Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

RESSENYA LITERÀRIA: JOC DE LLUNES. novel.la



Joc de llunes
Emilia Illamola Ganduxé

Fragment de la contraportada: Ed. Nova Casa editorial, agost del 2014 
Joc de Llunes transcorre en un ambient rural i alhora de ciutat. Allunyant-se dels estereotips, cada veu narra a la seua manera la difícil comunicació que provoca la falta d’entesa, alternant claredat amb incertesa. L’escriptura és delicada, preciosista, quasi impressionista i amb una important presència de la natura.

Opinió personal
Quan viatgem sovint comparem els entorns que trepitgem i els analitzem: hi ha ciutats grans, menudes, pobles, llogarets, i tot pot ser costaner o de muntanya. Quan viatgem ens  adonem que l’entorn  configura la personalitat de la persona. També observem que hi ha molta gent que es mou entre tots els ambients perfectament i s’adapta siga on siga. Esta novel•la es mou en un lloc i en altre, no és el tema fonamental però si, les característiques d’un viure i altre van pul•lulant constantment. Tanmateix dic clarament, a qui busque en este moment llegir sobre un llibre pròpiament de viatges, que Joc de Llunes no ho és, que el fet de parlar d’entorns rurals o urbans és una excusa que he emprat per incloure’l en este racó dedicat fonamentalment a viatges. I ho he fet simplement perquè el llibre m’ha agradat, i molt, i vull difondre’l. 

I quin és el tema de la novel•la? Doncs  mostra el joc que és viure, que també és un viatge, el millor al qual estem tothom convidats i també mostra, com passa en totes les partides de joc, que unes vegades es perd i altres es guanya.

La Lia, protagonista d’aquesta història, canvia el seu entorn urbà per viure en un entorn rural, fuig d’un per anar a altre. És un canvi de vida total. La principal protagonista de Joc de llunes se’n va del bullici per anar a l’entorn tranquil i arrossega altra persona que al final acaba fugint. Però fuig perquè se sent una presonera en un món que creu limitat o per altra cosa? Molta gent no suporta la vida als pobles petits, és una realitat. Esta resposta, com moltes que van sorgint, només se sap si s’arriba al final de la novel•la i avise, de bestreta, que algunes preguntes queden sense resposta. 

M’agrada com comença Joc de llunes, m’agrada l’estructura i m’agrada com s’acaba, malgrat no seguir una línia recta ni en el temps, ni en el lloc. Joc de llunes convida a pensar, a parar l’atenció en la pròpia vida, a mirar els altres de diferent manera. Sé que actualment la gran majoria de gent  prefereix altra lectura, la fàcil i lleugera, la que no s’ha de pensar, la visual, la ràpida, per la qual cosa esta novel•la és com una joia, que hi ha però poques i amagades.  És una aposta valenta que es mereix tota mena d’elogis. 

Té un inici diferent i absorbent, i a més a més, quan l’autora escriu en primera persona fa que s’arribe a més gent. N’estic convençuda que així és. M’agrada que mostre les diverses perspectives sobre un tema, eixes diferents versions, eixos pensaments parcials que tots tenim sobre les coses. La novel•la ens fa pensar-hi sobre el fet que ningú té la veritat absoluta. Vegem les coses a la nostra manera i segons la nostra conveniència. 

No és una novel•la fàcil de llegir, tampoc és complicada, simplement té una trama que no s’entén en la primera fulla, ni en la segona ni en la tercera, qui és Bet? Qui és Lola? Qui és Lia i l’Andreu?, Quins són els lligams entre ells?. Són les primeres preguntes, però a mi no m’importa no tenir respostes, em deixe  arrossegar llegint perquè vull que les paraules m’emboliquen i més si cal, estes paraules tan ben escrites.  

I captiva perquè  parla de manera intimista de problemes personals fàcilment identificables. Les relacions interpersonals són úniques però al final són universals. A la novel•la llegim el que hem viscut en algun moment o hem vist viure a altres del voltant. Parla de les relacions entre parella, les relacions filials, el treball absorbent, la dependència afectiva, el voler continuar una relació acabada, l’enveja, la gelosia...tot temes simples i alhora complicats, que trobem en la nostra rutina del dia a dia.

És la història de la Lia, de la Lia i el personatge protagonista masculí que sempre està present però no té veu a la novel•la. És la història de la Lia i de les estimades veus que l’acompanyen , la Bet i la Lola, cadascuna amb la seua pròpia història i els seus deliris, amb la seua personalitat acaparadora. I mentrestant la Lia va complint anys.  Sovint recorda i la vida li passa per davant, així fins el final. Amb el seu monòleg ens la conta i els monòlegs de la Lola i La Bet la corroboren i van donant forma completa de tots els aspectes de la mateixa realitat. 

La Lia aboca els seus sentiments en un quadern i més tard també pinta, necessita desprendre’s de tota la càrrega interior que agombola i que  fa que la vida li siga pesada i dura. Escriu i després se n’adona del perill que comporta escriure i quedar-se nua front un paper i és que les paraules escrites mai poden explicar veritablement la totalitat dels sentiments, perquè estos canvien, evolucionen, perquè qui llig pot tergiversar, mal interpretar... És el risc de no explicar cara a cara el que se sent. Esta és un lliçó que es desprèn de la novel•la, una més.

I és la idea amb la qual em quede, la novel•la transmet la imperiosa necessitat de més comunicació, però de la real, no virtual, que és la que està de moda actualment. Perquè jo encara pense, tal volta ingènuament,  que parlant s’entén la gent. Conversant i exposant cadascú el seu parer  s’eviten les veritats particulars, totes parcials, que causen la majoria dels conflictes.  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada