’este món i acabar amb la seua vida. No és broma, no m’ho invente, molta gent tria estos penya-segats per tirar-se i així suïcidar-se. 

Aprofitant el bon oratge mirem els penya-segats des de tots els costats.

És per esta raó,  per protecció als nombrosos visitants que no van amb cap mala intenció suïcida en ment, que s’ha construït un mur per evitar les caigudes involuntàries o voluntàries...que com ja he dit de tot hi ha.

Per al meu gust, les tanques són un poc massa altes, encara que no trenquen la fesomia de l’entorn. Tot este “muntatge” adequat per fer més accessible i segura la visita va ser oficialment inaugurat l’any 2007 després de 17 anys de planificació i treball.

S'ha fet un mur de protecció.

Ens adonem que en una part que queda més allunyada no hi ha eixa protecció i encara que hi ha una mitja prohibició passem per admirar el penya-segat en estat pur. La prohibició està un poc apartada i és limita a una menuda tanca mobible que quan nosaltres arribem ja quasi ni està impedint el pas, així que seguint a dos persones que van per davant, ens colem a admirar els penya-segats sense impediments. 

Busquem una part no tan plena de gent...

No és cap temeritat, no portem xiquets al costat, sabem que hem d’anar amb cura mirant on posem els peus, no és cap incompliment normatiu  perquè hi ha vigilància i els que anem per eixa part estem a la vista de tothom sense amagar-nos. Així que hem decidit passar seguint la senda establerta i si ens diuen que tornem a la “part segura” tornarem de nou a la part “emmurallada”. 


I val la pena el que s'hi veu.

Tal volta esta zona està mig prohibida perquè fa unes setmanes va haver de nou un cas suïcida. Tal volta encara no està l’obra totalment finalitzada i si torne de nou dins d’uns anys, esta part també estiga cercada...no sé. Nosaltres en estos moments creuem el límit entre la part amb protecció i la que no la té.

S'ha d'anar amb compte...ho sabem. en esta part no hi ha cap protecció, pense que no tardaran res en fer altra tanca per evitar accidents. Tal volta a hores d'ara, anys despres del viatge ja està fet.

Però és que no hi ha punt de comparació. Ara si que trobe la màgia de Moher, ara és quan de veritat s’hi pot admirar la grandesa i la bellesa del lloc. Afegeisc un advertiment, si algú té por a les altures, atenció! la roca és de pissarra i arena, s’hi pot relliscar i no seria el primer cas. De tant en tant les roques cauen i desapareixen a l’atlàntic. De tant en tant l’atlàntic es traga gent que, sense voler  cau.

Prenem possessió d'un raconet...cadascú el seu, volem gaudir plenament del privilegi de poder respirar aire tan pur i amb oratge tan bo . Hi ens mengem el pic-nic que ens hem portat a la motxilla. 

Aprofitem que tenim estes vistes espectaculars per dinar el pic nic que cada dia que tenim previst senderisme ens preparem, prèvia visita al supermercat.   

Des del lloc on ens situem s’hi veu la torre O’brien i a la llunyania la badia de Galway i les illes Aran . La torre O’brien és una torre circular de pedra que s’hi troba aproximadament a la meitat dels penya-segats, va ser construïda per Sir Cornelius O’brien l’any 1835 com mirador per als centenars de turistes que ja aleshores acudien per admirar el paratge i les vistes. 

 Torre O’brien

Aprofitem per agafar tot l’aire pur que arriba de l’oceà, aprofitem per somniar, per imaginar històries com la de “La princesa prometida” que va escollir este paratge per rodar la pel•lícula, canviant el nom dels penya-segats de Moher pels penya-segats de la bogeria “ Cliffs of Insanity”. El lloc és digne escenari de pel•lícula, de vídeos musicals i de espots de publicitat...Els cliffs of Moher són un lloc dignament  afamat.

