Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

RESSENYES LITERÀRIES...i de cine...




Index de ressenyes de l’1 al 50

nº1-La mirada de l'explorador. LLIBRE. Tres segles d'experiències dels primers viatgers escrites en primera persona.
nº2- Yo Zenobia, reina de Palmira. LLIBRE. Una reina poderosa en el temps de dominació  romana sobre Síria.
nº3- Me llamo Rigoberta Menchú y asi me nació la concienciaLLIBRE: Seguint el relat de l'autobiografia de la premi nobel de la pau ens endinsem en la realitat maia actual guatemalenca.
nº4-Un buen partido. LLIBRE. Per endinsar-se en la societat hindú on la diferència de classes condiciona la vida.
nº5- PersépolisCÒMIC. És una visió gràfica en forma de còmic d'adults on l'autora mostra el seu país Iran.
nº6- Cautiva en ArabiaLLIBRE. És un gran llibre de viatges, escrit per una gran experta viatgera i protagonitzat per una insensata aventurera.
nº7- La tortilla corredora. CONTE. Història infantil procedent de a tradició oral xilena.
nº8- Una maestra en Katmandú- Katmandú, un espejo en el cielo. LLIBRE-PEL.LICULA. Una mestra catalana, Vicki Subirana, conta en primera persona les seues vivències encetant projectes pedagògics en el Nepal.
nº9-Y ahora adónde vamos?-PEL.LICULA. Un grup de dones musulmanes i cristianes que conviuen en un poble libanès, inventen estratègies per evitar més morts sense sentit entre els homes que els envolten. 
nº10-Aielo de Malferit.Geografia, història, patrimoni. LLIBRE.Una aproximació a la història d'Aielo de Malferit de fàcil lectura. 
nº11-Viatge al país dels maies. LLIBRE. Con diu el títol un recorregut pels països maies de la mà d'un gran viatger que sap escriure molt bé.
nº12-Lo impossible. PEL·LÍCULA. Mostra la realitat viscuda per una família espanyola durant la tragèdia de tsunami de Tailàndia.
nº13- La Balladoreta i altres. CONTE PROPI. Contes de tradició oral a Aielo per ressaltar la importància de conèixer els costums i tradicions d'allà on anem.
nº14-Paradise Travel. PEL·LÍCULA. Una mostra del viatge dels emigrants.
nº15-Els veïns de dalt. LLIBRE La volta a Europa en 88 dies, amb humor, de la mà d'un periodista català i televisiu.
nº16-Mil soles espléndidos. LLIBRE Sobre la dura vida en Afganistan.
nº17-Terenvi del NiloLLIBRE, viatge sentimental per Egipte, el del passat i l'actual de la mà d'un enamorat del país.
nº18-Los Miserables: PEL·LÍCULA. Pel·lícula musical basada en l'obra de Victor Hugo.
nº19- El viaje del elefante, LLIBRE: Un elefant viatja cap a Àustria, és un regal que se li fa al rei.
nº20-Los ojos del tuareg, LLIBRE: Les carreres pel desert des de la perspectiva dels que hi viuen. 
nº21-Volver a nacer, PEL·LÍCULA. Les conseqüències de la guerra dels Balcans.
nº22-El mago de siberia, LLIBRE. La vida de Rasputin i la seua influència a la cort de tsar.
nº23-Elefante Blanco, PEL·LÍCULA. Sobre el treball desinteressat i dur ajudant en un barri marginal de Buenos Aires.
nº24- Viajes a la marginación. LLIBRE. De la mà d'una reportera de televisió experimentada es fa un viatge a la marginalitat, buscant mostrar el que mai es mostra.
nº25- Seda. LLIBRE. El negoci dels cucs de seda porta a un personatge al Japó. La seua vida canvia quan coneix una concubina.
nº26- Acabaren con Camot. LLIBRE. Assaig sobre el bandolerisme del segle XIX per estes terres.
nº27- Món Petit. PEL·LÍCULA -DOCUMENTAL. L'Albert és un  jove aventurer que viatja des dels quinze anys amb cadira de rodes i sense diners.
nº28- El tao del viajeroLLIBRE. cites i consells viatgers d'uns grans viatgers.
nº29- The way. PEL·LÍCULA. El cami de Santiago fet per un grup variat de persones.
nº30-Inshallah. LLIBRE. sobre la guerra de Beirut.
nº31- volcanes dormidos. LLIBRE. Viatge a Centreamerica.
nº32-Despertando a Ned. PEL·LÍCULA
nº33-Guia para viajeros inocentesLLIBRE. Mark Twain ens relata en primera persona un gran viatge al voltant del món.
nº34- Els temps de SaraLLIBRE JUVENIL. Novel·la juvenil on els viatges a traves del temps són part fonamental. 
nº35- Bienvenidos al nortePEL·LÍCULA. Divertida comèdia francesa sobre el prejudicis.
nº36- Atles per a xiquets. Tres exemples d'atles divertits per mostrar el món als més menuts.
nº37-Maria llena eres de graciaPEL·LÍCULA sobre el tràfic de drogues en Colombia.
nº38. El pollastre de Nadal. CONTE PROPI, sobre un pollastre que fuig del seu desti fatal com a sopar de Nadal.
nº39-Ismael. PEL·LÍCULA. Un xiquet mamprèn un viatge de Madrid a Barcelona per tal de conèixer al seu pare biològic.
nº40- Paraiso: amor PEL·LÍCULA: sobre el turisme sexual femení a les platges africanes.
nº41- El bolígrafo de gel verde": una novel·la que parla sobre les rutines i ens fa plantejar si vivim la vida que volem.
nº42- La gran final: PEL·LÍCULA: La final d'un mundial de futbol és un fet trascendental que en cap lloc del món s'ho volen perdre.
nº43- Ocho apellidos vascos: PEL·LÍCULA, la relació entre els bascos i els andalusos magistralment posada en escena.
nº44-En primera persona: NOVEL·LA: Un viatge per la vida ambientat a primeries del segle XX.
nº45- Tres tasses de te: LLIBRE: Greg Mortenson explica la seua tasca humanitària construint escoles en un país àrab.
nº46-Viajeras: LLIBRE. Manual en femení per a viatjar a soles arreu del món.
nº47-Palmeras en la nieve LLIBRE i PEL·LÍCULA. Històries d'amor i de vida, que mostren el passat colonial espanyol a Guinea.
nº48- Isla mínima: PEL·LÍCULA: Misteri a les maresmes del Guadalquivir que dos policies han de resoldre.
nª49- Joc de llunes:NOVEL·LA. Tres dones i varies perspectives d'un mateix viure.
nª50- XIU XIU: PEL·LÍCULA: any 1975, tema la revolució cultural. Una jove és enviada al camp , el que no sap és que no tornarà.

 Index de ressenyes De la  50 a la 100


nº51- Viaje al blanco: LLIBRE: 9 dies de travessia contada en primera persona fins arribar al Pol Nord.
nº52-La biclicleta verde: PEL·LÍCULA,Sota la mirada duna xiqueta veiem la societat Arabi Saudí.
nº53. IDA: PEL·LICULA. Història d'una monja que descobreix el seu passat jueu i v aen busca dels oroges.
nº 54-PERDIENDO EL NORTE: Pel·lícula sobre la emigració a Alemania en temps actuals, gent preparada obligada a eixir d'Espanya que allà on va no ho té tan fàcil com sembla.
nº55- LA PESADILLA DE SUSI: Susi es troba entre dos maneres de viure, l'Hongria de la dècada de 1950 i l’Amèrica més desenvolupada i capitalista, és un problema per a ella.
nº56- SAMBA. Pel·lícula Sobre immigració i les relacions interpersonals
nº57-EL VOL DE L'ESPARVER: llibre. Novel·la sobre temps passats conflictes politics i socials i trames amoroses impossibles.
nº58- AQUI VVO YO: llibre. Infantil per a mostrar el món als més menuts.
nº59- NADER I SIMIN. Pel·lícula. Sobre la difícil situació en alguns països àrabs.
nº60- EL PROFESOR LAZHAR. Pel·lícula. Un mestre inusual front a un problema difícil
nº61-EL VIATGE DE TS SPIVET: Pel·lícula. Un extravagant viatge en una increible història que alhora és entranyable i que mostra preciosos paisatges.
nº62- L’antropòleg innocent: llibre sobre un antropòleg al Camerun.
nº63- LA FUENTE DE LAS MUJERES: Pel·lícula que mostra les reivindicacions dels drets de les dones àrabs en un mon masclista.
nº64-BabelPel·lícula. Molts continents en una trama circular i intrigant.
nº65ENTRE DOS MONSNovel·la sobre una història d'amor entre una catalana i un algerià.
nº66-Un dia perfecto PEL·LÍCULA
nº67-La paciènia del minotaure.Llibre
nº68-Rastres de sandal PEL·LÍCULA -LLIBRE contrast entre cultures.
nº69-Conducta PEL·LICULA. Sobre l'educació
nº70-Truman PEL·LÍCULA, sobre l'amistat i al mort
nº71-EL GUARDIA INVISIBLE, PEL·LÍCULA i LA TRILOGIA DE DOLORES REDONDO, LLIBRES. intriga policíaca i personal al val de Baztan
nº72-SUGRAGISTAS. PEL·LÍCULA. la lluita de les dones pel dret al vot.
nº73-TAMBIÉN LA LLUVIA: PEL·LÍCULA sobre la colonització espanyola i sobre la situació actual a Bolivia.
nº74-LOS INUIT. LLIBRE: Un estudi sobre les tribus de caçadors del Nord
nº75-Menjars del món a l'escola. LLIBRE. Projecte a una escola valenciana per atendre a la diversitat.
nº76-EL RENACIDO: PEL·LÍCULA. Basada en fets reals, és la història d'un exploradors que es atacat per un os i aconsegueix sobreviure.
nº77-NADIE QUIERE LA NOCHE: PEL·LÍCULA. Sobre l'epopeya d'una dona burgesa en el seu viatge cap al Pol Nord per estar amb le marit.
nº 78. CAMINO A LA ESCUELA: PEL·LÍCULA -DOCUMENTAL. Xiquets i xiquetes d'arreu del món caminen a peu dia a dia per anar a l'escola que està ben allunyada de sa casa. Són xiquets exemple de vida i de fortalesa. 
nº79- MOOLAADÉ: PEL·LÍCULA sobre l'ablació.
nº80-TERRES DEL NORD. LLIBRE.Viatge a Alaska i el Yukon. 
nº81-ALTAMIRA -PEL·LÍCULA. Sobre les coves i el seu descobridor.
nº82-CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA-LLIBRE. llegendes i relats d'orient de la mà d'un expert.
nº83-EL MÉDICO-LLIBRE- PEL·LÍCULA. El cami d'un jove que vol ser metge i aprendre del millor
nº84- MAS ALLÁ DEL CIELO AZUL- LLIBRE. Un viatge interior i realpel camí de sant Jaume, un crit de desesperança i angoixa que aniré aplacant la veu conforme avance.
nº85- LA MARE SE'N VA DE VIATGE-CONTE INFANTIL. Tendre i senzill conte al voltant d'una dona treballadora que ha d'eixir de viatge mentrestant el marit i el fill es queden a casa.
nª86-EXPERIÈNCIES DE VIATGE: LLIBRE amb relats propis. 51 relats escrits per 41 autors que mostren aventures i desventures arreu del món.
Nº87- LA CHICA DEL TREN. PEL·LÍCULA -LLIBRE
Nº88-LES VACANCES DE SAÍDA: NOVEL·LA JUVENIL. Una xiqueta sahrauí passa l'estiu amb una família espanyola.
nº89-FOOTPRINTS: PEL·LÍCULA. El camí de Santiago des de la visió d'uns estrangers que ho viuen amb espiritualitat.
nº90-EL CIUDADANO IL·LUSTRE. PEL·LÍCULA. Un premi nobel torna al seu poble natal i el que era considerat un deu ha de fugir perquè no agrada el que ha escrit sobre els seus habitants.
nº91- BAR BAHAR: PEL·LÍCULA La lluita contra els prejudicis i tradicions de les dones palestines a Israel.
nº92.SPAIN IN A DAY, PEL·LÍCULA, documental fet amb retalls de filmacions enviades pels espanyols.
nº93-LION, PEL·LÍCULA. Un xiquet de la India és adoptat i en creixer busca els arrels al seu país natal.
nº94- LO QUE DE VERDAD IMPORTA: Un jove per saldar els deutes que l'ofeguen s’ha de traslladar a viure per un any a Nova Escòcia al Canada. hi descobrirà que té un don especial.
nº95- CORRERÉ ELS ANDES PER TU: LLIBRE JUVENIL. Uns joves tenen una aventura inesperada al Perú.
nº96. MI NOMBRE ES KHAN: PEL·LÍCULA. Una persona amb el síndrome Asperger deixa el món rural per anar a viure a la ciutat, on el miren malament per ser musulmà.
nº97- DE CATEGORIA: LLIBRE, sobre com som els valencians amb humor.
nº98- LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES. PEL·LÍCULA. La valentia d'unes dones en un món reservat als homes.
nº99-LA CASA DE LA ESPERANZA. PEL·LÍCULA. Enmig de la barbàrie nazi, a Varsòvia hi ha un lloc on s'ajuda al jueu a escapar de la mort segura a la que se l'ha condemnat.
nº100. EL XIQUET GRIS i altres contes d'educació emocional.


nº101. ELS POETES DE L'ÀRTIC: LLIBRE, sobre expedicions a groelàndia, en el passat i en el present.

nº102. LA CASA DEL COMPÁS DE ORO: NOVEL.LA HISTÒRICA sobre el món dels llibres.







nº 102-LA CASA DEL COMPÁS DE ORO
Begoña Valero



Per què llegim un llibre i no altre? Unes vegades llegim per recomanacions, altres per interès personal per saber d’un tema, també  perquè la portada i el que hi diu sobre la novel·la atrau... també, potser, llegim perquè coneixem a l’autor o autora... o simplement llegim un llibre i no altre per atzar.

En el meu cas i este llibre en concret em ve recomanat per la meua bibliotecària que sap que el llibre està valorat per bons lectors. És un primer punt a favor per fer-li cas i començar a llegir el llibre en qüestió. Si a més a més tracta sobre el món dels llibres i també hi ha pel mig ciutats europees del passat, incoscientment li afegeix puntuació i augmenta l’ interès en mi. Estic quasi convençuda que serà la meua següent lectura però com hi ha més on escollir en un primer moment dubte i de sobte veig el nom de l’autora. No la conec personalment, però el fet que siga de Banyeres de Mariola fa que m’enganxe definitivament. Agafe el llibre i no el solte. Banyeres és un poble que porte al cor, bé ho sap qui em coneix. Així que ja no puc més que córrer cap a casa per començar a llegir. I així he fet i no em penedeixc.

“ La casa del compas de oro” és la lluita per un somni, només per açò val la pena llegir-lo, perquè ens dóna l’ensenyament de que tot és possible malgrat que per aconseguir-lo no sempre trobem un camí de roses.

Amb este llibre he passat una bona estona viatjant en el temps, al segle XVI, i concretament al món dels llibres. Era  una època en la qual era perillós fer (i llegir) llibres perquè el contingut, segons qui el llegia, era vàlid o no vàlid. Qui manava imposava el que s'hi podia llegir o no. A les editorials s’hi vivia i malvivia amb por constant de no cometre cap error.  La novel·la et capbussa al món dels llibres de la mà dels impressors, enquadernadors, llibreters i editors. Qui millor per mostrar com es fa un llibre? Qui millor per mostrar-nos els llibres que aquells que els estimen?.

Christophe Plantin, un personatge real nascut a una família humil de Lyon, és un amant dels llibres que arribà a ser l’editor més prestigiós d’Amberes, la qual cosa demostra que el treball i la constància és la base de tot. És un somniador i lluitador, és estrateg i constant, és intel·ligent i té avidesa per saber. És ambiciós en la seua professió perquè vol sempre la perfecció i l’aconsegueix. De menut ja mostrava estima pels llibres i es posà d’ajudant-criat d’un impressor. L’impressor té una filla de qui està enamorat amb idolatria i per una circunstància concreta fruit de la innocència i també un d'atac d’enveja per part d’altra jove, Regina, pare i filla són acusats d’heretgia i cremats a la foguera. 

Així comença l’agitada vida de Christophe i este fet l’acompanyarà de per vida. Sempre entre llibres i acompanyat de la seua estimada dona i després per les nombroses filles, anem veient com passa el temps i el protagonista es mou entre la misèria i l’opulència, viu dies negres i dies clars, dies desesperats i dies d’alegria plena. La dona i les filles són valentes, educades, llestes, estudien i trien amb qui casar-se. Pense que en una època on les dones havien de ser submises i callades estes dones se n’eixirien de la norma. Si algun dia parle amb l’autora li preguntaré si este detall està documentat o és fruit de la seua imaginació, desitjosa tal volta de donar veu i valor a les dones.

Al protagonista (i la família) l’acompanya un fidel amic soldat espanyol, és qui explica tot. La primera part de la novel·la ho fa en tercera persona i la segona ja en primera persona, relatant el que viu i veu junt al seu amic l’impressor, que cada vegada va ocupant un paper important en el món en el que viu i treballa. Tot fa que es llisga fàcilment perquè és com si fora un llibre d’aventures (també desventures). Hi ha  venjances i morts injustificades, amors i desamors, passió. Hi ha molta passió, tot es fa de manera passional: amistats incondicionals, amors desmesurats i duradors, odis forts i perennes, assassinats violents, lluites... I està ben escrit, al menys a mi m’agrada l’estil que l’autora ha emprat, el trobe molt adequat de tant en tant amb frases rebuscades, segons com es parlava al temps que descriu.

Llegint esta novel·la he sabut un poc més sobre història perquè l’autora ens l’explica i ens fa entendre les situacions que ha de passar els protagonistes: dies de glòria i altres de penúries. L’ambient medieval està perfectament descrit. També detalla les turbulentes guerres de religió que acabaven cremant bruixes i heretges, els inquisidors eren constants buscant culpables. En este sentit llegint les pàgines de la novel·la, he recordat la fabulosa obra de “Los Miserables, per la idea de que la persecució no para mai. 

Este llibre m’ha fet recordar els centres històrics de les ciutats europees en les que he estat i que anomena seguint les anades i tornades del protagonista: Lyon, Paris, Orleans, Caen, Brussel·les o Amberes, on s’hi queda definitivament a viure. L’autora ha sabut descriure l’ambient i les situacions, fa sentir el que els protagonistes senten, en ocasions m’ha fet patir pensant en les angoixes que estaven vivint i això només s’aconsegueix quan el relat està be escrit.

Sé que este llibre, història i ficció amb aventures plenes de gelosies, traïcions, mentides... però també amor i amistat i sobre tot vocació pel treball,  ha fet que estime més la lectura, que valore més, si cal, el que és un llibre i tot el procés que hi ha des que és un manuscrit fins a que és un exemplar a paper. I a més a més ha fet que conega un personatge històric que tant ha tingut a veure en la cultura.

nº101-ELS POETES DE L’ÀRTIC
Francesc Bailón Trueba



Només llegir el títol ja volia llegir el llibre, sabia que l’havia escrit l’antropòleg Francesc Bailón i no me’l podia perdre. I és que Bailón ja forma part del blog per haver escrit “Els caçadors del nord (en català i castellà), i ser assessor expert de la pel·lícula “Nadie quiere la noche”. Sé com narra, de quin tema i ja sé de bestreta que m’agrada. Els inuit és la seua especialitat i sé que tot el que conta ho fa sent coneixedor del tema.

Llegint a Bailón la primera vegada, vaig descobrir una cultura que per a mi era totalment desconeguda, però llegint “Els poetes de l’Àrtic” (també en català i castellà)  he sabut de les seues pròpies aventures des que va fer el primer viatge obsessionat pels inuit. El llibre és el fruit de deu anys de treball. 

M'agrada perquè llegim sobre una gran realitat: el pas de la teoria a la pràctica i com Bailón comprova que tot no és com els llibres diuen, que experimentar és altra cosa. M’ho he passat molt bé sabent sobre les inquietuds del seus inicis en els estudis, el que pensà quan acabà la carrera l’any 1993 i els primers viatges, eixos en els que tot és nou i són les primeres experiències. M’ha agradat adnar-me'n de la seua obstinació per conèixer als poetes de l’Àrtic que quan discuteixen canten per fer les paus. Eixa obstinació l'ha portat a saber i no voler parar de saber més. 

I si, encara que sone a estrany és cert que antigament els inuit feien les paus cantant i a mi em sembla genial. Només per esta característica peculiar val la pena conéixer esta cultura perquè posen de manifest creativitat i inventiva i ja se sap que estos ingredients són  els que mouen el món.

El títol és suggerent. “Poetes” a mi em fa  pensar en sensibilitat o calidesa i “Artic” em fa pensar tot el contrari, gelor i fred. Doncs eixa aparent contradicció és atractiva perquè just el que ens vol mostrar Bailón és la  calidesa entre el gel, la calidesa demostrada amb l’acceptació, la bona acollida i amabilitat que va trobar quan hi anà per estudiar els pobles inuit de les terres gelades.

L’estructura del llibre fa que siga còmode de llegir, malgrat les seus 436 pàgines, perquè són com tres llibres concentrats en un però alhora cohesionats entre si. Estan  els relats històrics de l’expedició britànica al nord de Grenlàndia l’any 1818 quan el capità John Ross i el tinent William Perry  anaven buscant el Pas del noroest i contacten per primera vegada amb un grup inuit del nord de Grenlàndia que havia estat aïllat durant 400 anys. Està la part d’assaig on explica la societat la política, la geografia, els costums... però en termes generals. I en tercer lloc està la part que a mi més m’ha atret, l’ autobiogràfica, on Francesc relata els seus viatges al gran nord seguint les petjades històriques. Així que quasi dos segles més tard va al mateix lloc que Ross i Perry, i conviu amb els caçadors del gel. Esta estructura fa que es puga llegir tot d’una tirada o a elecció pròpia .

Francesc Bailón sap transmetre, sap contagiar el que sent per mig de l’escriptura. I no és fàcil fer-ho, no tothom ho aconsegueix, Bailón escriu sense tecnicismes des de les vivències i des del cor. Tal volta ja ho he dit abans en altra ressenya sobre ell, però és cert. El llibre té explicació informativa instructiva. és didàctic i esclaridor del món que descriu, mostra clarament la base per entendre. És un relat que molt bé podria servir com llibre-guia per al viatger que vulga anar a les mateixes terres.

El llibre és sincer i divertit. Bailón mostra tan els moments de felicitat i diversió com les adversitats i ho relata tot  posant-li  passió. En cada línia es  nota que estima la cultura amb la que conviu per entendre-la, es nota la seua devoció. Francesc Bailón deu ser la persona que més sap sobre els inuit i gràcies als seus textos, la resta de les persones podem saber també un poc més, així que de la meua part, gràcies Bailón pel teu treball i la teua aportació. Gràcies a Bailon sabem de la importància de la transmissió oral en la cultura inuit i em dóna un poc de pesar pensar que la meua, la d’esta societat tecnològica va perdent-se perquè la cultura de la imatge impera i no és dedica temps a escoltar la saviesa de la gent gran que tan sap dels temps passats. També llegint el llibre fa pensar sobre el tema de l’escalfament global i la contaminació, afecta directament i pot resultar perillós.

Tot el llibre és interessant, la part personal i la històrica, les il·lustracions, les gràfiques... les fotos.. Tot atrapa i enganxa motivant a voler saber més i més sobre ètnies i dialectes, a escoltar entrevistes de Bailón que a la xarxa hi ha moltes... Fins i tot alhora que llegia he anat mirant  el mapa per saber de quin territori en concret  parlava. He situat llocs que ni imaginava allà a la part més septentrional del món, a Grenlàndia, un país que s’autogoverna i que es convertirà en independent, de fet ja  se sent i ho celebra  el 21 de juny.




Especial ressenya nº100: contes d'educació emocional.

nº100- EL XIQUET GRIS

Lluís Farré
i molts altres contes més...


Hui és un dia especial per al racó viatger, dins de l’apartat de RESSENYES LITERÀRIES i cine, esta que us mostre en este moment és la que fa 100. A que és motiu de celebració? I que millor que fer-ho mostrant-vos una recomanació diferent. És la que ens du a fer un viatge molt bonic i necessari, parle del viatge cap a les emocions.

Cara a l’estiu, quan els xiquets i xiquetes tenen més temps lliure, vull recomanar contes infantils i a més a més d’educació emocional. Per què? No cal motiu, però es cert que fan falta actualment. L’educació emocional és important, molt important, m’atreveisc a especificar, i estos senzills contes molt fàcils d’entendre donen l’oportunitat de treballar aspectes bàsics per al desenvolupament personal. El fet que estiguen escrits amb una finalitat educativa no vol dir que no siguen atraients,  una cosa no li lleva l’altra. Són contes bonics, didàctics i tendres amb els quals els xiquets gaudeixen.

Si, ho dic i ho repeteisc, són contes preciosos que als xiquets, per contingut i il·lustracions, els agrada escoltar, mirar i remirar una i mil voltes, cert que gaudeixen fullejant-los…els agrada parlar sobre ells i recordar-los. Us ho dic amb coneixement de causa. En una societat cada vegada més tecnològica i visual, veure la cara de felicitat i alegria d’un xiquet quan llig un conte d’este tipus, dóna esperança que no està tot perdut, que els contes a paper encara compleixen el seu rol i que no seran totalment substituïts per les imatges.

Us mostre un xicotet recull de 10 contes amb reconeguda fama al darrere, que són el últims que he llegit i treballat amb alumnes. Estos i altres similars d’educació emocional, els considere indispensables per a fer entendre als xiquets i xiquetes este món tan complicat que ens envolta. Són contes per a ensenyar-los valors com la tolerància front a la diversitat física o racial, la generositat, la superació de dificultats, la humilitat, l’empatia, el respecte, el companyerisme, l’autoestima o la resiliència. Són contes per ajudar-los a saber reconèixer les emocions i saber què fer front a elles, són contes que ajuden a superar frustracions i problemes, i contribueixen, que és el més important, a formar xiquets i xiquetes emocionalment intel·ligents.

Encapçale la llista amb un llibre dedicat a adults, molt interessant per a treballar la relaxació.

-“Tranquilos y atentos como una rana”, Eline Snel. (Meditació per a xiquets amb els pares.) editorail Kairós: Els adults pares o mestres hi trobaran maneres pràctiques d’aconseguir el “mildfuness”. Es tracta de la relaxació i concentració total basada en escoltar-se a un mateix. És molt interessant i va acompanyat d’un CD amb meditacions guiades per una veu tendra i melodiosa, una veu que els meus alumnes i jo batejàrem com DOLÇA.  Així que era Dolça la que dirigia la sessió. Està en valencià i en castellà, com la majoria de titols que presente.

-“Quatre petites cantonades” de Jerome Ruillier. Els amics del quadrat són tots cercles, quan es l'hora d'entrar en casa dels amics no pot entrar-hi perquè la porta és redona i ell no cap. El quadrat s'esforça per entrar però no hi ha manera. Quina serà la solució?. Al conte es treballa la diferència.

-“El país dels quadrats” i dels triangles, de Francisco Tonucci. És la història de tres països separats uns dels altres que un dia es coneixen entre si i descobreixen tots els avantatges que suposa compartir i barrejar-se perquè al final la unió fa la força.

-“Kiwi, un ocell més aviat estrany” de Susana Isern i Rebeca Luciani. Kiwi és un animal diferent i se nadona que no pot volar com ho fan els altres, quan es mira i veu que no té les ales grans o quan veu que les seus plomes punxen. Tanmateix no passa res, Kiwi és simplement estrany i això no és res dolent més bé al contrari. És el que ens explica este conte acompanyat d’unes bellíssimes il·lustracions.

-“Una mica de mal humor”, escrit per Isabelle Carrier. Tip i tap són uns amics inseparables, però un dia les coses canvien, el mal humor s’interposa entre els dos. Arribant al final sabrem quina és la solució per a resoldre el conflicte.

-“El cassó de Gerard”. Escrit per Isabelle Carrier. Gerard és un xiquet que arrossega un cassó darrere, un dia li va caure al cap i des d' aleshores ja no és com els altres xiquets. Però Gerard és molt bo en altres coses i el cassó no impedeix que desenvolupe altres facetes. Treballem la diferència i la superació personal.

-“El peix irisat”. Marcus Pfister.  A l’oceà viu un peix amb escates brillants i de colors, diversos, és molt bonic però com és tan presumit, ningun el vol al costat i s’hi troba sol. Que farà per aconseguir l’amistat de la resta de peixos? Treballa l'amistat i compartir,

-“De què fa gust fa la lluna?” Michael Grejniec. Una colla d’animals volen tastar la lluna, volen saber quin gust fa, però la lluna està molt alta. Tanmateix, no hi ha res impossible i  junts ho aconsegueixen. Si vols saber quin gust fa la lluna, llig este llibre i ho sabràs. Es treballa el treball conjunt.

-“El moment perfecte”. Susanna Isern i Marco Domà. Un esquirol rep una carta que li anuncia que la seua amiga la llebre ha tingut fillets. És quan comença el seu viatge amb preses cap a casa l’amiga però en el camí trobarà altres animals que el paren perquè just ha arribat en el moment perfecte per ajudar-los. L’esquirol, malgrat anar amb presses ho fa i té la seua recompensa.

-“El xiquet gris”. Lluis Farré i Gusti. Ens mostra  un xiquet que naix gris, per fora i per dins, ni plora, ni riu, ni té por, ni té amics. Ni la mare mostrant-li el meravellós món portant-lo de viatge a veure una enorme balena blanca o a viure l’experiència d’un volcà en erupció aconsegueix traure-li les emocions. El fill és gris i no es meravella amb res. Però un fet el fa canviar. 


Estos són uns pocs contes entre molts... són una mostra entre tota la pila de títols interessants que hi ha publicats sobre la temàtica emocional. Aneu a una biblioteca o llibreria i fullegeu-los, agafeu el que més us capte l'atenció per temàtica o per dibuixos o colors. Tots ells ens ajudaran en el camí acompanyant als xiquets que ens envolten en el bonic viatge cap a les emocions, un viatge que ens omplirà de satisfaccions.



nº 99-LA CASA DE LA ESPERANZA

Niki Caro




Fa quasi un any que vaig estar a Polònia i la pel·lícula m’ha recordat el meu pas per Varsòvia, m’ha fet pensar en  la història de jueus i la impotència del moment que hi havia front a la barbàrie humana. Asseguda al seient del cine, m’ha vingut al cap el barri on estava el gueto, el cementeri jueu, on vàrem anar sota la pluja que li donava un ambient gris en tot moment en consonància amb el que estàvem visitant... he pensat en Auschwitz-Birkenau que vaig visitar esgarrifada pel que transmetia...he recordat la pel.licula "El pianista" que mostra la realitat viscuda i ha tornat a ressonar al meu cap la música de piano que l'acompanyava... i també, com no...en les noticies d’altres valents que, com els protagonistes d’esta pel·lícula, ajudaren als jueus a escapar.

La pel·lícula està basada en fets reals, en els diaris que la protagonista escrivia on relatava com acollia clandestinament jueus i resistents al soterrani del zoo. Els diaris van ser recollits per l’escriptora americana Diane Ackerman que va escriure el llibre “La mujer del guardia del zoo” que en la traducció a l’espanyol quedaria com “ La casa de la buena estrella”.
Recorde que quan anava pel barri jueu de Cracovia em contaren que la zona va començar a prendre vida a partir de la pel·lícula ”La lista de Schindler”, perquè  abans era un barri marginal on ningú volia entrar per por  a la delinqüència. Sortosament a hores d’ara és lloc de moda.
Sense saber si és lloc molt visitat o no, m’agradaria que passara el mateix amb el zoo de Varsòvia. M’agradaria que gràcies a la pel·lícula que dóna a conèixer una història ossada front als alemanys,  fomentara la visita al zoo que és l’escenari on transcorren tots els esdeveniments. Així es fa memòria històrica. El genocidi jueu no s’ha d’oblidar per a que la història no es repeteisca. No sé si el zoo conserva d’aquella època alguna gàbia o paper, mur o moble, que denote el pas dels “afortunats” jueus que passaren pel  zoo d’animals,  però bé es podria plantejar el zoo com una alternativa turística més encara que siga per als cinèfils o seguidors de la història. El matrimoni protagonista, Jan i Antonina Zabinski, rescatà a tres-centes persones i encara que no són les xifres de l’empresari Schindler, són moltes i tingueren la sort d’escapar de la mort, que no és poc. Només que en fóra una ja és destacable per la qual cosa cal fe ressò del fet. Després de la guerra al matrimoni se’ls va concedir la distinció “justos entre la naciones”
A la pel·lícula veiem que tots dos formen un matrimoni exemplar i se’ls nota l’estima pels  animals. Més endavant demostren a més a més altruisme i gran humanitat arriscant la vida pels altres. Els nazis bombardegen el zoo que regenten  i ocupen l’espai com arsenal. Molts animals moren, alguns s’escapen i altres se’ls emporten a Alemanya. La vida del matrimoni canvia. Un oficial alemany està tothora rondant la casa, és altre amant dels animals que té un zoo a Berlin i admira a Antonina, com a persona i també a nivell professional per la seua sensibilitat en el tracte animal.
El matrimoni aconsegueix  convèncer als oficials nazis per mantenir el zoo obert creant una granja de porcs que s’alimentaven del fem del gueto. Així  Jan pot entrar i eixir del gueto sense  problemes i amb una estratagema trau persones. Al soterrani del zoo entre passadissos i gàbies amagades, s’hi queden  provisionalment mentre el matrimoni  busca com traslladar-los. No va ser fàcil per a Jan, nascut en una família acomodada, convertir-se en “el porquer de Varsòvia”, com se l’anomenava, però tenien  amics jueus i no podien tancar els ulls a la realitat.
Dels actors, que interpreten molt bé el seu paper, destaque a Daniel Brühl, perquè és mig espanyol i m’agrada com actua. Ja fa anys que li segueisc la pista, concretament  des del 2003 amb la magnifica pel·lícula Good Bye Lenin. Aleshores tenia vint-i-cinc anys, ara ja té 39 anys, ha passat molt de temps i enmig he vist altre pel·lícules i com ha anat creixent. En esta ocasió el seu paper d’oficial de les SS el fa impecable, ( no és el primer que fa), és creïble, encara que a mi m’agrade més quan fa altres papers més benèvols que este on encarna a un boig pels animals que pretén dur endavant un experiment genètic.
Encara que “ La casa de la esperanza” no aporta res de nou al que ja s’ha vist, la pel·lícula m’ha agradat. Estic segura que de les memòries d’Antonina i posterior llibre, s’ha quedat molt per plasmar, ja se sap que per a fer les pel·lícules han de seleccionar.  També  és cert que hi ha alguns passatges que passen ràpid i es noten buits de contingut com les desavinences conjugals per culpa de l’oficial alemany o evidenciar la crueltat viscuda que queda massa dulcificada, però el que mostra està bé. També falta que els jueus expressen el que senten. Però  en conjunt està ben ambientada,  hi ha coherència i dóna pinzellades de com vivien les persones obligades a viure al gueto, amuntonades com a sardines en llaunes patint fam i fred. Així morien i els alemanys s’estalviaven matar-los ells.  

També cal ressaltar el paper de la dona en una època en la que poca importància se li donava. Antonina  que sembla fràgil, com correspon al temps que viu, a més a més de ser una gran professional al zoo demostrant  gran habilitat en el tracte amb els animals va prendre la iniciativa de dur endavant la perillosa mampresa que la pel·lícula relata. I este aspecte és important fer-lo notar.

nº98-LA ESTACIÓN DE LAS MUJERES
Leena Yadav



Amb la pel·lícula “La estación de las mujeres” viatgem a la India, concretament a un poblet xicotet de costums i tradicions arrelades  on la modernitat vol entrar i ho fa a pas de tortuga, en xicotetes dosis, i sempre reclamada per les dones. Elles són les que van aconseguint xicotetes coses, per ahi comença, primer és un mòbil, després reclamen un televisor, i els homes els ho van cedint tot per insistència i constància, malgrat tindre un paper secundari a la societat masclista on viuen. Tanmateix en esta pel·lícula les dones són visibles i els homes secundaris, elles són les  grans protagonistes, les que ens conten què senten i què els passa i la lluita continuada que han de fer dia a dia, simplement  per a viure dignament sense que les afecte molt l’opressió que dicten les normes heretades.

“La estación de las mujeres” mostra situacions que es viuen a la India rural però, la protesta no és local, malauradament, arreu del món hi ha casos similars, així que és una denuncia global i clara sobre l’opressió que pateix la dona no només a la India, al món en general.

Les protagonistes són quatre dones que viuen en un ambient econòmicament pobre. Està Laijo, la jove maltractada pel marit alcohòlic, pel fet de no poder tenir fills. Què passaria si l’estèril fóra l’home i no ella? Laijo vol descobrir-ho. Hi ha una ballarina, Bijli, que és prostituta i pensa que és lliure perquè no té el rol d’esposa, però sap també que els homes l’esclavitzen i a més a més la joventut va passant i comportarà el final de la manera com es guanya la vida. Hi ha una xiqueta de quinze anys, Janaki, a la que li agrada anar a l’escola, però els llibres no entren dins del pla d’una bona esposa i els ha de deixar de banda. Janaki està a punt de casar-se, encara que ella no vol complir amb el deure amb el que està nugada. I està la que va per a sogra de Janaki, Rani, que és la mare del jove Gulab, el que va per a marit. Rani, que vist de dol des de que va enviudar quinze anys enrere, viu seguint les normes convencionals, fa el mateix que li feren a ella i obliga al fill a casar-se. Gulab ja de menut s’hi  mostra radical, masclista i dèspota.

Totes quatre viuen situacions crues que, conforme avança la pel·lícula van augmentant i fan que el patiment siga continu malgrat barrejar-se amb brots d’esperança i felicitat. Les dones fan un bon paper, que no és fàcil d’interpretar, el d’obrir una porta tancada amb pany i forrellat. Són quatre dones totalment diferents però l’amistat les uneix i les fa fortes, les fa somniar amb una amor diferent al que coneixen i imaginar la vida en  altre món que desconeixen però saben que existeix més enllà d’on viuen. Són dones que si volen trencar amb el que viuen, han de decidir, i per a elles és nou, no estan acostumades. Però un dia donen un pas endavant i fugen camí de la llibertat.

És una pel·lícula valenta pel que conta, que no agradarà als homes del tipus mascliste que hi apareixen, perquè les infelices  dones s’atreveixen contradir a l’home, a saltar-se les normes de la tradició que les esclavitzen i també pot arribar a la controvèrsia perquè hi ha moltes escenes violentes de maltractament o de sexe que disgustaran a una de les societats més masclistes del món.

El conjunt m’ha agradat perquè amb una excel·lent fotografia, mostra paisatges i maneres de ser i pensar diferents a les que ens envolten. Tal volta al principi el ritme és massa lent i tendeix a reiterar el que se sap. Però és un detall menor. En este cas l’exotisme atrau perquè l’escenari és una aldea al desert. El consell format pels homes de més edat són els que dirigeixen el poble, els que manen, els que jutgen, els que condemnen. Apareix també altre home fora dels estereotips masclistes, és un jove emprenedor que constrasta en mentalitat amb els més vells i vol que l’aldea avance i trenque amb les tradicions que no duen enlloc.

A més a més, l’alegre cançó principal de fons que convida a l’esperança i ballar em resulta divertida i és el toc que contrasta per endolcir tot el contingut dramàtic que fa que l’espectador tinga el cor en un puny al llarg de tota la pel·lícula però especialment al final, en la celebració del festival de Dussehra. El dramatisme també s’ha volgut  compensar amb tocs còmics, però al meu parer,  són més agredolços que reals.

La pel·lícula té mèrit perquè abans de començar ja va trobar entrebancs, la directora no trobava permisos per a filmar en cap dels pobles que volia, no admetien que cap dona dirigira la pel·lícula, a més a més ella trobava entrebancs perquè portava pantalons i no es cobria el cap a bel vel. La veien una corruptora de dones i li ho deien generacions joves d’homes.

Tan de bo hi haguera més persones tan valentes com ella. Este tipus de pel·lícules són necessàries.

nº 97-De categoria (internacional)

Vicent Marco




M’acabe de llegir este compendi carregat de bon humor que parla sobre els valencians, sobre què fem i com som (no tots, alguns ) i just acabe de saber que ja hi ha una segona part. Vicent Marco, l’autor, està fent presentacions i publicitat del segon volum “De molta categoria”. Í molt bé, per cert. Veig que té controlat el màrqueting i està dotat per al comerç. Això està bé, tota pedra fa forat, en este món del llibre no sempre es llig el millor, es llig el que es coneix perquè es fa visible, d’una manera o altra. Malauradament hi ha molts libres  desconeguts.

M’alegra que “De categoria! tinga segona part perquè en esta primera m’ho he passat molt bé. Emprant l’expressió del títol podria dir que ha estat una lectura “de categoría”, sobre tot per divertida. Per a qui no és valencià cal explicar que “de categoria” és una expressió molt valenciana que contesta a la pregunta de com està una cosa, o com ens ho hem passat, o com estem... No tots la diem, i si la diem no tothom l’emprem en el mateix grau, però si hi ha moltes persones que sovint tenen l’expressió en la boca. I ara em ve al cap un company de treball que en totes les frases emprava el “de categoria” típic valencià, en totes, no exagere, el que era estrany era que no l’emprara cada vegada que obria la boca.

“De categoria “ és un llibre complet i variat, hi ha de tot barrejat però amb cert ordre. Es pot llegir d’una tirada o per parts obrint full i escollint a l’atzar. Podria dir-se que és una guia humorística per entendre el caràcter valencià, el del carrer, el popular, però pense, sense voler llevar mèrit al contingut, que el personatge valencià que mostra és especialment el que viu a València ciutat i les comarques dels voltants perquè, per parlar del que més conec, a la meua comarca tenim altres peculiaritats diferents.  

El llibre té una curiositat formal, Vicent Marco s’ha agafat la llicència de fer un llibre bilingüe totalment, sense atendre cap ordre establert. És un manual bilingüe de la mateixa manera que ho som els valencians, així hi ha unes parts escrites en castellà i altres en valencià. Això en un principi està bé, perquè és com parlem, no? Aleshores el llibre també ho representa, la deducció és lògica. Però el bilingüisme del qual parla Vicent Marco és la manera particular de parlar de molta gent, que en realitat no coneix en profunditat cap de les dues llengües, és el que resulta quan barreja paraules d’una llengua i altra. I així escoltem sovint en una conversa una frase amb una paraula en valencià i dos en castellà, una castellanitzada i altra valencianitzada. Vicent Marco explica eixa falta de normes lingüístiques i morfosintàctiques amb humor, fa evident una realitat que a més a més de traure’ns un somriure, pense que ens hauria de fer pensar que el llenguatge és una eina molt important de comunicació i no hem d’agafar-lo a la lleugera. Ho dic des de la perspectiva personal: m’agrada el llenguatge i analitzar-lo, i des de l’àmbit professional, lluite cada dia per a que des de menuts es faça una expressió oral ben feta.

A banda d’estes consideracions, m’agrada el contingut del llibre i m’agrada la forma com està editat. És atractiu pels colors i les il·lustracions, pels requadres ressaltant aspectes. És un llibre idoni per passar el temps i oblidar maldecaps, rient a la gana amb cada ocurrència de Vicent.

L’heu de llegir, els sentit d’humor de l’autor no es pot transmetre en una simple ressenya, tanmateix per a fer-vos boca, explique un resum del que hi ha escrit. Sobre el contingut, primer parla de la identitat, sobre els tòpics valencians i després de fer un llistat matisa que els tòpics no deixen de ser generalitzacions que tampoc s’han de fer molt de cas. En això l’autor té molta raó i a més a més pense que el contingut de tot el llibre és una generalització, explicant trets i característiques que alguns valencians tenen o fan, situacions que viuen, però mai amb les quals mai es poden identificar tothom. Jo mateixa mentre llegia em deia a mi mateixa en algun aspecte “uff quina exageració”...i en altres moments deia.... “si, tens tota la raó”. El que està clar és que cada persona som un món.

