FRANÇA: ST GUILHEM LE DÉSERT

Saint Guilhem    le désert    és un poble   creat per un guerrer    cosí    de Carlomagno, que va deixar les armes i arribà a sant. Tot començà en esta abadia enclavada entre muntanyes i banyada pel riu Herault.

St Guilhem le désert és un poble menudet francés, enmig d’unes muntanyes i vorejat pel riu Herault. Està classificat com un dels pobles més bonics de França, és un segell de qualitat i fou creat a partir de la creació d’una abadia. I l’any 1998 l’abadia fou declarada monument Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO com part de la ruta francesa de Santiago en França.

St Guilhem le désert

Sembla un poble on viu la gent, no dels que esperen al turista i quan se’n va tanquen el poble amb pany i forrellat perquè no queda ningú ni a les cases ni als carrers. En este si, hi ha cases habitades, s'hi veu, però el cens de la població diu que en són pocs, un poc més de 200.

Però cal començar explicant qui era este guerrer-sant que va crear l'abadia i el poble.

Guilhem era cosí del gran Carlomagne.  Guilhem va triomfar en nombroses campanyes militars que el portaren fins i tot a Espanya l’any 801 on la victòria sobre sarraïns a Barcelona l’ompli de glòria. Tanmateix és després d’esta batalla quan decideix abandonar les armes i entrar  a la vida monàstica. I la gesta es fa llegenda, i des d’aleshores se'l considera un gran senyor i conqueridor, monjo i sant, venerat i honorat en  tota l’Edat Mitjana. A partit del segle X la seua dimensió espiritual es fa més forta i el monestir creat s’imposà com una parada en el camí de Santiago. La revolució francesa acaba amb les congregacions monàstiques i és a partir de 1960 que comença la restauració que deixa el monestir com es veu actualment.

La parada de l’autobús que ens ha dut des de Montpeller, ens deixa als afores del poble. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. Ens encaminem cap al poble  i seguim les indicacions per anar cap al centre. En no res trobem el carrer llarg, l’únic  que porta a la plaça principal. 

La majoria de les cases estan distribuïdes al llarg del llarg carrer que segueix el curs de riu Verdus i també hi ha unes poques més als pocs laterals que ixen de manera no uniforme del principal, com si foren arrels. Tots són estrets i totalment tortuosos, amb arcs, les cases s’han adaptat  a l’orografia natural de les roques on esta construït. Les cases s’han adaptat a les roques, algunes estan superposades damunt, la conjugació roca i casa és perfecta. És un poble ben conservat, arreglat.

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...

Poble amb encant, amb racons i façanes per a admirar...cases sobre roques...adaptades al lloc.

Tot gira al voltant de l'abadia, abbaye de Guellone, construïda pel sant-guerrer. Fa 1200 anys que va ser el lloc elegit. L'abadia és joia del primer art romànic llenguadocià.

Bocabada el lloc on està construïda, està practicament penjada d’una gran roca que mira al riu. Este punt seria lloc de parada i descans per a peregrins de camí cap al Sud, cap a Santiago de Compostela, segurament molts omplirien els seus recipients d’aigua de les fonts de pedra. Nosaltres, com els antics peregrins, també hem fet la primera parada, després entrarem per veure-la.

Abbaye de Guellone.

Caminem en tot moment entre cases riques, una d’elles és La maison Loriny,  junt a cases populars, vestigis romànics del segle XI i vestigis renaixentistes en finestres i cases.

Cases riques...

 ...junt a cases populars...

 Hi ha molts arcs medievals que conviden a escodrinyar que hi ha més enllà.

I molts arcs...

Hi ha moltes tendes per al turisme i llocs de menjar, a punt  per atraure divises. Tot està al seu lloc, però no resulta artificial. El poble és bonic, m’agrada, la gent que hi ha no em resulta tan angoixant com en altres llocs visitats.

Hi ha turisme però no resulta angoixant...

Em crida l’atenció un cardo que hi ha en moltes portes de casa. És un amulet,  la cardabelle,  una cardo que segons diuen, avisa de la pluja quan tanca el cor de la flor. Abans el cor es menjava, com la carxofa.

El cardo es veu per tot arreu, és "la cardabelle" i és un amulet.

Amb el nostre caminar pausat arribem a la plaça principal,  la place de la liberté on hi ha un plataner de l’any 1855.

La plaça principal.

De  fons sempre es veuen les ruines del Castell del gegant, de probable origen visigot. Conta la llegenda que un terrible gegant junt a la seua garsa vivia en el Castell que dominava la ciutat. Els veïns atemorits demanaren ajuda a Ghilhem i este disfressat anà cap a la fortalesa. Quan Guilhem estava de camí, la garsa el va reconèixer i va avisar al gegant de l’arribada del valent guerrer, però el gegant no va fer cas i va voler combatre. Però Guilhem era molt experimentat amb això de les lluites i  el gegant acabà despenyant-se pel barranc. Diuen que la garsa es va amagar ja ningú no va veure cap altra més.

Al fons s'hi veu el que qeda del castell...

A un costat de la plaça esta l’entrada a l’església i a l’abadia del XI amb una cripta pre romànica. Hi ha un orgue històric construït l’any 1872, estan les relíquies de sant Guilhem i la Vraie Croix, creu vertadera, de Carlomagno.

Esglèsia on estan les reliquies del sant i la vertadera creu de Carlomagno.

El claustre romànic és menudet.

El claustre.

He llegit en algun lloc que al poble s’ha creat un projecte per aconseguir un turisme sostenible, de manera  que el turistes no fem malbé ni al poble ni a l’entorn natural. Eixa preocupació m’agrada, respectar el patrimoni és important.  

De camí de tornada, a nomes 3 quilòmetres, veiem un paratge i un pont, és El pont del diable, del segle XI lloc per a banyistes i amants d’esports d’aigua. També passem per davant de la gruta Claumose que està nomes a 500 metres del pont. Tots dos són dos punts de referència a tenir en compte com a complement de la visita al poble, perquè a mes a més amb molta fluència horària d’anada i tornada i gratuïtament eixen navetes des del poble cap al pont. Nosaltres no hem fet parada, ens conformem amb la vista panoràmica que quasi no puc fotografiar per anar l’autobús, que ens porta a Montpeller, en marxa.

QUADERN DE VIATGE, SUD DE FRANÇA, estiu 2015