El passeig pel penya -segat ha estat molt agradable, per les vistes... pel sol...sortosament l’oratge de hui, en este plujós país és boníssim...També hi ha visites en ferry per admirar els penya-segats a nivell de mar, però eixa opció queda pendent, tal volta per a una futura visita a Moher i a Irlanda.

No us fa gana d'anar-hi? Tota Irlanda s'ho val.
QUADERN DE VIATGE , IRLANDA estiu 2008


****Entra a mirar i escoltar les FOTOS I MÚSICA de MOHER amb la musica i veu de Tina interpretant música tradicional irlandesa.

Si vols llegir més sobre Irlanda, clica ací.







dimarts, 15 d’octubre del 2013

nº 33- RESSENYES LITERÀRIES i de cine: GUIA PARA VIAJEROS INOCENTES. Llibre



nº 33-GUIA PARA VIAJEROS INOCENTES
Mark Twain

Ressenya feta per ediciones el viento, any 2011

En 1867, els periòdics de Nord-americà es fan ressó de l’anunci de “L’excursió A Terra Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d’interès intermedis”, per a la qual es proposen noliejar  un vaixell que partirà des del port de Nova York. Es tracta d’un dels primers viatges organitzats de la història, en el qual participa el que després seria el pare de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, decidit a plasmar la seua opinió en les cròniques que envia al diari Alto California.

No deixa titella sense cap: començant per ell mateix, passant per Miguel anguel, els mestres Antics, els guies de turisme, francesos o napolitans i acabant amb els Peregrins i el seu viatge a Terra Santa. L’any 1869 s’edita “The innocents abroad” que recull totes les cròniques i té tant d’èxit que durant molt de temps, es va utilitzar com guia de viatges. De fet, va ser l’obra més venuda de l’autor en vida.
Twain utilitza els seus coneixements, el seu domini de l’ idioma, el peculiar humor i el seu enginy, per aconseguir un llibre fabulós, un regal per al lector modern.

Opinió personal
He acabat el llibre i encara no em puc creure que estiga escrit  l’any 1869. Al segle XIX! Em sembla un llibre de viatges totalment actual per estil narratiu i per contingut.

Hi està, doncs, la qualitat i el saber escriure que té Mark Twain, de manera atemporal i universal. Solament ens adonem de la temporalitat, quan de tant en tant trobem paraules “arcaiques” com diligencias, catalejos ...

M’agrada llegir i rellegir llibres i comprovar com alguns es mantenen vius malgrat el temps. M’agraden més estos llibres que els que es mouen per modes, i en un tres i no res es desfasen.

M’atrauen el llibres de viatges i d’este, particularment em va captar l’atenció el títol i també l’autor. Mark Twain conegut més per altres vessants literàries enfocades al públic juvenil, i en el moment de morir com l’humorista americà més gran de la seua època, demostra mestria escriptora relatant este viatge pioner en això del viatge organitzat. “Guia para viajeros inocentes”és un llibre persuasiu perquè mentre el llegeixes, dóna ganes de fer el mateix viatge.

No tenia cap referència del llibre, l’atzar em va portar a mirar la prestatgeria i triar-lo entre molts, en fullejar-lo no sabia què anava a trobar-me a l’interior. Vaig llegir la ressenya de l’editorial, em va agradar i  me’l vaig comprar. Les més de 600 pàgines no em van fer tirar enrere. I és que el tema m’agrada i m’abellia saber la perspectiva de l’escriptor des del passat sobre països que ja coneixia. Mark Twain fa crònica del viatge, relata el dia a dia, les anècdotes, les inquietuds...de la mateixa manera que ho faig jo, dia a dia, en els meus viatges relatant al meus quaderns de notes. Eixa afinitat m’atreia.

El llibre s’inicia amb una carta escrita per captar excursionistes  i és un encert posar-la, doncs,  només començar la lectura del gros llibre, aconsegueix clarament  captar l’atenció del lector. Estic segura que és el meu cas i el de molts. En acabar de llegir la irresistible carta no pots més que pensar que va a fer-se un viatge apassionant així que  la lectura de la crònica de Mark Twain també ho serà.

Algunes descripcions sovint m’ha recordat experiències pròpies i això és un valor afegit perquè m’identifique amb el que estan passant: per exemple quan relata la vida al vaixell..la turmenta al mar, els burros com mitjà de locomoció...el mareig en els canvis de monedes...i més i més que als viatgers i no tan viatgers agradaran.

Perquè Mark Twain escriu de manera clara i a més a més els tocs d’humor són constants. Els comentaris personals no tenen desperdici, alguns s’ajusten als estereotips altres són totalment subjectius i el mantenen constantment un somriure a la boca. Tothora explica el que fan els companys “devots peregrins” que van amb finalitat religiosa, tot el que els passa ho comenta, sovint els acusa de buscadors de records sagrats i conta anècdotes del què fan i “desfan” per aconseguir-ne sense contemplacions.

Comença donant normes de com escriure un diari: s’ha de fer posant dedicació, mostrant exemples de companys de viatge que el comencen i no acaben. I després inicia la descripció, sempre subjectiva, de tot el que li passa i l’envolta, de cada parada del vaixell, de cada lloc que visita, dels trajectes interns a peu o a lloms d’animals, creuant països, de les persones locals que troba, de les seues reaccions  i sempre des del punt de vista del turista.

 Tot està destinat a publicar-ho al periòdic on està treballant, per això detalla tant i es para en tants detalls. Per la qual cosa, entenc que el llibre fóra utilitzat com guia de viatge durant molts anys, perquè seguint la lectura es post saber molta informació de cada lloc.

Hi ha opinions de Mark Twain que no comparteisc però això no li lleva mèrit al llibre. També aporta idees i sentències, dignes del millor filòsof, carregades de veritat i saviesa. Cadascú tenim una idea preconcebuda o experimentada del món i de les persones. Segurament a ell tampoc li agradaria el que jo en pense sobre alguns aspectes.

El llibre és totalment recomanable si es vol gaudir llegint sobre viatges, i també si es vol riure a la gana amb les experiències que a Mark Twain li passen. És un llibre que no vaig a guardar a la prestatgeria més allunyada, el tinc totalment subratllat i serà dels que m’agradarà rellegir de tant en tant.




dissabte, 12 d’octubre del 2013

MEGÀLITS de BRETANYA : CARNAC i LAGATJAR


Des d’aquell moment associe el nom de Bretanya als monuments megalítics perquè...hi havia zones que mirares on mirares n'hi havien...
Megàlit de Lagatjar
Estàvem des de feia uns dies a la Bretanya francesa passejant per ciutats que conservaven, intacte o restaurat, el seu passat medieval. Ara tocava anar al passat prehistòric observant megàlits. Un dia teniem previst parar als alineaments de Lagatjar a la península de Crozon i altre a Carnac, al golf de Morhiban, els alineaments més espectaculars de tots els que s’hi poden visitar. 

Abans d’arribar a Lagatjar havíem fet un tast, observant menhirs de la zona situats en els llocs més inesperats com al costat de carreretes o cases...i cert que ens havia resultat curiós comprovar com no se li donava importància a uns vestigis del passat tan remot. Tal volta perquè en tenen molts, vaig pensar. Tanmateix la visió de menhirs realment impactant, per grandària i quantitat,  encara no havien arribat.

Seguint ruta, a prop de la Punta de los españoles i de Crozon estava la primera parada amb menhirs. Eren els alineaments de LAGATJAR, descoberts l’any 1928.




El que realment em va sorprendre va ser veure eixos monòlits tan accessibles, doncs tothom podia apropar-s’hi i tocar-los. Jo mateixa ho vaig fer malgrat la pluja. Havia de posar-me al costat per veure realment l’altura, perquè de lluny la perspectiva es perdia i no es podia comprovar el que deia el meu llibre-guia, que molts d’ells superaven els tres metres. El que vaig escollir, pense que  mesuraria al voltant de 2 metres...i pel que veia així era en la gran majoria.