I sabent de bestreta esta premissa, capítol a capítol llegim de tot. Parla sobre què és el que ens fa ser valencians i ens diferència de la resta dels mortals. Després explica què es ser valencià de poble o de ciutat, sempre amb tocs simpàtics es para en molts aspectes i acaba parlant dels malnoms als quals els de poble som tan aficionats. També para l’atenció en els personatges típics que als poblets menuts hi ha, parla dels pecats capitals dels valencians que, com la resta dels espanyols patim amb una dosi ben gran.

El capítol dos el dedica a la llengua. I ho fa molt bé. És el meu apartat preferit, per la manera divertida com ho presenta i pel que diu. Trobe molt interessant tot el que explica i agrupa en este apartat detallant el curiós castellà de la parla del valencià. I ho trobe interessant per les divagacions que he dit abans. Este apartat és com un llistat que tothom deuria de llegir per adonar-se què diu de manera incorrecta, siga vocables, expressions o “espardenyades”. No té res que li sobre, cada apreciació que fa l’autor és certa.  El llistat dels insults no falten, és el que primer s’ensenya un estranger quan ve a València. Este capítol també té una apartat molt lloable sobre el valencià propi de llauro, tan de l’ofici com de les eines. Està molt bé perquè són vocables que van castellanitzant-se i oblidant-se i així Vicent Marco les recupera.

El capítol tres el dedica a la gastronomia i comença explicant la varietat d’arrossos que tenim els valencians. És cert que arreu del món pensen que, amb arròs, els valencians només fem paella i ni s’imaginen quants dinars diferents tenim emprant el mateix ingredient. Vicent li dedica una secció a la paella, com no?. També en este apartat s’explica  com entenem nosaltres l’esmorzar, el que ara diuen el “brunch”, detallant  10 claus per distingir-lo de la resta dels àpats. També dedica temps a explicar què es la nostra picaeta, res a veure amb l’aperitiu. A més a més parla d’altres delícies gastronòmiques típicament valencianes. La torrà també és molt valenciana per la qual cosa explica els tipus i el protocol d’actuació, que és tot un ritual, explicat els deu manaments com normes essencials per fer-la com cal. També per demanar begudes  els valencians som peculiars.

El capítol quatre se centra en la ciutat de València, explicant a trets grans com és i com son els valencians que els forasters s’hi poden trobar. Està molt bé l’apartat en el que explica què pensen a l’estranger sobre els valencians: els anglesos, el francesos, els alemanys, els portuguesos, els italians o els americans. És molt graciós, cal llegir-ho. Tot el llibre cal llegir-lo, ho reitere, des de l’inici fins al final. Vicent explica com són els valencians de la capital i després explica com actuen concretament els hipsers o els runners. També explica els inconvenients de conduir en València o les repercussions de l’oratge quan plou, quan fa calor, quan arriba la frescoreta o fa vent. Per als viatgers i turistes Vicent remarca llocs per a visitar. Gràcies Vicent, hi alguns racons que no conec i que sense cap dubte hi aniré deixant-me aconsellar per tu. També dedica especial apartat a les falles, com no podria ser d’altra manera.


Al capítol cinquè, com a cloenda, l’autor mostra un toc de bogeria barrejant aspectes que no tenen molt a veure uns a amb altres i que els ha col·locat com un calaix de sastre. Tots tenen en comú que estan escrits amb imaginació i creativitat a més a més de comptar amb humor que és la tònica general de tot el llibre. Primer proposa que el lector no valencià es valencianitze, després explica què passaria si es valencianitzaren personatges històrics com Armstrong, Shakespeare, Freud o  Colom. Fa una comparativa entre  Grècia i València deixant clar que son dos països més pareguts del que ens pensem. Explica com és una boda valenciana o detalla què es el que ens enfada als valencians. També explica com seria la pel·lícula “Ocho apellidos vascos” a la valenciana. I per últim diu coses que ha de fer un valencià abans de morir. Com veieu este últim capítol és un còctel explosiu. 

nº96-MI NOMBRE ES KHAN
Karan Johar




Hui ressenye una pel·lícula que tenia pendent des de fa temps. És de l’any 2010 i la recomane per si hi ha qui no l’ha vista. Tot el que tracta és tema actual, no està gens desfasada malgrat els anys que fa des que es va filmar.

Esta pel·lícula agrada o no segons la perspectiva de qui la mire. En primer lloc, alguns  grans cinèfils no li trobaran perfecció, diran que és producte de bollywood i que no mereix atenció. Tal volta diguen també que hi ha sensibleria o romanticisme i tal volta no veuen autenticitat en els fets. Però no tothom pensarà de la mateixa manera, ho se cert. Els sensibles a causes socials i humanes  trobaran que està molt bé. No vull dir amb estes paraules que els crítics cinèfils no siguen sensibles, una cosa no li lleva altra, però el que si fa sovint la crítica especilitzada, és mirar amb ulls professionals de tècnica cinematogràfica i de vegades deixen a banda la part més humana.

Jo faig critica valorant la simplicitat i que es puga visionar uns  temes durs des de la perspectiva de la innocència. I si, admet que forme part del sector sensible al tema que tracta. Qui em coneix ho sap. Sap que estic en contra de l’islamofòbia, de jutjar sense saber, de col·locar a tothom al mateix calaix. Qui em coneix sap que ho he escrit en escrits i llibres i ho he demostrat en el meu treball de professional d’educació especial.

La pel·lícula és valenta per tractar temes  per a reflexionar-hi i només per eixa raó es mereix atenció i no criticar-la sense parar atenció. Fa pensar sobre el terrorisme tan malauradament actual i les conseqüències directes, sobre els immigrants musulmans, hindús o de Paquistà que viuen als EEUU perquè són  considerats perillosos només per la procedència. Malauradament ultimament este aspecte s'ha tornat tremendament actual i preocupant amb les politiques racistes que pretenen imperar actualment Europa i les que imperen en EEUU des que Obama ja no és el cap del govern.

 Particularment em preocupa el tema de la islamofobia que just des de l’onze de setembre de fa molts anys es va fer més de notar, m’importa i em molesta quan veig com es generalitza parlant sobre el món musulmà sense tenir en compte que tots som sers humans i com bé diu el protagonista en el món no hi ha diferències de raça o religió sinó homes bons i els que no ho són tant. 

També sóc sensible al tema de l’autisme perquè per ofici conec aspergers de primera mà, he treballat amb ells. Mai es pot generalitzar que tots són iguals però si hi ha unes característiques que a la pel·lícula es veuen i que es repeteixen en molts casos: la dificultat per interrelacionar-se, són reiteratius, necessiten rutines, no entenden els dobles significats... Pense que eixa aproximació al sindrome és bona i és beneficiós mostrar-la perquè la persona autista necessita molta comprensió i que tothom entenga les seues reaccions.  

De la pel.licula m’agrada el conjunt total:  quan  es veu la infància del protagonista  desconeixent el que li passa però amb una mare que li sap inculcar uns valors que l’acompanyaran de per vida, també quan es veu el seu viatge a San Francisco per quedar-s’hi a viure amb el germà i com és la cunyada psicòloga, la que descobreix el que li passa. I és uns demostració d’esperança veure com va adaptant-se a la nova vida o quan s’enamora.

I també dic que de la pel·lícula m’espanta la part final,  la més  dramàtica,   quan   a partir dels atemptats a les torres bessones es genera als EEUU una islamofobia  que fa que canvie la vida del protagonista radicalment. I es quan decideix anar a parlar amb el president per dir-li  simplement que el seu nom es Khan, nom musulmà, i "no és cap terrorista". Em sembla una manera de reivindicar que no s’ha de jutjar sense més ni més. 

En definitiva  "Mi nombre es Khan"  no és una  peli sobre  terrorisme sinó   sobre la   relació   entre occident i orient i com ha canviat des de fa un temps.


nº95-CORRERÉ ELS ANDES PER TU
Maurici Belmonte Monar



Encara que són poques les novel·les juvenils que en este blog solc ressenyar, “Correré els Andes per tu”,  és un  novel·la dedicada als joves que no podia faltar en este racó. Ho dic per dues raons i ho explique. Primer perquè només llegir el títol suggereix viatge i aventura al país dels inques i el racó viatger està obert a este tipus de temàtiques. I  segona, perquè conec a l’autor i tinc garantía que si descriu un paisatge en concret, el Perú en este cas, ho fa coneixent-lo de primera mà i si parla sobre joves és perquè també en sap. Pel seu treball diari Maurici coneix perfectament com pensen, què fan i què agrada als joves a qui esta adreçada la novel·la: estudiants de Secundària,  encara que també pense que també la podrien llegir els alumnes de final de la Primària. 

I no és fàcil conèixer l’adolescència. Jo mateixa dic obertament que em veig incapaç d’escriure una novel·la juvenil perquè no arribe a entendre els interessos dels joves de setze en amunt. Si es tracta d’escriure per als menuts o adults, ja és altra cosa, són camps, que “més o menys” domine i podria dir que “entenc”, també posant entre cometes la paraula perquè mai s’arriba a entendre totalment.

A la novel·la “Correre els Andes per tu” trobem joves, però ja no són estudiants, tenen una vintena d’anys, ja estan dins del món laboral i compleixen una tasca de responsabilitat i cert risc. Son guàrdies civils, una missió els porta al Perú, no se me queda clara quin tipus de missió, però tan se val, siga la que siga és secundària.

Es nota que l’autor és gran viatger. Tango, el protagonista es mostra emocionat per la perspectiva del viatge, i el autor ho relata amb fluïdesa i convenciment perquè sap de primera mà el sentiment, coneix l’emoció quan s’agafa cada eixida com si fos la primera, és el viatger il·lusionat, curiós, àvid de saber i de trobar noves coses.

Però els protagonistes alhora que guàrdies civils, són joves amb ganes de festa, una cosa no li lleva altra. I l’aventura per a Tango, i els companys amics, comença una nit que sobtadament, sense adonar-se’n, al protagonista li fan una ferida. La ferida és la clau dels esdeveniments que perfilen la novel·la relatada amb ingredients de misteri. Esta part d’intriga, està ben tractada.

En uns dies de vacances els joves decideixen conèixer el Machu Pichu, però no volen fer el trajecte com la majoria dels turistes, volen fer el camí a peu. I ací l’autor mostra com és i com li agrada a ell veure món,  com els rodamons que prefereixen viatjar al seu aire. I és en esta ruta caminant per les muntanyes,  quan comença l’aventura particular i extraordinària que viu la colla de quatre amics, una aventura que, com comprendreu, no vaig a desvetllar. Només avance que per unes circumstàncies concretes els joves coneixen un món insospitat, una realitat amagada de la que volen però no poden escapar pels seus propis mitjos.

L’aventura de visitar el Machu Pichu s’ha truncat i en lloc de meravellar-se amb la ciutat màgica estan vivint un malson. Este malson barrejat amb moments de felicitat enganyosa, sortosament acaba i sembla que la novel·la ha arribat al final, però no és així. Encara hi ha altre tema que arrodoneix la novel·la tancant una etapa. Este final definitiu està relacionant amb la vida anterior que Tango portava i que l’autor ja va mostrar en altra novel·la anterior.

La novel·la es llig molt fàcilment, això és un punt a favor per a que els joves agafen a gust la lectura del llibre, són molts capítols curts que van desenvolupant la història seguint un fil lineal. No hi ha cap complicació formal per a llegir-la. Es narra en tercera persona sempre. I com ja he dit el contingut està carregat d’intriga que convida a especular sobre quin final comporta.

M’agrada que es parle de llocs concrets i de carrers determinats, això situa al lector i el més tafaner, pot anar seguint el trajecte amb un plànol o mapa a la mà. De fet es pot llegir un poc de recorregut turístic per Cusco de la mà d’una jove guia. M’agrada també que mostre altres cultures diferents al públic a qui va destinat, pinzellades d’història i de vida actual, perquè conèixer altres realitats obri les portes a la tolerància i el respecte.

Al pròleg s’explica qui es el protagonista i la seua vida anterior al viatge al Perú, ens posa en antecedents que Tango va haver de complir una condemna a un camp de refugiats libis al desert de Tunísia i el fet el va marcar. També ens parla al pròleg de la jove musulmana Qamar amb qui va tindre una relació afectiva seriosa, molt important i influent en la seua vida. Tango va començar a córrer perquè Qamar corria. Tango va eixir de Tunísia diferent, rehabilitat i responsable. Quan va tornar a casa deixant enrere Qamar, volia treballar de bomber però no complia els requisits així que optà per entrar al cos de la guàrdia civil.

Qamar és passat però continua present i fins el final del llibre es només de pensament. Si, perquè al final i com un cercle narratiu tornem de nou a saber més d’esta etapa de la seua vida marcada per un comportament no molt lloable.

La novel·la té un ensenyament, ens diu que els somnis s’han de perseguir però no sempre es poden fer realitat. L'autor fuig de tota novel·la de color rosa i edulcorada amb matisos irreals, mostrant la vida com és, amb alegries i decepcions, amb moments feliços i altres que no ho són, preparant així al joves per a que pensen que la vida no és sempre com ells volen.

M’he quedat amb ganes de llegir la història passada de Tango i Qamar, senzillament perquè per a mi el desert és especial i em captiva, segur que allò que hi visqueren els dos,Tango i Qamar, va ser una història fabulosa. Tal volta algun dia llisga eixa primera part de la vida de Tango i també us mostre la ressenya.


nº94-Lo que de verdad importa
Paco Arango



                                                                                  leer en castellano

He vist “Lo que de verdad importa”, tenia ganes, tan per la pel·lícula en si i els paisatges evocadors que pogueren eixir, com per la informació que he sabut, i no sabia, gràcies a ella.

Pas a pas.

M’ha agradat i he gaudit perquè des de l’inici al final la meua intenció no ha estat analitzar sobre qualitat artística o cinematogràfica, no he intentat buscar tres peus al gat en l’argument i l’he mirada en tot moment  amb ulls positius sabent que és per una bona causa. És una història simple, amb tocs fantasiosos que la fan més o menys creïble i amb un tractament de la fe i els poders divins que la fan més o menys polèmica. Estic segura que opinions hi haurà per a tots els gustos. 

Per a mi és una pel·lícula de les que qualifique de tendra i dolça i això, ja és prou motiu per anar a veure-la. He eixit del cine amb un somriure, tranquil·la, no com altres vegades que he eixit angoixada i el cor en un puny. Tal volta haguera sigut més adequat el títol en angles: “El curandero”, però en tot cas el que s’ha escollit explica la intencionalitat que ens transmet: que hem de centrar-nos en “el que importa” i no en aspectes secundaris, que és el que fem habitualment.

Està tractada amb to de comèdia però fa pensar al voltant d’aspectes importants: està el tema de l’egoisme del protagonista que afronta amb incredulitat el que li passa, el tema de la fe cega de que el que qualsevol impossible pot passar, el fet de mantindre l’esperança sempre viva, el d’afrontar la vida i la mort amb valentia... el de no saber quines paraules emprar davant d’un malalt...

I com correspon a un blog de viatges, també veig la vessant viatgera. En  “Lo que de verdad importa” hi ha un  doble viatge.

Primer està el viatge de ficció que el protagonista Alec es veu obligat a fer per salvar uns deutes. I és així com podem veure uns preciosos paisatges de naturalesa marítima de la península de Nueva Escocia al Canada.

I segon està el viatge real que gràcies a esta pel·lícula xiquets i xiquetes espanyols malats de càncer podran fer a uns campaments d’estiu creats fa vint anys per l’actor Paul Newman. Si, Newman a més a més de tindre uns ulls blaus captivadors i demostrar la seua professionalitat en pantalla, era una persona solidaria i compromesa. Paul Newman creà uns campaments, Serious Fun Children's Network, on acudeixen cada any milers de xiquets i xiquetes que per uns dies obliden la malaltia, és un lloc on poden ser els xiquets que per culpa dels tractaments mèdics no poden ser, hi juguen, hi es diverteixen, hi comparteixen experiències, hi s’ajunten  amb altres xiquets i xiquetes i junts somnien desperts i són feliços. I eixe somni i felicitat, una vegada viscut, els acompanya quan ja no hi són al campament.

Paco Arango és el cineasta espanyol i “pare” de la fundació Aladina, que ha escrit, produït i dirigit “Lo que de verdad importa”. Només entrar al web de la fundació ens podem fer una idea de quant de bé i felicitat es genera gràcies a l’entusiasme de algunes persones. En este cas Arango s’ha unit amb Clea, la filla de Paul Newman i el cent per cent dels beneficis de la pel·lícula són integrament per a que xiquets i xiquets malalts de càncer puguen assistir als campaments d’estiu creats per l’actor.

En una societat, on just en estos dies predominen les noticies de lladres mentiders sense escrúpols, que eisca a la llum que hi ha persones que treballen de manera altruista i lluiten per bones causes, hauria de ser  una gran noticia de portada. Per què no se es coneix més el què fan les fundacions d'ajuda? Per què no es divulguen les bones accions? Pense sincerament que este tipus d’informació és la que deuria de propagar-se i no les negatives i dolentes en les quals tendim a furgar i furgar a opinar sense saber i jutjar més que els tribunals.  Sempre és bo saber de bones accions, de persones altruistes que donen el seu temps i dediquen els seus diners per a bones finalitats, sempre és bo conèixer estos casos, dignes d’exemple,  per poder tirar-los un com de mà i alhora convidar-nos a  pensar què fem nosaltres per la resta de gent.

Tots els meus digníssims respectes a Arango i Newman, i tota la gent com ells, per tindre el cor tan gran i per contribuir al benestar de tanta gent.

Així que aneu al cine a veure-la. Els actors fan bé el seu paper: Alec, l’oncle, la veterinària, el rector, el policia... els habitants del poble, la xiqueta de 13 anys... i fins i tot els animals, gos i ovelles, fan el seu rol a la perfecció. M'he quedat amb les ganes de veure algún actor o actriu dels nostres, dels molts tan bons profesionals que hi ha a Espanya, ho dic per a que Arango ho subsane a la próxima pel.licula que faça. 

La música acompanya, i destaque dues cançons que m’han encantat. Una sobradament coneguda que sovint escolte en casa, "Somewhere over the rain" i la que composada per Arango que sona junt als crèdits finals, "We take our fun seriously" en la que canta una xiqueta de 14 anys donant les gràcies a Paul Newman.

Just alhora que escoltem la cançó  apareixen en pantalla fotos de l’actor junt a diversos xiquets i xiquetes en els campaments, estan fent diverses activitats lúdiques, jugant, pintant... i tots mostren un gran somriure a la boca, no és per a menys, estan al costat del seu àngel particular, el que ha fet possible que durant uns dies s’obliden del seu món particular.


Molt bé per esta pel·lícula i totes les iniciatives que porten endavant tots els “àngels de carn i os” del món. Per cert,  em vaig alegrar molt  veure la sala del cine plena de gom a gom, espere que continue amb la bona acollida, m’agradaria, de debò, perquè al capdavall el que hem de fer és centrar-nos en el que de veritat importa, tindre clar quina és per a nosaltres i no perdre el temps en banalitats.

93-Lion
Garth Davis



Lion és una pel·lícula que mostra cruament la realitat de la India i especialment la dels xiquets abandonats, orfes o desemparats pero sempre marginats, que viuen amb la misèria de companya pels carrers de les ciutats. I també parla de la adopció i el fet de desarrelar-se. Estos dos aspectes són temes importants i només per això la pel·lícula val la pena veure-la.

Però Lion també és un llibre. No amb este títol, el llibre autobiogràfic en el qual s’ha basat la pel·lícula és 'Un largo camino a casa', de Saroo Brierley. Particularment saber que el que estava veient està basat en fets reals ha fet que em mantinga amb el cor encongit veient el patiment pel qual ha passat el protagonista durant la infantesa i després m’ha fet empatitzar amb ell quan de major la recorda i es motiu de turment.

Us explique un poc. Saroo, de cinc anys, és un dels xiquets que cada dia malviu pels carrers de la India, amb la seua família. Saroo agafa carbó i el ven, sa mare es guanya el sou carregant pedres.  I malvisquent sobreviuen, és una història de supervivència.

Saroo és tremendament fort i hàbil, és intel·ligent i espavilat. Un dia se’n va amb el germà a treballar per al nit i per diverses circumstàncies acaba dins d’un tren que es posa en marxa i el porta a un lloc ben allunyat, la gran ciutat de Calcuta. Allà està a soles i no sap dir qui és ni d’on ve, no sap explicar-se per a poder trobar a la família. L’envolta un món impassible i ple de desaprensius, se’n troba un que el vol vendre. Però amb les bones cames corredores que sortosament té s’escapa. Al final acaba sota la protecció de l’Estat i adoptat per una família australiana que se l’emporta a Tasmania deixant enrere els seus arrels i el passat.

La pel·lícula està dividida en dues parts molt definides. La primera especialment m’ha resultat molt atraient, quasi sense paraules, sense diàlegs és majoritàriament visual amb una música potent i captivadora que va relatant tot el contingut de la vida a la India. M’ha agradat veure eixa dura realitat de la mà del xiquet que es qui pateix la crueltat del lloc en primera persona. I resulta contradictori dir que m’ha agradat esta part perquè el que he vist ha estat un món  terrorífic, espantós, una realitat difícil de digerir. Tanmateix,  amb la bellesa com s’han tractat les imatges es va empassant l’horror que viu Saroo deambulant pels carrers de la caòtica Calcuta: s’hi veuen les màfies, els abusos de menors, la densitat de població que mira i no veu, la impassibilitat de la gent, el desgavell circulatori que no respecta normes, els xiquets a soles sense ningú que els ampare...

L’actuació del xiquet de cinc anys és impressionant. L’actor ha estat una gran elecció perquè només amb els seus grans ulls captiva, enamora, entendreix, el xiquet és qui enganxa a seguir sense perdre detall i ens fa adoptar una mirada protectora. És el xiquet el que aconsegueix guanyar-se la voluntat de l’espectador i endolcir la misèria. Mirem a traves dels seus ulls que observen la vida que li ha tocat viure i anem avançant pels carrers de la India amb les seues cames corrent i corrent fugint de tot el que veu que hi ha perill.

La segona part m’ha semblat massa llarga, la crisis d’identitat que pateix Saroo després de vint anys s’hi podia haver explicat de manera més resumida. Crec que esta segona part en forma de melodrama queda en segon pla front a la potencia dramàtica i visual de la primera. Saroo creix dins d’una cultura diferent  a la pròpia, viu a Austràlia i no coneix res del seu passat, ni menjars ni costums, però un dia comença a obsessionar-se per trobar allò que era seu, vol retrobar a sa mare i els germans.  Tot comença en una estada a Melbourne on va  a estudiar i on coneix a gent de diversos països entre els quals hi ha hindús.  Es quan s’adona de la seua ignorància sobre allò que li pertany i vol saber i comença a escorcollar en la ment recordant la infantesa. Amb ajuda d’internet i hores i hores buscat i establint relacions amb els records que conserva  aconsegueix trobar el seu lloc de procedència. Alhora se sent  culpable perquè pensa que buscant la família biològica està traint a la família adoptiva que l’ha cuidat.


Trobe interessant que es tracte el tema de les adopcions internacionals sobre l’angoixa que deu suposar no saber d’on vens i qui eres. La pel·lícula fa pensar en el fet de si fem bé o no desarrelant als xiquets del lloc de procedència siga la India, Rússia, Etiòpia o la Xina, quan se’ls emportem a Espanya i els eduquen en una realitat ben diferent a la seua. Fa pensar en els avantatges que el xiquet o xiqueta  aconsegueix però també els en  els inconvenients que es deriven. Es un tema obert a debat perquè sempre hi ha partidaris per una banda i detractors per altra.


I dins del tema de l’adopció també es parla dels xiquets que no aconsegueixen adaptar-se,  i cal para molt l’atenció perquè potser no és culpa del xiquet, ni  dels pares adoptius,  ni de la societat, el que pot passar és la falta de comprensió per no entendre que eixe xiquet porta darrere un món i un bagatge que no pot oblidar, encara que ara estiga envoltat de comoditats i riqueses. Sobre este aspecte  em quede amb una frase molt important que es diu a la pel·lícula, la que diu que els xiquets adoptats no són fulles en blanc sobre les quals es pot escriure una història feliç perquè estos xiquets porten el seu un bagatge.


Al final és un cant a l’esperança a no rendir-se mai, a lluitar pels somnis, a l’amor sense condicions a qui t’estima. Família adoptiva o família biològica no importa l’amor pot repartir-se. Lion pretén emocionar i cert que ho aconsegueix especialment al final amb les imatges dels personatges reals que apareixen junt als crèdits.





92-SPAIN IN A DAY
Isabel Coixet




Heu vist la pel.licula "Spain in a day"? A què espèreu? Si voleu saber com som els espanyols( una gran majoria, no ho dubteu.

La pel·lícula mostra simplement un dia en la vida dels espanyols, concretament el 24 d’octubre de 2015. I eixe “simplement” és la clau perquè ho mostra sense additius, sense complements, realitat de vegades dura i  altra alegre, sense camuflar, veritat espontània que alguns espanyols ens han volgut mostrar fent-nos saber com son, com pensen i què fan. Dit així tal volta pot sonar poc atractiu, reconec que jo mateixa quan escoltava la crida  prèvia que alguns famosos feien per la tele demanant la col·laboració, pensava que seria un simple documental però estava equivocada, i molt. És un relat audiovisual realment emocionant, clarificador, tendre... M’ha agradat molt entrar en la vida de tantes persones que ens han convidat a sa casa, a la seua rutina o al seu esdeveniment especial.

La pel·lícula és un trencaclosques de vides que demostra que Espanya és multicolor, que som un conglomerat variat amb característiques comunes, comportaments generalitzats i alhora únics. Es veu el món urbà i el rural, es veu la vida de l’espanyol que viu fora i de l’estranger que vol entrar a formar part de la nostra comunitat espanyola, també està present el drama dels refugiats i immigrants que ja viuen entre nosaltres i també el tema de la guerra. Hi ha moments entranyables, que ho són per a qui els viu però també ho són per a qui ho veu:  la mare mentre dóna a llum ...el xiquet que vol atrapar el raig, el que vol ballar, els iaios i iaies... tots desprenen tendresa i innocència... Estan les dones que mostren el càncer que pateixen front a la  càmera demostrant fortalesa i optimisme o el matrimoni d’invidents amb una filleta que desprenen coratge.

El format no és nou,  “Spain in a day” és una versió més similar a la que ja està feta al Japó, al Regne Unit i a Itàlia. De totes la italiana deu ser la que més s’apropa a la nostra perquè tenim caràcters comuns. Però el fet que no siga un model “made in spain" no li lleva mèrit. Imagine la gran complicació visionant 22678 vídeos seleccionant-ne 404, triant escenes i filant continguts per crear l’harmonia visual que s’hi veu. D’algunes persones es mostra el vídeo sencer, d’altres s’ha trossejat perquè s’ha seleccionat un fragment. Hi ha qui ha enviat  el que fa al llarg d’un dia, altres només han enviat moments. Està ben muntant per blocs que li donen coherència i que fa seguir el film esperant més de cada seqüència. En general el conjunt m’ha agradat, està bé, encara que en acabar de veure-la he pensat que “són tots els que estan però falten molts dels que són”, cpm bé diu la dita popular. Però sé que això era d’esperar perquè al final es disposa d’un material determinat per a muntar el documental.

La música que en algunes situacions és el fil conductor, és perfecta.

Isabel sap parlar de sentiments ja ho ha demostrat moltes vegades, en este mateix espai bloger tinc ressenyada la seua gran pel·lícula Nadie quiere la noche que tant em va agradar.  



En definitiva “Spain in a day” és un documental que si bé és interessant per veure’ns com són actualment, millor serà veure-la en uns anys. És una deixa per a altres generacions, amb ella en el futur se sabrà com érem l’any 2015, l'any que es va filmar.


nº 91-BAR BAHAR, ENTRE DOS MUNDOS
Maysaloun Hamoud


 De nou el racó viatger dedica espai a parlar de cine minoritari, del que poca gent veu. I a mi m’agradaria que no fóra així perquè generalment eixe tipus de pel·lícules són les més necessàries per veure la vida d’altra manera i també per fomentar empatia i tolerància. Per això escric esta ressenya, per insistir i tal volta, al capdavall la gent em fa cas i es decideix a interessar-se per pel·lícules que no siguen les típiques patriòtiques americanes, que reconec, que no són les que més m’agraden i sóc conscient de que se me nota. Però com sempre dic... contra gustos no hi ha res escrit i per al meu parer, qui no veu pel·lícules com Bar Bahar, s’ho perd.
Entenc que no és cine fàcil perquè tracta problemàtiques dures d’assimilar,  sé que fa pensar i entenc que molta gent vaja al cine a evadir-se de la realitat. Tota opinió és lloable.Tanmateix, insisteisc que no hi ha millor evasió que el cine i també la lectura de llibres. Cine i llibres, et transporten a altres realitats i en este cas a altre món i altra mentalitat.
El racó viatger no podia passar per alt “Bar Bahar, Entre dos mundos” només pel títol que porta. Qui em coneix sap que “Entre dosmons” és també el títol de la meua última novel·la, la que parla d’Algèria. En el meu llibre és refereix al món occidental i l’oriental, en el de la pel·lícula es tracta del món tradicional i el modern.  Només esta casualitat de títol ja és suficient motiu per no deixar de veure-la i ressenyar-la en este espai. Tanmateix la pel·lícula té molts altres atractius per a les persones amants de conèixer altres maneres de pensar o de ser. Perquè a més a més parla de Palestina i parla de dones joves que són arabe-israelis, és una pel·lícula sexista i feminista que posa damunt la taula el tema del racisme, és un a pel·lícula amb molt de fons que no deixa impassible.
La pel·lícula et transporta  a un país en  conflicte, però no mostra la política. Tal volta és el punt que més m’agrada perquè reflecteix el que ningú ha fet abans, és una perspectiva diferent, el de la nova generació de dones àrabs, acabant així amb els prototip de dones palestines. El veritable conflicte que mostra “Bar Bahar, Entre dos mundos”, és el que tenen les tres joves palestines amb passaport israelià, que han optat per viure en Tel Aviv, allunyades del seu lloc d’origen. Són Salma, Laila i Nur que comparteixen pis i són totalment diferents entre elles  però acaben fens nusos forts d’amistat. Tenen en comú que són dones i volen la llibertat que en casa no tenen, però és molt difícil trobar-la perquè el seu lloc de naixença està present sempre. També suposa conflicte les relacions de parella que no cuallen perquè elles no acaben d’encaixar al món, necessiten per seguir endavant encarrilar-se escollint a quin dels dos mons volen pertànyer, sense pressions externes, pressions de tradició i religió, de matrimonis concertats o d’imposicions.
Si, és una pel·lícula amb molt de contingut: parla d’Israel  i de la dualitat existent i inevitable, del comportament social, del masclisme, d’identitat sexual, de la vida laboral i de la pràctica religiosa en  devots i en els que no ho són tant, parla de falsedats, d’aquells que viuen una vida i pensen altra.
Les actius representen perfectament el seu paper. I dels homes, el paper del pare de Nur, la musulmana practicant és el que més m’ha agradat per demostrar una sincera sensatesa i honestedat, recolzant a la filla en moments desesperats, fent pensar així que no s’ha de jutjar a tothom només per ser d’una religió o altra sinò mirant a la persona.
Hi ha alguns detalls que no m’han agradat en el comportament de les joves i que han fet que al principi em costara empatitzar amb elles. No tenen un comportament modèlic i a mi m’ha resultat excessiu l’abús de tanta droga i alcohol. Després he entès que  la intenció era demostrar que eixa llibertat expressada és una gran victòria, perquè no estem parlant de qualsevol capital occidental, parlem de Tel Aviv i les joves tenen al seu voltant vigilant-les i censurant-les els prejudicis i tradicions heretades, per tant eixa llibertat és una reivindicació contra el que tenen establert.
El final és obert, no hi cap conclusió…cadascú que acabe la pel·lícula com vulga…al capdavall mostra la vida i la vida continua.


EL CIUDADANO ILUSTRE
Mariano Cohn-Gaston Duprat


Se’n veniu amb mi de viatge? Se’n veniu a l’Argentina? Me’n vaig amb el protagonista de la pel·lícula “ El ciudadano ilustre”. Serà tot un privilegi acompanyar a este premi nobel de ficció Daniel Mantovani, que retorna al seu poble natal després de 40 anys sense anar-hi. 

Però, ja us podeu imaginar que serà un viatge de ficció al que anirem mitjançant la lectura d'esta ressenya i després si us ve de gust mirant la pel.licula que és coproducció hispano-argentina.

Quan era jove Daniel Mantovani, sent encara un aspirant a escriptor, va fugir del poble natal que l’ofegava, que no suportava, es va traslladar a Europa, concretament a Barcelona, i començà a escriure sobre allò que havia deixat enrere. Era el que l’inspirava, els seus records d’infantesa i joventut, els seus amors i desamors, els paisatges que envoltaven aquella terra. Ja com autor consagrat un dia rep una invitació per anar al poble que el va veure nàixer perquè el volen fer fill predilecte. Decideix acceptar, malgrat l’ajustada agenda que té. Vol anar d’incògnit no vol publicitat però sent un personatge tan important resulta impossible no ser reconegut per on va.
El protagonista fa un viatge al passat, i arriba al seu poble com a triomfador, encara que no sempre li agrade a tothom veure l’èxit de la resta.

És un viatge per veure amics que tal volta ja no ho són tant,  per retrobar amors truncats en abandonar el poble, per trepitjar de nou els paisatges que tant ha descrit a les seues novel·les i que mai ha oblidat i és un viatge per recordar als pares de qui es va desvincular buscant el somni literari.

I també és un viatge per conèixer a la gent, o familiars, que ell ha retratat. Són persones que queden fascinades només amb la seua presència i son estrafolaries donant peculiaritat al lloc. Estan enorgullits de que el premi nobel haja nascut al poble.  I al principi el tracten com un heroi perquè en realitat no han llegit res del que ha escrit, no saben que no parla bé d’ells i els tracta amb menyspreu. El poble és senzill, rural amb costums simples i rutinàries, de vegades comportaments viscerals i un estil de vida propi del lloc, un poble que no progressa perquè viu bé com està i s’hi conforma. Un estil de vida que contrasta enormement amb la visió cosmopolita  i sofisticada del protagonista. Per moments m’ha recordat el poble de Bienvenidos al norte, on els habitants eren gent senzilla que contrastava amb el que arriba de fora.

El protagonista  es veu arrossegat per una agenda que li sembla ridícula, aixi i tot, acata en un principi amb resignació però al final ja no pot més i explota. Cada minut que passa hi ha mes controvèrsia, hi ha més tensió i les diferències són més clares. En el fons es considerat un traïdor de la pàtria. El protagonista a poc a poc decideix no actuar com li manen sinó com pensa i acaba sent una persona incòmoda pel que diu o fa. Així, a final de la pel·lícula, li queden pocs aliats al poble, corroborant-s’hi allò de que ningú és profeta a la seua terra.

I tot es nostra amb humor, però humor negre, sarcàstic perquè hi ha situacions esperpèntiques que van desencadenant la tragèdia. 

És una pel·lícula totalment recomanable, els premis que ja té l’avalen i esta vegada al meu parer són merescuts. L’actuació del protagonista fent d’esnob, cult, altiu i  egoista amb qui no és fàcil empatitzar, és perfecta.

I una curiositat, l’editorial Random House ha tret a la llum un llibre sobre la pel·lícula en una col·lecció sobre premis nobel, seguint així “el joc” com si existira en realitat el personatge i el nobel, que ha plasmat el film. Per donar credibilitat a este llibre que forma part de la pel.licula,  en obrir el llibre podem veure que figura com autor l'actor protagonista Oscar Martinez, junt al llistat de novel.les i premis que té.  Quines coses! En realitat no sé si m’agrada eixa estratègia publicitària que pot confondre a la gent i fer creure el que no és. No sé... quan veja exactament què fan, ho jutjaré amb més coneixement de causa.


FOOTPRINTS, el camino de tu vida

Juan Manuel Cotelo




 “Footprints, el camino de tu vida” és el relat visual i profund d’un viatge llarg i difícil. Són 40 dies els que estan caminant un grup d’11 joves recorrent 1000 quilòmetres fent el camí de Sant Jaume. El trajecte comença en Roncesvalles i acaba en la catedral de Santiago. És una pel•lícula documental, no hi ha ficció, és realitat. 

Vaig veure el títol anunciat, vaig llegir de què anava i vaig pensar immediatament que era una pel•lícula que havia d’estar ressenyada al racó viatger perquè mostraria paisatges preciosos del nord espanyol des de la perspectiva del foraster, no em vaig equivocar en esta primera intuició. 

Com no veure i plasmar en ressenya la Ruta del Nord declarada Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO en 2015? No podia perdre’m l’oportunitat de veure com uns peregrins, joves i divertits, s’endinsen per la ruta Lebaniega travessant els Pics d’Europa fent la ruta del Cares i van pel País Basc, Cantabrià, Astúries i Galícia, passen també per la casa de San Ignacio de Loyola i Covadonga.

I vaig anar al cine i la vaig veure junt a 5 persones més, a la sala no hi havia més gent. De nou em lamente de les sales buides i de la preferència d’altre tipus de cine més comercial, una vegada més ho faig i ho seguiré fent. En esta ocasió ho sent més, perquè els beneficis de les projeccions estaran destinades a una bona finalitat.  

És cine minoritari per ser documental i per la temàtica espiritual. Els joves protagonistes americans, d’Arizona, estan encapçalats per un rector, que és espanyol, concretament de Conca. El padre Sergio, des de menut tenia com a desig fer el camí de Sant Jaume. No el va fer mentre vivia en Espanya però ho aconsegueix quan viu a Arizona, on està al càrrec d’una parròquia. I és més, el fa i arrossega amb ell a 10 xics, cadascú amb la seua vida darrere i les circumstàncies personals, cadascú amb la seua motivació particular, però tots ells neccessiten escorcollar a l’interior i buscar respostes. Fent el camí tenen temps al llarg de molts quilòmetres per buscar i trobar el que volen. Els uneix la intensa religiositat que, per contrast, poques vegades es veu en la joventut espanyola actual encara que sé que existeix. I dic que es veu poques vegades perquè és el que es dedueix entrant a les esglésies on el més habitual és que hi haja poca gent, i menys xics joves com és el cas.

No he fet el camí de sant Jaume, així que parle sense coneixement de causa, però em desperta sentiments contradictoris: fer el camí suposa necessariament mantenir l’essència inicial que comporta molt de sacrifici i penuries o es lícit donar facilitats? Jo mateixa em conteste, dient que depend de l'actitud personal  com s'hi va.

De vegades pense que quan vaja a fer-lo estarà tan massificat que no sé si m’agradarà. Escolte a amics que l’han fet i em conten sobre els rius de gent que van pels camins, em diuen que està de moda i generalment els que ho fan per este motiu el que menys volen és donar l’abraçada final a l’apòstol en la catedral, em conten sobre els negocis muntants preparats per al peregrí, sobre la possibilitat de que et porten la motxilla a banda i caminar lleuger de pes... i també la majoria parlen solament de la bellesa dels nostres camins i paisatges i no del que pot significar estar hores i hores en silenci.

Els protagonistes són gent jove, forts i enèrgics i així i tot de vegades cauen derrotats. L’esgotament físic és total, també el moral. Però just veure tan clarament les dificultats, em fa pensar que facilitar el camí, com es fa actualment, per a que més gent el puga gaudir, tampoc s’ha de considerar res dolent, més bé al contrari, és donar un colp de mà per a fer més extensiu el fet de peregrinar.

El documental mostra el que realment ha de significar el peregrinatge, reflexió interior, i com es feia antigament, amb patiment i esforç amb dosis grans per trobar el que es busca. Es bo veure esta vessant per conèixer l’essència real del passat i contrastar-la amb el peregrinatge actual, un poc desvirtuat adaptant-se als temps moderns. Hui en dia trepitgen els camins de Sant Jaume dos grups diferenciats: els que van a fer el peregrinatge per retrobament personal i els qui van a gaudir de la natura simplement i fer esport. Tot és lícit però tal volta el segon cas, no està ben qulaificat i no deuria d'anomenar-se peregrinar.
El documental té parts didàctiques quan mostra amb dibuixos animats senzills la vida de Santiago, la de Francisco d’Asis i la Verge de Covadonga. Este apartat complementa la pel•lícula de manera creativa. Cert que resulta un poc xocant veure-ho perquè en cap moment s’espera trobar una explicació similar que podria estar més destinada al públic infantil que no a l’adult que és a qui va destinat la pel•lícula. 

En definitiva, esta road movie espiritual té el valor de mostrar la manera de peregrinar amb sentit religiós però la part que a mi m’ha encisat ha estat el fet de mostrar la bella Espanya, que és preciosa i variada.

La fotografia de la pel•lícula és fantàstica hi ha imatges de gran bellesa i sensibilitat. El documental parteix de València, es veuen carrers de la capital del Túria i la platja de la Malva-rosa quan el padre Sergio conta què és allò que el portà a dur endavant la iniciativa. I després ja apareix Roncesvalles i pas a pas descobrim pobles, ciutats, paisatges i vaques... moltes vaques, que per a un dels peregrins són una font d’inspiració fotogràfica, com ho és tota Espanya. 


LES VACANCES DE SAIDA
Eva Peydró






Buscant un llibre per a fer un regal a una xiqueta que està en la preadolescència, ha caigut a les meues mans “Las vacaciones de Saida” una novel•la curta escrita fa deu anys. Per què no ressenyar-la encara que no siga novetat editorial?. El temps no importa, hi ha continguts que no passen de moda i estan vigents malgrat els anys. Esta novel•la dirigida al públic infantil és perenne, al menys mentre continuen els campaments sahrauís instal•lats al desert de Tinduf algerià.

 Fa temps que havia escoltat parlar d’esta novel•la, sempre em criden l’atenció els títols que recorden altres mentalitats i Saida rememora el mon àrab. Però hi ha tant al mercat editorial, que uns llibres es superposes a altres! De vegades pense que hi ha massa, publicat perquè s’edita literatura bona i no tan bona i també que no es pot dir ni literatura. Però els criteris de selecció i gustos són diversos i cadascú de nosaltres tenim una preferència així que tampoc està malament que s’edite de tot. 

El contingut de la novel•la és simple però amb força, m’agrada perquè la mirada dels xiquets és la que mostra en present i en primera persona, llegim  el que passa cada dia i en cada moment i el tracte amb el lector és directe, de xiquet a xiquet. És una formula idònia perquè els xiquets entre xiquets s’entenen. I a més a més, Andreu, el xiquet protagonista és prototip de la majoria a eixa edat: un impacient que no li agrada que li ocupen el terreny.

Tot comença quan Ferran i la seua família reben en casa a Saïda, una tímida xiqueta procedent del Sàhara, per a que passe amb ells unes vacances d’estiu. I el que el fill d’11 anys pensava que seria un incordi, acaba sent tot el contrari i els xiquets passen  un dels millors estiu de la seua vida: ell per aconseguir una nova amiga i ella per descobrir un món nou, molt diferent al seu, i també una segona família.

La novel•la dóna pinzellades de temes per reflexionar-hi: l’alimentació infantil ha de ser sana, ha d’haver més conversa entre pares i fills, la importància de l’aigua, el racisme... També mostra la diferència de vida d’un entorn i altre presentant elements diferenciadors: la rosa del desert i la mà de Fàtima, la jaima, la falta d’aigua... o les històries de tuaregs. Tot el que conta Saïda bocabada a Andreu, al que ajuda amb les pors nocturnes. I per la part occidental es mostra la vida del poble valencià de fa uns anys, perquè fins i tot la vida dels pobles evoluciona i canvia, on els jocs eren lliures i no capficats entre les quatre parets de casa o dirigits per la tecnologia. En “Les vacances de Saida” els reivindica mostrant-los, i està bé perquè eixa llibertat infantil sense pors, on els xiquets es comporten com deuen ser espontàniament i compartint vida i jocs, confidències i problemes, amb els iguals que ells trien, està en “perill d’extinció”. 

El llibre mostra el joc infantil  de moros i cristians que fa referència a les festes valencianes del 9 d’octubre, quan les tropes d’En Jaume entraren i conquistaren les nostres terres i tiraren als que fins el moment habitaven. I Andreu no sap el significat del joc fins que la iaia li ho explica:  que els que hi habitaven eren els avantpassats de Saïda. I en un acte d’amistat,  decideix canviar el final per a que no guanyen sempre els mateixos. I m’ha resultat curiosa l’ elecció del final del joc perquè és just el mateix  acabament d’una versió de la història d’En Jaume que jo mateixa vaig adaptar per a celebrar el 9 d’octubre amb els alumnes en la que acaben moros i cristians vivint tots junts en pau i fraternitat.

Les vacances trenquen a Saïda  els seus motlles de vida familiar i social perquè veu i viu coses que ella mai ha tingut ni tindrà mentre estiga amb els seus, i això pot ser bo o dolent segons es mire. Jo veig la part bona, Saida durant uns mesos respira altres aires que no són els àrids del desert, i alhora rep atenció mèdica i bona alimentació, rep un allau d’estima complementària de la que li puguen oferir en sa casa. Amb estes vacances als xiquets sahrauís se’ls obri les portes d’esperança perquè saben que tenen una segona família que els pot ajudar si volen canviar el futur al que estan destinats. 

 L’èxit que va aconseguir el llibre en les versions en valencià castellà i gallec, va fer que al 2012 s’escrivira una segona part: El tresor de Saïda. L’autora va voler situar l’acció al campament saharaui d’on venia la xiqueta, per la qual cosa, va passar a Tinduf 10 dies. Este segon llibre no l’he llegit, no se si ha aconseguit tant d’èxit com el primer, però només per seguir tractant el  tema dels racisme, l’empatia i situar-ho en un paratge ben diferent al que tenim segur que paga la pena llegir-lo.


Nº87-LA CHICA DEL TREN

Paula Hawkins



EL LLIBRE

Hui us escric la ressenya d’un best seller. Diuen d’este llibre que és un fenomen mundial, un thriller com pocs s’han escrit abans. I la fama, sempre porta més fama darrere. En cap llibreria, de més de trenta països, falta.

Comence a llegir el llibre amb incredulitat per corroborar si és cert. No puc evitar ser escèptica front a tantes bones paraules, però alhora m’agrada comprovar sempre fins on hem de fiar-nos de les “grans” critiques, de les que avalen importants periòdics i periodistes, les que la majoria de gent creu a cegues perquè estan fetes amb mestria per a convidar a comprar el producte.

A mi em motiva llegir-lo perquè parla sobre un tren, i a mi, ja sabeu els qui em coneixeu,  que tot el que sona a viatge m’agrada. El títol capta, la portada també. Així que, quan estic a punt de llegir les primeres línies em dic a mi mateixa que tal volta este llibre està bé i no és un simple producte del màrqueting pensat en els diners.

Ara ja puc jutjar, “La chica del tren” és un llibre que  "puc recomanar", però en certa mesura, no és el gran llibre perfecte mereixedor de tantes lloances. De vegades ens deixem arrossegar pel màrqueting i llegim el que els “grans” volen. Des d’ací llance un clam de part dels autors amb llibres quasi desconeguts que són bons per temàtica, estil i contingut, però per falta d’un suport de màrqueting fort, fins i tot els amics deixen de costat perquè no és el llibre de moda que impera en totes les llibreries.

Sobre “La chica del tren”, no em desagrada ni el contingut ni la forma. Pense que està ben escrit,  però la primera part es fa reiterativa i lleugerament llarga, a més a més el final és precipitat i pense que un poc pensat per portar-lo a la pantalla cinematogràfica.

Sobre el contingut opine que està ben perfilat i la manera de presentar-lo és original: el fil conductor és la finestra del tren. Així  mostra tot allò que es veu o es creu veure a traves de la finestra. És el tema dels “voyeurs” o “mirons”, els que es capfiquen en la vida dels altres obsessivament. A més a més tracta el tema de l’alcoholisme i les conseqüències de ser depenent d’una botella.

Sobre la forma en que està escrit, en primera persona i en present, fa que siga un relat directe, trepidant, intens. És el que especialment m’agrada, no en este solament, en qualsevol llibre. No és un recurs que l’autora ha inventat, encara que haja algun lector que ho pense, hi ha altres novel•les  escrites de la mateixa manera. Particularment els textos escrits quasi seguint el pensament del protagonista m’atrapen. En “La chica del tren”, ho aconsegueix, perquè és de lectura fàcil.  I no només seguim pas a pas el que fa o pensa la protagonista principal, Rachel, sinó també la resta dels personatges parlen de manera directa.

La novel•la és un thriller psicològic que tracta les relacions de parella i el que m’agrada és el joc de donar veu a diversos narradors parlant del mateix fet. I tampoc és l’única vegada que s’empra esta tècnica ni cap innovació de l’autora: la vida està formada per diverses perspectives i és un encert mostrar-les.

Esta ressenya no és fàcil fer-la. No puc contar molt al voltant de què passa per a no destapar la intriga que cap al final va desenvolupant l’autora. He de tenir cura de no fer comentaris que delaten pistes que desvetllen els interrogants que a poc a poc es generen. Així i tot us done unes pinzellades per introduir la temàtica d’esta  novel•la d’intriga, on l’escriptora mana i els lectors som titelles a qui convenç en cada pàgina de qui pot ser o no ser el o la culpable .

Rachel, la protagonista no és un personatge agradable, ni dels que cauen bé. Més bé al contrari, el seu comportament irrita per la seua dependència incontrolable a la beguda. De vegades el lector pot sentir compassió per ella perquè és una víctima més pel seu problema. És inestable, té falta d’afectivitat i per estar borratxa la tiren de la feina. Però ella, incapaç d’afrontar la veritat cada dia puja al tren i va cap a Londres com si la seua vida fora la mateixa. I cada dia, mati i vesprada i a meitat trajecte, el tren para en una semàfor davant d’unes cases, que a ella li resulten familiars perquè es on vivia abans i on viu el seu ex marit amb la seua nova família. Rachel està obsessionada amb ells i sovint els assetja. Quan el tren para al semàfor a Rachel  li dóna temps a escodrinyar la casa que enfronta, la casa de Megan i Scott. I els observa i analitza inventant alhora una vida ideal. Un dia Megan desapareix. I ella ha vist un detall que la resta de la gent no pot saber. Comença doncs la seua particular manera d’investigar partint del fet que va estar en la zona el mateix dia que la jove desapareixia. Però la protagonista té una llacuna mental degut a l’alcohol i no recorda res del que passà eixe dia.

En “La chica del tren” res és el que sembla. Ben aviat veurem la novel•la en pel•lícula, ja he vist el tràiler, però no us espereu, ja sabeu que sempre és millor la lectura.
Extracte de la ressenya publicada a VILAWEB 30-9-2016


LA PEL·LÍCULA: director:Tate Taylor

Passats uns mesos de la lectura de “La chica del tren”, he vist la pel•lícula i no m’ha agradat i és més, ha aconseguit que oblidara les poques coses bones que veia del llibre, perquè al capdavall m’ha fet veure que tan l’obra escrita com la de pantalla, que és prou fidel al text original, són simple entreteniment, del que arriba i passa, i s’oblida fàcilment.

La primera part és avorrida i massa lenta, sense cap ingredient que enganxe, passa com en el llibre. I jo em pregunte, no és premissa d’este tipus de pel•lícules mantenir en constant intriga? Reconec que els ulls se me tancaven i si no ho feia era per no desaprofitar els diners que costa l’entrada del cine, que no en són pocs.

Per dir algun aspecte positiu, pare l’atenció en la interpretació de la protagonista. No és fàcil fer el paper d’alcohòlica, encara que en alguns moments el doblatge queda sobre actuat i li lleva mèrit. I si algun ensenyament aporta, és el fet de mostrar clarament la vida infernal que suposa el alcoholisme i en este cas, veure l’actriu poques vegades èbria és més efectiu que llegir l’horrible vida que comporta estar borratxa constantment.

Si la pel•lícula acaba sent un de les més taquilleres de l’any acabaré preocupant-me, perquè voldrà dir que ni com lectors ni com espectadors sabem jutjar, significarà que ens deixem arrossegar i que no sabem distingir els productes de qualitat. I tot junt, no porta res bo a la societat.


nº86-EXPERIÈNCIES DE VIATGE

44 autors



Se’n veniu de viatge? Us assegure que serà un trajecte llarg però alhora serà còmode. Per començar, només heu de seguir llegint estes línies en les quals us vull convèncer per a que compreu el passatge. 

El passatge és fàcil d’adquirir, simplement la lectura del llibre “Experiències de viatge” de Nova Casa Editorial, que us portarà al voltant del món acompanyats de diferents viatgers, 44, ni més ni menys. El llibre no és una guia de viatge, però en alguns relats podria ser-ho, és un conjunt d’aventures i desventures, d’angoixes i alegries escrites amb detalls personals i  mirades peculiars, que les fan úniques i irrepetibles.

Us animeu? Partint dels Pirineus on fem una caminada per un paratge natural preciós i seguint trajecte en el sentit de les agulles del rellotge,  entrem a França per visitar Carcassona. Meravellats per veure tan gran fortalesa agafem un veler i creuem la Mediterrània per visitar les illes Balears. I per què no seguir navegant? Així que  canviem de veler i anem fins a Sardenya, després  agafem altre veler i parem a les illes Toscanes a prop de Còrsega. Canviem de mitjà de transport i entrem en terra ferma i visitem un Berlin tot nevat. Després fem viatge pel centre europeu: Budapest, Bratislava, Praga, Cracòvia i Varsòvia. De nou agafem veler i anem per la costa dàlmata, estem en Croàcia!. Ara  entrem a Albània per passar unes hores. 

Canviem de continent i anem, a Tànger i després seguim a Marroc a endinsar-nos en l’Altas i la cultura berber. Continuem al continent africà i entrem a Mali per navegar pel riu Níger i també per assistir a un fals casament, després anem a  Uganda,  també a Kènia i després a Sudan a colp de pedal.

Deixem Àfrica i entrem en Turquia. Després anem a la regió autònoma del Kurdistan (Irak),  passem a Uzbekistan i a Kirguizistan. Després anem a Pakistan i passant pàgina, entrem en la India, una experiència ens fa un passeig i altra ens descriu un curs de meditació. Uff!! Que dur!!! Després de llegir el que fa el xicot cada dia, dic clarament que jo no podria! Prefereisc anar al Nepal, que és com continua el llibre. Després visitem Sry Lanka i també Borneo.  I després de patir per culpa d’un autobús embarrancat anem de la mà d’un grup d’amics a descansar a un illa abandonada i quasi deserta a prop de Cambodja. Visitem les tribus del nord de Tailàndia i també la capital Bangkok, després anem a Myanmar i en els tres relats següents a Vietnam, cadascú mostrant una experiència diferent. Anem al llac Baikal siberià i entrem a la misteriosa Corea del Nord on les autoritats mostren el que volen mostrar. Millor seguim viatjant i visitem Japó i a continuació anem a una illa fora de les rutes turístiques anomenada Vanuatu.

Canviem d’escenari i anem a Nova Zelanda. I després a Rapanui a l’illa de Pasqua. Seguim camí d’Argentina i parem a Buenos Aires i després entrem a  Bolívia i després al Peru. I del continent americà acabem en Costa Rica.

Tornem de nou a Europa, la volta al món ja l’hem feta quasi sencera, i anem a Portugal on visitem les grans ciutats i després en la capital entrem a un museu peculiar. Passem a Espanya i parem al parc natural de Doñana i acabem en Catalunya, a uns paratges naturals.

Que us sembla? Ja se n’haureu adonat que hem d’agafar de tot: vaixell, tren, avió, autobús...també es va amb bicicleta, a peu... i en cada lloc el mitjà local de locomoció. Divertit no? Hi ha històries perilloses, dures, amargues, altres que esgarrifen... hi ha de dolces, romàntiques, entranyables, divertides, relaxants... Totes són precioses i per un motiu o altre captivadores. I no negue que ho dic amb subjectivisme perquè sóc amant dels viatges i tots m’agraden. 

Este llibre és per a qui li agrada fer viatges però no és condició lectora el gust per conèixer món, també pot agradar a qui gaudeix llegint històries per altres viscudes. Hi ha relats simples, altres extraordinaris, hi ha d’insòlits... tots tenen en comú que són els escollits pels autors per a que formen part del llibre. I si s’han seleccionat és perquè dins del bagatge propi viatger han quedat de manera perenne i inesborrable.

Està clar que tothom no tenim les mateixes preferències però al llibre es mostren viatges per a tots els gustos, així que just eixa és la part positiva: que hi ha on escollir. Maneres d’escriure també hi ha diverses, unes en present i altres en passat,  però totes expressen des del cor i a més a més són relats en primera persona que li dóna valor al relat. 

Ho he passat molt bé llegint i posant-me en la pell dels protagonistes. M’han encisant alguns relats i no sabria explicar exactament el per què. Alguns tal volta, per donar-me a conèixer l’existència d’algun lloc que no sabia ni que existia al mapa, altres  per sentir-me identificada en algun detall explicat... o per divertits, altres per inusuals o simplement perquè els he trobat molt ben escrits amb la capacitat de captar al lector només començar. I també m’han agradat altres per la informació que descriu i que pot servir per a altres futurs viatges. De fet hi ha un capítol en concret, que en breu rellegiré en més d’una ocasió perquè és la meua propera destinació viatgera i m’interessa per fer-me una idea d’on vaig i què veuré. En tornar del meu viatge agafaré de nou entre mans “Experiències de viatge” i tornare a llegir-lo per contrastar experiències.

I és que el llibre es pot llegir tot d’una tirada o es pot anar escollint segons el país que es vulga visitar o recordar. En este apartat faig una critica constructiva que ja he expressat a l’editorial donat veu a un lector que m'ho ha comentat. No és res transcendental, simplement és, que estaria bé incloure un índex de països i altre d’autors per a facilitar la tria. L’índex que hi ha és per títols dels relats i no sempre diu el país visitat.

Estic segura que en una segona edició l’editorial donarà solució i també es tindrà en compte si algun dia es fa una segona part. I és que experiències viatgeres de les que mostra este llibre, únic en llengua catalana, mai no en falten: de les reals, experiències que quan es viuen són moments màgics i irrepetibles i en llegir-les els lectors els entren ganes de deixar-ho tot aparcat i anar al país en qüestió que ha captat més l’atenció.

I si he d’aconsellar algún relat... depèn dels gustos, cada situació viscuda per l'autor és especial i així es transmet, però... i de nou vaig a ser subjectiva,  puc parlar del que més conec, els relats que jo he viscut en carn pròpia. I és que no us he dit encara, i ho dic per a qui no ho haja endevinat només començar, que sóc autora de quatre dels relats que formen part del llibre. 

Doncs si, meua és la història del parc de Doñana i la conversa a la platja amb el vellet “important” i també el relat a l’entranyable hospital-museu de les nines de Lisboa, meua és l’experiència viscuda mirant com un documental en directe les tortugues gegants de Costa Rica deixant els ous a la platja, així com el text on conte sobre les tribus dels nord de Tailàndia i els sentiments contraposats que suposa veure les dones girafa.  

Vaig estar el dia de la presentació del llibre a Barcelona, el 22 d’abril d’este any 2016, i vaig veure la cara de satisfacció dels autors i dels editors. A l’ambient hi havia alegria i emoció per veure publicats molts retalls de vides, fraccions de temps que han quedat congelades entre paper formant un gran llibre ple de contingut i de sentiment, la combinació perfecta per a convèncer que això de viatjar és un bon pla sempre. Eixe és el mèrit de “Experiències de viatge”.

I ara que ja heu llegit la ressenya... compreu el passatge i  se’n veniu amb nosaltres? Els 44 autors fem de guies i us acompanyem en el trajecte.



nº85-LA MARE SE’N VA DE VIATGE


Mariana Ruiz Johnson



“La mare se’n va de viatge” és un conte simple, que no és el mateix que un simple conte. No hem de menysprear la simplicitat, de vegades engrandeix.

Este conte infantil és dolç, és tendre, té unes imatges captivadores, al menys a mi m’agraden. Kalandraca és l’editorial que està darrere. Qui es mou en el món dels llibres infantils i és amant d’il•lustracions precioses ja coneixerà este segell editorial que té tants i tants títols bonics on triar.

Jo mateixa l’he escollit per l’editorial entre tot un assortiment que tenia davant, però també l’he escollit pel títol d’indole viatgera, no us vaig a enganyar  i com no? també per les il•lustracions que donen molt per a parlar.

I quan llig el contingut encara m’agrada més i estic satisfeta per l’elecció feta.

Els protagonistes són una família d’elefants, estem parlant doncs, d’una faula, una faula que conta una realitat actual.

Hi ha poc text, no cal, les imatges parlen i ensenyen el que volen contar. I donen peu a imaginar i pensar en la realitat personal, és així com ho veig. Jo que el conte a diferents xiquets i em trobe amb diferents respostes del que passa en sa casa i en què s’assembla o es diferència amb la dels elefants del conte. Als xiquets els agrada comparar i a mi m’agrada escoltar, fem un tàndem ideal.

En la família protagonista, el pare es queda en casa mentrestant la mare ha de viatjar fóra per assumpte de treball, així trenca un estereotip de pare treballador, mare mestressa que es queda sempre tenint cura dels fills.

I llegint i gaudint dels dibuixos del conte sabem què passa en el viatge i què passa en casa.

Primer acompanyem a la família sencera a l’aeroport,  i sabem on estem per unes escales automàtiques que són per on s’allunya la mare maleta en mà. Al voltant hi ha moltes altres famílies d’animals, totes acomiadant-se uns dels altres: girafes, hipopòtams, gats, fins i tots unes hi ha unes amoroses granotes que s’hi estan besant.

I quan pare i fill tornen a casa és quan passa el que sol passar en la gran majoria de les cases. Per què passa? No sé si hi ha resposta. I és que la mare, sempre és la mare.. i els pares, també són pares però no veuen les coses a traves dels mateix mirall. És així, ho tinc comprovat. Sortosament, cada vegada més,  hi ha uns pocs pares que es posen les ulleres de la igualtat i ja veuen com han de veure, preocupant-se de tot el de la casa com cal.

Però no és el cas del pare elefant protagonista. Quan la mare no està, allò és un desastre total...però per al fill és una festa. I encara que enyora la mare i l’olor a flors de la casa, el fill elefant s’ho passa d’allò més bé incomplint els horaris i normes maternes, menjant qualsevol cosa que no faria amb la mare present o estant tothora de festa que tampoc passaria amb la mare en casa.

La mare mentrestant a traves de la web cam conta el que fa, són coses de treball però també de plaer: parlar amb el cap del treball, seure a un bar, fer turisme, descansar a l’hotel, anar de compres i també donar una conferència davant de gent que està escoltant-la. Esta mare és una “intel•lectual”, em diu un alumne i em quede amb la idea, encara que ja m’ho imaginava mirant les ulleres que porta. Per a la família parlar amb ella a traves de la pantalla no és com tenir-la present però és el que hi ha i val com a succedani.

Quan acaba la tasca de la mare allà on ha anat, acaba el viatge, la mare torna a casa i la família es retroba de nou. La rutina ja s’imposa. 

Que dolça eixa abraçada on les tres trompes s’entrellacen! Que bonica tota la faula! Metafòricament ens diu una realitat que passa, que totes les mares del món són sabedores i que costarà molt de canviar. Les mares, treballadores o no, marquen les normes i els pares concedeixen d’amagat. 


nº 84- MAS ALLÁ DEL CIELO AZUL

Emilia Illamola Ganduxé




Coneixeu Emilia Illamola? Tal volta algun lector del racó viatger ha llegit la ressenya que fa temps vaig fer d'una obra seua "Joc de llunes", de Nova Casa Editorial,  que em va agradar molt. M'abellia llegir de nou eixa prosa poetica que la caracteritza i més em va abellir, quan vaig saber que a la nova novel.la hi havia un viatge pel mig, malgrat imaginar que podria ser un viatge en sentit metafòric.

Llegir “Más allá del cielo azul” és fer un doble viatge. Un viatge interior i un viatge al camí de Sant Jaume. La protagonista Estela els fa els dos amb la vista fixa en l’horitzó, més enllà del cel blau, com bé diu el títol de l’obra.
Són caminades entre pols, pluja, suor i cansament, trepitjant paisatges espectaculars i gaudint d’art gòtic i romànic, siga junt o per separat. És un camí que està ple de gent amb qui pots, o no, confraternitzar i que seran companys i amics durant hores o dies o tal volta seran anònims front als quals t’aïlles perquè busques la soledat.
Perquè quan es fa el camí de sant Jaume, hi ha motivacions diferents: uns van acomboiats amb amics o família per passar-ho bé, altres per gaudir de la natura plenament, altres per conèixer-se interiorment. És la raó per la qual el fa Estela. El camí està ple de peregrins que viuen el camí amb religiositat  però també hi ha molts altres que, sense ser creients, el segueixen per trobar l’espiritualitat. Estela és una dona que va perduda i fuig, encara que, fugint també està perduda. Però al final troba el que busca.
El que importa de veritat en esta novel•la intimista i quasi poètica, és el significat espiritual que comporta el camí, el sentiment que se sent quan es fa. El trajecte, és el que menys importa, perquè l’autora no es para a fer descripcions de les passades que dóna, no vol convertir el llibre en guia viatgera. Només es para en descripcions al final, quan arriba a la catedral i compleix amb els rituals que tot peregrí  fa.
Estela ens conta què li passa i què fa cada dia, comparteix les seues cabòries amb el lector, que pot arribar a sentir quasi en la mateixa mesura que ho fa ella. La protagonista va intentar fer el camí una vegada i ho va deixar. No sempre es té la capacitat física per afrontar-lo. Ara reprèn el camí de nou, vol demostrar que ara si és capaç, i vol demostrar-ho per a ella mateixa, però sobre tot per una persona determinada que la té ( excessivament) obsessionada. I Estela camina el que pot i com pot, en tot moment envoltada dels pensaments que són sempre els mateixos, angoixants i insistents.
Deduïm que Estela era una dona que vivia per fer feliç a la parella. Ara sent el dolor pel distanciament que pot arribar a ser trencament. Tot va desvetllant-se a mesura que anem llegint, perquè Estela va obrint la seua ment. I així es desenvolupa el relat, saltant de pensament en pensament, retrocedint, avançant, contradient-se en el que pensa perquè és així com sols passar, ( mai hi ha continuïtat lineal quan es pensa) sobre tot quan no es té res en clar.

La protagonista lluita, pateix fent el camí i amb els seus pensaments. El dolor que sent és contagiós. No sap qui és i on ha d’estar, necessita un canvi però alhora és incapaç de trencar amb tot de manera radical. La qüestió és decidir si ha de seguir o no tot igual.  Continua estimant la persona que ja no té al costat. És un continu cant d’enyor, trist, melancòlic, un plor intern i el camí el lloc on ho diposita, són  les llàgrimes internes que es barregen amb la pols, és ràbia, és impotència, i molta pena la que solta en cada línia.

Què li passa a Estela? És gelosia?, és inseguretat?, és falta de maduresa?, és submissió? El camí de sant Jaume és moment de trobar el seu propi jo, és el que li falta a Estela, saber qui és i què vol, saber quin paper en la vida li toca representar.
Però no està res perdut, l’esforç que fa és esperançador. El camí l’ajuda a trobar els per què de molts dubtes,  l’ajuda a anar canviant d’actitud.  Es nota el canvi, primer rebutja companyia, ella sola amb els pensaments té prou. Però a poc a poc gaudeix de l’amistat transitòria i efímera d’uns desconeguts que l’ajuden a evitar eixa soledat que és la que l’enfonsa més en el pou on té els seus maldecaps.
I acaba amb pensaments optimistes com el que la vida és preciosa i hem t’aferrin-nos a ella o que amb independència del que passe en un futur sempre hem de veure que el que hem viscut, hi és per sempre.
No conte el final... només que Estela aconsegueix arribar a Santiago de Compostela com s’havia proposat. També us conte que després torna a casa a agafar de nou el fil de la seua vida. Serà amb el marit?. Serà a soles? Si ho voleu saber, llegiu “Mas allà del cielo azul”o li ho pregunteu a Emilia Illamola.

mº 83-EL MÉDICO
Llibre: Noah Gordon
Direcció pel.licula: Philipp Stölzl



Qui no ha llegit el llibre de Noah Gordon? Qui no ha vist l’adaptació al cine? I a que espereu? No tardeu, però no patiu, és un d’eixos llibres i una d’eixes pel•lícules perennes. No és una publicació recent, va ser best seller l’any 1986, tampoc és una pel•lícula en cartelera actualment, però si busqueu ho trobareu, les joies perduren sempre. 

“El médico” és el primer llibre d’una trilogia, li segueix “El Chaman” i “La doctora Cole”. Particularment em quede  amb “El Médico”, és el meu preferit i el que vull ressaltar. Y si he d’escollir trie el llibre a la pel•lícula, primer perquè està molt ben narrat i segon perquè està més complet i mes detallat, passen moltes més coses de les que la pel•lícula ha pogut mostrar. És normal quan es tracta d’un llibre tan condensat.

Així i tot, veure o llegir “El Médico” val la pena pel tema: la força de voluntat d’un jove de l’Anglaterra dels segle XI que té un don, i és que nota quan la mort està prop. El protagonista es queda orfe i va a parar junt a un barber cirurgià. Però Rob, que es el seu nom, a més a més del don, té un ferm desig, vol saber més sobre les arts curatives del que l’ha acollit, no es conforma amb el que fa el seu protector quan exerceix de barber cirurgià. El barber posa remeis casolans, i unes vegades cura i altres no tant i té clara una premissa: “Cuanto más duele, más respetan al cirujano-barbero”. Sincerament, no voldria caure en mans similars. 

Rob creix al costat d’este personatge perfectament interpretat pel suec Stellan Skargsgard i decideix que vol ser metge. I, ni més ni menys,  vol que el seu mestre siga el millor que hi ha: Ibn Sina, que viu a l’altra part del món. Malgrat sonar rocambolesc,  quan es llig o es veu en cine, sona creïble totalment. Hi està la gràcia en escriure, o la gràcia en saber fer pel•lícules.  

L’actor angles que fa de Rob (Tom Payne) m’agrada, però la seua interpretació no ressalta especialment, ressalten els seus ulls blaus preciosos que captiven en cada moment. Era el seu primer paper en una pel•lícula de tantes dimensions i junt a actors de primera fila, així que el resultat és pot qualificar, fins i tot, de massa bé pensant en la pressió que deuria tenir el fet de portar el pes de la pel•lícula. I el que fa de mestre és actor de nom i rellevància, Ben Kingsley, un gran actor que segurament tothom recordarà per fer de Gandhi i que en esta pel´.licula a bon paper, com sempre. Sóc una incondicional de Kingsley, ho reconec. També apareix el Sha de Persia interpretat per l’actor francés Olivier Martinez conegut per actor però també per les seues relacions amoroses, algunes de les quals són molt conegudes. I també apareix una jove actriu anglesa, Emma Rigby, la xica de la pel•lícula, que, curiosament interpreta a una jove que diuen és espanyola.

“El médico” també val la pena pels paisatges que, siga dit de pas, en la novel•la és un goig llegir perquè para molt en detalls, en descripcions, en situacions... un conjunt literari magistral que als amants dels viatges agradarà. En la pel•lícula esta part passa més rapida i quasi no podem gaudir de paisatges, però si que es veuen unes imatges idíl•liques de les dunes del desert i al final el que diuen que és la ciutat de Ispahan a l’antiga Persia.

Es una novel.la-pel.licula d’aventures viatgeres, en algun punt extremes però en tot cas sense excessos, també es una pel•lícula d’amor romàntic, però sense dramatismes, i es una pel•lícula- llibre de coratge, de valor, de tossudesa per aconseguir una finalitat que és la de ser metge i saber més sobre la malaltia del costat que és la que s’emportà sa mare. Eixa tossudesa el porta a infringir normes i a ser castigat, però no conte més, descobriu-ho vosaltres. En conjunt m’agradà, tot està just, en el seu grau.

I a mi el tema em creà curiositat, la cual cosa em portà a indagar sobre la diferència entre els barbers i els metges cirurgians. 

A l’antiga Grècia i Roma l’ofici de barber era una professió valorada. A l’edat mitjana l’activitat dels barbers-cirugia creix, ells són els encarregats de practicar operacions quirúrgiques i curar fent sangries amb les sangoneres. I s’exercia sense base científica. És el que apareix a la pel•lícula al principi.

Però al segle XIII es creà en Bolonya una universitat on els estudis d’anatomia foren una novetat, hi s’estudiava cirurgia i el cos humà, va ser la primera universitat i a partir d’eixa se’n crearen altres. Just fa uns anys vaig visitar l’edifici on es feren els primers estudis d’anatomia a Bolonya. A partir d’este moment ja començaren a diferenciar el gremi de cirurgians dels barbers, uns sabien llatí i s’especialitzaven en cirurgia major i altres no parlaven llatí i es limitaren a l’extracte queixals i curar ferides senzilles.

A tot li cal un procés de transició. Hi ha referències al segle XVI que diferencien entre cirurgians d’acadèmia i cirurgians de quota, els primers havien passat per la universitat i els segons no. Al XVII van s’hi van delimitant cada vegada més les parcel•les de treball. Al segle XVIII, hi ha més referències de metges que són alhora cirurgians perquè és en este segle quan comencen realment a tenir prestigi social i comencen a valorar la teoria. I és a mitjans del segle XVIII quan es considera la desaparició definitivament del gremi de barbers cirurgians amb el desenvolupament de la medicina en general i la cirurgia en particular. En “Los viajes de Gulliver”, publicada en 1726, el protagonista Lemuel Gulliver és un metge cirurgià.

Els barbers-cirugians van anar desapareixent a poc a poc. Al segle XIX encara en quedaven però sobre tot exerceixen els metges i els metges-cirugians que cobraven més que els metges.


I es que no hi ha res com analitzar tot amb detall i escorcollar més enllà.



nº82-CONTES DE LA RUTA DE LA SEDA
Eduard Balsebre




Abans d’obrir el llibre “Contes de la ruta de la seda” i començar a llegir-lo ja sé que m’agrada. El títol és suggestiu, captivador, la portada també, sobre tot per a una viatgera amant de recopilar històries com jo. No puc evitar eixa fascinació, la tinc des de fa anys. Em captiven les històries i llegendes, les locals i les que venen de fora. Algunes de les locals m’encarregue jo de traure-les a la llum, ho faig de tant en tant. M’agrada escoltar a la gent gran que en sap i m’agrada escriure el que em conten i adaptar-ho en forma de relat que es puga difondre. Hi ha tanta saviesa en les paraules que escolte!  I al final el resultat és gratificant. Com els agraden els contes dels avantpassats! Ho sé, m’ho han dit, m’ho han demostrat.

Les històries que arriben de llocs allunyats també m’atrauen. Quan viatge i la llengua no és cap inconvenient m’agrada escoltar-ne. Però entendre el que conten no és possible sempre, així que m’agrada buscar llibres que les relaten. I quan en trobe, llig amb avidesa infantil,  perquè malgrat els anys que tinc, que no en són pocs, no he perdut la xiqueta que he sigut i que porte sempre dins. 

Les històries que arriben de llocs allunyats fan que viatge en l’espai i en el temps, fan que imagine personatges i paisatges. És el que m’ha passat llegint estos “Contes de la ruta de la Seda”, contes procedents de països que no conec. El seu autor Eduard Balsebre és un gran coneixedor de la ruta de la Seda i alhora un gran amant d’escoltar històries i recopilar-les. No heu llegit el seu bloc anomenat Viatge a l’orient?,  és un deliri capbussar-s'hi, cert, hi ha contes i històries que ens fan somniar amb mons insospitats, altres que ens ensenyen el camí perquè en gran part tenen la tasca de ser moralistes i educar.

Les històries que ens conta Eduard Balsebre indueixen al camí de l’espiritual i també ajuden a fer entendre la vida que ens envolta. Hi està el seu valor, a més a més són un patrimoni oral indiscutible que escrivint-les contribueix a que no desapareguen.

M’encanta com Eduard inicia el pròleg… ho fa amb eixa típica frase de “hi havia una vegada”… i m’agrada perquè és la frase oficial de tota història-llegenda, la que alerta que hem de posar atenció perquè anem a entrar en un món màgic, real o inventat. 

Eixa simple manera d’iniciar una història és infalible i en el cas d’este llibre i en el meu cas és la que fa ganes de seguir llegint el que continua, motiva a la lectura dels contes. En són 15, els que des del cor, com bé diu l’Eduard, ha escollit entre els nombrosos que té col•leccionats. Tots tenen tres coses en comú, són curts, venen de l’Orient i inclouen un ensenyament per a pensar.

Ah! I es lligen amb molta facilitat i creen addicció. Ho assegure, a mi m’ha passat, una vegada llegides les 15 històries, m’he quedat amb ganes de més. Per a quan la segona part Eduard? No sé si em contestarà però jo llance la pregunta a l’aire per si l’autor mateix o l’editor agafen la idea. 
Quan he acabat de llegir l’últim conte he fet repàs dels llocs on la lectura m’ha transportat i així recompte que he estat en paratges exòtics:  “on viu el lama”, a Bagdad, a la Xina... al Tibet...he visitat deserts i estepes...no em puc queixar. Llegir és viatjar. 

I també faig repàs dels ensenyaments que es dedueixen de cada relat: un diu que  hem d’omplir la vida amb coses que valen la pena el que suposa tenir una escala de valors ben feta, altre diu que la perfecció no existeix i si la busquem no la trobarem, altre parla de la justícia... l’amistat... altre ens diu el per què del nom d’un dolç de menjar.. hi ha un conte que explica que cadascú troba la felicitat en un lloc...i altre del poder del fil que uneix persones...Tots tenen un ensenyament moral.

Hi ha dos contes que destaque. Un és “La fugida del pintor Notxa” perquè casualment fa poc una alumna de quatre anys davant d’una portada d’un conte, volia fer el que el pintor fa: entrar dins de la seua obra. Que bonic no? quan vaig escoltar el que la xiqueta em demanava amb insistència em va semblar una idea genial, un desig infantil constant, una fantasia pròpia de la innocència o de les ments plenes de creativitat.

Però el conte que m’ha agradat especialment, sense cap raó exacta, és “La gallina de l’avia”, que mostra fins on poden arribar els efectes de la ignorància, tal volta perquè el meu ofici és lluitar contra ella.

En acabar els 15 relats hi ha un capítol on Eduard explica les imatges que il•lustren el llibre i altre que és un glossari de paraules i llocs. un bon final per alk conjunt de 75 pàgines en format quadrat.


No cal més, simplement un consell, llegiu estes històries, us agradaran.  


nº81-ALTAMIRA
Hugh Hudson





Acabe de veure la pel·lícula Altamira. M’ha agradat, primer perquè sóc viatgera i els preciosos paisatge càntabres que apareixen, em fan recordar les visites fetes a aquelles terres, però sobre tot perquè és un homenatge a una persona injustament criticada i censurada. Altamira cobra valor perquè és una  manera de traure a la llum part de la cultura pròpia, mostra una realitat, un fet històric rellevant per a la historia i per a l’art.

Ens remuntem al passat, a any 1879, ens anem a les muntanyes verdes i pics rocosos de Santander i descobrim un fet. Si per a mi ha estat un descobriment esta part de la història en la qual no m’havia parat mai  a pensar. No he visitat Altamira, per suposat, perquè és un privilegi de pocs, tampoc he vist el museu replica de la cova, encara que vaig estar a punt un dia que estava per Santillana, i cert que em sento una ignorant per no haver-me preguntat mai com va ser realment la descoberta d’esta meravella feta pels nostres avantpassats. Simplement sabia que una xiqueta havia estat qui per casualitat havia trobat aquelles animals pintats i amb això m’havia conformat.

Si, així va ser, una xiqueta de huit anys, Maria, va ser la descobridora, i és que son pare, Marcelino Sanz de Sautuola, besavi del difunt Emilio Botin, era el que la motivava constantment per a que analitzara el que l’envoltava. A la pel·lícula és un gust veure la relació de pare i filla, tan compenetrada, tan estreta, malgrat ser de vegades massa científica per a l’edat de la menuda.

El pare és un paleontòleg aficionat, interessat en temes de la prehistòria especialment des que anà a l’exposició universal de Paris i escoltà parlar del tema. La xiqueta és un cabet obert a tot el que siga novetat. És innocència sabia i pura, no tergiversada per normes religioses, al contrari que a la mare, que viu en una constat por per no trencar les normes que l’església i un cura fanàtic li imposa.

És una troballa fora de sèrie, extraordinària que al final canviarà la història de la humanitat per sempre, però haurà de passar el temps perquè la religió del moment ho vol amagar, donat que no li entra al cap que ciència i religió puguen anar de la mà. També les ments científiques estancades tanquen el ulls a la realitat evident que suposa trencar els esquemes que fins el moment tenen. El científic capdavanter és Émile Cartailhac que no vol que li arravaten l’honor i la gloria científica, que fins el moment té, amb una troballa feta per un simple aficionat a la prehistòria.

I entre tots aconsegueixen el silenci per un temps i calumniar a la persona que creu cegament que el que hi ha pintat a les coves és fruit de l’home del paleolític i no és cap falsedat.

La disculpa a les calumnies arriben vint anys tard, desprès de morir Sanz de Santuola, en 1988. Carthailac, que és qui s’oposà amb més contundència  va escriure l’any 1902  “ La gruta de Altamira. Mea culpa de un escéptico” on reconeixia l’autenticitat de les pintures.

Antonio Banderas, com actor, està correcte en la pel·lícula, i l’honra una decisió que va prendre mentre es preparava el paper, i és que es va negar a entrar a les coves. Com anava a entrar ell, en quant molta gent historiadora i experta està en la cua d’espera?. Va refusar perquè seria una ofensa per a la cultura.

La pel·lícula parla del descobriment però també de l’enveja, mal endèmic a Espanya, malauradament. I també d’allò que tant fem sovint que és parlar per parlar. Parla del paper censurador de l’església, que en esta pel·lícula està portat a extrems. Han escollit un cura massa tòpicament malcarat i intransigent, malgrat estar interpretat per un guapo actor. Este detall fa que “Altamira” puga ser interpretada de mala manera per part dels catòlics.

Particularment hi ha un detall que em desagrada de la pel·lícula. Està rodada en angles i hi ha moments en els quals els protagonistes lligen les noticies en els periòdics de la zona i es veuen escrits en llengua anglesa. Per al meu gust és un detall fora de lloc, podrien haver estalviat les imatges enfocant el periòdics. Queda molt malament que una família càntabra, espanyola de sempre, estiga llegint diaris espanyols escrits en angles. No puc entendre el per què esta part no es va eliminar, tampoc és necessari enfocar les lletres. Entenc que es rode en angles pel màrqueting i la venta que suposa. Entenc que si es roda en angles tal volta és per què en Espanya no es dóna el suficient recolzament a este tipus de projectes. La pel·lícula és franco espanyola i és en estes dues llengües com deuria escoltar-se. I no en la llengua anglesa que no té res a veure.

Hui en dia les coves que són Patrimoni de la Humanitat per Unesco des de  1985, tenen l’entrada restringida, tenen perill real de desaparició, és massa important el que hi ha com per exposar-lo al turisme que ho pot fer malbé. En el seu lloc s’ha obert a 2 quilòmetres de Santillana del Mar, un museu i una reproducció de les coves amb tot tipus d’informació.




nº 80-TERRES DEL NORD

Jordi Canal-Soler






Alaska no és un destí que tenia en ment per visitar a curt termini quan vaig agafar este llibre entre mans, sobre tot perquè en tinc molts altres pendents i mai m’havia parat a pensar en esta part del món tan allunyada. El més a prop d’Alaska on he estat, fent recapitulació mental viatgera, va ser... una vegada que vaig passar, com un llamp, per les ciutats canadenques de Montreal, Toronto, Ottawa i Quebec... i l’altra part de Canadà, més propera a Alaska, la vaig deixar de banda...i és que era un trajecte fugaç i no hi havia temps material.

I ara Jordi Canal-Soler m’ha despertat ganes de viure el que ell ha viscut  i que tan bé conta en esta guia-manual-llibre d’història-experiències-anèdotes... I és que, Jordi és un gran viatger experimentat que sempre va ben documentat, a i més a més, durant este viatge, altres llibres d’aventures l’acompanyen.

No sé si faré algun dia este trajecte, però el que si dic és que llegint estes pàgines ja l’he fet. I és que Jordi Canal-Soler sap escriure, transmet, contagia el que sent, de vegades el seu fred o patiment per la fatiga, altres l’alegria, com quan va d’autoestopista i troba qui el puja... o també ens fa sentir el goig després d’una bona conversa.

És una realitat dir que l’autor sap comunicar literàriament. I, també és bon comunicador xerrant amb la gent, com bé ho demostren les seus intervencions radiofòniques viatgeres, o les seues conferències, que no en són poques. No és la primera vegada que dic que l’autor en qüestió sap escriure, ja ho vaig fer ressenyant el seu llibre on conta la seua odissea cap al Pol Nord, un trajecte envoltant de gel, de fred de solitud.... 

En "Terres del Nord", Jordi parteix de Juneau, a partir d’este punt llegint el llibre fem un viatge històric i literari acompanyant a l’autor en el seu trajecte: Haines, Skagway, Ghilkoot trail, Whuitehorse, Dawson, Fairbanks, cercle polar artic, Barrow, Nome, Denali, Anchorage, Homer i Kodiak. 

Amb estil directe, descriptiu i subjectiu, són els ulls del viatger curiós els que ens guien, ulls que també complementen el que veuen tirant la mirada enrere i mostrant-nos fets històrics i personatges del passat que ajuden més a entendre. Les anècdotes que conta, siga pròpies o d’altres, siga del present o del passat i que han estat protagonitzades per personatges llegendaris ajuden a entendre, també les fotos incloses al llibre. I a més a més estan les fotos que inclou al seu web de viatges i que he estat mirant alhora que avançava en la lectura del viatge. 

M’agraden les continues referències al cine que fa perquè convida a recordar les pel·lícules situades en estos paratges o les referències bibliogràfiques que motiven a llegir algun que altre llibre. Hi ha moltes. Els referents històrics tampoc no falten.  

Jordi amb ulls curiosos trepitja els mateixos camins que aquells buscadors d’or trepitjaren fent homenatge a aquells que, per altra banda, no eren homes pobres sinó gent amb diners perquè mamprendre l’aventura de l’or tenia moltes despeses. Alguns d’ells eren intrèpids, altres inconscients, també hi hauria de desesperats o cobdiciosos i hi hauria qui se’l podria qualificar amb tots estos termes.

I així de la mà d’un gran viatger fem el que ell fa: entrem en mines, vegem com remunta el salmó pel riu, seguim els rastres dels ossos... de caribus, de balenes, de bous mesquers, de gossos de trineu... trobem serradors de boscos, coneguem  als indis tingli, entrem a curiosos museus... coneixem ciutats vives i altres ja mortes que foren seu dels buscadors d’or que vingueren per estes terres. Còmodament llegint, caminem per la dura senda chilkoot trail, ruta obligada dels buscadors, un camí gens fàcil ple de fantasmes. I també al seu costat experimentem què és allò de buscar or, en el riu i plat en mà. També visitem als inuit alguns dels quals viuen entre cranis, costelles, vertebres i altres ossos de gegants marins. I amb ell coneixem l’existència d’un oleoducte que trenca un paisatge idíl·lic.  I és que Jordi també ens mostra allò que no és bonic, com el riu ple de salmons morts i putrefactes o els problemes per l’escalfament global.