No en veuia molts, encara que estava llegint que hi havia més d’un centenar. Però la guia ho comparava amb l’altre recinte que teníem previst veure altre dia. Jo no sé si els vaig veure tots o una part, plovia amb gana i no podia parar-me molt a mirar, però eixa primera ullada de megàlits, sincerament, em va agradar. Lagatjar no em va defraudar.

Els monólits eren accessibles, tanmateix plovia tant que quasi no poguèrem gaudir del moment.

Des de feia temps, quan mirava la Bretanya com futur lloc per visitar, tenia present que els megàlits de CARNAC era una de les coses que no m’hi podia perdre. Carnac, d’entre tots el de la Bretanya, són els alineaments més afamats i eren els que jo desitjava veure. Quasi 3000 menhirs en 4 quilometres! Això deu ser espectacular...pensava.



Al dia següent de veure Lagatjar, anàrem a visitar Carnac. El tan esperat Carnac al costat del golf de Morhiban! I tal volta haver idealitzat el lloc durant temps... tal volta per no poder dedicar-li més hores...tal volta perquè no podia apropar-me i tocar-los com en Lagatjar...el cas és que vaig quedar un poc decebuda. Però que quede clar que no és perquè no els considerava valuosos, sinó per les expectatives que tenia.

Carnac no es tan accessible com Lagatjar, hi havia un cercat per impedir el pas.

Siga el que siga el motiu de la decepció, que jo mateixa no sabria dir clarament, el cas és que entenc que a la dècada de 1990 es posara un cercat i s’hi prohibira el pas. Altra cosa és que xiquets o majors no facen cas i insensatament busquen estar al costat del menhir botant el cercat. 

Veig convenient la prohibició perquè l’afluència de tanta gent, tots trepitjant amunt i avall els voltants de les pedres megalítiques, no pot fer mai res de bo. Perquè en trepitjar el terreny perd fermesa i els megàlits poden tombar. Actualment especialistes i estudiosos són els únics que hi poden entrar.

Així i tot em va sorprendre que fora tan fàcil veure-ls. I es que en Espanya haurien tret partit turístic  “amagant-los “, creant recinte tancat i cobrant preu d’entrada.

A Carnac, construïts pels bretons entre 6000 i 2000 a.C,  hi ha quasi 3000 menhirs, és el major conjunt megalític del món. Hi ha un edifici amb una maqueta on s’hi pot veure la magnitud del conjunt total de Carnac, la de quilòmetres que ocupen esta disposició alineada de menhirs! Hi ha tres zones i fa falta molt de temps per poder arribar a veure les tres senceres: Le Ménec, amb 1099 menhirs, Kernario amb 982 menhirs i Kerlescan amb 540. Primer paràrem un poc en el més important Le Menec, i despres de fer una primera ullada des d’una terrassa ens aproparem al cercat per veure’ls mes a prop.



Pujant a la terrassa de l'edifici d'enfront es podien observar els menhirs des de la distància i a certa altura.

A Le Menec els menhirs estan disposats en fileres de 100 metres d’ample i 1’2 quilòmetres de llarg, pero no vaig a parar-me en quantitats ni xifres. Simplement faig una xicoteta referència per a mostrar la immensitat de terreny que ocupa.



Semblen iguals...tanmateix jo no em vaig cansar de mirar...

A Kernario hi havia un dolmen i paràrem, però sense poder assaborir ni mirar-lo amb deteniment. Recorde que vaig pensar en aquell moment, haver pogut sobrevolar la zona en avionet i poder veure des de les altures la realitat de Carnac, tal com ho havia vist a la maqueta. Perquè així al costat del cercat era difícil captar la importància que en realitat tenia.

...canvia la disposicío, la vegetació que l'envolta...


I després seguirem en vehicle a les altres zones, sense quasi temps per parar i gaudir del lloc i havent de conformar-nos en mirar eixos importants menhirs pel cristall del vehicle.