El llibre és molt fàcil de llegir per estar separat en capítols curts amb un títol explicatiu.  Estic  segura que “Terres del Nord” agradarà a molta gent. Agradarà als amants de la natura i de l’aventura, i també al lector en general que busque llegir sobre anècdotes del   passat   protagonitzades   per   personatges de fama mundial o anècdotes del present que l’autor viu i conta amb  tocs  d’humor explicant el que sent i el que pensa. 




nº 79-MOOLAADÉ
Ousmane Sembene




Al món hi ha tradicions que no entenc i no m'agraden. Malauradament hi ha algunes que són molt importants per a certs grups de gent i l'erradicació és difícil. Mooladé tracta sobre una d’elles: l’extirpació del clítoris, l’ablació infantil, la “salindé”, en l'idioma local

M’apassiona viatjar i conèixer noves mentalitats, procure estar oberta a tot perquè pense que és enriquidor el contacte entre diferents societats, però hi ha aspectes que no tolere com és l’opressió a les dones: no es tracta d'un problema de pensaments individualitzats sinó més bé un problema de cultura i educació.

Este és  el tema del documental- pel•lícula  Moolaadé.  El director és senegalès, la pel•lícula es va filmar a Burkina Faso. Els personatges no són actors,  el director utilitza la càmera oculta. I cal dir que és una pel•lícula valenta, perquè és una denúncia de la situació real a l'Àfrica, és un granet d’arena en la lluita per una societat més justa. El que vol el director amb el film és conscienciar de la necessitat d’una societat mica menys violenta contra les dones. 

Generalment, l'ablació és porta endavant cap als set anys, encara que segons cada família també pot ser als cinc o també fins els nou. No puc més que posar-me les mans al cap pensant en la barabàrie que suposa per a una xiqueta tallar-li de rodó una part del seu cos, sense més ni més, només perquè a les mares i a les iaies i a les besàvies també els ho han fet. Quan se ès tan menudeta no entens què és el que et van a fer i tampoc les repercussions que comporten.

La circumcisió femenina és un esdeveniment important en la vida de les nenes, aixó és el queles fan creure. Les mares preparen les filles seves mentalment per resistir el dolor quan el ganivet talla el tros de carn i generalment les mares tarden dues setmanes en la preparació-consciència del fet important per a la seua vida que suposa. Les mares conten els que a elles contaren les seues mares i amb eixa preparació les ensenyen a no queixar-se perquè això suposaria ser la millor esposa. 

Les mares avisen les filles que no han de cridar si senten dolor, sinó seran considerades males dones i no sabran aguantar la vida al costat del marit que en un futur tindran. 

La pel.lícula parla sobre tot este tema sense callar res posant de protagonista a Colle Ardo que viu en un poble rural. És una dona valenta que lluita en contra de la tradició de la circumcisió femenina. Fa set anys, no volia que la seva filla fóra mutilada perquè en el ritual de vegades moren xiquetes. Va ser una decisió difícil perquè els homes africans no volen una dona casada no mutilada. Però hi ha excepcions. la filla va a casar-se amb el cap d’una tribu, el jove viu a Paris i és un ric pretendent. Si estan educats a Europa vol dir que la familia té les idees més lliures.  

La pel•lícula s'inicia quan sis xiquetes s’escapen de la circumcisió femenina. Les noies tenen por de morir i saben que poden acabar els seus dies durant aquesta pràctica. Dues d’elles escapen a la ciutat , i acaben malament quan se senten apressades i les altres quatre va a parar a casa de Collé demanant protecció perquè saben que té una filla sense mutilar.

I és que alhora que està el ritual heretat de les avantpassades, hi ha altra tradició màgica de Moolaadé. Moolaadé significa dret de protecció. 

Sembla una contradicció, per una banda està la tradició de la mutilació i per altar la tradició de protecció.

A la casa de Collé no tenen portes i només una corda assenyala l’entrada. La corda és suficient.això és la mooladé. Les xiquetes estan fora de perill mentre no traspassen la corda.

Les dones majors responsables de la circumcisió descobreixen les xiquetes a la casa de Collé però no poden fer res perquè estan protegides per la mooladé i per la Colle que es nega a cedir les noies per a l’ablació. La mooladé es trenca amb unes simples paraules que Colle es nega a pronunciar per la qual cosa es apallissada a la plaça publica.

Amb tot apareix el problema de la filla casada amb el fill del cap de la tribu, quan eix el probelma de la casa de Coré, ja no volen a la jove perquè no està mutilada. El marit francès ha de renunciar al matrimoni si vol ser considerat com a fill.

El director no vol una solució per als problemes d'Àfrica  només vol mostrar a tothom la realitat. Vol ensenyar als mateixos africans que no hi haurà progrés ni intel•lectualitat si els homes  prohibeixen a les dones simples coses, com escoltar les ràdios que donen a conéixer el món. A les ràdios poden escoltar també que l'Islam que no obliga a la mutilació.

Este seria el senzill resum del documental però al seu interior hi ha una sèrie de temes transcendentals com el poder de la tradició, la tortura, la humiliació pública, el suïcidi, la mort i l'assassinat, la màgia, el feminisme, el fanatisme, el sexisme, les repercussions de la mutilació, la poligàmia, l'abús de xiquetes...

En conjunt, per contingut i forma, és una pel•lícula dura però necessària, colpidora però molt bonica per estètica, amb  els colors especials d'Àfrica i malgrat ser molt lenta, és molt bella. M'agradà la música ...m'agradà veure la vida senzilla... m’agradà tota ella.

nº78- CAMINO A LA ESCUELA

Pel•lícula i documental
De la pel•lícula: Pascal Plisson, guionista i director
Del llibre: Marie-Claire Javoy,  co-guionista de la pel•lícula


He acabat de llegir el llibre. He vist el documental. Ha estat un plaer i un goig. Si, així és, “Camino a la escuela” es pot llegir i també es pot veure. El que canvia és simplement que el llibre relata més històries. I podrien ser moltes més perquè l’equip de treball de guionistes tenia a l’abast 60 vides més, totes similars a les escollides.  Coincidint amb l’estrena del documental es publicà el llibre l’any 2014. Jo vaig començar pel llibre i a mesura que avançava en la lectura, sentia la necessitat de veure caminar i córrer,  a traves de la pantalla, a aquells protagonistes.

“Camino a la escuela” és l’aventura real d’uns xiquets i xiquetes de diferents països arreu del món per arribar a l’escola des de sa casa, una casa que està allunyada de tot i de tots. I és una aventura complicada, no pels quilòmetres, que no en són pocs, i que han de fer per arribar al lloc on van a estudiar, sinó pels perills que s’hi troben sovint i que han d’anar salvant sobre la marxa, sense adults que els ajuden, de vegades amb l’única companyia d’altres xiquets com ells que també van cap a l’escola.  L’actitud dels pares és important i meritòria perquè sabent com és d’important rebre educació, deixen els fills anar-se’n i exposar-se als entrebancs diaris que s’hi troben. I els animen i els motiven a no perdre l’ànim. En la gran majoria dels països els xiquets no van a l’escola i es queden a casa treballant i aportant guanys.

El llibre em va seduir des de la primera pàgina, està relatat de manera directa i en present, amb tant de detall,  que sembla que estàs mirant el documental.  I hi ha una raó, el llibre està escrit per la co-guionista del documental. No em va costar gents capficar-me en la lectura sobre aquells mons tan variats: el de Zahira de 12 anys, del Marroc, el de Kàtia de Siberia i de 9 anys, el de Samuel, de 12 anys i de la India, el de Trevor australià de 7 anys, el de Carlitos de la Patagonia Argentina d’11 anys i el de Jackson de Kenia d’11 anys. El llibre està més complet que la pel•lícula, en la que eixen només quatre de les històries escrites, imagine que per limitació de durada cinematogràfica. Però, de la mateixa manera que la lectura, la pel•lícula em va atrapar, la vaig veure absorta sense dir ni una paraula i en acabar, em vaig quedar amb la gana de veure als altres tres personatges i les seues peripècies per anar a l’escola. 

El llibre en va fer un efecte immediat: vaig sentir la necessitat de compartir el que anava llegint sobre la marxa...i ho feia amb qui tenia més a prop, després d’un capítol o pàgina bé fora un company de feina o un alumne... sense importar l’edat que tinguera. L’efecte de la pel•lícula va ser similar.

Conèixer “Camino a la escuela” és necessari en un món occidental on els xiquets ho tenen fàcil, en una societat en la que a la majoria els sobra de tot, en unes cases on l’educació escolar és un segon pla i on el mestre està infravalorat i la seua opinió poc compta. Esta pel•lícula i este llibre deuria de ser de visió o lectura obligatòria per mestres, per pares i per alumnes, a ser possible tots junt en una tala rodona. 

Sóc viatgera i sóc mestra, és inevitable que estes emotives històries m’enganxen perquè parlen de racons del món i parlen d’educació. Però estic segura que no cal ser mestre o viatger per emocionar-se... només cal traure el punt de sensibilitat que cadascú té. Els xiquets captiven amb la seua fortalesa i coratge, amb la seua innocència i tendresa, amb el seu dia a dia... tenen un caràcter que contínuament he anat comparant amb el dels xiquets que m’envolten cada dia. Són històries dolces i amargues, dolces per l’optimisme de qui vol i sense quasi poder fa i amargues per comprovar en quines condicions de vida passen moltes famílies.

I m’agrada la il•lusió per aprendre que demostren. Estos protagonistes tenen clar que l’educació que reben per part dels mestres val la pena, és un regal, és una oportunitat. Els xiquets des de menuts, tenen un objectiu marcat, una professió en ment que volen arribar a exercir sempre en bé de la comunitat. I tot ho fan perquè tenen uns valors arrelats, tenen una educació familiar ben assentada en pilars forts que els porten a no ser egoistes i a fer el sacrifici que fan en vistes a un futur ajudant de la mateixa que a ells els estan ajudant.

Estos xiquets i xiquetes ens donen una gran lliçó de vida: la que qui vol, pot. Són xiquets que es fan adults a pas de gegant perquè les circumstancies així obliguen i front a nosaltres, espectadors o lectors, fan el rol de mestres amb el seu exemple transmetent uns grans valors i potencials que ja voldríem molts: capacitat d’esforç, de treball, de salvar els entrebancs de la discapacitat... tenen fortalesa, auto motivació, esperit fort per superar l’adversitat, tenen  projecte de vida clar, uns somnis...esperança... Estos xiquets ens ensenyen els significat de paraules com solidaritat, valentia, constància, valor i fe en el futur.


Nº77-NADIE QUIERE LA NOCHE

Direcció : Isabel Coixet




“Nadie quiere la noche” és una gran pel•lícula que ens mostra un fictici i temerari viatge èpic basat en personatges reals. Està ambientada en Grenlàndia on viu la cultura inuit. Fa poc, el llibre “Los inuit. Cazadores del Norte “  em va apropar a este poble tan desconegut  i en esta ocasió, de nou la saviesa i experiència de l’antropòleg  Francesc Bailón, m’ha ajudat a entendre els habitants d’aquelles terres. Bailón té altre llibre publicat “Los poetas del Artico. Històrias de Groelandia"on, entre altres coses, explica la veritable història de les protagonistes de la pel•lícula Josephine Peary i Allaka, història que coneix per boca dels seus descendents amb qui va conviure en una expedició feta l’any 2004. 

Tenia ganes de veure "Nadie quiere la noche", Francesc Bailón va ser assessor antropològic en la pel•lícula i per a mi, era garantia de treball seriós i de qualitat. I en part m’ha agradat perquè sabia, de bestreta, que tot el que es parlara sobre els inuit, la manera d’actuar, de ser... estaria ben tractat.

La pel•lícula la vaig veure en angles i subtitulada en català. M’agraden les pel•lícules en versió original, ja ho he dit en altra ocasió i cert, m’agradà escoltar la veu de Juliette Binoche. Però si he de destacar algun aspecte de Juliette Binoche, no és el to o modulació de veu sinó la magnifica interpretació mostrant el progressiu canvi d’actitud de la protagonista Josephine quan el seu món va caient a poc a poc fins a arribar a un estat deplorable. La seua interpretació és fabulosa. 

I quin canvi! Al principi apareix com una dona burgesa, rica i culta, pujada al seu pedestal personal que li atorga supremacia i autoritat. Amb tossudesa i valentia vol fer un viatge cap al Pol Nord per reunir-se amb el marit, l’explorador Robert Peary. I el fa. Peary és un protagonista que està omnipresent en tot moment però que no apareix mai en pantalla. És l’any 1908 i Peary és un dels homes que a principis del XX lluitava per ser el primer en col•locar la bandera al Pol Nord. Josephine mamprèn el viatge per amor,  pretén compartir amb el marit el moment de glòria. Eixa és la primera intenció però a més a més, al final resulta ser un viatge cap al descobriment interior i el de la veritat, una veritat que li costa assimilar però que ha d’acceptar. 

Quan arriba al lloc d’espera, es troba amb Allaka, una humil dona inuk interpretada per Rinko Kikuchi, a qui ja havia vist en Babel, mostrant-nos la societat de Tokio. En este cas interpreta amb mestria a la jove que també espera al tinent explorador. El personatge d’Allaka m’agrada, tal volta per contrast amb el de Josephine que cau mal des de l’inici per no saber, ni voler, adaptar-se al mig on està. Allaka, la seua innocència i el seu llenguatge limitat, però comprensible, ens proporciona els únics tocs d’humor en esta colpidora història.

Allaka canviarà la vida de Josephine i la concepció que fins ella tenia, li donarà una lliçó d’humilitat i la baixarà del pedestal des del qual dirigia a tothom. Són tan diferents una de l’altra, que és inevitable un xoc entre mentalitats. Tanmateix, totes dues contrincants acaben vivint una estreta relació perquè impera la supervivència. I esta relació, l’evolució i el canvi d’actitud de Josephine és el que engrandeix la pel•lícula perquè al final es crea una complicitat entre les dues dones que en altres condicions mai existiria. Les condicions de l’hivern a la tundra amb sis mesos de foscor i fred són extremes. Pateixen fam, fred i por, i ho han de suportar juntes. I com poden ho superen. 

És una pel•lícula bella, pels paisatges, per la relació de les protagonistes, pel tema d’amor per moltes bandes... és convincent i amb emotiva tendresa i duresa en la part final,  que no conte però si dic que em colpeja l’ànima i crec que ens colpejà l’ànima a tots els espectadors que compartiem sala. Y pel que he llegit en una entrevista, la pel.ícula també colpeja l’anima de la protagonista. Diu Binoche que acabà “tocada”: van ser unes condicions molt dures de rodatge, l’abric pesava molt, es va aprimar 8 quilos, va suportar molt de fred... i sobre tot va conéixer el món inuit, tan diferent al seu, i els sacrificis que com grup són capaços de fer.

Malgrat agradar-me la pel.lícula, mentre la veia vaig trobar un aspecte que em va distreure just en les escenes més emotives: les de l’interior de l’iglú. I ho comente per si alguna persona va pensar el mateix, per a que acabe entent-ho, com a la fi, jo ho he entés. Mentre m'emocionava amb les dues actrius, el meu cap analitzava l'iglú i em semblava  massa gran i que contrastava amb el que ens havien mostrat quan es veia des de fora. Després he sabut que estava equivocada, però en aquell moment va ser incontrolable que la ment pensara el que pensara.

I  he sabut del meu error gràcies a Francesc Bailón. Quin privilegi! No?. Sobre si l'iglu des de fora era més o menys gran, la veu experta  m'ha dit que l'aparença enganya, ja que per dins sempre és més gran que vist des de fora. Em fie de la seua paraula, ell en sap més del tema, jo no n'he vist mai cap i ell pertany a l'associació de constructors d'glus de Catalunya. I a més a més sap moltes anècdotes sobre el  rodatge, una d'elles, centrant-me en la meua obsessió per l'interior de l'iglu, és que per a la filmació de les escenes de l'interior, es va construir un de porespan tallat pel mig per a facilitar la feina.
Amb tot, cal dir que recomane la pel.lícula a tots aquells que, com jo, vulguen gaudir amb este insòlit viatge, amb el contrast de les dues cultures contraposades i també, amb la fotografia que és preciosa, Cada fotograma és un cant a la blanca i nevada naturalesa. Rodada en gran part en Noruega i també a Grelàndia, l'ambient gelat es contagia per mig dels paisatges i per mig de la foscor que ningú vol però que s’imposa.

En general m’agrada el treball d’Isabel Coixet perquè mostra els sentiments cruament sense pors ni miraments. Esta pel•lícula és una mostra més. 


Nº76- EL RENACIDO
Angel Gonzalez Iñarritu



El renacido és una pelicula dura i esgarrifant però ben feta, m’agradà en el seu conjunt per les interpretacions, per la temàtica, pel paisatge…

Quan la vaig veure no sabia que està basada en un fet real, tampoc sabia que el guió es basà en una novel.la de Michael Punke. Per totes dues coses, ara la trobe més valuosa perquè m'ha fet analitzar-la amb altres ulls.

Ara ja sé tota la història que hi ha darrere de la pel.licula: sé que Leonardo di Caprio interpreta un personatge que va existir al passat. És la vida de Hugh Glass, un explorador, tramper, un personatge llegendari per la particular experiencia patida l’any 1823 quan tenia 43 anys i siguè atacat per un ós grizzly. Era una femella que intentava protegir les seues cries. Passà al riu Grand en Dakota del Nord. L'atac de l’animal li causà ferides mortals i el donaren per mort. Les ferides eren al cap, gola, esquena, deixant al decobert les costelles, a més a més de deixar-li una cama trencada.

Però Hugh Glass era fort i contrariament al que s’esperava, i una vegada abandonat per dos companys, va aconseguir recuperar-se i començà el regrés amb els seus. Va fer un trajecte de sis setmanes, entre 123 i 322 quilòmetres, dades que varien segons fonts consultades. Si, és una cruedat però l’abandonaren pensant que moriria en no res. Curiosament, i com un afegit que no està en el contingut de la pel.lícula, us conte que, després de reviure milagrosament i passar tanta peripècia dramàtica, moriria només 10 anys després de manera violenta: a mans dels indis alikara. Junt a altres companys fou capturat i els tallaren la cabellera.

La pel.licula transmet veracitat, duresa, drama... hi ha imatges realment impactants que no deixen impassible a l’espectador, una d'ellles és quan es mostra l’atac de l’ós. Sembla tan real que particulament creia sentir les dentellades de l’animal quan li les pegava al protagonista de la història.

La recreació dels fets esta basada en retalls de periòdics relatant el fet, en cartes, en testimonis que feren companys de trajecte, així i tot la llicencia del director permet canvis que no corresponen a la realitat i que contribueixen d’alguna manera  arrodonir la trama principal.

Un detall  que canvia de la realitat a la ficció, és que el fet passà en agost i no en hivern com es mostra  a la pel.lícula,  per contrast el que és cert es que el protagonista va sobreviure guiat per l’esperit de  venjança. Però en la vida real, al final  la venjança no es pot concloure i no arribà a matar el culpable, perquè  quan el trobà era un oficial “propietat de l’estat". A canvi l'Estat l’indemnitzà econòmicament.

Sobre el fet si tinguè o no una dona nativa, diuen que pot ser cert. Anys abans el vaixell on viatjava va ser capturat per pirates i es veié obligat a quedar-se amb ells. Després els pirates, i ell, foren capturats pels indis. I quan estava a punt de ser sacrificat, com la resta de  companys va fer un gest, (oferir-los pols de vermelló) que agradà al cap de la tribu per entendre-ho com una mostra de respecte, i  el convidaren a viure amb ells. Hi estigué durant 3 o 4 anys, si tingué o no esposa Pawnee no és un fet confirmat, però podria ser. I que tinguera un fill com mostra la pel•lícula tampoc és un fet que se sap si ocorregué realment.

De Glass es diu a la pel.lícula que havia matat a un oficial mentre atacaren la tribu on ell estava… este és altre fet no contrastat oficialment. 

Cert que Leonardo di Caprio es mereix tots els guardons i més. És impressionant el treball que fa, es nota les condicions duríssimes de la filmació i la interpretació és totalment creïble. Sense saber qui són els contrincants en  la lluita pel guardó americà, per mi que li donen l’oscar ja, no cal esperar.



nº75-Dolços del món a l'escola

CEIP Rafael Juan Vidal- Ontinyent-



"Dolços del món", és un llibre de receptes que parteix de la variada realitat que actualment  tenim a les aules. Així el qualifique, per fer boca, en esta ressenya especial, especial com algunes altres que faig per al racó viatger i que per algun motiu o altre vull ressaltar.

En este cas faig reconeixement a un treball fet per uns companys, per uns amics de la comunitat educativa, que sempre tenen molt a dir i que no es fan tant de notar com caldria. I a més a més de ser afectivament especial, ho és per les característiques i contingut, així com  també pel que significa i el que ha aconseguit.

El llibre es va fer per celebrar els 50 anys d’aniversari, 50 anys fent escola, una escola a la que jo també li vaig dedicar uns anys i que em deixaren petjada. "Dolços del món" va ser editat amb la col·laboració de l’ajuntament d’Ontinyent i no té un autor concret, en són molts, i no són especialistes en escriure llibres però si especialistes en altres disciplines, una d’elles i molt important saber tractar el tema de la interculturalitat a les aules. Tota la comunitat educativa ha posat el seu granet d’arena, mares i pares de procedència multicultural, mestres, cuinera i també les dones de la neteja.

"Dolços del món" és un llibre de rebosteria i alhora es un llibre d’educació. Perquè és un llibre modèlic que mostra un projecte bonic i necessari com és el fet d’ajuntar escola i família en un entorn on les famílies procedeixen de moltes parts del món.

Hi ha 48 receptes competint per a veure quina de totes és la més bona, la més golosa: hi ha rotllets, coquetes, carquinyols, bescuits o bunyols de la vall d’Albaida... crepes, galetes i un ghribat marroquí, calzones i empolvados de Xile... galetes i cupcakes d’Anglaterra... nous de vespa o bunyols romanesos, ekler d’ucrania.....uff...no se us fa la boca aigua?

I al final, les fotografies del que és més dolç de tot: l’alumnat del col·legi amb davantals i gorros de cuiners com cal. També estan les fotos del personal no docent, les mares i pares... i dels mestres que han portatt el projecte endavant. Acaba el llibre amb un vocabulari del valencià al castellà de les paraules més utilitzades  

I què dir de les fotografies? Són fabuloses i les ha fet el reconegut artista fotògraf  Xavier Mollá. Cert que és una edició amb una presentació molt atraient de les que fa ganes d’obrir el llibre i fullejar. I una vegada s’obri... ja no pares de mirar i llegir...no pots deixar-te’l i l’has de comprar, és el que em passà a mi quan vaig anar a la presentació l’any passat.

I ara el llibre de nou és noticia i el tornaran a reeditar. I és que el llibre i els que ho han fet possible estan d’enhorabona. Han guanyat un premi!, però no un premi qualsevol, és un premi internacional. "Dolços del món" ha estat el guanyador de la secció en català dels Gourmand World Cookbook Awards, en què van participar 207 països.  A més a més, ha estat seleccionat entre els 5 millors llibres del món!!  El 28 de maig es realitzarà l'entrega de premis a Yantai, Xina
Això és un fet molt important. ENHORABONA! Pel premi i per la iniciativa intercultural.

nº 74-Los inuit. Cazadores del Gran Norte

Francesc Bailón Trueba




Acabe de fer un viatge, un viatge a molts quilòmetres de casa i l’he fet sense maletes. Ha estat un trajecte còmode sense riscos, sense fred ni calor... he anat a un lloc mític i allunyat, un paratge quasi inhòspit i gelat del qual tenia idees preconcebudes errònies. Si, és el que esteu pensant, he fet un viatge literari. I ha estat  a “casa” dels inuit, un grup de gent escampat per moltes àrees de l’Àrtic: Grelàndia, Sibèria, Canadà i Alaska. I he anat de la mà de Francesc Bailón, un antropòleg que, segons diuen, és un dels que més sap dels habitants d’estes terres.

No conec personalment el Francesc Baylón, només he intercanviat paraules virtuals per la xarxa, tan de bo algun dia ho faça. Amb Francesc Bailón m’uneixen dues coses; eixe cuquet viatger acompanyat de voler saber les històries dels passat i del present, i també ens uneix una editorial, la Nova Casa Editorial que és qui ha publicat este llibre que ressenye i qui també té una novel•la meua al seu catàleg. M’agrada eixa línia editorial viatgera que ha encetat Nova Casa, així que avise, de bestreta, que “Los inuit, cazadores del Norte” no serà el primer llibre que us mostre fet per este grup de gent tan competent.

Avise que, tal volta, se me note els subjectivisme en les paraules que li dedique a la ressenya del llibre de Bailón, és simple admiració cap a un individu que és expert consagrat en un viatge que jo seria incapaç de fer. No podria suportar tant de fred. I també la subjectivitat apareix, segurament, perquè els inuit m’han caigut bé, els veig fortalesa i noblesa. Ho demostra el fet que, per exemple, fins fa no res seguiren tradicions tan boniques com la de resoldre els conflictes entre ells  a base de poemes i cançons. Sempre és millor cantar que no lluitar, no penseu?. També en seguien d’altres... algunes estranyes als nostres ulls: sobre menjar, sobre relacions socials... sobre comportament sexual... encara que també s’ha de dir, en seguien d’altres amb assassinats per supervivència que no són tan lloables.

Però, pas a pas...Comence a parlar del llibre donant, primer, unes pinzellades de l’autor, només un poc entre molt. Investigador de l’Àrtic des de fa més de 18 anys ha col•laborat i assessorat en nombrosos temes com per exemple en la pel•lícula d’Isabel Coixet, “Nadie quiere la noche”, ha escrit nombrosos articles sobre la matèria i és guia de viatges polars. També ha participat en un documental acompanyant a uns inuit a les illes Canàries, així com ha col•laborat apropant el món inuit als més menuts. Falta molt per dir i la tasca no para, ho sé de bona tinta. Francesc Bailón té molts altres projectes en marxa. 

El llibre és un complet manual per saber qui són els inuit: explica amb rigorosa informació d’arxiu tots  els poblats existents i fa una evolució històrica i social des dels inicis fins a l’actualitat, costums en maneres de viure, de menjar, de vestir, creences... educació... llengua... contacte amb els "homes blancs" i influencia. Eixa és una part.

Altra se centra en el futur que els espera, un futur incert. Els inuit són un poble molt afectat per problemes mediambientals com és l’escalfament del planeta i la contaminació. A tothom ens afecta però ells noten més que altres la gravetat del problema.

I altre apartat no menys interessant és la secció gràfica que il•lustra tota la informació esmentada. I quines fotos! Tothom diu que una imatge val més que mil paraules, però jo reivindique sempre, i en este cas ho corrobore, que una imatge convida a llegir mil paraules, i les fotos que ha escollit Bailon tempten a buscar al llibre el text que les complementa. De totes, destaque dues: la de la dona que porta el fillet a la caputxa (amauti) i el xiquet damunt d’un congelador per a acostumar-lo a les gèlides temperatures, la primera per la tendresa que desprèn, la segona per donar peu a pensar que cada lloc té les seues maneres de viure i nosaltres hem de respectar-les. 

Així que amb tot, després de llegir les 454 pàgines,  he descobert que parlar dels inuit és parlar de subsistència, de tradicions algunes inalterables i altres readaptades als tempss, de respecte a l’entorn natural com  a premissa, és parlar d’un estil de vida que està molt allunyada de l’estrès i caos urbà que generalment ens envolten a la resta. 

Cada pàgina desvetlla una realitat ben diferent a la que algunes pel•lícules ens han mostrat. I tal volta és una de les raons per les quals el trobe tan interessant, perquè ens redescobreix el que sabíem però de manera errònia. M’agrada que el relat tinga a més a més d’informació detallada històrica perfectament documentada, un ingredient humà que només transmet, fidelment però alhora amb subjectivitat emotiva, qui els ha escoltat, així el que Bailón sap, Bailon ho conta, però amb mirada des de dins i afectiva. 

I també m’agrada el llibre pel fet de que Bailón haja parat l’atenció en un grup minoritari i desconegut, els ha fet visibles mostrant-los. Escrivint sobre ells, Bailón reafirma la importància que tenen com a grup i també la necessitat de preservar-los com ètnia amb tradicions i llengües que els donen identitat pròpia, i també escrivint sobre ells, ressalta la urgència de donar-los més veu i poder en els temes que són d'ells i de la seua incumbència.

Estic segura que els inuit sabedors de l’existència d’este llibre, estaran eternament agraïts a Bailon per intentar entendre’ls. 


nº73-TAMBIEN LA LLUVIA
Iciar Bollain



Quina pel•lícula més bonica! Una pel•lícula, amb tocs politics ambientada en Bolívia perfecta per conscienciar de la realitat social i també per saber sobre la història present i la del passat!. Tambien la lluvia va representar als oscar de Holiwood i encara que no va guanyar hi queda la nominació que ja és un fet important. Està molt ben interpretada per actors espanyols, mexicans i bolivians i estos últims no eren professionals. I és que en la vida real Daniel, qui fa de líder indígena, era llanterner  amb aspiracions de ser director de cine, havia fet alguns curts i s’hi dedicava de manera altruista a impartir xerrades als joves del  barri per a que no caigueren en la delinqüència i en la droga. Té un rostre perfecte per al papers que borda, i ho dic en plural perquè en són dos paral•lels: el que mostra la realitat i el de la ficció representant el segle XV.

El guió de Paul Laverty està ben fet, es nota que és un gran professional que sap fer el seu treball, per alguna cosa és el guionista habitual de Kean Loach. Este geni de la trama ha fet en esta ocasió un plantejament original perquè mostra una pel•lícula dins d’altra pel•lícula. Són dues històries, dues realitats on es mesclen el dia a dia dels actors que van a fer la pel•lícula sobre el viatge de Colon al nou món per portar endavant el domini de la població indígena, i en arribar es troben la població sencera de Cochabamba manifestant-se per una causa justa, són les protestes entre febrer i març del 2000 per la privatització de l’empresa de l’aigua, donat que el cost de l’aigua va pujar fins un 300 % .

Tot comença quan un cineasta, Sebastià, que és l’actor mexicà Gael Garcia Bernal, arriba a Cochabamba acompanyat dels actors i l’equip de filmació. Està tot preparat per a fer la pel•lícula que se centra en l’acció de Fray Bartolomé de las Casas que està angoixat  pel tractament que veu s’està fent sobre els indígenes als quals va dedicar tota la seua vida. A Sebastià l’acompanya el productor de la pel•lícula, Costa, interpretat magistralment per Luis Tosar, que ha elegit el país per estalviar costos, donat que Bolivia és el més pobre d’Amèrica de sud, així pot aconseguir extres que treballen moltes hores per pocs diners. Esta contradicció ja és el punt de partida, la pel•lícula que vol fer pretén mostrar les injustícies que feren els espanyols en arribar amb Colon, i ell en l’actualitat pretén fer el mateix pagant sous irrisoris als habitants del poble pel treball d’extra que van a fer. A més a més dels figurants, d’entre la població indígena ha d’escollir al protagonista. El director tria a Daniel, que ha de fer el paper de líder revelant-se contra els colonitzadors espanyols i alhora líder de les manifestacions contra els impostos sobre l’aigua de l’actualitat.

El que més destaque és l’evolució personal d’alguns personatges, especialment la del productor Costa, que arriba amb una idea i acaba amb altra ben diferent a la primera. Al principi només vol guanyar diners, després és el que menys importa perquè entén la situació del poble bolivià i decideix ajudar-los malgrat que estos han impedit que la pel•lícula s’acabara i la qual cosa suposa una pèrdua de diners. Al respecte hi ha una discussió dialèctica entre Costa i Sebastià molt ben treballada i reveladora. 

Passat i present, submissió, protestes, ficció i realitat, Tambien la lluvia és tot un conglomerat molt ben dirigit i fet. Amb un tractament especialment sensible cap a la gent que ho necessita, cap als més malparats, la pel•lícula mostra en tot moment paral•lelismes que fan reflexionar al voltant de l’explotació dels anys de Colon i dels temps moderns, la dels rics sobre els pobres, sempre igual.

M’agrada el treball de la directora ( qualsevol treball)  perquè sap tractar els temes socials amb empatia, a més a més ella és actriu i sap molt bé què ha de demanar als actors que treballen per a ella, entén els actors i eixa sintonia es nota en els resultats. El bon clima propicia bon treball i així eixen escenes ben fetes encara que cruels com la d’uns gossos que volen menjar-se uns bebes, o converses directes i clares entre els actors sobre què vàrem fer els nostres avantpassats en arribar a Amèrica als segle XV i sobre com afrontem els problemes actuals. També valore la dificultat que es dedueix de treballar amb tants extres, segons contava Iciar en una entrevista, en ocasions s’ajuntaren més d’un centenar. 

La pel•lícula aporta un toc d’esperança, amb allò de la unió fa la força, les persones de Cochabamba s’uneixen per lluitar contra una gran injustícia, són exemple de resistència i valentia.




nº72-SUFRAGISTAS

Sarah Gavron




Fa uns dies vaig anar a votar i ho vaig fer gràcies a les sufragistes angleses de principi del segle XX que lluitaren pel vot femení. La pel·lícula “SUFRAGISTAS” m’ha agradat per moltes raons, però sobre tot pel que representa: un viatge a la llibertat i un pas endavant en el camí de la igualtat en els drets socials. Però cal seguir caminant... encara hi ha molt per aconseguir en el trajecte de la justícia i l’equivalència.

“Sufragistas” mostra una realitat dura i emotiva. La pel·lícula mostra la vida de la dona de principi de segle anglesa, ama de casa i mare entregada, treballadora en condicions infrahumanes supeditada a l’home en general i supeditada a l’amo de la faena. La pel·lícula mostra la dona que pateix en silenci els abusos sexuals de qui per llei mana sobre ella, i és una lluita silenciosa i patida des de menuda amb estoïcisme per qui no pot fer altra cosa més que mossegar-se els llavis contínuament perquè ha de callar. Mostra una dona que sap, i els homes que l’envolten li ho recorden en tot moment, què ningú creu en les paraules femenines i alhora les paraules masculines tenen valor i rellevància.

“Sufragistas” és una pel·lícula dura que ens conta com una mare per llei perd el fill, com la dona està mal vista pels veïns, és refusada socialment i perseguida per la justícia simplement per voler parlar i demanar el que li correspon, per voler dignitat i participar en l’escriptura de les lleis, en voler un somni que fins el moment és impossible.

Maud Watts, la protagonista del drama representada per una jove de 24 anys amb molt de bagatge d’injustícies a l’esquena, representa perfectament  un canvi d’actitud que fa entendre a l’espectador el que està passant. Malgrat ser un personatge fictici, molt bé podria ser l'estereotip de moltes vides reals, perquè aleshores hi havia moltes joves mares-esposes-treballadores víctimes que a poc a poc anaven prenent consciència de la necessitat del canvi. I malgrat especificar que existien aleshores, malauradament  he de dir que encara hi ha actualment arreu del món mares-esposes-treballadores víctimes que estan lluitant per aconseguir igualtat.

Maud comença la pel·lícula sent una jove submisa i passiva sabedora que les coses no funcionen com caldria. I comença a observar l’activitat de les lluitadores pel vot femení i pel dret a participar en les lleis, comença a admirar les dones que no volen incomplir-les, simplement volen que siguen justes i que no deixen de costat la dona. Es difícil perquè el poder masclista predomina.

Els homes estan representats en diversos sectors: apareix el poder de l’amo de la bugaderia, que mana i fa el que vol de les dones que treballen per a ell, apareix el marit que no pot suportar els "que diran" de la societat, apareix el representant de la justícia que ha de complir la llei i perseguir el que diu al paper escrit  i també apareix el polític que dictamina eixes lleis injustes que als homes beneficia.

Mau a poc a poc sent la curiositat pròpia de les somniadores i  sense quasi adonar-se’n va entrant en el món del sufragisme fins a acabar radicalitzant-se com una activista important que forma part del grup de líders de la revolució social que estan complunt el rol el destí ha marcat.

Les sufragistes Emmeline Pankhurst i Emily Davison existiren en la vida real i formen part de la història com les iniciadores del camí cap a la llibertat. Pankhurst, paper que dura cinc minuts interpretat per Meryl Streep, és la líder que aportà les idees que totes segueixen, és el personatge mític que està mostrant un camí diferent per on seguir i que ha de mantenir-se quasi oculta perquè és la més perseguida. Emily Davison, una mestra d’escola, és la líder que decideix passar a l’acció amb rotunditat, la que aconsegueix fer-se de notar. 

Pankhurst és la que mana del grup de dones que forme el batalló de soldats en la guerra cap a la llibertat, “dones-soldats” que segueixen cegament les indicacions de la idealitzada i mitificada “comandant”. I és que la lluita arriba a la violència per ambdues parts, i com una roda no para, per una banda està la part de la llei-justícia-masculina cada vegada més enfurismada en fer callar les dones i que no dubta en emprar maltractaments i per altra estan “Elles”, les dones, les protagonistes que cada vegada estan més entossudides en parlar i que no dubten en emprar primer pedres trencant vidres i despres explosius per crear expectació social.

Al final  la guerra la guanya la part de la sensatesa, però les batalles pels drets continuen i han de continuar.

Quan acaba la pel·lícula apareix una llista de països, per ordre de quan aconseguiren el vot femení, i cert que hi ha alguna que altra sorpresa bocabadant quan lliges alguna nació occidental catalogada de civilitzada, rica i important que fins a fa relativament no res, no permetia el vot a les dones. Així que espereu els crèdits finals i no se n'aneu abans d'hora, esta informació afegida també és rellevant.



Post actualitzat el 5-3-2017

nº71-EL GUARDIAN INVISIBLE, la pel·lícula
director: 
Fernando Gonzalez Molina



Escrivint la ressenya literària, el 8 de desembre del 2015, que teniu més avall, us deia que un productor cinematogràfic anava a fer la pel·lícula. Doncs ja està. Ja l’he vista. Ja puc parlar-ne d’ella.

La pel·lícula no està malament, encara que personalment he quedat decebuda, com sempre passa quan un llibre t’agrada. I és que és inevitable comparar el contingut del llibre que mai pot ser exactament el mateix, com també és inevitable llegir i crear-se a la ment  unes imatges i uns personatges molt personals que poden o no poden coincidir amb els personatges que pensa el director que són els més adequats per a la pel·lícula.

És el que m’ha passat a mi. Marta Etura és una gran actriu i el paper el fa perfecte, però no és la imatge de la inspectora que jo tenia forjada al cap, la meua era diferent i això ha sigut el primer que m’ha xocat.

La trama policíaca m’ha resultat un poc lenta, no enganxa tant com passa en llegir-la i no és perquè ja la sabia, no, perquè la trama personal també la recordava perfectament i si que l’he vista ben resolta i explicada amb intriga.

Poques vegades tot un llibre cap en una pel·lícula, però a favor del film i en contra del llibre dic que he vist reduïda al mínim l’obsessió per ser mare de la protagonista que Dolores Redondo explica en el llibre i que mentre llegia em va resultar massa exagerada.

I com a aspectes positius de la pel·lícula, perquè sempre s’ha de veure la part bona, està bonic veure en imatges el paisatge de la vall Navarra on està ambientada, però a mi particularment llegir-ho em va atrapar perquè podies imaginar perfectament el paisatge i l’ambient humit que s’hi respira. També està bé la trama de la pel·lícula perquè el contingut escrit per Dolores Redondo tenia base. I per últim també m’ha agradat el tractament que es fa en la pel·lícula de les llengües: el de la llengua autòctona de la zona que en algun moment es parla i també que  la protagonista parle amb angles amb el marit i el professor americà com ho faria en casa o en Amèrica. Sempre m'han agradat les versions originals i no doblades. 


Amb tot, esta ressenya serà superficial per a qui no ha llegit el llibre que no pot veure a diferència. Estic segura que si no es llig abans, la pel.licula pot agradar, i molt. Però jo seguint en la meua línia, malgrat ser molt cinèfila, davant un llibre-pel.líula, aconselle sempre la lectura perquè per a mi poder imaginar és important i un llibre sempre dóna l'oportunitat.

nº 71-La trilogia 

de Dolores Redondo:



“El guardian invisible”, Legado en los huesos” i “Ofrenda en la tormenta”

*Ressenya publicada a VILAWEB 

“El guardian invisible”, la primera novel·la de la trilogia de Dolores Redondo, és una impactant novel·la negra que barreja amb originalitat i bon criteri aspectes mítics i llegendaris, racionals i científics. Tenia ganes de llegir-la, esta i les dues que segueixen: Legado en los huesos” i ”Ofrenda a la tormenta”.

Parle de les tres en general perquè l’esquema es repeteix en totes. El millor per a llegir-les és no estar condicionat buscant alguna cosa en concret, no és mitologia solament ni és novel·la negra només. És un error agafar un llibre amb moltes expectatives, aleshores generalment defrauda.

Les tres novel·les mostren les dues vessants de la vida de la protagonista Amaia: la professional i la personal vinculades al món rural. Pàgina a pàgina trobem a la jove inspectora ben preparada professionalment que viu a Pamplona però es nascuda a la vall de Baztan, concretament a Elizondo. I les dues vessants s’ajunten perquè precisament per ser de la localitat on troben el primer assassinat li donen la investigació del cas. Qui millor per resoldre’l que ella? Amaia és coneixedora de la zona.

A llarg de la trilogia es mostra, per una banda, la part professional de la protagonista. En esta faceta de treball Amaia és una dona forta, contundent i objectiva, fins i tot, de vegades és  distant i altiva. Amb un estil directe, l’autora va desenvolupant la resolució dels casos que es succeeixen en una ambient fosc, humit, molt propici per al tema com són els voltants del riu Baztan. I ho fa amb tant de detall i minuciositat que recorda les sèries que proliferen hui en dia en la tele, casos criminals on s’ajunten víctimes i inspectors de policia, jutges, forenses fent autòpsies i donant pistes… per la qual cosa el tema no resulta cap novetat. És l’única part negativa, el fet que és un contingut molt utilitzat en pantalla i tal volta el lector pot sentir que està saturat amb la mateixa temàtica.

Així i tot, cal destacar que a diferència del que poden ser les sèries televisives, en este cas es gaudeix amb un text perfectament relatat, donant les pistes adequades i dosificades de manera que el lector pot seguir i especular, embolicant-lo en una intriga que el porta a voler saber què passa i alhora incitant-lo a especular amb la inspectora sobre el perquè o qui és el culpable, com si es tractés d’un col·laborador més.

La vida professional, tan minuciosament explicada, es complementa paral·lelament amb la vida de fora la feina, la vida personal. Així podem llegir també sobre els familiars d’Amaia al poble: la seua relació amb les germanes amb ingredients com els rancors i les enveges entre elles, l’acusació d’una responsabilitat no complida i el record amarg d’una mare. Una dura i turmentosa experiència infantil persegueix la inspectora com un fantasma. Fins arribar al poble aquell succés dormia al subconscient però en arribar a la casa familiar el fantasma es desperta. La inspectora viu amb por i ha de lluitar per desprendre’s de l’angoixa que arrossega.

Sortosament, la inspectora té un marit perfecte que l’estima amb devoció i és el muscle on es recolza cada dia. És amb la seua companyia quan es mostra diferent a la faceta dura d’inspectora, és quan apareix la faceta més humana i no la superwoman que vol ser quan treballa. En casa es mostra fràgil, vulnerable, totalment depenent del marit que la mima i la protegeix, i al qual necessita. Amaia també té ajuda amb la tia Engrasi, una dona culta amb estudis de psicologia que, com Amaia, volia fugir del poble i acabà en ell arrossegada per les arrels.

La zona de Baztan és prolífica en bruixes i llegendes, en mites màgics increibles, en essers misteriosos que apareixen i desapareixen. L’autora inclou este apartat com fons d’escenari i a més a més li atorga importància en la trama. Hi ha qui dirà que la part mitològica sobra, són els que busquen la simple novel·la negra. Incloent estes històries misterioses, Dolores Redondo s’ha limitat a mostrar un teló de fons per envoltar la trama i ho ha fet amb mestria. No és simplement contar tot allò que es contava al passat. El passat està present i forma part de l’entramat novel·lesc. A mi m’agraden les històries i les tradicions, independentment de si crec o no amb elles. En general, m’agraden perquè formen part nostra i del que pensaven els nostres avantpassats. Dolores Redondo en rescata tot un arsenal.

M’agrada que l’acció estiga situada en un lloc real fàcilment identificable, al meu parer la fa més creïble. El paisatge és un protagonista més, tant com ho és Basajaun, Tarttalo o Inguma, els sers mitològics que envolten la trama d’esta triple història.

No conec la regió, però en acabar de llegir els llibres he sentit que he passejat per eixa vall i imagine que he anat a Elizondo i he trepitjat pel seu humit i verd bosc sota una constant pluja que m’ha acabat calant. Ho he imaginat com si fos real i jo haguera estat present en cada decorat.

Partint del fet que no llig molt novel·la negra, he d’admetre que la lectura d’esta trilogia completa arrossega, la intriga atrapa, una vegada iniciada no pots parar-la. Està ben escrita, és dinàmica i àgil. El relat distribuït en capítols curts  fa la lectura més lleugera.

I com no? tal volta hi ha mancances, tal volta... Quan faig una lectura amb deteniment  analitzant cada detall sempre hi ha aspectes que canviaria, alguns directament no escriuria, hi ha altres que note que caldria aprofundir... però avaluant la totalitat, el conjunt de les tres novel·les es mereixen la categoria d’estrella atorgada per la majoria de qui l’ha llegida.

Una fama que ha fet, que només eixir el primer llibre, s’escampara a nombrosos països i arribara a mans d’un reconegut productor cinematogràfic que ja està  preparant les pel·lícules.

Una fama també que li ha arribat inesperadament a la vall de Baztan. Perquè una cosa està clara, la trilogia és una invitació a viatjar-hi. És una temptació clara. I conseqüentment la zona està  explotant turísticament l’èxit de la novel.la. Hi ha una ruta literària dirigida i explicada que mostra les cases i els paratges on es desenvolupen les novel·les i que passa pel cementeri, per la casa familiar, la comissaria de policia, pel bar Txokoto, per la pedra de Botil Harri o l’obrador. És una ruta que corrobora com encara estan hi presents totes les històries de tradició oral. Una ruta que demostra, que Baztan és una zona màgica i preciosa on sembla que el temps no ha passat.



*****

nº 70-TRUMAN
Cesc Gay





He vist la pel•lícula Truman amb el cor encongit un poc per la pena, pels records personals i també per la nostàlgia dels que han fet ja el viatge llarg. Si, Truman és una pel•lícula que mostra els preparatius d’un viatge, el viatge  a l’eternitat. 

Sembla un tema fosc, que ho és, sembla tragèdia que també ho és, però això no vol dir que estiga intentant espantar als espectadors, més bé al contrari, si ressenye esta pel•lícula es perquè es mereix reconeixement.

Primer al director, per proposar un tema tan real, tan irremediablement present i fer-ho de manera tan digna, tan lloable, abordant-lo des de l’amistat, posant este últim aspecte com a tema principal.

Segon, per l’actuació, que sense exagerar és senzillament magistral, dels dos actors principals que ocupen tot l’espai de la pel•lícula, o quasi… hauria de tornar a veure la pel•lícula per comprovar-ho, cert que no m’importaria tornar-la a veure per agafar plenament tots els matisos dels intensos diàlegs. 

Javier Camara i Ricardo Darin formen un carismàtic tàndem perfecte, amb una complicitat màxima, una gran química interpretativa que fa perfectament creïble tot el que diuen i el que fan. De vegades parlen amb gestos i mirades. Ens fan sentir que són amics de veritat. No cal que ho diguen emprant paraules. És el valor de l’amistat, les concessions, el voler el millor per a l’altre i amb el fons de la tragèdia rondant.

Els dos amics es retroben durant quatre dies, feia anys que no s’hi veien perquè viuen separats, un a Canada i l’altre a Espamya, on treballa d’actor. Són amics des de la infantesa. I com, segons paraules de la pel•lícula, el que veritablement importa són les relacions, que és el que queda, s’ajunten per a passar els últims dies junts abans de l’acomiadament final. Julià, l’amic que està malalt ha renunciat a continuar el tractament, no vol acabar entre agulles i en un hospital. És dur escoltar la decisió en boca del pacient, és dur observar com accepta l’irremeiable final. L’amic, per l’amistat que els uneix, té dret a convèncer-lo de lo contrari, però opta per acceptar el que l’amic ha decidit per a la seua vida, que d’una manera o altra sap que s’acaba en un tres i no res.

El que se’n va, vol deixar tot enllestit en la seua vida.  Té un fill  amb 21anys i amb vida independent vivint a Amsterdam, sap que volarà sense la seua ajuda, no li ha contat la decisió i fa un viatge llamp per a fer-ho, però no pot, les paraules no li ixen. 

Però qui li preocupa veritablement, no és la seua malaltia terminal, és el seu inseparable gos Truman, que com diu,és com una altre fill al que estima i a qui parla i enraona com si fos una persona. Li vol buscar una família adoptiva, però no la troba, cap és l’adequada, actuant així com fan els pares protectors que no veuen bo cap nuvi per a la filla.

També mostra pinzellades del comportament del que està al costat del malalt, no és un paper fàcil de portar. En este cas es la cosina, que estima el cosí i que no enten  la raó per què ha renunciat a lluitar. Sempre està enutjada perquè se sent impotent i eixa actitut contrasta amb la resignació del malat que ha acceptat el seu final.

La pel•lícula està molt ben tractada, és tragèdia, forta però tendra, intensa senzilla i alhora divertida per moments, perquè Javier Camara és un actor que compleix a la perfecció eixe paper de bondat personificada que de tant en tant, per alleujar l’angoixa, ens trau un somriure.

El tema de la incomoditat de no saber què dir al malalt, que es mostra en diverses situacions, ens fa pensar si nosaltres actuem com deuríem fer quan ens trobem un cas semblant, l’escena d’Eduard Fernández, que és altre actor que m’encanta, és preciosa.

La pel•lícula no dubta en mostrar dos homes mostrant emocions, de manera més o menys continguda, més o menys oculta, però ploren, per dins i per fora. És inevitable no plorar front la temàtica, i no dic l’espectador, al qual se li ofereix el tema enmig de tocs de comèdia, em refereisc als personatges que viuen el drama. 

I com no li falta detall, també mostra el que envolta a la mort, la parafernàlia, que amb estoïcisme i resignació vol deixar el malalt a punt abans de la partida obligatòria.

Crec que poques vegades s’ha parlat de la mort en estos termes, acomiadament fiançant uns lligams d’amistat existents i sobre tot tractant-la de manera tendra i valenta com si fora altre tema més, de la manera més natural. 

nº 69-Conducta
Ernesto Daranas



Conducta és una gran pel·lícula de l’any 2012, que ha estat guardonada, en Espanya li donaren el goya  la millor pel·lícula hispanoamericana l’any 2014.

És imprescindible per a docents i recomanable per qui vulga conéixer un poc de Cuba, però em refereixo a la Cuba profunda, la que no té res a veure amb estereotips turístics, la Cuba que no és en cap moment bonica. Es veu i quan no es veu s’endevina, com  la ciutat cau a trossos, els edificis i les persones, es veu en les imatges i arriba a l’ànima contemplar-ho. Però el que més arribà i dol profundament és la vida o millor dit, les vides que es mostren, la situació difícil d’unes famílies desfetes.

La pel·lícula conta la història de Chala, un xiquet d’11 anys que interpreta el seu paper a la perfecció, m’atreveixo a dir que millor que altres adults catalogats de professionals que he vist en altres pel·lícules. Chala és un xiquet però ha d’assumir la responsabilitat d’un adult. Chala no sap qui és son pare i sa mare és drogoaddicta i alcohòlica i a més a ,és rep maltractaments. El xiquet ha d’aportar guanys a casa i ho fa tenint cura de gossos de lluita.  Així és com tot el que envolta a Chala és violència. Le imatges dels animals lluitant són esgarrifoses, són realment dures, i complementen la violència social, no física que pateix el protagonista. Per contrarestar  tanta imatge i situació negativa i que deixen mal sabor de boca, el director empra un element extern a manera de simbologia, es tracta dels coloms, que són la metàfora que parla de lliberta i pau que és el que més necessita el protagonista, els seus companys i també, per què no, la societat cubana.

Chala acudeix a l’escola sense desatendre els problemes que arrossega, està clar que la mare és davant tot, malgrat que l’escola és un refugi on troba estima,  la de la seua mestra Carmela, mestra d’ell i de moltes generacions, que  li tira un cop de mà mantenint un relació especial  que a mesura que avança la pel.icula augmenta, basada en la de comprensió, l’ajuda constant estant al seu costat front a tots els problemes que sovint li se presenten voluntària i involuntàriament. Un dia Carmela agafa la baixa per malaltia i ha d’agafar la baixa i es quan la nova mestra substituta, no sabent com encarrilar la conducta de Chala l’envia a una escola  reformatori que l’impedeix ajudar a sa mare com voldria.

Quan Carmela torna a l’escola actua contra tota llei i comença la seua particular guerra contra les institucions i la manera de treballar en la qual s’educa els xiquets sense pensar que la seua realitat és la que hi ha i no es pot evitar. El paper de Carmela, com a mestra s’excedeix en els seus límits perquè al final ha de fer de mare, o iaia protectora.

La pel·lícula emociona, i a qui no li arribe este melodrama és perquè té la sensibilitat atrofiada. Particularment m’ha afectat especialment perquè tinc en ment casos coneguts similars amb noms i cognoms que han viscut i viuen situacions similars. La roda de la vida ens porta per molts llocs  i ens mostra totes les dures cares de la realitat. Per això dic amb tot convenciment que el que conta la pel·lícula, el que li passa a la família de Chala és una situació que al nostre voltant també pot passar i passa a Espanya, a “casa nostra”. Cada situació té la seua variant, de vegades és un poc més ligth i altres és tremendament més insuportable i bocabadant. 

S’ha de valorar el treball del director dirigint els xiquets, perquè tots sense excepció, fan papers complicats, encara que el de Chala és el que catalogue d’excepcional, per dificultat i per ben interpretat.

Pot ser conforme avança la pel·lícula vages  endevinant què va  a passar, potser siga esta una de les crítiques que els experts en treure aspectes negatius vulguen ressaltar, però per a mi no és cap aspecte negatiu perquè el guió segueix una línia amb coherència i és el que s’ha de valorar. Si és critica social o és crítica moralista, tampoc m’importa, perquè al remat mostra una realitat que no s’ha d’obviar i que la societat i els politics en general deurien aconseguir que no arribara mai: és la pobresa, és la marginalitat o el tracte al indocumentats. També pot ser criticat el fet que s’empre el tema escolar. Però és que l’escola és el lloc des d’on es detecten molts problemes i des d’on s’intenta, amb més o menys grau de participació, ajudar a solucionar-los.

I el que m’agrada és que és una pel·lícula que no deixa impassible, obri debat, ens obliga a pensar.


******
nº 68-Rastres de sàndal





Rastres de sàndal
Asha Miró i Anna Soler-Pont

Hui ressenye “Rastros de sándalo”, el llibre. I especifique que és llibre i no cine, perquè el que la majoria de gent ha vist o ha escoltat nomenar és la pel•lícula i no la base inicial, l'essència, amb la qual s’ha fet el seu guió.

Sol passar, la pel•lícula es més coneguda que el llibre, es més comercial, es ven més fàcilment. Malauradament. És més còmode per tothom veure pel•lícula que llegir. Llàstima que així siga, perquè en casos com és este, si no es llig el llibre es perd la meitat de la trama original. No he vist la pel•lícula, i no per ganes, diverses circumstàncies han impedit que anara a veure-la quan la posaven en cines a prop de casa, però sé el contingut.

I eixe intent fallat reiterat em va portar un dia a escodrinyar en les prestatgeries d’una llibreria. Hi estava la novel·la suport-base de la pel•lícula que tant desitjava veure. No vaig dubtar en comprar el llibre i emportar-me’l a casa. I perquè tenia tanta gana? Doncs per ser viatgera amant de saber d'altres cultures i perquè la pel•lícula parlava d'India i d'Espanya, dos països units per dues germanes. És el que esperava del llibre segons la sinopsis de la pel·lícula. La meua grata sorpresa seria comprovar que a més a més, el llibre, mostra altres realitats diferents: mostra també Etiòpia, també mostra la Barcelona actual, turística i cosmopolita. 

La novel•la ens fa conéixer l’Addis Abeba de l’any 1974 i al final ensenya la de l’actualitat. Solomon és el protagonista, fill d’un cuiner de l’emperador. El narrador conta la vida social convulsa que envolta el país amb  manifestacions que volen acabar amb el regim feudal. Mentrestant el xiquet va a l’escola, fa vida normal, és bon alumne, amb possibilitats intel•lectuals de ser algú important. Però les circumstàncies de vida són altres. Així i tot, Solomon és un privilegiat i aconsegueix eixir i prosperar.

Pàgina a pàgina mostra com el país s’enfonsa, qui pot se’n va. Solomon forma part d’un grup de becats que se'n van cap a Cuba a formar-se. Els episodis contant la vida al vaixell Africa-Cuba m’han agradat en especial perquè mostra les parades portuàries i explica detalladament la dura vida a l’interior del vaixell, vaixell que al final arriba a "l’illa de la joventut", al pais caribeny on tot és tan diferent. Solomon ho viu tot sense perdre detall i ho dibuixa, té traça. Vol ser en un futur arquitecte .

També la novel•la ensenya India i a les dues protagonistes Sita i Muna. És l'any 1974, Muna viu a India quan naix la germana Sita. La mare es debilita i acaba morint. Hi comencen les desventures de les dues germanes. En un principi se’n van a viure amb una amiga de la mare, però al cap d’un temps per imposició patriarcal en la casa d’acollida, Sita es enviada a un centre d’orfes i  passats uns anys Muna és enviada a una factoria d’estores. 

Sita viu mimada entre monges però amb el reiterat desig que vol uns pares. Al final una família catalana es fa càrrec. Per altra banda Muna viu en condicions infrahumanes. Per sort passat un temps A Muna la posen a servir a casa d’un enginyer i canvia la seua situació en trobar una filla que l’ajuda i l’ensenya llegir i escriure. A més el fill major s’enamora d’ella i la du pel camí professional que li donara fama.

A la segona part del llibre els xiquets s’han fet grans i coincideixen a Barcelona. Solomon és arquitecte a Addis Abeba i ha acceptat un treball en Barcelona. Sita és doctora i viu feliç sense plantejar-se res de la vida a la India de la qual no recorda res. I Muna és l’afamada actriu que un dia decideix buscar a la germana i va a Barcelona a buscar-la.

Està escrit en tercera persona, el narrador es posa primer en el paper dels xiquets i passats els anys en la pell dels xiquets ja adults. Mostra temes importants: l’esclavitud infantil, els matrimonis concertats, els maltractaments, l’explotació en el treball i les nombroses adopcions que es veuen obligats a fer per donar al món infantil una eixida a la que els ha tocat viure per naixença. Esta part que relata i explica el tema de l’adopció és interessant, tinc amics i amigues que tenen filles d’Etiòpia i ja havia escoltat relats semblants sobre les condicions de vida que tenen els xiquets i xiquetes allà.

La primera part on narra la infantesa m’ha agradat més que la segona on els protagonistes són adults. Tal volta tenia més expectatives o potser ho he analitzat massa. Però al final, en conjunt, he de dir que m'ha agradat la novel·la perquè gaudeisc llegint ficció barrejada amb vivències personals. M'agrada agafar entre mans vides de personatges inspirades en vides reals que existeixen o han existit. I eixa realitat infantil que detalla, tan poc coneguda per tothom,  és el que més destaque del relat. 



S'haurien d’escriure més llibres sobre estos temes per obrir els ulls a molta gent que es preocupa per insignificances, llibres que ajuden a fer cosciencia social. Hem d’aplicar l’empatia, hem de saber què passa pel món i entendre’l i en la mesura de les possibilitats ajudar-los. Solament perquè este llibre ho mostra, ja val la pena llegir-lo.

*****
nº 67-La paciència del minotaure

La paciència del minotaure
Ivan Carbonell Iglesias

La paciència del minotaure és un llibre de viatges, viatges en l’espai i en el temps, viatges al passat i en el present. Ivan Carbonell és qui ens fa de guía en esta història situada majoritàriament, com ell sovint diu, al cor d’Europa. I dic majoritàriament perquè també ens relata altres viatges. 

I que un llibre convide a viatjar és una temptació per a una viatgera com jo, amant de fer-ne, d’escriure’n i de llegir-ne d’altres. Una temptació difícil d’evitar. I un dia, casualment va aparèixer este títol i este autor a la xarxa social, que tot ho diu i tot ho delata. Ivan Carbonell havia guanyat el premi internacional de literatura de viatges ciutat de Benicàssim 2014 amb esta obra. I així va ser com vaig prendre contacte amb este jove autor, un contacte que s’ha limitat a uns comentaris virtuals i una trobada fugaç un dia a la fira del llibre de València. Va ser poc però suficient per posar rostre a un autor que ha guanyat un grapat de premis i comprovar que de la mateixa manera que és d’actiu escrivint també desprèn una activitat contagiosa a qui l’envolta. 

No he pogut evitar llegir el llibre i posar-li la cara d’Ivan a Evian, el protagonista de la història. Crec que al final els autors ens acostumem a que ens diguen si el que escrivim és o no autobiogràfic i Ivan després de tant escrit ja li ho hauran dit més d’una vegada. I és que de la mateixa manera que l’escriptor té llicència per escriure real i fictici sense frontera, també el lector, té dret a imaginar qualsevol cosa quan llig. Este ha estat el meu cas, jo ara he compli el paper de lectora, la meua visió subjectiva és la que en esta ressenya impera. 

He vist a Ivan-Evian com a professor i com universitari, he vist a Ivan-Evian flirtejant amb les dues xiques que en moments concrets li atrauen, l’he vist de copilot en el cotxe durant el viatge per Europa, l’he vist enraonant sobre història i l’he vist com un experimentat viatger, malgrat fer viatges llamp que personalment procure evitar perquè no són dels que es pot observar gent o ambients amb deteniment. I ja sé que Ivan-Evian està exent de culpa en este aspecte, tot és per Rai, l’amic inseparable que acumula quantitat de països per on ha conduit com qui col•lecciona postals. Rai és prototip d’altra manera de viatjar. 

A Ivan-Evian li agrada viatjar, ampliar fronteres, gaudeix, s’ho passa bé. I m’agrada la seua manera de viatjar en la novel•la que deuria ser la que tothom emprara. Ho fa mirant diferent, amb ulls nous, dels que veuen més enllà del que hi ha. És una mirada més profunda, més enriquidora, (malgrat les presses a les quals es veu obligat) aconseguida prèviament mirant carrers o buscant refugis de guerra a la mateixa ciutat de València.

El senyor Ciscar que li conta passatges cruels de la guerra civil espanyola... Kristal Nekone o Andrea Vaamer, les dues xiques arribades de fora que tenen naturalesa mesclada, com el minotaure al que fa referència el títol de la novel•la, l’amic Raimon, Joan Antoni, Natxo...el borratxo Maymonet... tots són personatges que encarrilen la narració i els viatges. A alguns personatges els uneix l’ambient festiu de la salsa, a altres els uneix  unes sessions de relaxació o les classes. I Evian està enmig de tots i com un nus els encadena. Però també hi ha altres personatges que arriben del passat per fer-se presents entre les línies de “El laberint del Minotaure”: Hitler o el fotògraf Hoffamn, Lenin o Trotski, o Anna Frank i el personatge que la condemnaria a la mort eterna.

Evian esta interessat pel tema de la segona guerra mundial i tota esta gent que l’envolta li mostra referències que l’ajuden a trobar indicis per Europa. Indicis que es traduiran en respostes. Eixa és la seua finalitat obsessiva quan viatja, tal volta, perquè pensa que s’ha de conèixer el passat per entendre el present. Per això també m’agrada quan Evian-Ivan diu que escoltar els majors-vells-iaios és el millor que es pot fer si es vol saber el que els llibres no conten ni contaran mai. Un bon consell que jo intente també fer.

Amb “La paciència del minotaure” viatgem quan els personatges recorden o fan viatges. El viatge d’estiu que comença en Berlin, va a Dresden, desprès a Cracòvia on agafen una quarta passatgera. Visites culturals i històriques no en falten i les nits de salsa tampoc, hi ha de tot un poc. Llegint la nit de salsa a Cracòvia m’ha fer recordar una que vaig passar a un club de salsa cubà a Istanbul, en un cap d’any, un lloc on als amics balladors d’Evian els haguera agradat estar-hi.  El viatge segueix per Viena, on un rellotge de sol li recorda al vallalbaidí  Joan Olivares, fent així un toc de referència a la “terreta”. Segueix per Salzburg, Munich... Friburg, per la Selva negra, i acabà a Estrasburg. Tot un viatge exprés, que pot servir per prendre contacte i així després tornar-hi a la ciutat amb deteniment.

I un detall que poques vegades es veu a les novel•les, són les fotografies que acompanyen el relat i que il•lustren algun passatge narrat. Són fotografies que ajuden al protagonista a resoldre les pinzellades misterioses que pàgina a pàgina, petjada a petjada, conversa a conversa se li plantegen i que al final de la novel•la queden desvetllades d’una manera sorprenent creuant personatges i històries. 

Este viatge literari agradarà als amants de la història i dels viatgers. A mi m’ha fet viatjar i recordar les meues estades als llocs que anomena i m’ha fet ganes de tornar-hi. I sobre tot m’ha animat a agafar entre mans el diari d’Anna Frank que em vaig empassar fa molts anys i que ara rellegiré sense falta. 

“El laberint del minotaure”, és un llibre complet: anima a llegir, anima a viatjar, fa viatjar llegint i convida alhora a llegir per viatjar.



Gràcies a l’editorial Onada per l’exemplar.


nº66-UN DIA PERFECTO
Fernando León de Aranoa






"Un dia perfecte", és un títol carregat d’optimisme que sóna genial, però com sóc una malpensada, abans d'entrar al cine imagine que poc de genial tindrà, tractant-se, com és, d'un drama social. I aixó és el que mostra, encara que tintat amb tocs d’humor pera suavitzar la realitat, un drama que en la pel•lícula dura 24 hores però que se sap que en la vida real es perllonga. La vida que mostra, la dura vida d’una postguerra, és així dia rere dia durant un periode de temps llarg.

És una pel•lícula que ens transporta als Balcans, a l’antiga Iugoslàvia, suposadament és Kosovo, però en cap moment ho anomena i ens transporta en la imaginació malgrat estar rodada en Conca, Granada o Màlaga, també hi ha escenes amb gent local en escenaris reals. Tanmateix diuen els entesos que han comparat escenari real i l'espanyol emprat, que les localitzacions han estat molt encertades. El cas és que siga o no escenari vertader, ens ho fan creure. 

"Un dia perfecto"  et fa viatjar en l’espai i en el temps, perquè és Bosnia i són les anys de la dècada de 1990, després de la guerra, en època d’una pau fictícia, perquè el temps de transició fa que les regles no es complisquen i que cadascú faça la seua. 

En eixe ambient estan els cooperants, els protagonistes d’esta història basada en una novel•la “Dejarse llover”, (Espasa, any 2005) de Paula Farias. I pare atenció en esta part perquè la considere important perquè dóna credibilitat al que conta. Paula Farias és una llicenciada en medicina i cooperant que després de viure la guerra silenciosa, com ella l’anomena, va escriure "Dejarse llover", la seua primera novel•la, va voler descriure l’horror i la desesperació que suposa viure amb por cada minut del dia. Esta dona que començà com metge–mariner en vaixells de greenpace va passar desprès, l’any 1999 a ingressar en l'organització "Metges sense fronteres" amb qui anà a les guerres de Kosovo, Afganistan, Sudan i Irak. Un guió basat en una realitat experimentada no pot fallar.

La pel•lícula mostra també les dues maneres de treballar dels que van a ajudar: els cascos blaus de les nacions unides i el grup de cooperants. En teoria tots haurien de buscar la mateixa finalitat, però de vegades la burocràcia, les regles i normes tanquen moltes portes que no es poden traspassar.

El personatge de B, interpretat per Tim Robbins és genial, fa el paper de boig intrèpid que ja no sabria viure en altre lloc, també he de dir que sóc una incondicional de l’actor i no li trobe defecte mai.

Mambrú (Benicio del Toro), que també m’agrada com actor, és el cap del grup de control però ja està pensant en tornar a casa, a iniciar una vida rutinària i familiar. Actua de manera excel•lent, com sempre. Un com altre són actors amb majúscula, són els pilars forts de la pel•lícula, els que la sustenten cadascú interpretant el paper que els ha tocat, diferents però van paral•lels. Tots dos són els veterans.

També m’ha agradat el paper de Damir (Fedja Stukan), un actor local, el personatge que vol que la guerra s’acabe, és  el que fa d’intèrpret, pont entre dues civilitzacions, dues maneres de parlar.

Sophie Mélanie Thierry, la francesa jove i nova en la feina, actua  amb el seu desig innocent i simple de voler ajudar. Hi ha una maduració personal solament en 24 hores des que veu el seu primer mort, demostrant així que en escenaris semblants i front tant de dramatisme, o t’adaptes o caus malalt.

No m’ha agradat molt el paper de Katya, interpretat pe Olga Kurylenko la guapa-avaluadora col.locat per crear una tensió sexual no resolta entre Mambrú, (Benicio), i ella. Tampoc m’ha agradat la curta aparició de Sergi Lopez, al meu parer, un actor sobrevalorat en Espanya i França. 

Tot comença quan el grup de cooperants vol traure un cadàver d’un pou, no és fàcil per l’entorn de conflicte que ho envolta tot. El cadàver ha deixat sense aigua a la població veïna, tal volta s'ha fet de manera intencionada per a especular després venent poals d’aigua a preu d’or. 

Sembla una tasca fàcil, però no ho és, en el primer intent la corda es trenca, i els cooperants estan tot el dia intentant buscar-ne altra. Buscar la corda és l’excusa per mostrar l’horror i la irracionalitat que sempre és una guerra.

La tensió i al dramatisme es barreja amb tocs de comèdia, són els que impedeixen que tinguem el nus sempre en la gola. Perquè mai és agradable veure la desgracia aliena. L’humor és un mecanisme de defensa, representat per Tim Robbins, que té unes eixides estrafolàries que trauen el somriure front la desgràcia. 

La pel.licula convida a parar l'atenció en les xicotetes coses: el baló, un pou o una vaca, són les coses del dia a dia, senzilles les que configuren la pel•lícula. És un homenatge a l’ajuda humanitaria, idealistes i pragmàtics alhora i una lloança a la tasca que silenciosament fan com herois i heroïnes, ajudant, amb més cor que raó, arriscant-se en molts casos per incomplir normes que impedeixen l’acció. També és una critica a la part militar, de banderes i himnes, que amb tant de formulismes i parafernàlia no ajuden a solucionar la misèria.

La pel·lícula mostra la guerra des de la perspectiva de la pau, sense mostrar violència ni morts en pantalla, és una bona manera de fer pensar a l’espectador en estos conflictes. M’ha agradat la formula.


nº65: ENTRE DOS MONS
Mariló Sanz


ENTRE DOS MONS
 Mariló Sanz Mora

Hui us faig una ressenya en la qual parle d’un llibre propi, ja ho vaig fer en la novel•la En primera persona, i també en alguns contes. Tal volta hi ha qui ho critique i diga que no està bé parlar de llibres propis, avise doncs, que primer llisga i que després parle, perquè simplement vaig a presentar-lo. Ja el jutjaran altres. 

Per què no he d’incloure'l al llistat del racó viatger? “Entre dos mons” és un llibre de viatges i es mereix en este bloc el seu raconet en el qual parle de tants altres llibres i viatges. Encara que avise, de bestreta, per a qui no siga amant de llegir sobre exotisme i altres mentalitats, que no tot és viatge, també inclou una bonica història, que és de vida i d’amor, que té de protagonista a una dona valenta, mare i esposa.

Ja sabeu com m’agrada viatjar i també com m’agrada escriure, “Entre dos mons” és un relat especial, fruit de les dues passions. La novel•la va ser conseqüència d’un viatge fascinant a Algèria fet per casualitat, perquè l’atzar aquella primavera de l’any 1990 així ho va decidir. Era un viatge a un lloc totalment diferent i això m’atreia sense saber molt bé on anava, ni com estava la situació religiosa, social ni política, que pocs anys després esdevindria tan tensa. Potser siga una inconscient viatgera que no veu perills on la majoria de gent en veu, en este cas vaig anar a cegues, com poques vegades vaig, i vaig voler saber i entendre el país després a la tornada, quan l’efecte encisador del país ja m’havia captivat. I vaig començar a investigar i informar-me contrastat tot el que m'empassava, per ser fidel a la realitat. Així i tit sóc una mirada externa, estrangera i subjectiva, pot haver errades, encara que en el procés d’escriptura haja tingut molta cura per no cometre’n. 

La novel•la mostra la història de la Mariona, la jove catalana que s’aventura a front tot pronòstic en una relació amorosa amb Hamid, un jove fill d’algerians residents a Espanya, concretament a un poblet de la Vall blanca. Unes cartes escrites per la família de Hamid al passat, li fan de guia en el descobriment d’un país que a poc a poc l’enamora i la captiva, i els lectors descobriran les raons d’eixa fascinació a traves de la seua mirada senzilla, humana i emotiva. I així partint d’escenaris reals algerians, i envoltant una història d’amor sincera i valenta, alhora que dolça i tendra, escric altres passatges i sentiments viscuts en altres zones àrabs visitades mentre es gestava la novel•la. 

M’atrau el món àrab, i m'atrau amb les seues contradiccions i les tradicions, algunes lloables, altres que no entenc i no comparteisc. El primer contacte amb un país musulmà va ser tres anys abans del viatge a Algèria, i va ser a Egipte, però l’Egipte faraònic que vaig descobrir aleshores eclipsava l’Egipte actual i la seua mentalitat. Després d’Algèria vindria Marroc en 1992, Istanbul l’any 1993, Síria i Jordanià l’any 1997, Tunísia, l’any 1998, l’any 2000 vaig tornar a Egipte on vaig trobar més l’essència actual del país i el 2001 a Amman. També he buscat la part àrab a Espanya anant a  Còrdova o Granada. 

“Entre dos mons” és, com he dit, una història de viatges: el viatge de Mariona i Hamid a Algèria i el de la família algeriana quan vingueren a Espanya, també està el del mateix sogre Hassan, que té un ofici que l’obliga a viatjar i ens els relata. Hi ha una doble trama que s’inicien i avancen amb certa dosi d’intriga, tot inventat però basat en la realitat quotidiana. És tasca del lector jugar a endevinar quina part és real i quina inventada. 

I també us dic que m’agrada mostrar les dobles vessants i en aquesta novel•la Algèria també està vista des de perspectives diferents, per una banda veiem la visió occidental que tot li resulta xocant i per altra la del natiu oriental, que com la Mariona també viu entre dos mons. Per ambdues parts hi ha estima a dos països que coneixen de primera mà.

La novel•la mostra la vida com és, amb rajos de felicitat barrejats amb lluita permanent, i així la Mariona és una dona feliç i lluitadora: lluita perquè ha de seguir un camí diferent en el trajecte que té destinat en néixer, ha de viure entre dos mons contraposats, ha d’explicar als seus fills eixa doble naixença contant-los els avantatges de tenir impregnades dos cultures amb les quals han de conviure i al final ha de lluitar per superar un entrebanc que se li presenta. 

Entre línies la novel•la mostra temes d’actualitat que passen en un món i en altre, per part d’un tipus de mentalitat i altra: està el becari supeditat al cap de l’empresa, els prejudicis racials injustificats, els lligams familiars amb dolor quan hi ha un trencament i alegria immensa quan hi ha retrobament, els arrelats lligams al país de naixença, les tradicions ancestrals dignes d’admiració i altres que es necessari eradicar totalment i quan més aviat millor, els maltractaments físics, el fanatisme religiós i el polític en forma de terrorisme, la família, l’estima... 

Alguna part del contingut arriba a ser dura perquè mostra fets reals que han passat o que existeixen en l’actualitat, però per estil i forma “Entre dos mons” és de fàcil lectura. Té dos parts, i cada part uns capítols diferenciats. 

Malauradament en temps actuals s’ho hem de pensar dues vegades abans d’anar a qualsevol país musulmà, per seguretat, perquè hi ha inconscients que es volen fer de notar. Mentrestant les coses canvien us convide a llegir Entre dos mons, agafeu el llibre, passeu pàgina i endinseu-vos en la lectura. 

facebook ENTRE DOS MONS
nº64. BABEL

Alejandro González Iñárritu





Babel és una impecable i esplèndida pel•lícula mereixedora de tots els premis cinematogràfics que entre 2005 i 2006 va obtenir. En este racó viatger m’agrada mostrar bones pel•lícules i no només paisatges, així, intrigant i  alhora angoixant, Babel té tots els ingredients. Mereix amb tots els honors, un espai entre les ressenyes de cine on devia estar des de fa temps perquè mostra paisatges i països: és un passeig per Marroc-Tunísia, Mèxic i Japó, un passeig quasi literalment.

És la segona vegada que la veig, i les dues vegades he acabat amb el cor en un puny, sense remei, i les dues vegades he dit que és una meravella de pel•lícula per complexa, per ben filada amb un guió excel•lent, per mostrar la realitat de manera molt crua i alhora amb bellesa,  per sorprenent,  per humana, per mostrar realitats tan contraposades i  les diferencies socials acusades, i per l’actuació dels actors Brad Pitt, Cate Blanchet, Gael Garcia Bernal, Koji Yakusho, Elle Fanning o Rinko Kikuchi. De tots cal ressaltar la jove japonesa que fa de Chieko i la mexicana que fa el paper d’Amelia.

Tot comença a una aldea del Marroc, quan uns xiquets que tenen cura del ramat familiar "juguen" amb un rifle que el pare els acaba de deixar. És un joc, no saben fins on arriben les bales i mai hagueren pensat que el joc acabaria en fatalitat. I és que una de les bales arriba a una turista americana. Comença així l’angoixa pel que es creu ha passat  i pel que en realitat és. Comença així un  estudiat i organitzat entramat que conta la vida de quatre famílies en quatre continents diferents.

La falta de comunicació és un tema connexió entre totes les històries. Passa al Japó amb el pare i la filla, esta última a més a més representada per una sordomuda. Passa entre la parella d’americans protagonista que estan en un territori que no és el seu fent unes vacances per intentar solucionar el problema de la relació entre parella, una falta d'enteniment que no deixa de ser una falta de comunicació. I també passa a la frontera de Mèxic i Estats, on està patent el problema dels il•legals mexicans que creuen la frontera buscant un lloc per viure millor.

També són temes de connexió la frustració, la incomprensió i la desesperació, magníficament representat en cada apartat diferenciat. I les casualitats, també estan presents i tot ho envolten.

Algunes històries ens poden agradar més que altres, perquè són totalment diferents i sempre hi ha preferències on uns ambients ens resulten més atraients que altres. Jo ressaltaria la història dels xiquets marroquins, com, un simple joc desencadena tot el film. Està molt ben tractat el canvi d’actitud, la relació entre germans major i el menor, el desenllaç... La història japonesa tal volta sone a forçada, però queda bé en el conjunt per ressaltar el contrast.

No hem d’oblidar-nos de la fotografia: simplement preciosa. El desert marroquí i el desert mexicà contrastant amb el bullici cridaner de colors i sorolls de la gran ciutat japonesa. 

I no ens hem d'oblidar el que la pel·lícula representa: és la dura realitat. El Mèxic que es veu és el real, el que viu el 80% de la població amb les festes i cançons, amb els problemes per ser o no ser legals. El poblat del desert també és fidel a la realitat com també ho és la gran ciutat asiàtica mostrada, Tokio.

La música també ajuda a crear bellesa. Particularment trobe un goig escoltar a Chavela Vargas en la boda mexicana.

I tampoc ens hem d’oblidar dels silencis, tan importants com els diàlegs, no hi ha excessius diàlegs i així i tot es crea tensió en cada escena i en cada continent.

Sense aprofundir en cap tema en concret però deixant-ho a la vista, m’agrada el fet que es mostren històries creuades que cadascú particularment catalogarà de més o menys creïbles, però que és un encert que adopten el format circular, és a dir que tot estiga connectat, tot està relacionat amb tot del principi al final. 

No és cine lineal i salta avant i enrere, és un cine per a parar-se a pensar i no desconnectar, no és un cine d’evasió i d’entreteniment en el qual pots fer moltes coses alhora. Des del primer minut la pel•lícula exigeix atenció per no perdre el fil del que es diu i dels que es passa, convidant a l’espectador a endinsar-se en la trama.

La pel•lícula es va rodar en diversos idiomes fins i tot en el llenguatge de signes, però la versió comercialitzada que jo he vist ha estat la doblada. És una llàstima perquè a mi m’agraden les versions originals subtitulades i així escoltar les veus dels actors o actrius i no els de doblatge. Qüestió de gustos, simplement em sona estrany escoltar els àrabs o japonesos parlar tan bé el castellà.   

Per buscar algun aspecte en contra, tal volta s’allarga en algunes escenes, les adolescents nipones o la boda mexicana, però la part bona és que així queda com testimoni més fidel, sense lliures interpretacions del que en realitat passa.

En resum, Babel és recomanable. Encara que ha passat temps, està vigent. No ha passat de moda perquè conta una actualitat que es manté, i es recomanable perquè desperta emocions en un món cada vegada més insensible. Pense que el fet d'extraure de l’espectador les emocions és una bonica aportació.


mº63-LA FUENTE DE LAS MUJERES
Radu Mihaileanu





És una historia de dones, de dones lluitadores. La qualifiquen de conte però però és un conte real que mostra la força reivindicativa que té una causa justa en un món injust, en un món enfonsat en unes tradicions fora de lloc. Les tradicions són importants però també cal adaptar-les al món actual. El que passa és que sovint les tradicions resulten més còmodes per al sector més privilegiat, que dirigeix, i convé mantenir-les, com és en este cas. 

Tot comença en un poblat on viuen un grup de dones dels nord africà magrebí, sense especificar lloc, sense llum ni aigua. L’aiguahan d'anar a buscar-la a una font natural a la muntanya, i per a il•luminar-se empren unes llanternes frontals, dels que utilitzen sobre tot els ciclistes i els esportistes de muntanya en la civilització occidental.

Les dones estan fartes de la tasca dura i perillosa d’anar a la muntanya  a per aigua,  i és perillosa perquè moltes embarassades avorten per la caminada per camins intransitables i per l’esforç carregant els poals d’aigua. Encara que ho han consentit durant tota la vida, ara la cosa canvia. Per iniciativa de la jove Leila, arribada del desert on les dones tenen altre paper més important i arribada a esta terra en casar-se amb un d’ells, i també altra dona de més edat viuda i amb les idees reivindicatives clares, algunes de les dones es posen en vaga. Però és una vaga diferent, és una vaga d’amor que acabarà quan els homes ajuden en la tasca. Hi està la clau, deixar de donar al marit cada dia el que amb tant d’ànsia desitgen: el sexe. Ells ho desitgen tots, elles també, però no totes, algunes se senten violades cada nit perquè el matrimoni és una rutina aconseguida per contracte i l’estima no ha arribat com s’augura en els matrimonis arranjats prèviament per la família.

Les dones han tramat l’estratagema en els llocs que la societat es deixa per a elles: el bany i el llavador o la font, són llocs reservats per al sexe femení, i també l'únic espai on es deixen notar amb els seus balls i cants, amb les dances tradicionals on metafòricament expressen el seu desig de llibertat.

El paper del marit de Leila, el mestre de l’escola que ha ensenyat la dona a llegir i escriure, que li mostra recolzament i ajuda a interpretar tant l’Alcorà com el llibre “El conte des les mil i una nits” és molt important. El jove mestre mostra la doble vessant de la mentalitat àrab de molts xics que volen avançar, entenen que les dones han d’ocupar el lloc que es mereixen. El jove mestre és expulsat de l'escola perquè ajuda als alumnes a pensar i ell és exemple del doble pensar quan no pot oblidar el tema de l’honor masculí o l’honra femenina. 

El paper de l’iman també és pacificador, en un principi els homes el busquen per a que obligue les dones a complir el deure sexual però com home de religió i pacificador, escolta les raons que Alcorà en mà exposa Leila i acaba recolzant les seues  reivindicacions.

També és un savi que dóna bons consells el sogre de Leila, que estima la nora com una filla, la qual cosa provoca l’enveja de la sogra que sent que Leia li ha furtat els dos homes de la seua vida.

Així que a més a més de la tradició, la gelosia és altre tema tractat, i també el fanatisme representat per un fill que arriba de fora però que acaba sent expulsat del poblat. Altre tema que mostra és l’estima per dos persones: el que queda del passat en el present quan s’ha viscut un amor profund anys enrere. 

Els dirigents del poblat, els homes en general, la majoria desfeinats perquè els camps són àrids per poder-los treballar, es passen el dia al bar i reben donatius de turistes que de tant en tant van a veure’ls, però els guanys es destinen a altres finalitats.

La imatge de l’arribada dels turistes fa pensar en el rol que tenim tothom quan viatgem: els viatgers anem a escodrinyar unes vides diferents. Ells es mostren per necessitat perquè l’aportació del turista és important per al seu avanç però no deixen de pensar que són uns intrusos fent palmes mentre veuen dansar o mentre prenen fotografies de l’espectacle. M’agrada viatjar i no voldria caure en eixa errada. No sé com hauríem de fer l’apropament a les altres cultures, però la invasió merament sense preocupar-se pel que es passa, sense involucrar-se en els seus problemes no deuria de ser. Els turistes van i venen i no saben del seus problemes. I eixe fer-me pensar sobre el tema del turisme arreu del món (nosaltres en tribus d’Àfrica, els japonesos fotografiant cada minut tot el que es passa per davant en Espanya...)  m’ha agradat.

 I també m’ha agradat la delicadesa com està tractat el tema en la pel·licula, bellesa,  els cants, els balls, el vestuari... tot m’ha portat de nou a llocs visitats i que m’han agradat.

Però si de delicadesa i sensibilitat es parla, la part final és excepcional. Quan guanya la sensatesa i la fortalesa femenina front a la intransigència, i es quan és mostra l’inici del joc sexual entre la parella protagonista. Són unes imatges de sexe d’una tendresa preciosa, sense mostrar explícitament la unió carnal, representa un amor tendre carregat de força i amor, de desig agombolat després de tant de temps guardat per culpa de la vaga.

En definitiva, m’ha agradat esta història d’esperança sobre la condició femenina perquè mostra com el món pot canviar si realment és el que es vol i perquè ajuda a entendre la realitat musulmana.


nº62-L’ANTROPÒLEG INNOCENT
Nigel Barley




Extracte de la contraportada feta per Edicions 62, segona edició 2012.

L’any 1978 Nigel Barley, doctor en antropologia, va anar al Camerun per portar a terme la seua primera experiència de treball de camps antropològic. I va estar a punt de ser la última. Però va sobreviure i va escriure aquesta divertida crònica de la seua estada amb la tribu dels dowayos, amb la qual va conviure dos anys. En aquest relat sincer, divertit, compulsiu del seu primer any d’estada a l’Africa, el doctor Barley- que va sobreviure a l’avorriment, al desastre, a la malaltia i l’hostilitat- fa una introducció enginyosa i decididament irreverent a la vida d’un antropòleg social.

Opinió personal

M’ho he passat molt bé llegint este llibre, esta història real autobiogràfica de Nigel Barley, que és l’antropòleg innocent que signa la història. És la seua vida com aprenent d’antropòleg, una vida en la qual l’atzar el va dur a terres del Camerun, terres allunyades de tot i de tots, i el portà a conviure amb una tribu de qui aprèn i a la que mostra molt. 