Havia llegit molt sobre el tema i sabia que hi havia molts menhirs alts, a Menec uns de 4 metres...a Kermario n'hi havia de 7 metres, havia llegit sobre el quadrilàter de “Manio”, un recinte o túmul funerari delimitat per una sèrie de pedres d’1 metre d’alt que formaven un quadrat, també que hi havia un menhir solitari anomenat “El gigante de Manio” de 6 metres d’alt...Doncs...de tot que jo esperava amb ansietat, no veestava vegent res. Massa poc temps per a tanta expectativa!

Tenia els menhirs de Carnac com una obsessió...i ho vaig demostrar fotografiant i fotografiant sense parar...

Carnac em va saber a poc, jo m’haguera quedat més temps per poder anar al meu aire i recorre els trams que van d’una area a altra a peu...m’haguera agradat pujar a un torre que hi havia estratègicament col•locada que feia de mirador per poder veure els menhirs en fila recta, perquè des de les perspectives que de baix teníem, era impossible captar eixea línia...Personalment considere Carnac massa valuós per al temps que li vaig poder dedicar...i es que quan es va en grup...no sempre es fa el que un vol. Tal volta torne per "perdre" el temps mirant estes pedres mil.lenàries.

Vaig quedar decebuda...per no poder estar més temps, però contenta ...per fi havia vist eixe vestigi mil.lenari!

I si torne ho faré amb gent que desitja les mateixes coses o a soles. Moltes persones pensen que els mehirs són pedres que estan molt ben col•locades, jo, sense saber molta història, ho veig diferent i haguera passat hi més temps. Perquè és un lloc màgic, misteriós i eixos enigmes que amaga que ningú sap contestar i amb els quals es creen debats, a mi m’atrauen.

Quan es visita un lloc s'ha de saber la història que l'envolta...aixì es trau més suc del que es veu. Molta gent que m'envoltava als dos minuts d'estar en Carnac, ja en tenia prou i no volia estar hi més.

Tan se val el que es diga, qualsevol història o llegenda que es conte sobre ells serà bonica. La teoria més acceptada és que els menhirs són tombes i el conjunt una gran necròpolis, pot ser tingueren altra finalitat. En el segle XX, a la dècada de 1970 es va afirmar que Carnac era un observatori astronòmic...Qui sap? Particularment prefereisc que quede tot en el misteri.


REFLEXIONS POSTERIORS, BRETANYA francesa , estiu 2012

dimarts, 8 d’octubre del 2013

LA BASTIDA DE LES ALCUSSES, poblat iber a MOIXENT (València)

Sal cubas! És el que cal dir quan trobem un personatge iber i el volem saludar. I no dic cap disbarat...és possible trobar-ne actualment. A on? doncs un cap de setmana a l’any, en trobem uns quants a la Bastida de les Alcusses on es recreen situacions per explicar la vida dels ibers al passat.

Jaciment de la Bastida de les Alcusses

Fa unes setmanes vaig fer un viatge en el temps. Si, cert, com us ho conte. Vaig anar al passat, un passat molt allunyat...i és que vaig visitar la Bastida de les Alcusses, un poblat iber situat a la partida de Moixent (València), un dels poblats més importants ibers al País Valencià declarat monument històric artístic.

I en arribar al Pla, fem una primera parada per admirar la planície, una vegada dalt, un cartell ens anuncia que ja estem a la porta d'entrada.

Seguint les explicacions de la jove guía i llegint els panells informatius vaig poder imaginar com eren i com vivien els pobladors d’estes terres allà pel segle IV a. C., data quan s’hi assentà el poblat.

Àrea per on accedim, on uns sondejos fets per experts indiquen que encara hi ha molt per excavar.
Panells explicatius van informant sobre la cultura íbera, és interessant llegir-los per cóneixer un poc sobre els avantpassats que poblaren estes terres.

Vaig passejar pel turó allargat situat a quasi 750 m sobre el nivell del mar i sobre 200 m sobre les terres que l’envolten i vaig trepitjar pel mateix lloc que ho feren els avantpassats.