Ell no volia anar a parar entre aquell grup de gent però el destí així ho va marcar. M’agrada el llibre perquè el que conta és real i perquè ho fa amb tocs d’humor i ironia que fa molt amena la lectura. I també perquè et transporta a llocs allunyats. La lectura de L’antropòleg innocent  descobreix una mentalitat tan diferent a la nostra! I ho relata de manera subjectiva i amb luxe de detalls ben redactats, és la pura experiència, amb anècdotes que fan riure i altres que donen gana de plorar.

Van ser dos anys de convivència o “d’estar al costat”, perquè una integració plena mai podria ser. Dels dos anys, el relat en conta un: el suficient per fer-nos idea de les aventures i desventures per les quals passà el protagonista de la història. L’autor no  sap mol bé on va però en no res ho descobreix i ho assumeix, des del principi  és conscient de tot el que li espera o quasi tot, perquè cada dia descobreix un aspecte que el bocabada perquè no hem d’oblidar que es tracta d’una tribu ancorada al passat que no estan acostumats al tracte amb blancs. 

Llegim anem descobrint l'entranyable grup de gent i les seues reaccions, també les seues, les del protagonista que ho viu en priemera persona i alhora que ens mostra la cultura que estudia, ens explica dubtes sobre la vida i la professió. Conta els desitjos que somnia, els propis cara a un futur i els que vol per als “seus” estimats  dowayos estudiats. 

Gràcies al quadern de notes, sabem què fan cada dia, tan ell com els  habitants de la tribu, i sabem què en pensen, això si, sempre des del seu subjectiu punt de vista. Descriu la rutina d’un occidental fora de lloc, que a més a més és tracta d’un “innocent”que en sap poc del que s’ha de fer en cada moment per seguir les normes o no ficar la pota contradient rituals. 

Els lectors som observadors de la incomprensió de molts aspectes que troben tots, un i també els altres, la d’estos últims tal volta s’entén més perquè és la primera vegada que es troben amb un persona diferent a ells, que a més a més té la pell, segons la seua mirada, “ de color descolorida i diferent”, la de l’antropòleg la disculpem perquè ja ens avisen amb el títol de la seua ignorància front el que hi viu i veu.

El llibre és quasi com un manual que podria fer servir alguna persona que vulga seguir les passes de l’autor, perquè no solament conta la seua vida in situ, també explica tots els preàmbuls fins poder arribar amb la tribu escollida. 

El recomane cent per cent. I el recomane no solament al viatgers o amants de la cultura africana, este llibre el pot llegir qualsevol lector. Hi ha en cada pàgina humor constant i la ironia sempre està present, només per este motiu el llibre es llig molt bé.





nº61-L’extraordinari viatge de T.S Spivet
Jean Pierre-Jeunet






Basada en un llibre best seller en vendes, “L’extraordinari viatge de T.S Spivet” és una pel•lícula franco canadenca diferent, atípica, drama i comèdia. I m’agrada perquè s’allunya de les comercials americanes, de les oscaritzades i valorades que s’emporten un màrqueting que les converteix popularment en magnifiques, unes vegades sent-ho i mereixent l’etiqueta i altres sense ser-ho. I no dic que no m’agraden les d’oscar, simplement que valore les minoritàries, les dedicades a cinèfils que no es conformen amb el cine standard. Em dol que este tipus de pel•lícules no siguen populars i tan vistes, em va causar tristor comprovar que nomes érem dues persones al cine a la sessió quan jo hi vaig anar, mentre la resta de sales de cine s’omplien de gom a gom. I és que malauradamnet, sovint ens deixem arrossegar pel que es publicita més i s’engrandeix. 

És una pel•lícula peculiar cent per cent: el xiquet superdotat ho és, la família en la que naix també. Viuen a una granja de Montana. Sa mare una científica obsessionada pels escarabats, el pare un vaquer cowboys frustrat, la germana capficada en el concursos de bellesa  i que vol arribar a ser actriu i Miss Amèrica.

Al xiquet de deu anys li concedeixen un prestigiós premi reservat per als grans inventors, els grans entres els grans, ha inventat la maquina del moviment perpetu. En un principi refusa la invitació per anar-hi i rebre el guardó perquè pensa en la família que l’envolta que no pot entendre la situació i creu que quan els organitzadors del premi sàpiguen que és un xiquet i no un adult, li’l llevaran. Però al final decideix escapar de casa i anar a pel premi en persona. I ho fa just després que el germà bessó, totalment diferent a ell, mor en un accident.

Així que agafa una maleta que ompli d’objectes que nomes un científic sap usar i se’n va a l’estació d’un tren. Ho té controlat, sap l’hora exacta que arriba el tren de mercaderies i ja s’encarrega ell que el tren pare amb una estratagema extravagant, com tot en la pel•lícula. I així comença la road movie quan clandestinament puja al tren i entra dins d’una caravana que hi ha al vagó i que li serveix de refugi, li serveix de casa durant el trajecte que creua tots els EEUU, des de Montana fins a Washinton D C.

Esta part cocreta agradarà als rodamons, ja el fet de fer la maleta desperta el cuc viatger. I també agradarà el trajecte creuant muntanyes valls i mostrant paisatges de gran bellesa. 

La pel•lícula va estar guardonada als premis Cesar com a millor fotografia i s’ho mereix totalment perquè les imatges són bucòliques i idíl•liques, estudiades i perfectes. Conviden a somniar i a viatjar, inciten a buscar eixe tren i entren ganes d’acompanyar al xiquet en els seu llarg viatge americà. És visual cent per cent, la imatge i el color emprat omplin la pantalla engrandint-la. 

La pel•lícula és original, amb un fort ingredient de creativitat  que és important mostrar-la perquè veig que cada dia falta més en la ment de les persones. El director ja ha demostrat eixe cabdal d’imaginació en altres pel•lícules que m’encisen, per estranyes o dolces, per no ser com les altres, em refereixo a ” Delicatessen” i “Amelie”, ambdues he vist i revist i tornaria a veure-les. Són pel•lícules que bordegen l’absurd amb tocs sense trellat que fa pensar en la necessitat de més imaginació similar per viure al món on estem. 

Hi ha coses que canviaria( el comportament del pare) o treuria, ( massa veu en off), tal volta no està tan aconseguida com les altres dues que he esmentat, però és una pel•lícula dolça i tendra, fora d’estereotips.

Quan eixes del cine ho fas amb sabor bo, i no amb angoixa i patiment com en altres més comercials. I és perquè està tractada com un conte, un conte carregat de genialitat i tal volta també de cursileria. Però tan se val, no importa, no desentona, els tocs sensibles que tal volta certes persones cataloguen com cursis queden emmarcats de manera genial. És sensible i divertida. Un dels detalls que més m’han agradat és quan apareix en un lateral i en imatges, a l’estil dels còmics, els pensaments, somnis o el que es relata, mesclant-se amb el fil de la pel•lícula, intercalant-se i formant part del tot. 



Sense dubte quan este director faça nova  pel•lícula no me la perdré, serà millor o pitjor, però segur que serà diferent. M’agrada recolzar el que ningú recolza, m’agrada ser l’advocada de les minories, ho faig constantment.

nº60-PROFESOR LAZHAR
 Philippe Falardeau






Tal volta a vosaltres us passa el mateix que a mi, però  des que viatge i conec altres llocs del món, tot el que escolte o llig dels indrets en qüestió, em porten records i m’evoquen sentiments. No ho puc evitar, no puc desvincular-me de cada referència que se me posa davant, a la tele o al cine, sobre indrets que he vist i he viscut, no puc passar per alt aspectes que llig a les noticies dels països que conec, simplement perquè són llocs, paisatges i gent, que tinc incorporats al meu bagatge personal i viatger. Per això no puc passar per alt esta pel•lícula en este bloc viatger. 

Esta pel•lícula, basada en una obra de teatre, no és una excepció. M’ha transportat a dos llocs, malgrat que paisatges se’n veuen pocs. Pràcticament l’escenari és una escola a Montreal, a Canadà, i el seu pati nevat, però el fet d’haver estat al país  canvia la percepció. De sobte eixe pati em resulta familiar i eixa neu que no he arribat a viure i patir mai a la ciutat canadenca, és la que em vaig imaginar quan hi vaig estar.

La pel•lícula té d'escenari Canadà però el protagonista és un refugià polític algerià. I esta és la segona referència de la qual no em puc desvincular. Algèria la porte al cor. Hi vaig anar fa molt de temps, aleshores era un país poc visitat, i ho continua sent. També era i és un país amb gana de treball i prosperitat, amb gana de saber. Malauradament un aspecte ha canviat, després de visitar-lo el terrorisme el va envair. És una crueltat. Però no s’ha de jutjar a la totalitat mirant la parcialitat. És una errada a la qual caiguem sovint, inconscient o conscientment, però es fa.

Es cert que Algèria ha viscut episodis cruels, és cert que encara queden reminiscències i els brots són inevitables. El mateix protagonista és una prova, és una víctima de la intransigència. I si no és prou la intransigència és doble. 

Al seu país està amenaçat de mort i de fet ja ha patit les conseqüències a nivell familiar donat que la dona i el fill foren assassinats perquè la dona, professora i escriptora, havia escrit un llibre criticant la societat. Als dirigents no els va agradar. 

I per altra, troba intransigència al col•legi on va a parar per substituir una mestra que s’ha suïcidat, fent-ho a la mateixa classe sabent que els alumnes de 11 i 12 anys la podien trobar. Hi ha pares que no el volen per ser un estranger i en un principi li diuen clarament que el seu rol de professor es limite a ensenyar i no educar i quan saben que és  un refugiat polític l’acaben expulsant.

Amb el professor, que ho és més per devoció que per professió, i que també és un poc peculiar, vaig simpatitzar al primer colp d’ull, per mostrar sensibilitat front a un tema res allunyat de la realitat, creïble i dur. Millor que ell, que també ha perdut sers estimats, no hi ha cap persona que puga tractar el tema que afecta els alumnes, el tema de la mort. Es necessiten mètodes diferents per abordar una problemàtica diferent. També saber que era algerià em va crear un vincle especial que va fer que empatitzara amb ell.

I l'actor interpreta bé, amb tocs d’humor i transmetent una tranquil•litat que interiorment no té. El professor demostra serenitat i contagia esperança, amb el toc sentimental que toca, ajuda als alumnes a  superar el dol que, no s’ha d’amagar i s’ha de patir, alhora que ell també supera la seua desgràcia. El professor Lazhar és dels mestres que deixen petjada més per la matèria impartida per la seua filosofia de la vida que impregna el seu discurs de cada dia.  I l’actuació dels alumnes és impecable, amb una naturalitat formidable.

No és cine de grans taquilles, ni per passar el temps, és cine amb fons polític i social, i amb missatge esperançador, que alhora demostra també que no tots els països avançats tenen els millors col•legis amb la millor educació, que a la fi, com tots, han de seguir normes rígides socials i burocràtiques que impedeixen als professors actuar de manera sensata front determinades situacions.



A més a més de nombrosos premis aconseguits, va ser nominada oscar 2011 a la millor pel•lícula de parla no anglesa representant a Canadà. És una pel•lícula totalment recomanable, per bellesa i temàtica.
nº59-Nader i Simin, una separación
Escrita i dirigida per Asghar Farhadi




Nader i Simin , una separación, és  una valenta pel•lícula d’ Iran rodada al mateix país. Malgrat desavinences politiques del director, al final es va poder estrenar en Teheran amb molt d’èxit, que ha continuat en altres països.

Una parella de joves amb una filla d’onze anys es volen separar després de catorze anys de convinença. O tal volta cal matisar que més que voler, es veuen abocats a separar-se per les circumstàncies. 

Ella, desitja per a la filla una educació diferent a la que s’hi dóna  al país. La pel•lícula està ambientada en Iran, on la modernitat conviu amb el fanatisme religiós. Són dos realitats que hi estan.  Ell tal volta vol el mateix, però no pot anar-se’n del país per responsabilitat filial, donat que té a son pare malalt d’alzheimer i no el vol deixar. És la raó per la qual se separen. 

Com el jutge no veu suficients raons per dictar a favor del divorci, la dona abandona el marit i se’n va  a casa dels pares, la filla mentrestant,  es queda amb el pare i el iaio. Per recomanació de la dona , el marit contracta una dona- cuidadora per a que l’ajude amb el pare i és en eixe moment quan comença la trama que desencadena en tragèdia. 

La dona contractada és una aferrada religiosa submisa d’un  marit sobre protector i controlador i a més econòmicament arruïnat, que no veuria amb bons ulls que la dona treballara en la casa d’un home separat, per la qual cosa, front a la necessitat d’aconseguir alguns guanys, la dona religiosa va a treballar i no diu res al marit. La dona-cuidadora  està embarassada però per por a no ser acceptada per al treball ho calla a tothom. 

Però la faena la desborda, no només per l’embaràs i perquè la tasca li suposa una càrrega sinó perquè atendre el iaio que pateix d’incontinència orinaria és un greu pecat que comet, segons la seua consciència religiosa, ja que no està bé dutxar l’ancià i veure’l nuet. 

Malgrat voler deixar la faena, la dona religiosa continua acudint al treball per necessitat. Però un dia passa un incident, desapareixen uns diners, i el protagonista l’acusa directament, també l’acusa d’haver deixat  son pare en casa a soles. Tot acaba fent-la fora de casa de males maneres, i en donar-li una empenta la dona cuidadora cau per l’escala i avorta. 

A partir d’este moment és quan comença la desgràcia per al protagonista al qui se l’acusa d’assassinar una vida. Els dilemes de si ell sabia o no sabia que estava embarassada, de si la discussió va provocar la caiguda…tot marca una trama molt ben filada que enganxa des del primer moment per ser creïble, on les mentides, les manipulacions, el silenci de les veritats, o veritats a mitges, i els dubtes marquen el ritme. Cada actuació comporta altra pitjor i així successivament, efecte bola de neu, on el problema va fent-se cada vegada major. 

La pel•lícula està basada en fets reals que magistralment el director barreja amb altres ficticis. Està molt ben dirigida. I  està tan ben feta i interpretada que empatitzes amb els personatges i arribes a comprendre’ls, fins i tot al que fa de dolent, la pel•lícula no convida a censures comportamentals perquè cadascú està immers en les seues circumstàncies: entenem les raons de la mare que vol eixir de país, també del  pare que ha de quedar-s’hi tenint cura del seu pare, entenem a la dona religiosa de classe baixa que es mou pel fanatisme, tal volta perquè per ignorància és l’únic que coneix, i s’entén el comportament del marit fanàtic i sobre protector, que front la situació que li ha caigut del cel li arriba l’oportunitat de traure diners. Este comportament és poc lloable, però actua com molts farien en les mateixes circumstàncies. La religió se l’agafa a la seua manera. 

I enmig de tot, com sempre en totes les separacions, la filla, que malgrat l’edat s’hi comporta de manera molt adulta, és la que no deixa de patir ni un instant perquè s’adona de tota la realitat cruel que l’envolta.

 És una història que t’absorbeix pels canvis argumentals i perquè representa una situació amb la qual molta gent s’hi pot sentir identificada. Per això emociona, ens fa sentir el patiment que els protagonistes senten. 

Hi ha qui vol veure critica social que mostra la diferència de classes, el sistema judicial i la lluita entre tradició i modernitat, potser, el que està clar és que la pel•lícula mostra una realitat, Iran és així i el que conta passa. La pel•lícula va ser rodada en la censura i ha acabat sent recolzada pel govern d’Iran en veure la collita de premis que està tenint. 

Va ser oscar, merescut, a la millor pel•lícula estrangera l’any 2012. I cal considerar un gran guany el fet d’obtenir tan gran reconeixement en EEUU, per ser una època on hi havia tanta tensió política entre els dos països. 





mº58-Yo vivo aqui
i altres:


Niños del mundo, Mamas del mundo i Tu y yo





Acabe de descobrir una sèrie de llibres fantàstics per mostrar el món als més menuts. En són quatre i pertanyen a una col•lecció de l’editorial galera: El mundo en fotos. Los primeros libros de fotografías para los más pequeños.

És un deliri obrir-los, passar pàgina i passejar pel món amb les meravelloses fotografies que acompanyen el curt text, i és que hi ha solament un màxim de dues frases sota la imatge. És poc el que hi ha escrit però suficient per poder parlar sobre qui són els que hi apareixen, d’on són o què fan, és suficient per mantenir una conversa als menuts i mostrar-los una realitat desconeguda, són mereixedors de la saviesa que més enllà de les nostres fronteres hi ha. Es tracta d’obrir ments, de mostrar què el món no es limita a una capsa tancada.

Els llibres són un deliri no només per a viatgers, qualsevol amant de la bona fotografia gaudirà amb ells. I també per a l’educador, pare o mestre, que vol fomentar els valors.

Amb estos llibres es poden treballar, des de l’escola i la família, temes al voltant del respecte i solidaritat, aspectes bàsics que s’han de fomentar cada dia. L’empatia també sorgeix en cada pàgina perquè les cares, les cases, les situacions exposades són atraients i són perfectes exemples per treballar la diversitat en les xiquetes i els xiquets.

“Yo vivo aquí” ens trasllada als països amb fotos dels habitatges. I així coneixem una casa de fusta de Malàisia, molt diferent a la sueca feta també amb el mateix material, altra de Perú, al costat del llac Titicaca i una de Filipines construïda sobre un pantà. En trobem una de Vietnam que flota sobre l’aigua i altres de Sud-àfrica. També ens mostra terres més fredes com Islàndia, amb cases que tenen moltes finestres per aprofitar les poques hores de Sol que hi arriba,  i també Siberia, fetes amb pells, Groelàndia o Canada, fetes amb gel. Passant pàgines trobem altres indrets més secs com Mongòlia o el desert de Sàhara, on viuen en tendes de campanya perquè són nòmades. També entrem a un laberíntic barri de Marroc i a un carrer de la India, on veiem que les cases no tenen finestres per a que la xafogor no hi entre. I ja en Àfrica veiem moltes cases fetes amb argila, fang o palla, com les de Namíbia, Mali, Camerun o  Ghana. També podem conèixer cases d’Egipte, Líban o Tunísia. Hi ha una imatge d’una atípica casa d’Estat Units,  una granja de França i les cases blanques de Grècia. La visita de les cases arriba fins al Nepal, Paquistan, India o Bhutan. Visitem les cases de metall d’Argentina i els gratacels de Japó. És, certament, un  meravellós viatge al voltant del món. 

“Niños del mundo” i “Mamas” del mundo”, són altres joies precioses  amb paper que m’agraden, i no exagere quan les qualifique de joies perquè per a mi este tipus de llibres són valuosos perquè contribueixen a formar persones completes, que són les que miren el que tenen al costat però també el que està allunyat, i les saben mirar comprenent-les. 

Personalment em perd mirant cares, em perd entre les pàgines observant detalls... hi ha tant a mirar, hi ha tant a analitzar. Estos dos llibres, com el d’abans, són fonamentals per a una educació en la diversitat. M’agraden especialment els que propicien la conversa sobre les escoles o  sobre la importància de l’aigua... Els llibres tenen fotografies d’enorme qualitat artística de tot el món: Nepal, Tailàndia (les dones girafa) India, Mongòlia Afganistan, Equador, Ghana, India, Xina, Perú, Siberia...fins i tot de Papua Nueva Guinea.

I per últim pare l’atenció en “Tu y yo”, que és altra manera de veure el món, la que es fa a traves dels animals de companyia o d’ajuda en cada país, en cada civilització: gossos, cavalls, ossos, cabres, búfals, bous, rucs, elefants, àguiles, tucans, camells, elefants, ovelles, llames, vaques, tortugues, serps o raboses... són part important en el país que es mostra i així estan fotografiats, en perfecta harmonia amb les persones que habiten cada lloc. 



En resum, el que estos llibres mostren: cases, vestimentes i complements, maneres de viure... maneres de ser... és una forma didàctica i lúdica de mostrar el variat continent que habitem, és una manera molt bona d’obrir la mentalitat a les realitats que ens envolten. I altre aspecte interessant és que afavoreix la conversa entre pares i fills que tantes vegades s'oblida o queda relegada a un segon pla. Perquè cada imatge presta per a molt de diàleg sobre les diferències i això és molt important per conscienciar els menuts del privilegi que és viure on vivim i així valorar més el que tenim. I un detall important que cal dir, és que cada llibre està encapçalat per un mapa molt clar per situar cada foto al món. Cert que és una col·lecció que no pot faltar ni en cap casa ni en cap  escola, cada llibre és molt valuós.




nº57-EL VOL DE L'ESPARVER
Francesc Mompó


Hui parle d’un llibre publicat fa dos anys. I ho faig perquè em va agradar tan per estil com per temàtica. Hui parle de “El vol de l’esparver” de Francesc Mompó, un autor del qual podem llegir narrativa curta, literatura juvenil i també poesia.  

Francesc Mompó és un escriptor de la vall d’Albaida, concretament del poble veí al meu, però especifique, de bestreta que, en este moment, no el conec personalment i que el que acabe escrivint a partir d’este moment, si és bo no és per compliment, és perquè ho pense sincerament.*

Comence amb el títol,“El Vol de l’Esparver que denota esperança, enlairar-se suposa llibertat. Amb eixa idea preconcebuda he començat a llegir este llibre carregat d’història camuflada, és a dir una història que l’autor mostra en xicotetes dosis i utilitzant l’excusa d’una tertúlia setmanal en un berenar d’amics. Esta part m’agrada. Sovint llegim compendis d’història que semblen transcripcions de la viquipèdia però en este cas, la història va sorgint en forma de conversa, de manera informal, dissimulada entre un mos de coca de llanda i altre de xocolata. Apareix en forma de debat, en conversa, pregunta i resposta, entre els diferents assistents a la cita del dijous, un berenar-tertúlia que acaba sent un ritual. Hi s’hi mostren diversos punt de vista del que s’hi fa o no s’hi fa, política i socialment, a Madrid o València. I amb els punt de vista dels tertulians el lector va comprenent i va endinsant-se en l’època. 

I m’agrada també perquè, a més d’esta part històrica fàcil de digerir, alhora que els protagonistes mengen la coca de llanda tan típica nostra, tan típica de la Vall d’Albaida, la novel•la té ingredients costumistes que ens mostren el dia a dia quotidià de L’Olleria i dels pobles del voltant entre els quals s’hi troba el meu natal.

Llegir “el vol de l’Esparver” convida a submergir-nos en altre temps. Són els anys quan els moriscs que abans manaven en estes terres, han d’amagar les seues creences, època quan les vides estan supeditades a unes regles dures i estrictes que han de ser obligatòriament seguides. Eixir-se’n de la norma és iniciar un camí nou, diferent i no acceptat fàcilment per la resta de la gent.

No importa si el protagonista és cristià vell o cristià nou, cadascú en el seu terreny té unes normes, de submissió en alguns casos, de protecció o  d’inquisició en altres. I les normes, com passa sempre, es deixen de complir sovint, moltes vegades seguint les directrius del cor, i de l’amor que no sap de cadenes.

La novel•la mostra una gran història d’amor intensa, per prohibida i per clandestina, també ens mostra d’altres secundàries que envolten la primera. I tot està escrit utilitzant una prosa poètica. M’agrada com l’autor va filant les idees, com encertadament adjectiva, com de vegades fa poesia. M’agrada la fluïdesa de llenguatge expressada i m’agrada la riquesa de vocabulari, que sovint barreja amb llenguatge del dia a dia.

La història entre Silvestre i Albina és l’eix que mou el relat i dóna sentit al text però no s’han d’oblidar les històries paral•leles que sorgeixen al llarg de les 360 pàgines que té el llibre. Són històries situades en esta vall que m’envolta, i això contribueix a sentir en tot moment un sentiment de familiaritat. Però no és novel•la localista, també està situada en altres comarques del voltant i la trama que passa podria tenir d’escenari qualsevol altre lloc. Són històries que van desgranant la realitat social, perquè van descrivint retalls de vida: l’obrador de vidre de l’Olleria, el bordell on periòdicament acudeix el comandant, la sega de l’arròs a la Ribera... tots estos aspecte i molts altres més queden plasmats perfectament en la novel•la, deixant constància així de “maneres de fer” que el temps i els avanços s’ha encarregat de canviar.

Tal volta alguna referència està tergiversada. Tant se val si hi ha transgressió o no, és un recurs més a disposició de l’escriptor. Les novel•les no són llibres que s’han d’agafar al peu de la lletra. És un fet i s’ha d’acceptar així. A mi  mateixa m’estranya el nom que sovint utilitza referint-se a Aielo de Malferit, Francesc Mompó l’anomena sempre Aielo del marques quan es refereix a este poble meu, veí del seu. En ocasions he llegit textos d’Aielo emmarcats en eixa època, textos escrits per historiadors que han tret la informació escorcollant en arxius i mai he vist escrit el nom d’Aielo així. Per altra banda l’autor,  tampoc diu cap mentida perquè ben cert era, que en aquella època el poble era del marques i de ningú més. Els impostos abusius i la sobirania feien que tot girara al voltant d’un estricte marquesat que no tenia contemplacions abusant dels treballadors que havien de complir religiosament pagant.

Parlava abans que “el vol de l’Esparver” era una història d’amor, d’estima, una història que promou la tolerància entre pobles i mentalitats, però també és una història política, perquè alhora que mostra la vida dels protagonistes, va desgranant pas a pas el devenir social convuls de l’Espanya durant la Guerra de successió, que acabà desastrosament per a nosaltres en la batalla d’Almansa l’any 1707, quan lluitaren les tropes de Felipe d’Anjou, nét de Luis XIV de França, coronat com Felip V i les tropes de l’arxiduc Carlos d’Àustria. La conseqüència fou que les tropes borbòniques guanyadores ocuparen estes terres nostres i implantaren el decret de nova planta i l’absolutisme de la monarquia espanyola. Entre altres coses, el nou govern central suposà una imposició del castellà i la prohibició de parlar la nostra llengua valenciana, amb càstigs durs per a tot aquell que la parlara.

Es va perdre molt en aquella batalla d’Almansa. A hores d’ara encara hem de lluitar per a que la llengua valenciana, per a mi la materna, la que estimem perquè és la nostra, tinga el valor que es mereix. 

Ressenya publicada el 16 de febrer al periòdic digital VILAWEB

*Hui, mesos després, especifique que al text hi ha un canvi respecte al que deia al seu dia, ara ja puc dir que conec en persona a Francesc Mompó: fa uns dies compartirem activitat literària a la fira del llibre de València. 


nº56-LA PESADILLA DE SUSI
Guió i direcció Eva Gardos



Sinopsis i opinió personal

Basada en l’experiència real de la directora, és  una pel•lícula que deixa entreveure  com era i què passava  a l'Hongria de l’any 1950, una Hongria d’ombres i secrets. Portant endavant esta pel•lícula la directora demostra molta valentia en escorcollar el seu passat turmentat, retornant a la seua infantesa i trobant-se amb uns sentiments que encara no tenia superats. 

Va voler rodar a Hongria perquè només hi podia recrear l’atmosfera real de l’època, i és que al país encara s’hi respira el passat, i ella ho fa amb la música o amb els actors recordant la vida sota el comunisme. La directora va aprofitar el moment per redescobrir les petjades de la seua infantesa. Amb tot, i en acabar la pel•lícula, per fi va poder afirmar que tenia dos pàtries Amèrica i Hongria.

És un drama politic-familiar, més sentimental que polític, i qui siga propens a plorar, mirant esta pel•lícula té moltes oportunitats.  Apareix l’Hongria rural, paisatges campestres, i la preciosa ciutat de Budapest, alhora que mostra l’Amèrica de la dècada de 1960, centrada en els tòpics que la identifiquen, tal volta este aspecte quede exagerat, mostrant l'Amèrica de la qual tothom sap.

L’any 1950, un parella es veu obligada a escapar de l’opressiu règim comunista del país, fugen amb la filla major però la menuda, de menys de dos anys, per entrebancs al moment de la fugida es queda a Hongria. Primer la confien als iaios i estos l’envien amb uns grangers on creixerà més segura i tutelada pels seus nous pares. La fugida està rodada en blanc i negre, mostrant la foscor de la situació.

Per altra banda, la mare, a Amèrica, es lamenta no estar amb la filla i és així com al cap de 6 anys Suzanne, Susi, que ja en té 15,  té l’oportunitat de retrobar-se amb la seua veritable família. L’adaptació no és fàcil, Susi s’ha educat amb restriccions i els seus veritables pares estan envoltants de comoditats. A més a més, tan els seus pares com la seua germana són per a ella uns estranys.

I el contrast és total per a una Susi adolescent, que  es torna rebel, inconformista i la mare és incapaç de controlar-la.  Susi que ha crescut allunyada  del món, ni tan sols tenia tele que l’haguera posat al dia del món exterior, s’hi troba amb la societat del rock and roll d’Elvis i festes de joves , la societat de les hamburgueses i front tanta novetat encara es veu més perduda. 

I passen els dies i no s’acaba d’adaptar ni a la vida social ni a la familiar. En la seua vida falten respostes i ha de retornar a Hongria per trobar-les i poder mirar el futur d’altra manera, Susi necessita trobar la seua identitat perduda. La pel•lícula fa pensar en el drama de la immigració, la quantitat de gent desplaçada de manera obligada, vivint en terra estranya.

En quant als actors, sent el més difícil, el paper de la xiqueta, una joveneta Scartett Johansson l'interpreta de manera fabulosa i creïble i el de Nastassja Kinski, fent de mare també ho és.

La pel•lícula tal volta siga qualificada de sensiblera, perquè les emocions són les protagonistes però s’ha de mirar més enllà i no jutjar-la de simple.  L’efecte de la música és molt important al llarg de tota la pel•lícula, marca les diferències d’on està passant l’acció: Hongria o Amèrica i també marca el sentiment del que està passant en pantalla. 

Esta part, la de la música, la destaque. Arriba a l’ànima.




nº55-SAMBA


Eric Toledano i Olivier Nakache




Samba és una pel•lícula actual,(2014), sobre la immigració amb escenari fiancés, que parla sobre la vida dura i el drama que suposa el viure i malviure dels sense papers. És gent que s’ha de buscar dia a dia la supervivència laboral i també ha de fugir constantment de la policia que els pot descobrir i fer retornar al país de naixença, d’on han fugit perquè les condicions eren insuportables, alguns fugen de la  guerra, altres  de la pobresa. Tots busquen una vida digna, una vida en la qual a més a més de guanyar diners per al seu dia a dia, han de fer-ho per poder enviar als seus familiars que s’han quedat en casa.

Samba és un drama fidel testimoni de la vida real que passa davant nostre desapercebut. El volem veure? Volem saber què passa amb esta gent que ens envolta? La majoria de les vegades ens quedem observant les aparences i sense preguntar adoptem els estereotips que circulen per tot arreu, i així jutgem els emigrants sense saber, parlem per parlar i repetim el que es repeteix. Per això esta pel•lícula m’agrada, per eixa “didàctica moral” que de vegades és incomoda perquè ens mostra una veritat que no és de color rosa, i està bé que camufle consciència social i sobre tot perquè ho fa tractant el tema sense endinsar-se en problemes politics ni socials.

Samba parla de la identitat de l’emigrant. La necessitat els obliga a canviar de nom, unes vegades en tenen un i són d’un país i altres tenen altre i adopten altra nacionalitat. Tot depèn del carnet de treball que aconsegueixen comprar al mercat negre. Així, l’explotador només mira que la foto del carnet tinga el mateix color de la pell i que siga del mateix sexe. Això fa pensar en què poc significa l’emigrant per al món occidental, només es vol com a mà d’obra barata i  no es mira ni la persona, simplement agafen el carnet sense comprovar la veracitat. Això, per altra banda,  és beneficiós per al treballador sense papers que així pot aconseguir unes míseres hores de treball, encara que denote la falta d’un tracte humà. 

El bon tracte personal de vegades el troben amb les organitzacions que treballen fent de mediadores. És el cas de la pel•lícula on el protagonista troba una jove que l’ajuda, o al menys ho intenta, és una jove que s’implica personalment, malgrat estar advertida de la no conveniència de crear cap vincle afectiu per evitar patiments quan el desenllaç final de l’immigrant és deportar-los. Així i tot, sovint estes seus socials, malgrat el distaciament relatiu que es vol crea i no sempre s'aconsegueix, són els únics llocs on els desemparats immigrants troben comprensió. Però la comprensió no és suficient i hi ha vegades que ni els mateixos intermediaris socials poden trobar la solució als seus problemes perquè la burocràcia política i jurídica està per damunt de tot.

Samba també és una pel•lícula sobre l’amor i el voler espantar fantasmes i temors que ens envolten. El protagonista té por contínua per viure sense documents i viu amb angoixa per buscar treball dia a dia. La protagonista, de treball li’n sobra i és víctima de l’esgotament laboral. Tots dos s’ajunten i a poc a poc dos sers diferents troben el punt d’unió que els ajuda a superar els propis problemes.

El protagonista, Samba, fa un bon treball com actor, malgrat arrossegar l’estigma d’un paper anterior en una pel•lícula amb el mateix director, es tracta de la genial pel•lícula “Intocables”. I és que la interpretació d’aquell simpàtic, guapo, elegant i rialler que ajuda sobre manera a la persona paraplègica de qui té cura, era magnifica i passarà a la història. En esta ocasió el jove ja no va tan ben vestit i ja no riu tant, i cert que sembla fins i tot altra persona. I és que el poder del somriure és més valuós dels que tothom pensa. Però deixant a banda les comparacions, que no duen enlloc, cal dir que el protagonista representa a la perfecció al jove senegalès,  desesperat per la situació que s’hi troba, i el personatge enganxa encara que poques vegades trau eixe captivador somriure que ompli la pantalla i que sovint lluïa en “Intocables”. El personatge és exemple de bona virtut i sensatesa, encara que es demostra que les circumstàncies porten a desenllaços inesperats que posen en prova tanta noblesa i bona educació rebuda.

La protagonista, Alice, és una executiva mitja depressiva i amb feble voluntat que cau en la xarxa amorosa que ella mateixa crea i que l’ajuda a superar la crisis que està passant. Fa el paper de gateta ferida que necessita algun que tinga cura d’ella.

Però qui dóna el toc d’humor i simpatia, la part de comèdia dins del drama,  és el paper i el treball de l’actor secundari, el Wilson amic del protagonista. Eixe amic que diu ser d’un lloc i és d’altre, eixe xic que sap sortir-se’n de problemes i alhora ajuda els altres. És un paper atractiu que cau bé, per com és i com actua i m’ha agradat per l’actitud front a la vida.

Tal volta la pel•lícula és massa llarga i arribat un moment ja no diu més del que ha dit però a mi particularment no se me va fer pesada. Crec que, amb defectes i virtuts, Samba és una pel.licula necessària. Hui en dia està perdut el valor de l’empatia i pel•lícules com esta ajuden a recuperar-lo.


  


nº 54- PERDIENDO EL NORTE
Nacho G.Velilla



Sinopsis i opinió personal

Qui segueix les meues ressenyes sap que m’agrada el cine, però no tot, sap que tinc preferències i que em decante pel cine europeu, de vegades no molt comercial,  i que opte per l’espanyol, per suposat. Sóc de les que intente veure cine de casa, comèdia o drama, si el que tracta és un tema que em diu “alguna cosa”. Els actors importen, però també de vegades hi ha desconeguts que donen alguna que altra sorpresa interpretativa.

Fa unes setmanes vaig veure la que s’està catalogant com la nova comèdia espanyola, després de la premiada “Ocho apellidos vascos”, ém refereixo a ”Perdiendo el norte”. I m’ha agradat, encara que no crec a que arribe al cim que ha  arribat la pel•lícula amb el tema basc de fons.

I m’ha agradat malgrat ser comèdia amb acudits senzills i tòpics com el que els alemanys són d’idees fixes “caps quadrats” o que demostren poca afectivitat, també parla del tòpic de la dificultat de l’idioma alemany, al qual segon paraules d’un dels protagonistes li falten vocals, però són idees pre-establertes carregats de realitat. 

La pel·licula tracta un tema plenament d’actualitat, la migració social ( inmigració-emigració) i solament per això hauria de veure-la quanta més gent millor. A més a més, els viatgers podem gaudir d’imatges boniques de Berlin, que sempre està bé. Aixi mirant la pel.licula fem un passeig pel Berlin monumental i de postal, amb edificis emblemàtics, o del Berlin que acull la immigració. Malauradament molts estudiants es veuen en la situació que “Perdiendo el norte” mostra, van a cegues a una ciutat a menjar-se el món i el món acaba menjant-se’ls. 

La pel•lícula ens fa riure sobre temes socials i sobre uns drames, i ens fa riure per a no fer-nos plorar. Per això entenc qui diu que "tampoc és per a tant".  Puc entendre qui s’indigna per la lleuregesa com es tracta el contingut, però s'ha de veure l'altra vessant, és una manera de convidar a parar l’atenció sobre alguns aspectes que són importants i que si no es presenta amb humor se'ns passen per alt.

Un dels drames que de manera secundària toca, i quasi quan està acabant la pel•lícula, és l’alzeimer, sortosament este tema es resol amb esperança. I és just el personatge afectat el que sentencia una de les reflexions més importants, la que diu clarament que la història es repeteix. I és cert . “Perdiendo el norte” m’ha recordat a la pel·licula del passat que hem vist i revist un grapat de vegades perquè l'han posada a la tele “Vente a Alemania Pepe”, en la que eixia Alfredo Landa. Quan aquells espanyols emigraren a Munich pensant que hi estava la solució als seus problemes i una vegada al lloc es trobaren que les coses no eren tan fàcils com es pensaven.

És el que es passa a Hugo i Braulio, dos joves preparats: Hugo amb titulacions sota el braç però sense feina i Braulio amb cervell  científic que no pot desenvolupar el seu talent en Espanya per culpa dels retalls. I esta és altra reflexió que haurien de fer-se els politics que han portat Espanya a eixos extrems, sobre tots els politics delinqüents que s’han embutxacat el pressupost que estava destint a altres finalitats ben diferents que no eren el benefici personal. 

Altra reflexió se la faran les mares o pares dels milers d’estudiants espanyols que a partir d’este moment dubtaran que els fills estan contant la veritat o no sobre la situació que estan vivint. I és que Hugo, que té uns pares que ho han donat tot per a que ell estudie, es veu “obligat”  una vegada a Berlin a no defraudar-los, per la qual cosa s’inventa un treball que no existeix í i una vida còmoda que no porta. Esta clar que la pel•licula mostra amb to humorístic i de vegades exagerat el tema de la doble vida, la que porta i la que conta, però el que és cert és que al meu costat al cine hi havia una xica, amb edat de tenir un fill de la mateixa edat que el protagonista, que no va soltar ni un simple somriure en tota la pel•lícula i jo, que li trac punta a tot el que m’envolta, vaig pensar que no gaudia dels diàlegs perquè estaria angoixada pensant en la filla o el fill que en eixos moments estaria a Anglaterra, a França, o a tal volta a la mateixa Alemanya. Però també pot ser foren imaginacions meues, segurament, i simplement la xica tenia un mal dia.

Se m’ocurreix que també la pel•lícula pot fer pensar als futurs joves amb aspiracions  de conquerir el món amb la seua saviesa i els seus diplomes... Ara dubtaran de les paraules que els puguen dir per no caure en la trampa en la que Hugo i Braulio cauen en escoltar al programa de la tele en el qual un tècnic mediambiental triomfava, descobrint-se després, que també és un mentider i el que ell anomena tècnic mediambiental és ser un simplement femater.

I sobre els actors... de vegades mostren personatges estereotipats que recorden altres ja vistos en altres pel•lícules... és un poc la part negativa de la pel•lícula, que no hi ha novetat.  Una cosa és certa i és que s’han buscat cares que enganxen: Javier Camara o Carmen Machi, per exemple. Però també hi ha altres cares més o menys conegudes que fan els rol que els toca.

Yon Gonzalez, el guapo i “triomfador” que fa el paper de jove que ho sap tot. Actua bé.

Però el que més m’ha agradat és el que representa Braulio, Julian Lopez, representant la fuga de cervells. No l’havia vist mai actuar i té molt de talent ple de comicitat. Les últimes imatges amb el professor xines són molt gracioses i les que continuen quan estan posant els crèdits fent parlar al xines encara ara, les recorde i em fan riure, tal volta perquè em sent identificada amb això de l’aprenentatge d’un idioma.

El paper de Miki Esparve, que fa de “sonat", em va recordar per moments un que eixia a “Noting Hill”, el company de casa de Hugh Grant...

Blanca Suarez és la xica de moda, la cara sensata però que no encerta en l’amor que escull, el seu final és totalment predicible des del primer moment.

I Malena Alterio i Younes Bachir fan un matrimoni mixte espanyola-turc, i m'agrada este detall d'apostar per mostrar una unió amb diversitat racial amb final feliç.

I deixe per acabar el gran José Sacristan, amb un paper que li ve al pèl, és la veu que coneix el present i el passat i sap al primer colp d’ull de quin peu coixegen els espanyols que arriben a la ciutat amb aspiracions irreals.



Amb tot, com este és un racó viatger i jo sóc una amant dels viatges, pense que s'ha d'experimentar "in situ" i no hem d'abandonar els somnis d’anar-se’n fora d’Espanya i descobrir noves realitats, el que s’ha d’anar és sabent que no és or el que rellueix i que tot no és tan fàcil com es pensa.


nº53-IDA
Pawel Pawlikowski



Ida és una gran pel•lícula. Una pel•lícula de viatges, una road movie dirien els entesos i amants de qualificar amb anglicismes.  Ida és una pel•lícula on "es busca", una pel•lícula on "es troba", és una pel·licula de descobriments i de família. Ida és pura  fotografia de la que parla, de la que conta, de la que sobren les paraules i els diàlegs.

Any 1960, Polònia sota el règim comunista de postguerra. Una jove està a punt de fer-se monja, és   quasi una xiqueta, innocent, discreta, reservada i fràgil, també manipulada i anul•lada per la institució que l’ha envoltada des que hi arribà quan era bebé, com una orfe més víctima de guerra.

La monja viu tranquil•la al convent que és el seu refugi, un refugi catòlic que l’ha allunyada de la realitat personal i social, i té clar que és eixa la vida que vol seguir, encara que tampoc pot escollir perquè no en coneix altra i no pot comparar que és el que més li agrada. Però tot canvia quan la monja superiora obliga la jove a conéixer una tia, una jutgessa antifeixista, que és l’únic vincle familiar que té amb el món real i amb la seua vida.

Hi comença a tambalejar la bombolla on vivia reclosa, perquè amb la tia coneix altre tipus de vida:  la tia és mig alcohòlica, és llibertina, és lliure, és independent i una inconformista, la tia està decebuda amb la vida i la veu i viu amb rancor i melancolia. I tot ocupant un càrrec com a jutgessa. 

Tanmateix quasi tot comportament té una explicació i en este cas, la raó del viure portat a límits és per estar buida i arrossegar un secret del passat, que amb l’arribada de la neboda quedarà desvetllat.

La novícia també comença un període de descobriment: tot és nou per a ella. Primer descobreix una desconeguda tia que ha estat rebutjant-la fins el moment perquè la jove li recorda un passat no superat de dolor i tragèdia. També la jove Ida, descobreix qui és, qui són els seus arrels familiars i després descobreix la vida i el que comporta, el sofriment i també la seua femineïtat amb ingredients d’amor-estima-sexe. I així, la jove se n’adona que no pot decidir enclaustrar-se de per vida en el convent sense saber a què renuncia. És la tia la que l’alliçona en este aspecte i encara que no fa cas en un principi, al final sap que ho necessita per a tenir clares les idees.  

El descobriment crucial que fa la jove és que és filla d'uns jueus, assassinats per l’holocaust nazi antisemita. Ser una monja jueva és la seua contradicció, és la seua lluita interna, i  vol aprofundir en el tema per a arribar a conèixer-se un poc més perquè s’adona que no sap res d’ella mateixa.