Caminàrem per un carrer amb cases a un costat i altre. S'ha de valorar l'esforç que s'està fent per traure a la llum tot el que amaga este jaciment, forma part de la nostra història i arrels.

També vaig imaginar la diferenciació social, els poderosos vivint al cim, a la part alta que domina el terreny que l’envolta i la resta, que generalment és la població supeditada, vivint a la part de baix, al lloc conegut com el Pla de les Alcusses. Els privilegis sempre han existit i existiran. Només admirant les vistes que s’hi veien una vegada situats al turó, s’endevinava el privilegi i domini que suposaria la situació.

La classe privilegiada vivia a la part alta i dominava el terreny des de la sea posició que permetia veure en la distància.

I al final vaig escoltar atentament les explicacions que va fer de manera clara i senzilla l’arqueòleg, que demostrava saber com coneixia al detall les tasques d’excavació, les dutes endavant i les que s’hi faran.


L'arqueòleg ens parla sobre ritus,  amb motiu de la troballa feta a les Alcusses fa solament tres anys.

Fa més de 80 anys que s’estan fent excavacions en la Bastida...i el treballs no paren. Fa solament tres anys feren una troballa important a la porta d’entrada, eren objectes amb indicis de formar part d’un ritual.

Porta d'entrada, vista des de l 'interior (imatge de dalt) i des de l'exterior (imatge de baix). A l'esquerra, detall del que queda del mur.
Deixada de banda la idea que era una tomba perquè no hi havia ossos, l’estudi i anàlisi de la troballa indicà que era un ritual col•lectiu i que foren cinc representants de grups poderosos o influents els que participaren. Hi havia cendres i fustes cremades, claus, objectes de ferro col•locats en ordre, una falcata o espasa i una llança, ambdós objectes doblegats o inutilitzats com es posava a les tombes dels guerrers, un escut, menjar... Cert que escoltar tota la informació va ser molt interessant.

Part de la muralla

Este primer tast sobre els ibers, em motivà per voler escorcollar més, cosa que vaig fer només tornar a casa. El servei d’investigació prehistòrica i el museu de prehistòria de la Diputació de València són responsables del que sabem sobre els ibers, ells s’encarregaren de fer quatre campanyes d’excavació a la Bastida de les Alcusses. Es feren entre els anys 1928 i 1931, la primera excavació va ser  motivada per les importants troballes que donaren fama al jaciment, la més important de totes, la del guerrer de Moixent, una figureta de bronze de 7’3 cm. que es guarda actualment al museu de prehistòria de València. Una copia d’esta menuda figura, encara que més gran, ocupa actualment un lloc privilegiat a l’entrada del jaciment. Bé s’ho val, gràcies a ell, el poble de Moixent i la cultura ibera es coneix en molts llocs, de la mateixa manera que es coneix Elx per la dama trobada.

El guerrer s'ha fet famós...despres de la dama d' Elx és un dels maxims exponents de l'art íber.

El guerrer de Moixent s’emportà la fama però hi va haver altres troballes, de totes, les que personalment m’omplin de curiositat són les xicotetes planxes de plom amb inscripcions escrites en iber. Malauradament no s’ha trobat encara cap “pedra roseta” semblant a la que es va descobrir a Egipte per desxifrar el llenguatge que emprarien els ibers per a comunicar-se, però, segur, això no descoratja els estudiosos que no pararan d’analitzar el significat de les inscripcions encontrades. Qui poguera desxifrar-les!

I és que mirant amb detall  el que s’ha trobat en este jaciment iber, i en altres, se sap com era la vida que portava este col•lectiu: la vestimenta o pentinats, els costums i rutines, un poc sobre deïtats, el treballs...La tasca minuciosa d’anàlisi de les troballes és important. 

Aquelles quatre campanyes en la Bastida, descobriren solament una mínima part del que hi ha. Així que passats els anys i després de fer sondejos a la zona que mostraven que el jaciment encara amagava molt, es considerà necessari reprendre el treball, per la qual cosa des de 1990 el museu de prehistòria de València mamprengué de nou les tasques arqueològiques impulsant alhora la difusió, amb un servei de guies i finalitats didàctiques. I és gràcies a esta tasca de difusió, tan bona i necessària, que jo vaig anar un dia de setembre a Moixent. 

Aquell dia vaig fer un agradable passeig entre pins i matolls, i com he dit en iniciar el relat, ens “transportaren” a temps anteriors a l’època dels romans. Calia imaginació, és clar, però no molta perquè ja només entrar al recinte de la Bastida ens va rebre el guerrer de Moixent, gallard i ben plantat, que anava a lloms del seu cavall.

El guerrer ens dóna la benvinguda...a lloms del seu cavall i també en forma d'escultura.

Entràrem per una de les quatre portes d’accés travessant la muralla, de la qual  actualment només queda un sòcol de maçoneria  però temps enrere arribà als 4 metres  i tenia diverses torres adossades.

El panell ens mostra com era la muralla
Començàrem la caminada i de sobte dos personatges trets del passat iber ens dirigiren unes paraules. Sal Cubas ens digueren, sal cubas li contestàrem. Un d’ells ens encomanà la tasca de portar un  missatge a casa de la germana. Així que decidits, anàrem a buscar la casa. Hi estava la germana i les seues filles...una d’elles amb somnis místics. I seguint este joc seguirem endinsant-nos en el poblat i en el passat.



Ens deixem portar pel joc...cada detall de vestimenta, pentinat, el que conten sobre costums o treballs, així com el contingut històric...tot és el resultat dels estudis portats endavant.

Passejàrem pel carrer principal que creua la població observant el que queda de les cases que hi ha a un costat i altre, i imaginant com serien, sabent  que tenien entre 70 i 150m2 i que s’empraren rajoles fetes de fang i palla assecades al sol que es col•locaven sobre un sòcol fet amb pedres. Era el mateix sistema emprat per construir les muralles. Les cases tenien una sola planta i estaven emblanquinades.

A les Alcusses hi ha molt descobert...i segur que falta molt més.
En general se sap molt sobre els íbers...però encara falta molt més per saber. 

Camperols, comerciants i artesans junt a guerrers convivien en esta bastida, uns vivint a la part de dins les muralles, altres en extramurs. Paràrem davant la casa on es va trobar el guerrer, este  fet i que la casa siga més gran, fa suposar que la casa pertanyia a alguna família important. 

Quanta informació se sap...i alhora quanta més en falta per descobrir! La figura del guerrer mostra els elements de la classe dominant: la falcata o espasa i l’escut rodó, el cavall i sobre tot el casc amb gran plomall que és símbol de poder. Una de les activitats de les dones de rang era el teixit i també durant la vista a La Bastida poguérem observar com es feia esta activitat.

Les joves íberes ens mostren el sistema del teixit
Cert que no va faltar detall. Acabàrem la visita a l’àrea destinada a tallers didàctics on em sorprengué el sistema de forrellat per tancar portes.

Sistema emprat pel íbers per tancar portes.

I després entràrem a la casa ibèrica reconstruïda ibèrica a escala natural emprant tècniques i materials ibèrics. Esta casa és una manera perfecta per entendre clarament la quotidianitat que s’hi portava.

Casa íbera a escala natural

La població de la Bastida de les Alcusses va romandre en este emplaçament tres o quatre generacions solament, i no se sap la causa de l’abandó. Sembla que van haver de fugir ràpidament, tal volta una invasió d’altra tribu lluitant pel control del domini territorial, no se sap...va ser poc de temps, però sortosament va ser el suficient per deixar-nos vestigis que ens conten com eren i què feien aquell grup de gent.

I una vegada acabada la jornada íbera, gaudim d'un magnific espectacle, un bonic colofó final.  

REFLEXIONS POSTERIORS, MOIXENT (València), estiu 2013