El fons de la pel•lícula és la tragèdia dels jueus a mans nazis, però sense mostrar massacres, mostrant de manera subtil el tema. També la lluita entre fe i aspectes materials. Tots dos aspectes es veuen magníficament representats.

El viatge, la road movie que només dura un parell de dies i que tia i neboda mamprenen, és per buscar arrels, per recuperar el passat amagat per la història oficial, van al poble natal, mostrant així l’ambient rural ben allunyat de l’entorn urbà. Les protagonistes estan buscant la tomba dels pares d’Ida, i alhora el que es fa, és buscar la veritat nacional, la que conta com alguns catòlics contribuïren a la barbarie assassinant jueus en plena guerra.

Totes les guerres són cruels i en totes s’actua de manera extremadament irracional, com en esta. 

Les actrius fan un paper superb mostrant realitat i mostrant sentiments, i aprenent a estimar-se perquè el passat és més potent. Cadascuna fa el rol que li ha tocat, la tia més extremat i el de la neboda amb impassibilitat que també conta i mostra, amb pocs somriures o demostracions de tristesa, que és com ha estat educada, una educació on es mostra poc l'afectivitat i que a poc a poc va canviant segons esdeveniments.

I de tot destaque la fotografia, en blanc i negre, grisos, i de vegades per la neu o la boira, cobertes d’una nebulosa,una fotografia silenciosa i temps morts on sembla que la càmera s’ha quedat congelada. Són primers plans forts, efectius, és una fotografia preciosa, ànima mater de la pel•lícula malgrat la força temàtica i les actuacions perfectes de les actrius. La fotografia engrandeix el film, amb una lluminositat sobre la novícia que contrasta,  donant vida a una realitat miserable, pobra i fosca. 

Els tocs de música també m’han agradat, a ritme clàssic i de jazz, que denota llibertat: els més idonis per emmarcar la història. I és curiós el que passa mentrestant es mira la pel•lícula, i és que en cap moment ens fa  pensar en quin final tindrà, no crea intriga, simplement convida a deixar-nos  arrossegar pel que va passant.

I quan ja definidament el final arriba, després de només 80 minuts ben condensats, sorprèn amb un canvi de ritme que metafòricament diu molt. La jove corre amb moviments de càmera brutals cap al destí que definitivament ja te clar quin és el que vol.



nº 52-LA BICICLETA VERDE
de Haifaa Al-Mansour


La bicicleta verde és una pel•lícula atrevida, valenta, dolça, didàctica, intel•ligent, és engrescadora, està molt bé. I  m’ha agradat, a més a més, per senzilla, natural  i per camuflar tanta critica social i també per altre detall, que és dels més importants, per haver sigut dirigida per una dona en un món d’homes. 

El món del qual parle és Aràbia Saudita i  la dona a la que em refereixo és Haifaa Al-Mansour, la primera entre el seu sexe que s’atreveix i aconsegueix fer cine amb critica del que viu i del que veu al seu voltant. S’ha de tenir en compte que durant 30 anys les sales de cine han estat prohibides a Aràbia Saudita i que només, fa un poc més d’un lustre que començaren a obrir-se sales de cine. Tanmateix no vol dir això que s’hi visquera al marge, la televisió i els vídeo clubs assortiren a qui volia buscar i la mateixa directora és un exemple, perquè va anar creixen, junt a 11 germans mascles, entre cintes de Bruce Lee i Walt Disney.

Però dirigir no va ser fàcil per a ella, havia d’acatar les normes imposades a les dones. Es conta que com no podia parlar directament a homes, quan havia de dirigir a un intèrpret masculí ho feia indirectament a través d’un micròfon a distància. Este fet pot semblar incomprensible per als nostres ulls, però no per als d’ells perquè forma part del seu dia a dia. 

La directora conta una història simple d’una xiqueta de 12 anys, basada en la pròpia neboda. La xiqueta vol veure la vida diferent a com la veuen els adults que l’envolten on les dones viuen per als homes i on tot està prohibit per a elles.

La pel•lícula mostra una realitat social, una doble vida i moral. Per a la mirada occidental pot resultar asfixiant tanta repressió i submissió que a més a més  contrasta amb la vivacitat i frescor de la xiqueta protagonista que fuig d’acatar normes. La xiqueta no vol seguir la mateixa fortuna que les dones que l’envolten. I és que apareixen dones com  la mare, abandonada pel marit, pare de la xiqueta,  per no poder engendrar un fill mascle o altres, també estan les que tenen amants clandestins mentre inculquen moralitat estricta o a altres a les que casen quan tenen 10 anys. Ella ho té clar, no vol seguir amb el conformisme imperant. 

L’excusa per tractar el tema és que la xiqueta Wadjda desitja una bicicleta, tanmateix és un joc prohibit i mal vist per a xiquetes. I la vol per poder competir amb el seu millor amic, que és el xiquet Abdullah, amb qui s’ho passa molt bé. Ella gaudeix amb ell i ell l’estima com és, valenta i decidida, amb empenta i decisió i la tossuderia suficient per aconseguir el que vol. Eixa relació d’amistat ja és anar contra corrent, perquè xiquets han de jugar amb xiquets i xiquetes amb xiquetes. 

La xiqueta Wadjda, és intel•ligent i té picardia, troba maneres de guanyar-se els diners que li fan falta per a comprar-se-la. I fa un magnífic paper caminant entre el que està dins la norma i el que no i, llesta i espavilada com és, sap quan ho fa bé o malament.  És divertida i li agrada la música moderna, i no entén la raó per què no ha d’escoltar-la. Li agrada portar esportives i no sabates negres com les altres xiquets i malgrat els tocs d’atenció, ella no fa cas i continua portant-les perquè li són més còmodes. Sovint no porta el vel cobrint-se el cabell... i és una temeritat castigada, però es protegeix en el fet de ser i així reivindica la diferència. I així el que fa és dir indirectament com és i què vol ser diferent a totes les altres xiquetes. 

La mare no veu amb bons ulls el comportament, tampoc la mestra. Ambdues pateixen les conseqüències de ser dones al país musulmà que imposa tanta regla en contra de la dona. En el fons les dos adultes entenen la menuda però han de complir amb els rols que els toca fer, una de mestra censuradora vigilant la moral i inculcadora de la fe  i educació religiosa i l’altra, la mare, com inculcadora dels valors que a ella també li han imposat i ha hagut d’assimilar.

Generalment m’agrada veure pel•lícules orientals perquè em mostren altres mons i realitats ben diferents al que conec de primera mà i sempre pense que fan una grana funció social perquè sacsegen l’espectador mostrant la diferència. Sovint associem el món àrab a països endarrerits, i no sempre és el cas,  a La bicicleta verde es veu com a Arabia Saudita viuen en el mateix món modern que ens envolta a nosaltres, només que a ells els regeixen unes normes morals ben diferents. I eixe contrast és el que ens xoca i ens fa pensar sobre la diversitat.

Particularment esta pel•lícula m’agrada per l’optimisme que desprèn  i l’aire de llibertat que respira la xiqueta i que contagia convidant, com ho fa ella, a trencar barreres. Per això esta xiqueta és símbol de futur i de lluita, exemple per obrir nous camins i obrir mentalitats tancades. 


nº51-Viaje al blanco
Jordi Canal-soler




Des que vaig saber de la publicació de “Viaje al blanco” tenia ganes de llegir-lo. Conec al seu autor Jordi Canal-Soler, però no en persona, per ara només és un amic virtual de les xarxes, algunes vegades hem intercanviat paraules. I és que ens uneix l’esperit viatger. És clar, jo em quede sovint en “l’esperit”i amb les ganes, i ell passa directament als fets.

No vaig a parlar dels seus altres viatges, tots tan interessants com aquest que hui ressenye. No cal perquè els té publicats al seu bloc viatger i a nombroses revistes especialitzades, i és que Jordi no para... també té entrevistes enregistrades a la radio i  a la tele. 

En “Viaje al blanco”, Jordi conta el viatge al Pol Nord fet l’any 2009, foren 9 dies en una expedició que va recórrer 111 quilòmetres. Jordi ho conta en primera persona i com si fos una retransmissió en directe. Amb ell viatgen dos companys més, poc experimentats, com ell, en aquest tipus de viatge, Eusebio i Santiago. També va el guia Ramón Larramendi, l’expert que ja ha anat cinc vegades al Pol Nord i sap per on va i què fer en tot moment. El trajecte està controlat detall a detall, així i tot sempre hi ha imprevistos. Cada dia es connecten amb la base central russa a Barneo i amb Victor Boyarsky, que és qui controla que vaja tot bé.  

“Viaje al blanco” és un títol adequat, perquè blanc és el gel i també el cel que els acompanya en tot moment. Les nits són blanques durant tot el trajecte. És un detall al qual el cos, com al fred i a altres coses més, s’ha d’acostumar, així com al fet que van trepitjant sobre una superfície que contínuament es mou, un detall que als profans ni ens ve al cap i que fa que avancen o retrocedeixen per les nits quan estan descansat a les tendes i fins i tot, fa que necessiten un GPS per localitzar el punt exacte on és el Pol Nord quan estan només a 15 metres. 

Jordi a més a més de viatger és un bon escriptor que sap transmetre i ho fa amb realisme i humor fins i tot front a l’adversitat. El llibre està escrit amb detall, perquè Jordi mai oblida la seua llibreta per anotar apunts de viatge. La llibreta és necessària per a deixar constància del moment, dels sentiments... escriure-ho és un impuls immediat que s’ha de satisfer. A més a més estes notes fan recordar amb més fidelitat el que sentiren en el moment. També es nota que és fotògraf per eixa ànsia de plasmar-ho tot en fotografia, que ni el fred li ho impedeix!.

La meua lectura de “Viaje al blanco”, ha coincidit amb dies de fred, escoltava l’aire que bufava fora de casa i alhora llegia que Jordi patia 30, 40 i més graus sota zero i eixa manera d’escriure tan directa i personal em transmetia la gelor que ell sentia en aquell moment, un fred que fins i tot, a la suor la convertia en escarxa.

Que el text siga directe i detallat,  és el que ressalte: les descripcions minucioses que ens descobreixen aspectes com els diferents tipus de gel que troba, (hi ha més vell, més jove, amb esquerdes) o … quan expressa els sentiments d’ impotència, d’inseguretat, d’alegria, de frustració, d’angoixa...M’agraden les explicacions sobre què mengen o la roba que porten. Sabem que ha comprat del supermercat abans de la marxa, algunes són llandes que no sap ni que contenen. Aquesta anècdota em trau un somriure i em transporta anys enrere quan en Noruega em passà el mateix. Per a menjar-hi  tiràvem mà de supermercat i com la informació estava en idioma local, sovint compràvem i no sabíem si era peix o carn. De Jordi ho sabem tot (quasi tot): què menja sopes de sobre però també tallarines i macarrons, així com xoriç i formatge. Sabem que menja galetes i llepolies (que es congelen). I respecte a les peces de roba, Jordi ens diu quin tipus de roba porta i especifica quan va posant-se i llevant-se peces. Ho veig molt instructiu i ens dóna a entendre la magnitud del fred que pateixen. A més a més Jordi també fa altres referències sobre el fred que esgarrifen nomes pensar-hi: com les teles del trineu s’apeguen pel fred... com se li congela la barba i les peces que es posa a la cara se li apeguen també...i la pitjor...com nota indicis de congelació algunes vegades.

I a més a més el text l’acompanya amb històries d’altres expedicions pioneres, amb anècdotes, amb reflexions i fins i tot ens conta un somni.

L’últim tram és angoixant per l’esgotament físic acumulat i pel fort vent que és el major enemic de l’explorador àrtic, però ho aconsegueixen i així Jordi ha complit el seu somni, ja deixarà de somniar i ha comprovat que se sent en aquells paratges tan inhòspits i gelats. A partir d'aquell moment que trepitjà el Pol Nord, els seus somnis ja no han sigut imaginatius sinó amb referents propis.

Aquest llibre és és un relat de superació personal, una perfecta guia de viatge, un manual d’actuació. Si jo haguera de fer aquest trajecte, que no és el cas, me l’emportaria darrere per seguir pas a pas i veure què fa, podria fins i tot menjar el mateix, podria posar-me la mateixa roba. I és que fins i tot explica el sistema d’orientació que s’ha d’emprar. És com un vademècum descriptiu que vindrà molt bé per al proper valent que s’atreveisca a anar-hi. Si és que es pot fer el trajecte... i és que Jordi acaba contant, amb pesar, com està afectant el canvi climàtic de manera desastrosa, així possiblement en uns anys al Pol Nord s’arribarà en vaixell i no a peu.

*Gràcies a l’editorial UOC per facilitar-me el llibre.

nº 50-Xiu xiu 
de Jon Chen




Sinopsis i opinió personal

No he estat a la Xina però m’interessa saber que hi passa, sovint llig relats d’altres viatgers que la coneixen perquè vull entendre més sobre esta societat tan tancada.

La pel•lícula que hui presente, mostra la Xina que no és la que es veu quan s’hi fa turisme guiat, però tampoc s’hi veu fàcilment quan es va per lliure. I és que representa el món rural allunyat del que interessa mostrar i mostra assumptes torbis que la majoria de vegades queden en la intimitat. Siga com siga, anant per lliure o seguint un grup guiat, qui li agrada viatjar i assaborir el que veu,  es preocupa per saber més enllà des de diferents vessants i busca saber sobre la societat i la política la del present i la del passat.

Per això trobe valuosa esta pel•lícula, perquè descobreix la Xina de l’any 1975, una data relativament recent i que a més coincideix amb l’any de la nostra transició política. Això permet comparar temps. Xiu Xiu parla sobre el tema “hermètic” que és la “Gran Revolució Cultural” i ens deixa veure que està a les acaballes. Esta pel•lícula convida a buscar més informació sobre el país, perquè després de mirar-la el quedes amb dubtes sobre la societat xinesa i necessites respostes.

Mostra la història de la filla d’un sastre quan és enviada al camp per a servir, com milions i milions de joves intel•lectuals, que han d’abandonar la família i amics. Xiu xiu, que és el nom de la protagonista, ha d’estar-hi 6 mesos per aprendre la cura de cavalls amb la finalitat d’algun dia liderar la seua pròpia cavalleria. Però el que no sap la jove Xiu xiu és que el govern va a oblidar-se d’ella i cap persona va a buscar-la per a que retorne a casa.

Són temps terribles i la pel•lícula narra la dura tragèdia de pèrdua de la innocència, pèrdua de la dignitat, expressa l’horror de l’existència que ha de patir la jove. El desenvolupament de l’acció fa que comence la pel•lícula sent Xiu Xiu una innocent xiqueta i acabe, en només uns mesos, sent una adulta embogida i amargada que d’innocent ja no té res, i que ha perdut la dignitat totalment, de vegades simplement a canvi d’un simple poma de recompensa.

El dramatisme que desprèn és brutal i fa pensar que tot allò que conta són fets inventats, però llegint posteriorment més sobre el tema he descobert que el que descriu i el que passa, malgrat ser ficció està carregat d’autenticitat. Això fa molt reflexionar-hi.

Pensar en la desgraciada vida de Xiu Xiu, m’encongeix l’ànima. És una vida difícil d’oblidar pel que conta i com ho conta. I és que comença dolçament fent pensar a l’espectador que és una pel•lícula bucòlica, però res més allunyat de la realitat. La pel•lícula té tanta força, dins la manera dolça i elegant com es presenta, que va enganxant i subministrant dosis d’horror sense parar fins el desenllaç final, que no vull desvetllar. 

En acabar de veure la pel•lícula vaig pensar que millor haguera estat no haver-la vista, perquè la situació anava fent-se cada vegada més “insuportable” de la mateixa manera que la jove anava fent-se “insuportable” també. 

Malgrat tot, és una opinió subjectiva i pense que és una pel•lícula recomanable, simplement s’ha de veure sabent de bestreta que és un drama fora del circuit comercial i dur d’assimilar . 

nº49-Joc de llunes
Emilia Illamola Ganduxé






Fragment de la contraportada: Ed. Nova Casa editorial, agost del 2014 
Joc de Llunes transcorre en un ambient rural i alhora de ciutat. Allunyant-se dels estereotips, cada veu narra a la seua manera la difícil comunicació que provoca la falta d’entesa, alternant claredat amb incertesa. L’escriptura és delicada, preciosista, quasi impressionista i amb una important presència de la natura.

Opinió personal
Quan viatgem sovint comparem els entorns que trepitgem i els analitzem: hi ha ciutats grans, menudes, pobles, llogarets, i tot pot ser costaner o de muntanya. Quan viatgem ens  adonem que l’entorn  configura la personalitat de la persona. També observem que hi ha molta gent que es mou entre tots els ambients perfectament i s’adapta siga on siga. Esta novel•la es mou en un lloc i en altre, no és el tema fonamental però si, les característiques d’un viure i altre van pul•lulant constantment. Tanmateix dic clarament, a qui busque en este moment llegir sobre un llibre pròpiament de viatges, que Joc de Llunes no ho és, que el fet de parlar d’entorns rurals o urbans és una excusa que he emprat per incloure’l en este racó dedicat fonamentalment a viatges. I ho he fet simplement perquè el llibre m’ha agradat, i molt, i vull difondre’l. 

I quin és el tema de la novel•la? Doncs  mostra el joc que és viure, que també és un viatge, el millor al qual estem tothom convidats i també mostra, com passa en totes les partides de joc, que unes vegades es perd i altres es guanya.

La Lia, protagonista d’aquesta història, canvia el seu entorn urbà per viure en un entorn rural, fuig d’un per anar a altre. És un canvi de vida total. La principal protagonista de Joc de llunes se’n va del bullici per anar a l’entorn tranquil i arrossega altra persona que al final acaba fugint. Però fuig perquè se sent una presonera en un món que creu limitat o per altra cosa? Molta gent no suporta la vida als pobles petits, és una realitat. Esta resposta, com moltes que van sorgint, només se sap si s’arriba al final de la novel•la i avise, de bestreta, que algunes preguntes queden sense resposta. 

M’agrada com comença Joc de llunes, m’agrada l’estructura i m’agrada com s’acaba, malgrat no seguir una línia recta ni en el temps, ni en el lloc. Joc de llunes convida a pensar, a parar l’atenció en la pròpia vida, a mirar els altres de diferent manera. Sé que actualment la gran majoria de gent  prefereix altra lectura, la fàcil i lleugera, la que no s’ha de pensar, la visual, la ràpida, per la qual cosa esta novel•la és com una joia, que hi ha però poques i amagades.  És una aposta valenta que es mereix tota mena d’elogis. 

Té un inici diferent i absorbent, i a més a més, quan l’autora escriu en primera persona fa que s’arribe a més gent. N’estic convençuda que així és. M’agrada que mostre les diverses perspectives sobre un tema, eixes diferents versions, eixos pensaments parcials que tots tenim sobre les coses. La novel•la ens fa pensar-hi sobre el fet que ningú té la veritat absoluta. Vegem les coses a la nostra manera i segons la nostra conveniència. 

No és una novel•la fàcil de llegir, tampoc és complicada, simplement té una trama que no s’entén en la primera fulla, ni en la segona ni en la tercera, qui és Bet? Qui és Lola? Qui és Lia i l’Andreu?, Quins són els lligams entre ells?. Són les primeres preguntes, però a mi no m’importa no tenir respostes, em deixe  arrossegar llegint perquè vull que les paraules m’emboliquen i més si cal, estes paraules tan ben escrites.  

I captiva perquè  parla de manera intimista de problemes personals fàcilment identificables. Les relacions interpersonals són úniques però al final són universals. A la novel•la llegim el que hem viscut en algun moment o hem vist viure a altres del voltant. Parla de les relacions entre parella, les relacions filials, el treball absorbent, la dependència afectiva, el voler continuar una relació acabada, l’enveja, la gelosia...tot temes simples i alhora complicats, que trobem en la nostra rutina del dia a dia.

És la història de la Lia, de la Lia i el personatge protagonista masculí que sempre està present però no té veu a la novel•la. És la història de la Lia i de les estimades veus que l’acompanyen , la Bet i la Lola, cadascuna amb la seua pròpia història i els seus deliris, amb la seua personalitat acaparadora. I mentrestant la Lia va complint anys.  Sovint recorda i la vida li passa per davant, així fins el final. Amb el seu monòleg ens la conta i els monòlegs de la Lola i La Bet la corroboren i van donant forma completa de tots els aspectes de la mateixa realitat. 

La Lia aboca els seus sentiments en un quadern i més tard també pinta, necessita desprendre’s de tota la càrrega interior que agombola i que  fa que la vida li siga pesada i dura. Escriu i després se n’adona del perill que comporta escriure i quedar-se nua front un paper i és que les paraules escrites mai poden explicar veritablement la totalitat dels sentiments, perquè estos canvien, evolucionen, perquè qui llig pot tergiversar, mal interpretar... És el risc de no explicar cara a cara el que se sent. Esta és un lliçó que es desprèn de la novel•la, una més.

I és la idea amb la qual em quede, la novel•la transmet la imperiosa necessitat de més comunicació, però de la real, no virtual, que és la que està de moda actualment. Perquè jo encara pense, tal volta ingènuament,  que parlant s’entén la gent. Conversant i exposant cadascú el seu parer  s’eviten les veritats particulars, totes parcials, que causen la majoria dels conflictes.  
  

nº48-La Isla Mínima

Alberto Rodríguez



Has estat al Maresme del Guadalquivir? Vols anar-hi? Isla mínima és la pel•lícula que et porta còmodament assegut/da al seient de la butaca del cine o al sofá de casa. 

Any 1980, dos policies ideològicament oposats són expedientats i la sanció és anar a un poble, allunyat de Huelva, allunyat del món i dels temps canviants que a poc a poc van entrant després de la recent estrenada democràcia. La tasca és esclarir la desaparició de dos germanes. Crec no desvetllar el contingut de la trama s’hi afegeisc que les joves han estat assassinades i torturades. Ja no dic més però si vull esplaiar-me en l’actuació dels actors o la fotografia, que mostra en totes les dimensions la bellesa d’un riu i unes Maresmes, zona andalusa malauradament poc coneguda.

Raúl Arevalo és un dels policies, el més liberal, el que, fins i tot, s’ha atrevit a escriure una carta al periòdic censurant. La seua actuació és genial, sempre amb el semblant seriós, sempre impassible. Però és que l’actor, interprete el paper que interprete ho fa bé, un dia et fa riure i altre plorar i es pose en la pell del personatge que es pose, sempre fa una interpretació creïble cent per cent. Javier Gutierrez també actua magistralment i interpreta un paper més difícil, més complicat, més variable per la qual cosa se l’ha de valorar més i es fa mereixedor de tots esl premis que li vulguen atorgar. 
Tots dos junts formen un equip que a poc a poc s’hi va adaptant, compleixen ordres governamentals i no cal entrar en altres polèmiques que no venen al cas.  Hi ha canvis de comportament, reaccions viscerals molt ben interpretades, com la ràbia o impotència, sovint hi ha silencis perquè les mirades manen. També està el personatge que dóna vida Antonio de la Torre, que paper que interpreta, comèdia o tragèdia, el borda. I Jesús Castro, més conegut pels seu recent paper protagonista en “el Niño”, n'estic  segura que arrossegarà molt de públic només per veure’l.

És cine negre i el misteri enganxa, però cal avisar que no és d’acció com el que ens envaeix tothora des de l’altre continent. Així que quede dit que si entres al cine buscant acció americana quedes decebut/ada, perquè és cine  que camina a pas lent i te cura dels detalls, siga al poble, al coto, al riu... El director ens els vol fer veure, vol que gaudim amb ells, que parem atenció. Hi ha pauses, magnifiques pauses, que ajuden a digerir el que estem veient. 

Les màgiques i enigmàtiques Maresmes de Guadalquivir, les que poden amagar tants secrets per ser laberíntiques,  són protagonistes encara que ni se les anomenen, però no cal, hi està el riu present en cada escena, vigilant tot el que passa i testimoni de tots els fets. Tampoc el poble té nom però s’endevina que forma part de l’Andalusia profunda hereva d’un passat arrelat, on hi ha corrupció, on hi ha terratinents preocupats per explotar els jornalers als conreus d’arròs que en època franquista s’hi van crear, i on la dona està supeditada al marit com havien estat les dones del seu passat. És una realitat de la qual les joves adolescents volen escapar.

Les imatges aèries de la zona són precioses i més si cal quan es veuen les bandades d’aus  aquàtiques  migratòries que sobrevolen. Els flamencs que apareixen en una ocasió són d’una bellesa incomparable,  en veure’ls em va fer recordar la meua estada al parc de Doñana, quan els veiea de lluny i desitjava tenir-los més a prop. La pel•lícula també mostra la bellesa cromàtica del sol amagant-se o eixint, tan se val l’hora, és el color taronja mesclat amb el fosc del blau. El color està molt ben tractat, totes les escenes de la pel•lícula et remunten al passat, s’ha emprat un cromatisme creant l'atmòsfera adequada que embolica la pantalla.

Le pel•lícula es dura i alhora elegant, la pel•lícula atrapa per la trama i per la bellesa com esta narrada i entreté des de l’inici fins el final. La pel•lícula té un toc de critica social, mostrant una realitat que encara reobri ferides quan es tracta. És una època de transició la que mostra i encara s’estan donant els primers passos en la democràcia. 

Estic segura que el bon cinèfil sabrà trobar tota la potència que té Isla mínima, qui li agrada el cine espanyol, com a mi, quedarà satisfet i enorgullit per veure quin grau de qualitat s’hi pot arribar a aconseguir.


nº47-PALMERAS EN LA NIEVE
Luz Gabás


Extracte de la contraportada ed. Planeta

Un excel•lent relat que recupera els nostres arrels colonials i una extraordinària i commovedora historia d’amor prohibit que recorda a “Memòries d’Africa”

Opinió personal

Vaig començar a llegir el llibre sense saber què anaven a fer una pel•lícula. I m’ha fet més mal que bé, saber quina cara tenien els protagonistes, simplement  perquè m’agrada imaginar i que no m’ho donen fet. I és que en moltes ocasions mentre llegia i passava pàgina, em venien al cap les cares de les actrius i dels actors escollits sense poder-ho remeiar. I com no ho podia evitar havia de seguir i m’he tingut que conformar. No he pogut posar jo la cara que volia, ja li l’havien posada, no tenia alternativa.

El vaig escollir com a lectura d’estiu perquè el llibre té 732 fulles escrites i les vacances és l’època quan tenim més temps per davant, però sobre tot el vaig triar d’entre un quants, perquè les paraules de la contraportada, les que he seleccionat i copiat al principi, em van agradar. M’atreia que tinguera d’escenari la Guinea colonial. Fa molts anys vaig conéixer un guineà a València, el veí del pis on vivia, que em contava aspectes del seu país, de com havien viscut els seus avantpassats i com vivien en l’actualitat. Llegint esta novel•la m’abellia contrastar. Aquell xic em va contar moltes històries i no totes agradables.

El fet que, com diu a la contraportada, hi haguera una història com la de "Memòries d’Africa" m’acabà d’engatussar. Qui no troba bonica eixa història que a més a més va passar a pantalla amb el Robert Redford i la Meryl Streep? Crec que poca gent, home o dona, diu el contrari. Així que en este cas el màrqueting creant similituds ha funcionat.

I vaja que ha funcionat, i funciona!. També va bé el marqueting col.locant exemplars en totes les llibreries del país, on només entrar-hi entropesses amb ells. Va ser (és, i a partir de la pel.licula ho serà més), un best seller llegit per moltíssimes persones, algunes de les quals només agafen un llibre de tant en tant. Així que estava clar que este llibre acabaria en pel•lícula i segurament també arrasarà en taquilla.

He fet un sondeig entre gent que l'ha llegida i tothom diu:  ufff quina novel.la més bonica!Per què?, pregunte jo. Veig que el que agrada, sobre tot, són les històries romàntiques que mostra però malauradament la majoria no mira més. Pense que una novel•la se l’ha de valorar, tan positivament com ha estat esta, quan tots els aspectes els supera amb creixents: el contingut, l’estil i la forma.

A mi m’agraden les històries d’amor. Com no? Amor és viure, però en este cas, en la meua subjectiva opinió (i no sóc cap experta critica literària) mentre llegia, em semblava un format de telenovel•la.

El context històric m’agrada perquè està bé mostrar el passat colonial tan desconegut i tan propi. És la nostra herència. M'agrada la història i reconec que em vaig enganxar a la lectura perquè volia saber el desenllaç final i com es desembolicava la trama. Dic en veu molt forta i amb convenciment, que té un inici apassionant, i que als que els agraden els relats viatgers, com a mi,  els pot interessar. És quan el jove protagonista inicia el camí cap a Guinea, el viatge amb vaixell dies i dies... el contrast que troba entre la zona de naixença i on va a establir-se, tot està molt ben explicat. M’ha recordat uns testimonis reals que tinc enregistrats i relatats, de joves, avantpassats de coneguts, que anaren de soldats a Cuba. Gent jove i inexperta que no havia eixit mai del seu poble i de sobte es troba amb un món diferent, el calor sufocant, el color de la pell de la gent...

Esta part m’ha captivat.

Tanmateix, conforme avançava, cada vegada més anava passant pàgines sense l'avidesa de llegir "bona literatura", la que a mi m'agradava. Seguia per curiositat. I és que, i sempre subjectivament parlant, no m’atreia com està escrita la novel•la, la narrativa la trobava pobra, amb un estil que no m'estava "enganxant" en absolut i  amb unes reiteracions, que no comprenia com, sent tan evidents, al corrector ortotipogràfic de l'editorial se li havien escapat: s'hi poden llegir 9 o 10 vegades les expressions morderse el labio inferior o pasar la lengua por el labio inferior. A Luz Gabás la puc disculpar en este apartat, segurament, l'autora delegaria en la correcció posterior de l'editor. A més a més per experiència pròpia sé com costa escriure un relat, s’han de mirar tants detalls, tants aspectes... si és llarg la complicació augmenta, s'han de quadrar dates, personatges, situacions...això es mereix totes les valoracions positives del món.

També pensava, mentre llegia la novel.la, que podria ser més curta i que l’autora havia perllongat situacions de manera innecessària. I és que de vegades a alguns escriptors els han fet creure que quan més llarg és el text, més "categoria" té. Jo crec que la "categoria" o qualitat no ve en nombre de paraules, s'han de tenir en compte altres aspectes. Es per això que pense i espere no enganyar-me, que la pel•lícula, em pot agradar. Primer perquè el guionista encarregat ha demostrat la seua valia prèviament i després perquè en la pel•lícula se cenyiran a la part fonamental perquè s’ha de resumir el total.

A qui li comente estos aspectes em diu: és que eixes coses només ho veus tu. i jo em pregunte: Jo nomésPer què? És que no ens parem a analitzar el text?.Tal volta ho fem malament des de l'escola i no ensenyem als alumnes a ser critics i saber jutjar amb criteri propi, no els ensenyem a no fer cas de campanyes de marquètig que poden ser enganyoses. En la vida hem de ser crítics perquè això suposa pensar per un mateix i no deixar-se arrossegar.

I ara algú em pot dir: I com t’atreveixes a parlar malament d’una novel•la que per contrapartida a tothom agrada? Justament tu que acabes de publicar-ne una!. T’arrisques a que et puguen també criticar... I jo els conteste que, les critiques benintencionades sempre ajuden a millorar.



nº46-VIAJERAS


Verónica Boned, Doris Casares, Itziar Marcotegui, Almudena Sanchez, Carmen Teira, Aniko Villalba


Fragment de la contraportada de LA EDITORIAL VIAJERA, any 2014

Vivim en una època en la qual viatjar és cada vegada més fàcil, tanmateix estem plenes de dubtes. Viatjar a este país, no és perillós? Si me’n vaig sola, sóc més vulnerable? I, que me’n porte a la maleta o motxilla? Podré aconseguir tampons si els necessite? És segur usar les xarxes socials d’allotjament? I fer autoestop?

Te’n vages uns dies de vacances o moltes setmanes a una destinació allunyada, de segur que t’han sorgit estes i moltes altres preguntes. Este manual les contesta, i gràcies a la quantiitat de consells pràctics, trucs i idees, et servirà com guia per preparar les teues escapades i aventures i per a que t’animes a viatjar a qualsevol part del món amb seguretat i confiança.

Opinió personal

M’agrada viatjar, tots els qui esteu llegint este bloc ho podeu endevinar, qui em coneix ho sap. Si classificarem els viatgers segons experiència de l’u al tres, jo em situaria al grup del mig, el de viatgeres que fa molts anys que roden pel món però, així i tot, encara ens falta molt per trepitjar. Vaig agafar la primera maleta (aleshores motxilla) als divuit anys. Sóc de les que sobre tot al principi, he anat dirigida en grup i conforme passen els anys prefereisc els viatges que no tenen horaris imposats sinó els que jo mateixa em programe. Tot viatge, siga fet d’una manera o altra, té els seus avantatges i inconvenients i de tots es fa el bagatge viatger. I és que l’experiència dóna lliçons i les lliçons donen seguretat. O tal volta cal dir una relativa seguretat, perquè mai se sap, per a bé i per a mal. Amb molta sort viatgera a l’esquena tinc anècdotes que contar, i encara que alguna va tenir final inesperat, com un robatori amb violència a Nàpols, la ciutat insegura per excel•lència, la majoria del que puc contar han estat experiències bones.

Llig molt abans d’eixir: guies, geografia, història, experiències d’altres... tot és bo per contrastar opinions i així i tot, una vegada al lloc sovint sorprèn el que tenim davant, meravella, tot canvia a com ho tenim al cap.

Mai viatge sola, quasi sempre m’acompanya la meua germana-amiga amb qui no tinc cap problema viatger perquè després de tants anys, ja tenim molt clar quin rol té cadascuna durant el viatge. És una sort tenir tan bona companyia.  

És cert que hi ha moments viatgers on un acompanyant masculí s'agraeix, perquè la mateixa societat en general el veu com protector natural, i de sobte en grup mixte, sent o no sent, volent o no volent, és obligatoriament el "sexe fort" que contrasta amb la ficticia debilitat femenina. Però les dones tenim una intuició subconscient que enraona i veu perills on cap home veu. També és cert que les dones ens infravalorem i podem fer més del que creguem i podem fer front a les situacions viatgeres que cada moment sorgeixen. Tenim por, tenim moltes pors.

He especificat que mai he viatjat sola, però este llibre anima a fer-ho, anima a treure's les pors i inseguretats de damunt. Són tants consells els que dóna...és tanta la informació de primera mà que han plasmat les expertes viatgeres que ho han escrit fruit de la seua experiència i amb l’ajuda d’altres col•laboradores, com la Mercé, del bloc MilCamins, que la tinc d’amiga virtual...Es nota eixa saviesa viatgera, són dones, xiques joves la majoria, que saben del que parlen. I m’agraden especialment les anècdotes que conten que il•lustren la informació, els exemples de situacions mostren la realitat directament, mostren mes gràficament el que pot passar. 

I tot està molt ben organitzat per apartats: explica sobre documentació, sobre avantatges-inconvenients de viatjar a soles, sobre equipatge, sobre salut, sobre els que et pots trobar en ruta, sobre seguretat... amb un annex final que es centra per països que també trobe molt interessant.

Per als que ja tenim un xicotet bagatge viatger hi ha aspectes que ens poden resultar obvietats, consells que són de sentit comú, aspectes que tal volta pensem que no caldria dir perquè la mateixa intuïció del viatger et fa actuar. Però com este llibre està destinat també a nous viatgers no sobra cap idea, perquè les idees que ja se saben en llegir-les tornen a la memòria. Hi ha moltes repeticions perquè són diverses veus les que parlen, però tampoc sobren. 

Aparentment i en essència, és un llibre-manual en femení dedicat a la dona viatgera perquè hi ha un tant per cent d’informació elevat que només pot interessar a les dones. Tanmateix jo aconselle el llibre a tothom, homes i dones, sense exclusió, simplement per preferències personals, no m’agraden les separacions, no m’agrada la catalogació de  llibres “de dones” o llibres “d’homes”.

És un llibre que s’ha de tenir a mà perquè et facilita eixos llistats que tots els que viatgem fem mentre estem preparant el viatge i que després oblidem al calaix o estripem i que cada viatge hem de confeccionar de nou. A partir d’ara ja no caldrà fer-los, cal rellegir “Viajeras” i buscar l’apartat que interessa.

Este llibre és el que a mi m’haguera agradat tenir quan vaig començar a viatjar, perquè la primera vegada, les primeres vegades, res se sap. Tot el que el llibre conta, els consells, la informació... vas aprenent-ho conforme ho vas necessitant o experimentant. Així que “Viajeras” és el llibre ideal per a qui vulga iniciar-se en eixa apassionant aventura que és conéixer el món i la seua gent i és ideal per anar rellegint de tant en tant una vegada ja tens hores de viatge experimentat.

Ah, i m’agrada un detall que  hi ha a l’inici, en l’apartat de notes dels editors: està molt bé que el llibre estiga obert a nous suggeriments o comentaris. Totes les opinions són bones per millorar i en este cas, segurament hi ha molta gent que pot aportar nova informació interessant. 

nº45-TRES TASSES DE TE
Greg Mortenson i David Oliver Relin



Cita de la portada ARA LLIBRES SCCL, Amsterdam llibres,  2008

“Aqui bevem tres tasses de te per fer negocis; a la primera ets un foraster, a la segona un amic, i a la tercera, formes part de la nostra família”

Opinió personal

Parlar de tres tasses de te, és parlar d’un escàndol relativament recent.

Quan jo vaig llegir el llibre, ja fa temps, no se sabia res, encara no havia esclatat la noticia. El llibre el vaig començar, el vaig acabar i em va agradar, i és més, em va emocionar i és cert que vaig pensar…este Mortenson és un personatge model.

Ara i des de fa uns anys Greg Mortenson, el protagonista del llibre, està en boca de molts, l’acusen d’excessiva imaginació, l’acusen d’inventar un segrest, d’exagerar dades d’intervenció en Afganistan i Paquistan que és on transcorre l’acció.

Us ho explique pas a pas.

Tres tasses de te és la historia “real” de l’escalador americà Greg Mortenson, una vida que canvià radicalment l’any 1993, en tenir un accident escalant el K2. Mortenson va sobreviure a l’Himàlaia, a una zona molt pobra, la més pobra dels voltants. 

Afortunadament la gent balti, Korphe, va tenir cura d’ell i no va morir. Agraït per les atencions rebudes decideix hi viure un temps per conèixer com viuen i les seues necessitats. Mortenson no és una persona rica, ni amb influencies, així i tot després d’un temps d’estada i en acomiadar-se dels seus “salvadors”promet hi tornar per ajudar-los, promet que construirà una escola que és una de les grans mancances, donat que els xiquets reben classes a l’aire lliure. 

Quan arriba a Amèrica comença una campanya humanitària increïble i així aconsegueix complir la promesa de construir una escola a Korphe. Tanmateix la seua ajuda no acaba amb este edifici. Aconsegueix sensibilitzar a gent rica que el recolza i així mamprèn altres projectes per cobrir més necessitats, ja no solament del poble que el va ajudar, sinó també les d’altres dels voltants. 

Mortenson crea una organització en pro de l’educació posant especial atenció en l’educació de les xiquetes que són la base de la casa afgana i responsables de l’educació dels fills. Mortenson creu que la millor manera de lluitar contra el fanatisme és l’educació i així evitar la ignorància. Els xiquets són el futur. Mortenson és un home valent, però és un americà en zona àrab, la qual cosa és perillós, sobre tot després dels atemptats de l’11 de setembre. Mortenson no té por, perquè les persones a qui ajuda no entenen de política o religió només saben que hi ha una persona que mira per ells i cert que s’hi juga la vida perquè els americans no són persones ben estimades al país. La propaganda política constantment preconitza la perillositat dels americans. 

El narrador del llibre és Relib, un periodista-escriptor que coneix la realitat de Mortenson perquè visita les escoles que ha creat, perquè ha parlat amb la gent del poble i amb els xiquets o joves que a hores d’ara estan estudiant a la universitat gràcies a l’ajuda de l’escalador. 

A nivell personal Mortenson no ho té fàcil, ni quan se’n va a orient amb els seus projectes humanitaris ni quan s’hi queda en casa, on no té temps per a la vida familiar. Així i tot un dia coneix una xica i es casa, acceptant ella el tipus de vida que ell porta. Fins i tot té una filla, però la vida familiar es difícil, la dona està sola front a decisions importants. Ell decideix acceptar una tasca administrativa en l’associació, però Mortenson és un viatger, necessita estar on passa l’acció, observar la construcció de les escoles en directe i no a través d’escrits. 

Mortenson sap moure’s en aquell món, sap guanyar-se la confiança de qui li interessa per a l’organització, no vol immiscir-se ni en política ni en religió, no s’hi vol crear enemics en cap bàndol ni crear vincles excessivament forts , l’únic que vol és crear escoles de xiques. 

En un dels seus viatges troba que el fonamentalisme està creant adeptes, està arrelant-se amb força i ha creat una escola religiosa en cada comunitat, així pot difondre millor la seua doctrina. Ell es desespera perquè l’única solució que veu es crear altra escola laica al costat de la madrassa, que és la fonamentalista religiosa. 

Torna a Estats Units per demanar ajuda, Mortenson s’ha fet famós i ja comença a tenir influencia, molta gent l’ajuda i aporten diners per a la construcció de les seues escoles, fins i tot el govern li ofereix ajuda, però ell renuncia, és una decisió forta però no vol aportació política perquè la relació dels dos països no és bona i construir amb aportació del govern americà pot ser contraproduent.

I ara al final de tota l’explicació jo continue veient-li valor al llibre, tal volta no en foren cent i en foren 10 les escoles construïdes, però és un fet innegable que al menys va fer alguna cosa bona per la gent d’allà. Si ha desviat fons al seu compte o no és el seu problema, si al seu llibre exagera o inventa també. Vaig gaudir de debò descobrint esta vida, descobrint eixos pobles abandonats d’Afganistan emparats per ell. És un llibre recomanable cent per cent, em va agradar descobrir a traves de l’escriptura una zona rural entre muntanyes, conèixer gent allunyada de la meua mentalitat i sobre tot trobar un exemple de solidaritat que tanta falta fa.

nº44-EN PRIMERA PERSONA
Mariló Sanz Mora



Hui faig una ressenya  especial, no vaig a escriure sobre l’obra d’altres autors, hui, amb el vostre permís, us mostre un poc de mi escrivint sobre una novel•la que he escrit, una novel•la que l’editorial El Toll ha publicat. I així, en este racó dedicat a fer ressenyes de llibres viatgers que ens transporten a altres llocs, llibres que ens fan conéixer altres realitats o altres que ens conten com són o eren al passat, vaig a parlar d’un treball propi que acaba de veure la llum: és tracta de la meua novel•la que porta per títol “EN PRIMERA PERSONA”. 

“EN PRIMERA PERSONA” entra dins de l’apartat de llibres que mostren tradicions i maneres de ser, llibres que ens mostren com eren els nostres avantpassats i ens ajuden a entendre un poc més, qui i com som. També “EN PRIMERA PERSONA” entra en l’apartat viatger perquè mostra el viatge per la vida, el millor viatge. La resta de viatges que de tant en tant fem coneixent nous paratges, estan dins d’este llarg i gran viatge que és viure el dia a dia.

 I és un viatge d’adults que miren enrere  i també miren el present, és un viatge en el qual passen fets especials i rutinaris, alguns reals, altres tergiversats, altres imaginats, m’agrada dir que la novel•la és com un trencaclosques, però en este cas, el trencaclosques és  fàcil de desxifrar perqyuè les peces són microrelats.

I com havia de buscar escenari ,vaig voler situar-ho tot  al meu poble, el que més conec, corrent el risc que penseu que és una  novel•la local. Ja us dic jo de bestreta que no ho és. Malgrat ser Aielo l’escenari on passa “tot el que passa”, pense que qualsevol poble s’hi pot veure identificat, les tradicions o les situacions que es conten són les de qualsevol lloc, procedeixen de la tradició oral que és la que s’encarrega de perseverar esta informació.

I què dir sobre el contingut sense desvetllar la trama? Us puc dir que la novel•la comença amb un crim just el dia de Reis del primer any del segle XX i que “tot el que passa” es desenvolupa al llarg dels anys posteriors. La intriga s’arrossega durant quasi tota la novel•la compaginant-ho amb històries que van passant i van omplint el dia a dia de la gent. Són històries tendres o dures, de vegades són lluites perquè la vida aleshores no era gens fàcil. Apareixen  personatges que en tot poble estan presents com és el metge però també apareix un roder, un dels que encara rondaven per estes terres. I així coneixerem les seues vides i la dels seus.

També formen part de la vida i de la novel•la, les històries d’amor i desamor, sexe, felicitat o  dolor, tot portat amb intensitat. Personatges hi ha molts, però us agradarà conèixer, estic segura, dos dones que cobren protagonisme especial. Elles són les que viuen històries per moments dolces, per moment agres. Us agradarà viure amb elles allò que viuen i allò que senten. També els personatges masculins cobren importància, perquè és  un relat coral, en la que tots són importants.

I el per què del títol? Hi ha una raó i us la vaig a explicar. De vegades llig novel•les en les quals un narrador ho explica tot i sovint m’he preguntat i com sap tant? En “EN PRIMERA PERSONA” hi ha un narrador però la seua veu s’intercala amb la dels veritables protagonistes que són els que en realitat saben què fan i què pensen. És per això que he creat una na novel•la que no va en línia recta, com és habitual, és a dir va saltant en capítols i sovint un mateix fet està narrat des del punt de vista de varies persones diferents, cadascú el conta en primera persona i així dóna la seua visió que de vegades contrasta amb la d’altre. Així podem conèixer millor els personatges i els fets, així ens identifiquem amb ells. 

La novel•la no busca cap finalitat en concret sinó la de fer gaudir tothom, que ja és prou. Tanmateix llegint-la podem descobrir com es vivia a principis del segle XX en el món rural i podem conèixer les tradicions i els costums dels avantpassats, que han anat evolucionat fins tenir les actuals, algunes han desaparegut però altres continuen en els nostres pobles més o menys arrelades. M’agrada pensar que escrivint-les estic contribuint  un poc a no oblidar-les. Siga doncs esta novel•la un xicotet homenatge a totes aquelles persones que en el seu temps feren memòria per recordar-les i transmetre-les i així jo poder plasmar-les. 



*Adaptació de la ressenya publicada al periòdic digital VILAWEB

nº43-Ocho apellidos vascos
Emilio Martínez-Lázaro



“Ocho apellidos vascos” és una pel·lícula de tall romàntic sense més pretensions que les de trencar idees preconcebudes i fer riure, i ambdues coses ho compleix a la perfecció. En este racó viatger té cabuda perquè parla de la nostra Espanya, que sembla tan diferent però que en el fons no ho és, i a més a més, apareix un bonic poble basc,"tipic" envoltant de muntanyes i verd.

La pel.lícula té un humor per a tota la família i este aspecte ajuda a la difusió. Només estrenar-se ha aconseguit èxit de taquilla i en este cas ho entenc. El boca a boca ha fet molt, la promoció també, el que demostra que també se sap vendre el producte. Però sobre tot ho ha aconseguit per mèrits propis, donat que, segons el meu parer, és una pel·lícula divertidíssima, de les que ja feia molt de temps no havia vist. M’ha recordat a “Bienvenidos al Norte” i ara us explique per què.

“Ocho apellidos vascos” com la pel·lícula francesa, està plena de tòpics, cert, i com passa amb l’altra, estan ben posats. D’ací ressalte el treball dels guionistes Borja Cobeaga y Diego San José per haver escrit uns acudits tan ben ideats, tan redons, tan ben col·locats en el context. Si, són estereotips, però aconsegueixen fer-nos riure sense parar.

Quin goig, que be s’ix d’una cine després d’haver estat rient i rient durant tot el temps. Està bé també riures dels tòpics, d’allò que creguem sense raó de ser, en este cas se centra en els tòpics bascos i andalusos que no en són pocs: menjar molt, la kale borroca, el terrorrisme... la frase feta de “mi arma,” o ser uns malfeiners … no hi ha tòpic que s’escape en este fabulós guió on, els disbarats, com en un còctel, es barregen i formen una combinació boníssima.

Ens riem amb Rafa- Antxon, un senyoret andalús d’arrel, dels que no ha eixit mai de Sevilla natal perquè tot ho té allà on viu. Però un dia coneix una basca, Amaia i se li trenquen els esquemes. Rafa s’enamora i necessita anar al poble de “las bascongadas” d’on és ella i és més, per aconseguir el vist-i plau del sogre, ha de passar-se per basc, complint amb tots els tòpics que des de sempre s’han atorgat a la població basca.

Ens riem amb Amaia, la jove del nord que no pot veure als del sud d’Espanya i que a poc a poc va capficant-se en la xarxa amorosa. És una comèdia romàntica i la parella”enamorada” juga constantment al “ara si, ara no” i al final acaba, com esperem tots que acabe, sense sorpreses.

Ens riem amb Merche-Anne- una extremenya resident al Pais basc, sense moltes coses que fer, sembla que porta una vida sense  emocions i l’arribada de Rafa l’endinsa en una aventura que li trenca la rutina.
I ens riem amb el pare-sogre que és un mariner que fa temps que no veu a la filla i retorna per exercir el rol de pare.

I que dir del paper que fan els dos amics andalusos de Rafa?, amb les seues pors sense trellat, cada vegada que apareixen fan riure sense parar.

Un factor d’èxit és l’elenc d’actors: Dani Rovira està genial amb el seu doble paper d’andalús i basc, el seu paper protagonista porta el fil de la història i no hi ha seqüència que no faça esclatar de riure. Karra Elejalde també està molt convincent amb el seu rol de pare amb l’arrel basca enfonsada. El paper de Carme Machi com a extremenya i mare postissa i fictícia és molt graciós. I sobre Clara Lago, la jove Amaia, nomes pense que la seua actuació no ressalta especialment, però simplement perquè les dels altres tres que l’envolten brillen en excés. Hi ha moments que sembla que Clara-Amaia no pot evitar el somriure front les eixides del company i és que sembla, que Dani-Rafa  en ocasions improvisa encertadament i front el factor sorpresa imagine que no es pot evitar el somriure. Dani és un gran actor còmic, dels quatre protagonistes és el més novell, però el que s’ha emportat la millor part i ha sabut fer un gran treball. A partir d’ara si hi havia algun dubte sobre la validesa d’este “monologuista”com actor, després d’esta comèdia ja no hi haurà.


Tornaria ara mateix a veure la pel·lícula per retenir alguns dels acudits, segur que tornaria a riure amb ells. I és que és difícil creure que un tema tan simple i uns acudits fàcils hagen funcionat tan bé, és difícil creure però és cert. Em quede amb el dubte de saber què pensen realment al País Basc sobre  la pel·lícula sobre el tractament dels seus temes base, imagine que es riuran, com ho estem fent tots, perquè no hi ha res millor que riure’s d’un mateix.


nº42-LA GRAN FINAL
de Gerardo Olivares



He vist dos vegades la pel.licula “La gran final” i no m’importaria tornar a veure-la. M’agrada per diverses raons. Primer perquè apareixen paisatges meravellosos i maneres de ser de diferents punts el món. Segon perquè analitza el comportament humà i al final conclou dient que tothom en diverses circumstàncies fem el mateix i tampoc som tan diferents.

Explique  pas a pas.

Un grup d’homes volen veure la gran final de futbol entre Brasil i Alemanya, és un fet esportiu transcendental que trenca la rutina diària de qualsevol siga d’on siga.  Passa als paisatges de Mongòlia on els protagonistes són uns nòmades que van canviant paulatinament la casa de lloc i que el dia en concret del partit han d’arribar a un punt determinat per enganxar-se el corrent elèctric que necessiten per encegar l’aparell de televisió. 

També apareix el desert on un grup de camellers s’enfronten al dilema si arribaran o no arribaran a l’hora puntual a “l’arbre”, un punt alt per connectar l'antena i poder veure el partit. 

I per últim apareix la selva amazònica del Brasil, on els protagonistes són una tribu que viu aïllada enmig de la selva però que busquen la connexió televisiva per poder gaudir de la final esperada.

El director mostra amb fragments alternats el que va passant en els diferents punt del món, conforme va apropant-se l’hora i en el moment del partit des de l’inici fins que s’acaba. La peli mostra les odissees que pateixen grups diversos de gent per aconseguir veure el partit i ho fa utilitzant un to d’humor.

De Mongòlia es veuen paisatges, les vestimentes adequades al fred que estan patint, malgrat el sol radiant que s’hi veu, les cases transportables per dins i el rol de les dones. Hi ha tres generacions convivint i la iaia és la gran “filosofa del grup” soltant sentencies del que veu i l’envolta. I també es veu com les àguiles i raboses són ames del lloc. Es veu com fan la cacera de l’àguila a la rabosa...El vol de l’àguila al son de la música del país és espectacular, preciós, captivador...Els cavalls mongols, una raça pròpia, també són protagonistes junt als nòmades i els militars que el dia de la final apareixen, primer per denunciar el fet d’agafar corrent elèctrica però que després són uns convidats per veure la final. Hi ha un detall curiós en este apartat, l’ullera llarga que usen per veure en la distància, realment curiosa.

La música del paisatge de desert encisa, com les dunes...les imatges estan molt cuidades i són espectaculars: siluetes dels camells i camellers amb el fons del sol amagant-se. Les nits sota les estrelles al voltant d’una foguera...Els camellers tenen problema de temps, al pas que van, no arriben a l’arbre que el servirà d’antena. Entre els camellers hi ha un, que és un noble que va amb un paraigües i només parla amb el nebot, però quan es tracta de futbol, les normes canvien. Els camellers troben un camió, atiborrat de gent i li proposen al camioner portar-los a l’arbre que els ha de servir d’antena per arribar a temps a canvi de deixar-los veure el partit. Les dones del camió es neguen però el camioner no les fa cas, accepta i canvia la ruta. La conversa entre els homes del desert plena de retafiles és una de les parts còmiques de la pel•lícula, una entre moltes. Sovint ens fa rure el poc trellat. També és còmic el fructuós negoci que porta un d’ells venent pàgines d’una revista amb xiques lleugeres de roba. Només un ix perjudicat, és un dels camellers que s’ha de quedar tenint cura dels animals en meitat desert amb l’única companyia d’una ràdio a la qual se li acaben les piles en el moment més important del partit de futbol.

També la música tribal de tambors, el fons de l’aigua del riu i el sorolls de les aus envolta les imatges de la part de l’Amazònia quan els indis van en canoa fins el poblat. Els indis estan caçant, van mig nuets, amb el tapa-rabos però un d’ells, el líder, porta una samarreta de Ronaldo i ho sap tot sobre ell. Xoca la tradició i la modernitat en esta part tan aïllada del món. Es veu la vida quotidiana en família, pintant-se , les mares donant de mamar i els homes fent els preparatius per a la gran final. Fins i tot es pinten a l’esquena el numero del jugador preferit. Només els falta un cable, que segons els homes han amagat les dones perquè ells no les deixen veure les telenovel•les. Per aconseguir un cable  han d’anar a una serreria propera.

Hi ha un moment que es succeeixen ràpidament les imatges del tres llocs, la música de samba els uneix: els indis van corrent pe la selva, mentre al desert van tots damunt del camíó...en Mongòlia la família protagonista avança camí. Els mongols abans  seguien ruta el camí dels millors pastos...però en este cas segueixen els postes de llum que els dona corrent elèctrica. Al cap d’una hora, el camió ha arribat al gran arbre i els indis a la missió a buscar el cable de l’antena.

Estan tots a punt o quasi. Els mongols i els militars que volien multar-los tots junts mirant la tele. Tots exaltats, a favor d’uns o altres.

A la selva la tele funciona amb una manivel.la i un d’ells ha de pujar a un arbre a posar l’antena en lloc alt i buscar la millor freqüència i la millor imatge.

Al desert inicialment falla la imatge, però amb les varilles del paraigües se soluciona.
I arriba l’hora del partit. I l’entusiasme i l’eufòria i l’alegria o la decepció és exactament igual en cada raconet del món.

L’únic aspecte que no m’ha agradat és la irrealitat d’escoltar parlar en castellà a gent de diferents races, si haguera estat feta emprant les veus originals haguera sigut una pel•lícula més seriosa,  d’esta manera cau un poc en la banalitat, i de vegades hi ha unes expressions posades en boca dels intèrprets que desentonen totalment i que fan il•lògic el que està passant. Però no ho tinc en compte, he gaudit amb la música i les imatges que m’han transportat a altres paisatges.

Rellig el que tinc escrit i veig que tal volta he destapat massa el contingut, la trama. A mi generalment no em molesta saber de bestreta què passa, fa que me n'adone més de detalls, però entenc si algú pensa el contrari. Crec que en este cas no importa saber de bestreta tot el que he contat, pense que és una pel.licula on sobretot s'ha de veure i escoltar i estos aspectes no els poden substituir estes paraules.


nº41-EL BOLIGRAFO DE GEL VERDE

Eloy Moreno



Este llibre m’agrada, me’l vaig llegir quan l’editorial Espasa l’acabava d’editar i me l’he tornat a llegir ara per a fer esta ressenya. El vaig agafar per curiositat, no sé exactament qui me’l va recomanar o què em va impulsar a escollir-lo i emportar-me’l en préstec de la meua biblioteca habitual. Tal volta perquè havia escoltat, en algun mitjà de comunicació o xarxa social, la història de com la novel•la va passar de manuscrit a llibre. I m’impactà el convenciment de l’autor que el que havia escrit anava a triomfar. I és que Eloy Moreno va escriure la novel•la, i com generalment les portes de les editorials no estan obertes de bat a bat per als desconeguts, va decidir fer una autoedició i això suposa la difícil tasca de fer-se també tota l’auto promoció. Segur que va ser dur fer molts quilòmetres de llibreria en llibreria per col•locar el fruit del seu treball al costat d’altres novel•les d’autors consagrats, alguns amb fama motivada i altres que ocupen les prestatgeries i no s’ho mereixen tant. 

Les xarxes socials també li donaren una empenta. I eixe màrqueting i les hores fent de comercial del seu propi producte donaren bon resultat. Eloy no ho va fer gens malament. A més a més, com  mostrava i venia un “producte” de qualitat el “boca a boca” va funcionar, i així arribà a l’editorial Espasa que li va donar major difusió.

Quan agafes el llibre i li dones una primera ullada observes que té una ressenya de presentació intrigant i original, no diu res exactament i pica la curiositat per obrir el llibre i començar a estripar de què va. I el fet d’observar en esta primera ullada que la novel•la està escrita en capítols curts augura que serà de fàcil i ràpida lectura, i este detall, sempre anima.

I ja, quan comencem a llegir trobem que el que conta i com ho conta enganxa, i és perquè retrata una rutina quotidiana que passa a qualsevol. I a més a més la conta en primera persona que ajuda a identificar-nos amb el protagonista. 

El llibre m’agrada, ja ho he dit, però a més a més ocupa este espai viatger perquè té a veure amb els viatges. Sabem qui és i què li passa al protagonista mentre ens ho conta quan està fent un viatge allunyant-se de casa. Primer va amb tren, després agafa un autobús i finalment continua el camí a peu presentant-nos els paisatges del Pirineu i els seus llacs, descrivint-nos el seu deambular de refugi en refugi com un caminant o turista més. Com viatgera i aficionada a caminar per sendes de muntanya que sóc, sense tindre molta idea, hi ha parts del relat de l’ascensió per la muntanya en els quals m’he sentit plenament identificada, estan molt ben escrites. La sensació d’angoixa per l’esforç es transmet a la perfecció. 

En realitat el protagonista no fa un viatge de plaer, és una fugida i fa molts quilòmetres de trajecte fins la destinació escollida, són molts moments de solitud  que dedica a recordar diversos passatges de la seua vida laboral i personal, i també fa repàs dels esdeveniments que l’han portat a eixa decisió.

L’estil d’escriptura és senzill, com la mateixa novel•la,  utilitzant una trama plena d’intriga. La novel•la  mostra com el protagonista perd el temps que és el mateix que perdre a poc a poc la vida per no assaborir-la,  i també mostra el camí que mamprèn fins arribar a la nova destinació on acaba encarrilant la seua vida.
Eloy Moreno ha jugat amb el llenguatge i  així cada capítol està carregat de reiteracions, de paraules o de frases que recalquen eixa monotonia en la que el protagonista està immers. I eixes reiteracions no deixen de ser un joc lingüístic en el qual l’autor es recrea gaudint en cada frase estructurada creant tocs de poesia. Els trobem en la primera part de la novel•la explicant el  ritme dia a dia, i també estan presents en la segona part, quan ens mostra l’inici del canvi de vida.

És una novel•la entretinguda que a més a més té una reflexió important i certa sobre la societat actual, de vegades deixant passar moments preciosos, sense gaudir i sense actuar. I així, convida a parar-nos i mirar-nos, ens incita a preguntar-nos si el que vivim és el que realment voldríem i si la resposta és no, encoratja cap a un possible canvi.


Definitivament dic que m’he fet seguidora d’este jove autor,  sé que tot el que escriga m’agradarà, així que una vegada llegida esta primera novel•la, cal llegir la segona, “Lo que encontre bajo el sofa”, no dubte que serà tan interessant com la primera, i més si cal per estar ambientada en la preciosa ciutat de Toledo, tan atraient i misteriosa.

nº40-Paraiso: AMOR
Ulrich Seidl




Paraiso AMOR pertany a una trilogia, és la primera de les pel•lícules, la completen Paraisó FE i Paraiso ESPERANZA, i  les protagonistes són tres dones membres de la mateixa família que van de vacances per separat.

Paraiso AMOR és una pel•lícula impactant en contingut i en forma. Tracta el tema del turisme sexual des de la vessant femenina, que és la menys coneguda. Visitant països com Tailàndia , jo mateixa he vist a Pattaya eixe comerç carnal que tan bé tracta esta pel•lícula, però és l’home el qui busca i és allà on troba, de la mateixa manera que passa a Cuba. A la ciutat costanera de Pattaya vaig veure com les joves, quasi xiquetes són acompanyants sexuals dels madurs que cobreixen totes les seues despeses mentre dura l’estada al paradís sexual.

Jo diria que esta pel•lícula, Paraiso AMOR, és una oda a la desesperació tractada des de dos vessants.
Primer està la desesperació de Teresa, que és una dona austríaca de 50 anys, o més, i ama de casa, que viatja de vacances a les platges de Kenia com turista sexual i ho té ben clar. Sap on va i el que vol trobar. Encara que al principi en una conversa amb altra dona que comparteix amb ella hotel i edat generacional, sembla que va “simplement a mirar i que no podrà anar més enllà”, però esta amiga li dóna lliçons i al final resulta ser l’alumna més avantatjada.

El país rep cada any nombroses turistes, dones, catalogades com les Sugar Mama que volen satisfer demandes sexuals que a casa seua no poden trobar. Potser Teresa siga prototip d’un grup de dones, però no crec que represente a la majoria, perquè la Teresa de la pel•lícula és increïblement ingènua i està increïblement desesperada. L’espectador presencia de manera impassible la degradació humana, com cau i torna a caure, i jo, que sóc dona, mirant tanta caiguda no entenc com continua i continua cometent les mateixes errades. Com pot pensar Teresa que l’amor dels joves de platja, els beach-boy, és real? Com pot pensar que en eixe paradís creat a consciència el pot trobar? Com no veu que tot és un negoci i que per molt que s’entossude no van a mirar-la als ulls i a l’ànima com ella vol?

També és cert que no hi ha més cec que el que no vol veure. I en este cas, fins i tot quan ja veu coses que no li agraden encara continua tancant els ulls perquè li interessa no veure-les. I al final en l’intercanvi plaer-diners, troba tendresa on no existeix perquè urgentment la necessita. Per això li pose a la Teresa el qualificatiu de desesperada, perquè ho demostra buscant una falsa felicitat i estima i s'hi conforma.

I després estan els altres desesperats, els joves negres, que trauen profit del valor sexual en el mercat que té el color de la pell negra. Són subtils i no demanen diners directament, saben fer molt bé el seu paper de jove acompanyant sexual i cobreixen les "Sugar mami" de mentides camuflades entre carícies fictícies i paraules afalagadores. I la desesperació porta a suportar l’explotació i en este cas Teresa representa la part blanca occidental que tot ho pot comprar i dominar en la part negra africana.

Hi ha escenes magistrals i molt significatives.

El primer dia en arribar a l’hotel, a Teresa li apareix un mico al balcó de l’habitació i ella li dona de menjar per a poder fer-li una foto, el primer mico s’escapa però arriba altre i després altre més, i ella no aconsegueix l’objectiu que es quede quiet un moment. Pense que esta escena és premonitòria amb el que li passa després amb els xicots de platja, ella va donant i donant però no rep exactament la compensació desitjada. El mico també pot ser metàfora de com tracta els amants, com si foren micos que han d’imitar,  explicant-los pas a pas tot el que han de fer en els seus tractes carnals.

Altres imatges reveladores són la dels turistes prenent el sol a les gandules i els joves, com estàtues, mirant, esperant, a veure quina de totes caurà a les seues xarxes.

I realment impactant i degradant és l’episodi quan el grup d’amigues de la Teresa li regalen un striper pel seu aniversari, l’estriper no cobreix les expectatives front un assetjament tremend, en el que acaben per sortejar-se’l. Són escenes que desperten tristor de com es pot arribar a ser tan explotador i com es pot ser tan explotat.

És una pel•lícula que busca la comicitat en el melodrama, és cruel, violenta i de vegades incomoda, la posada en escena és tremendament realista, sense escatimar en escenes on els cossos nus apareixen contínuament, barrejant els negres perfectament esculpits d’ells amb i el de la protagonista Teresa o els de les amigues, totes elles ben lluny de ser perfectes físicament.

En quan a l'actuació, l’actriu  que interpreta la Teresa es mereix totes les ovacions, no es fàcil mostrar-se en la major par de la pel•lícula nueta o quasi nueta, no és fàcil quan no es té “un cos deu” que és el que en totes les pel•lícules sempre es mostra. I la seua actuació és perfecta, passant del riure al plor, de la felicitat al desengany, tanmateix si el personatge de Teresa buscava l’empatia, en mi no l’ha trobada, jo que presumeisc de ser empàtica per excel•lència,  perquè el seu paper, demostrant tanta ignorància no l’acabe d’entendre, ni siquiera pensant que tal volta en el fondo el que busca és explotar el més dèbil perquè ella mateixa se sent explotada.



nº39-Ismael
Dirigida per Marcelo Piñeyri



Ismael, el protagonista d’esta pel•lícula, comença fent un viatge i agafa un tren des d’Atocha direcció Barcelona. Les imatges de l’estació madrilenya em traslladaren a viatges propis i solament per este motiu, als minuts d’estar mirant la pel.lícula, ja havia decidit que anava a incloure-la en este apartat viatger, independentment de si m’agradara o no m’agradara. Després conforme la pel•lícula avançava, em  corroborava la idea veient  imatges de la costa catalana. No sabria dir exactament en quin poble costaner està filmada, però no importa per veure quins racons bonics amaga esta zona. 

Però el viatge d’Ismael no té res d’especial sinó s’especifica que és tracta d'un xiquet que viatja tot sol, té només deu anys i s’ha escapat de casa en busca de son pare biològic, Felix, a qui no coneix.

Felix és el jove pare que va fugir i va abandonaren la mare d’Ismael, Alika que és nigeriana, quan va saber que estava embarassada. La relació amorosa només havia durat tres mesos però s’estimaven amb bogeria.  El jove Felix va tindre por de la responsabilitat de ser pare i va deixar sola a Alika que ho va passar molt malament criant a soles al xiquet, compartint piso amb altres emigrants, com ella, sense papers. 

Felix va tornar a Madrid per buscar-la, fins i tot va anar a Nigèria,  però ja no la va trobar. El destí els havia separat, però no totalment perquè al cap de deu anys el desig del xiquet per conèixer son pare vertader, els fa retrobar-se per donar-se l’oportunitat de conéixer la realitat del que va passar i decidir què fer i com encaminar la vida des d'eixe moment. Ismael té un nou pare, el marit d’Alika i la pel•lícula tracta també del paper d’este jove que és qui ha fet de progenitor durant tots els anys precedents. La pel.licula manté el final amagat i  fins el final no se sap el desenllaç.

La trama busca trobar la sensibilitat de l’espectador, tractant diversos tipus d’amor, el filial o el passional; és evident, i més si cal s’evidencia esta pretensió, sent, com va ser, estrenada el dia de Nadal, quan la família és el que impera i al que tothom hem d’estar vinculats. 

El tema tractat pretén enfonsar-se en la problemàtica de les interrelacions familiars, mare-fill-iaia traient a la llum el passat viscut amb més o menys encert i és així com es veu que un fill busca son pare però sobre tot una mare vol recuperar el fill perdut anys enrere.
 I tot  compaginant els moments en les quals els més propensos a plorar tenen humit el llagrimall, amb els de comicitat que trauen el somriure. 

El xiquet, al meu parer, és un dels que millor treballa, al seu voltant estan actors de la categoria de Belen Rueda, que fa paper de iaia, Sergi Lopez, que és un inesperat pretenent seu, de caràcter i personalitat totalment contraposat a ella, i Mario Casas, que és el pare de la criatura. Però indiscutiblement, el xiquet Larsson do Amaral fa un bon paper, i cau simpàtic a qualsevol. Belen actua bé, el Sergi també, Mario, que tants seguidors i detractors té, no sabria dir, no puc comparar perquè és la primera pel•lícula seua que veig. De la seua actuació s’ha dit molt, uns parlant de les meravelles interpretatives i altres de la impassibilitat expressiva que demostra en qualsevol paper. 

Em reitere en que el personatge d'Ismael és qui conquista l’espectador, amb eixa picardia i dolçor, eixe desig de conèixer el seu arrel. També cal especial menció el paper fet per Juan Diego Boto, el segon pare, el que com diu ell en un moment, es tractat com si fos un moble i també el de Mikel Iglesias, que amb el paper de jove ex delinqüent redimit cau bé i mostra altra cara d’este sector de la jovenalla. 

És una pel•lícula que tanca assumptes pendents, les coses no poden seguir com abans i comença una nova vida per a tots, tenint al xiquet com a eix.

I hi ha un detall, que tal volta serà criticat, per eixe costum generalitzat de polititzar-ho  i que a mi particularment m’ha agradat perquè crea atmosfera de credibilitat. En un moment donat, els pesonatges interpretats per Sergi Lopez i Mario Casas es parlen entre ells en català, la qual cosa entra en la normalitat per molt que puguen dir els contraris. És la llengua que els amics  empren en la vida diària. A mi em passa, no puc parlar en castellà amb qui en tot moment en dirigeisc en la meua llengua materna. 



nº38-EL POLLASTRE DE NADAL
Mariló Sanz



Hui us ressenye una novetat editorial, un conte que he escrit procedent de la tradició oral. El conte porta per títol EL POLLASTRE DE NADAL i ha estat editat per l’entitat bancària obra social Caixa Ontinyent.

La persona que me’l va contar, Maruja Colomer, el contava als seus fills i després als néts, perquè a ella de menuda també li agradava escoltar-lo. Tan de bo que esta versió li agrade, i espere que des d’allà on estiga, que serà el millor lloc, em done el vist i plau pels canvis que aporta la versió. Totes les versions orals i escrites fan aportacions noves perquè cadascú té la seua manera i la seua personalitat de contar-ho. És una característica de la narració tradicional, són contes vius que van evolucionant. Per això trobem un mateix conte contat en cada poble de manera diferent. Al final ja no és el mateix, però l’essència primera si que ho és.

En este apartat de ressenyes, ja vaig anomenar en una ocasió Caixa Ontinyent i la col•lecció la cadireta de boga parlant de la importància de llegir tradició. Aleshores us mostrava altres contes que també he recuperat de la memòria dels majors.

En este moment, quan el conte acaba d’eixir, aprofite l’ocasió de fer-li difusió en este bloc de viatges, que també inclou  llibres que tracten de viatges, així com dels que parlen d’història i tradició dels llocs i ajuden a entendre el món que ens envolta. 

Mires per on mires, el conte “El pollastre de Nadal” es mereix este raconet virtual  perquè  ho té tot, és tradició, i a més a més té un ingredient viatger. I sinò pareu-se a pensar un moment. No és escapar-se o eixir de casa sense rumb propi dels grans aventurers? Si, el protagonista així ho fa per la qual cosa és un rodamóns amb totes les de la llei. I tan se val que siga persona o pollastre, és el qualificatiu que li va.

I és que un pollastre és de qui parle.  El conte és una adaptació lliure de la història dels germans Grim sobre els músics de Bremen, en este cas un animal per fugir del seu fatal destí mamprèn una fugida. De camí troba altres animals i un a un van incorporant-se al seguici. És un tema que sovint trobem en el contes de tradició oral, siga del país que siga. En este bloc ja vaig fer ressenya de la truita corredora, procedent de la tradició oral xilena, que també fugia perquè se la volien menjar. A este conte li vaig dedicar fins i tot un video, i va ser un treball entranyable i especial. 

En esta ocasió no són músics, ni van tocant instruments, ni van a Bremen, però el conte té altres ingredients que resulten atractius. I no ho dic jo solament, que això no té mèrit. Així m’ho han fet saber alguns xiquets, que són els que més ho entenen, i  que he utilitzat de jutges abans de l’edició. I és que per assegurar-me que el conte anava a agradar a estos futurs lectors i receptors, els el vaig contar per a que em donaren l’opinió. Però no solament els vaig contar “El pollastre de Nadal”, també en vaig contar altres. Així, un dia els vaig sotmetre a la proba, jo anava llegint històries i ells havien de puntuar. Triaren i explicaren la raó de la puntuació, foren molt bons crítics i es mostraren atents durant la narració.

I les raons foren clares, una era que els agradava que els protagonistes foren animals. Es curiós com agraden els animals, tan se val que siguen de selva o de granja...però és així...en això sempre hi ha unanimitat.  També tots coincidiren en dir que els havia agradat per la musicalitat, per eixe conjunt de paraules que sonaven com una cançoneta. És la musicalitat de les frases que busque en estos contes infantils i que ja havia utilitzat en altres relats i havia vist que agradava molt i captava l’atenció. Altre aspecte que afavoreix i que em feren saber, era que el  varen entendre fàcilment. I sobre tot els captivà poder intervenir sovint fent onomatopeies perquè de tant repetir-les ja les havien memoritzat.

Així que, eixes són les opinions esposades pels menuts, a partir d’ahi podeu fer cas o no.  
No vull fer punt i final sense parlar de les fabuloses il•lustracions que acompanyen el text i que ha fet Vicent Beneito, que ja havia il•lustrat altre conte meu. Són dibuixos divertits, expressius i amb uns matisos de colors adequats en cada moment. I com a novetat, l’il•lustrador ha volgut donar una nota de color al text. No us desvetlle com ho ha fet. A mi particularment m’agrada esta innovació que dóna alegria a la monotonia cromàtica del text escrit.

Si us agraden els contes de tradició oral, esta simple història no us defraudarà. A mi m’encanta este pollastre desesperat que opta per la lluita de seguir vivint, un pollastre que té fusta de líder, té poder de persuasió i arrossega amb ell altres animals. 


I a més a més d’haver gaudit escrivint-lo, em quede contenta sabent que fent difusió d’esta història estic contribuint a no oblidar el que contaven els avantpassats.

*********

nº 37-Maria, llena eres de gracia

de Joshua Marston



“Maria llena eres de gracia” és una pel•lícula colombiana en col•laboració amb Estats Units, i és tremendament dura, sobre droga i comerç, sobre la desesperació d’algunes dones que treballen de "mules" passant fronteres, "mules" és el terme que s'utiltza per dir que treballen transportant droga.

És un pel•lícula que no deixa impassible, més bé encoratja veure la realitat del comerç de drogues, encoratja com, per diners, algunes xiques es veuen obligades a amagar-se droga a l’estomac. I "l’obligació" de vegades és una imposició voluntària però ve abocada per la societat que priva d’oportunitats a qui ho necessita. 

El nom de mules té una explicació, a la dècada del 1960 els traficants utilitzaven mules per al contraban. Actualment la cosa és diferent, els animals els han per missatgers humans. Estos són més eficaços perquè els gossos policies a les duanes no detecten la droga dins de l’estomac humà, només es possible amb una radiografia abdominal.

Tots els anys detenen moltes dones “mules” a les fronteres. Per als traficants no és important, la pèrdua de droga és mínima en proporció a tot el negoci muntat. A la pel•lícula s’hi veu tot el procés, des de l’inici fins el final, sempre és el mateix. Els traficants busquen persones innocents, generalment amb mancances de diners. Fer de "mula" és arriscat però dóna diners fàcils, si al final s’aconsegueix passar.

La protagonista de la pel•lícula és una jove infeliç en la vida i en el treball, té desset anys, viu amb sa mare i la germana, té una amiga i una parella. Un dia Maria té una discussió en la fàbrica on treballa i abandona el treball. És aleshores quan  decideix anar-se’n a Bogotá a buscar altra ocupació i manera de guanyar-se la vida. A més a més la situació se li complica perquè està embarassada i no vol seguir amb el pare de la criatura. La jove vol trobar una nova oportunitat en la vida, encarrilar per altre rumb diferent al que porta i que li desagrada.
,
En una festa coneix un xic que és qui la introdueix al món de les drogues i li proposa el treball de ser “mula” que li dona de manera ràpida els diners que tan desitja. El xic sap com capgirar les joves i no li costa gens que la protagonista accepte, li explica els avantatges però no les conseqüències ni la realitat del perill que s’hi passa.

Els diners són "fàcils" però tot és relatiu. Per a poder ingerir les bosses de droga, el cos necessita preparació, les xiques han de menjar quantitats grans de safanòries, salsitxes i raïm sense mastegar perquè han d’acostumar el cos per evitar vòmits després quan en el moment que tinguen que fer el transport hagen d’introduir-se al cos la bossa de droga. Dos dies abans no poden menjar, solament poden beure sopa. 
La droga que ingereixen està dins de globus de latex, com càpsules, i no en són poques, de vegades quinze i setze, que són al voltant de cinc o sis mil dòlars en droga.

La pel•lícula mostra tot pas a pas. És esgarrifant,  i Maria, la protagonista, és la que ho mostra. La preparació també suposa prendre molts medicaments abans de pujar a l’avió per evitar els moviments digestius durant el vol. A la pel•lícula s’hi veuen les dificultats, les angoixes, les pors, la tensió... no solament de Maria, al mateix avió en són quatre joves més i han d’evitar parlar-se entre elles per a no ser identificades.

 Arriba el moment crucial del control duaner i a Maria, inexperta que no sap dissimular la pillen, però aconsegueix escapar perquè com està embarassada no li poden fer cap radiografia.

Els traficants esperen les mules impacients i desesperats, si falla una no importa, el que interessa es evacuar del cos la resta de droga que porten les altres. Els globus poden esclatar i de fet passa. En la pel•lícula un globus esclata i mata una d’elles, Lucy. Els traficants no perden la droga, tot és negoci, insensibles i radicals, sense contemplacions obrin l’abdomen a la jove morta, agafen la droga i la deixen.
Este fet és el que fa que Maria obriga els ulls i se n’adone que no vol seguir el mateix camí que l’amiga i escapa, junt a Blanca, l’altra amiga “mula”. 

Juntes van a Nova York on viu una germana de Lucy, la que ha mort, Maria vol dir-li què ha passat. I sortosament en la ciutat dels gratacels, a Maria se li obri un camí d’esperança en trobar un personatge Don Francisco que es dedica a ajudar als immigrants. 

Este personatge no és fictici, és real, i ajuda les xiques a destapar la veritat sobre el tràfic de drogues i a començar una nova vida. Maria és valenta i amb l’ajuda de Don Francisco aconsegueix sortir del món negre on estava capficada i iniciar una nova i totalment diferent vida, encarrilada per altres vies i sobre tot destinada a criar el fill que espera.


Després de tot el patiment que ens fa sentir cada minut de la pel•lícula, reconforta el final dolç i feliç per a la protagonista i saber que existeixen en el món personatges com Don Francisco que ofereixen ajuda a qui tan desesperadament ho necessita.

*********


nº36- Atles per a xiquets



Opinió personal

La ressenya de hui la dedique als més menuts, als possibles futurs viatgers, per que vagen fent boca del que els espera només eixir de casa, també per a que se n’adonen de la tot el que s’hi troba coneixent altres països, altres races, altres mentalitats i altra gent. És bo que vagen prenent consciència de quanta gent som compartint este planeta i és bo que s’ensenyen des de menuts que en la diversitat està la riquesa i que tots som iguals i alhora diferents.
No vaig a centrar-me en un atles en concret, hi ha molts, qualsevol pot servir. La majoria estan estudiadament dissenyats per a guanyar-se als lectors més exigents, que de tots és sabut, són els xiquets.
Des del racó viatger us mostre tres que han caigut a les meues mans i que m’agraden, tal volta este primer m’agrada especialment perquè com bé diu ja el títol és un atles molt divertit..


“L’atles més divertit del món”: 
editorial laGalera

Rita és el personatge que ens fa de guia pel món,  esta aventurera rateta té una misió, la seua tia li ha encarregat portar uns formatges al seu cosí Ramón que viu a l’Antàrtida. La rateta no dubta en cap moment perquè vol veure on viuen les balenes, els lleons, els cangurs, si existeixen els indis, els esquimals o si fa fred al Pol Nord.

Rita ens mostra un mapa de la ruta que fa i en cada pàgina hi ha un joc en forma de solapa que han d’alçar els xiquets si volen saber la resposta de la pregunta que fa. Les fotos són fabuloses, és el que ressalte d’este llibre, no són dibuixos que poden distorsionar la realitat, són unes seleccionades i esplèndides fotografies dignes del millor fotògraf. Així el menut aprèn millor a identificar el lloc.

Comença en Europa, explicant que és, especifica sobre el mar i la muntanya, monuments.. parant l’atenció en aspectes característics. I també Rita va relatant  de cada lloc la seua experiència personal que són les aventures que van captant l'atenció del xiquet.
Segueix en Asia mostrant la diversitat de paisatges,  costums i tradicions.
 Passa per Àfrica per mostrar el desert, la sabana i la selva.
I arriba a Oceania, la que té tanta illa, mostrant el contrast entre desert i mar, la selva i la ciutat.
Segueix a Amèrica del sud, on ensenya la selva i la muntanya i el contacte amb la gent i els xiquets.
Després va a América del nord on també mostra la diversitat de paisatge i varietat de personatges.
 Al final arriba a l’Àrtic i l’Antàrtida i allí ens presenta al seu cosí Ramón, el cièntífic, que explica què és el que fa en un lloc tan inhòspit i allunyat. Rita dóna els formatges a Ramón però també els regals que en cada parada viatgera li ha anat comprant.

Hi ha un joc per descobrir quin regal és, una endevinalla i la solució davall de la solapa. 
És un llibre fabulós que a més a més, té un joc per treballar la memòria amb les fotos i les il•lustracions, per a jugar en qualsevol moment.


“La meua primera volta a Europa”:
 editorial cruïlla

És un atles per a introduir la geografia als xiques i ensenyar-los el nostre continent, els països, els paisatges, les ciutats i les diferents cultures. Va des dels volcans d’Islàndia als Alps, de la Torre de Pisa, a la Calçada dels gegants. És una primera volta a Europa, rica en informacions i colors ,per fer viatjar i somniar als mes menuts.
Ressalte que hi ha molts dibuixos atractius i mapes que ens situen en cada moment. Els mapes politics i físics són fidels a la realitat però s’han simplificat per facilitar la llegibilitat, en canvi les il•lustracions que mostren recorreguts no s’han respectat les distàncies ni les escales per tal de donar  una visió més rica i global.

El llibre està dividit en apartats: L’Europa del fred, l’Europa de l’oest, l’Europa del sol, l’Europa dels Balcans, l’Europa dels boscos i l’Europa de les planes.  I acaba amb una explicació de què és la unió europea. El llibre dóna peu a molta conversació.


“El meu primer atles de Tupi”:
editorial edebe

En Tupi, un conillet, porta al lector a fer la volta al món. Per mitjà de mapes i pictogrames es poden conèixer els costums, els edificis antics i moderns, les persones, els animals i les plantes de cada continent. Acompanya el llibre un mapamundi gegant per millor entendre tot l’entramat.

I comença amb una introducció general que porta per títols: el món on visc, la terra i el cel,  compartir el món i per últim, quina diversitat!. A partir d’ahi ja es centra en cada continent classificant-ho per aspectes separats. És un llibre didàctic, amb textos per a ser llrgit al xiquet i vocabulari amb imatge especific. A més a més és lúdic perquè al final hi ha una part de jocs per fiançar conceptes i un apartat de solucions que dóna resposta als passatemps. També hi ha unes orientacions a pares per a millor aprofitament del llibre que a més a més d’obrir el món als més menuts pretén que es faça de manera interactiva.

*****

                    nº35-Bienvenidos al norte

Director: Dany Boon


Opinió personal

“Bienvenidos al Norte” és una pel·lícula singular, simpàtica, tal volta és més que simpàtica, té un humor dolç que fa pensar en els prejudicis que tenim, els estereotípics que sovint ens creem i cegament seguim i difonguem sense raó de ser. És una pel·lícula que ha fet canviar mentalitats i eixa era la finalitat del director.
L’he vista dos vegades. Em va agradar molt la primera ocasió i en tenir l’oportunitat de veure-la de nou, ni ho vaig dubtar. M’abellia, sovint l’he qualificada com una d’eixes de no perdre-se-la. La segona vegada que la vaig veure em va tornar a agradar i vaig riure de les mateixes absurdes situacions.

 Fa un temps quan estava visitant la zona de Bretanya, tenint el mapa de França davant meu em va vindre al cap la pel·lícula i buscava la situació exacta de la zona a la qual s’hi refereix, una zona que abans d’esta pel·lícula pocs hi volien anar per ser particular, entre altres coses per l’ idioma.

A esta zona del Nord pas de Calais s’hi parla l’idioma Ch'ti. És un fet  real, que per este motiu i per la manera de ser o que se’ls ha adjudicat, els habitants han estat sempre motiu de burla constant. El director de la pel·lícula hi va nàixer i va voler trencar les idees preconcebudes que arrosseguem de manera automàtica sense pensar en la raó de ser. I l’èxit de la comèdia burlant-se dels estereotips marcats en part ho va aconseguir. I tot per la simplicitat, per mostrar personatges reals, humans, sensibles, amics dels seus amics, entranyables...personatges amb qui, al final tots els espectadors acabem volent compartir amistat.

La pel·lícula arranca quan un director de correus del sud de França es “desterrat”a treballar al Nord pas de Calais, frontera amb Bèlgica. Cal matisar. La pel·lícula concretament no arranca amb este fet perquè l’explicació prèvia que motiva el trasllat ja és un ingredient ple de comicitat que no vaig a desvetllar.

El carter creu que el treball i la vida al nord serà un infern perquè té la idea preconcebuda que al poble on està destinat tothom és vulgar i amb poca cultura, i que “fa un fred que pela”. El poble és menut i cert que és peculiar, la gent parla l’estrany dialecte que no és comprensible per qualsevol. Però la gent és amable i el funcionari de correus acaba integrant-se a la vida del poble. I no només s’adapta, és veritablement feliç entre la gent que l’ha acollit com un més dels seus.

El protagonista està casat però està passant una crisi matrimonial  per la qual cosa l’esposa  decideix no anar-hi a acompanyar-lo. Amb la distància la relació millora perquè ella creu que el marit està patint un suplici vivint al nord. I per esta raó el director de correus fa creure l’esposa que s’hi viu molt mal i no desmenteix els estereotips que tothom diu, i és més, el que fa és cada cap de setmana quan torna a la ciutat del sud, inventar horrors viscuts. I amaga que ha aconseguit la veritable amistat al poble del nord.
Així va transcorrent el temps, ell vivint feliç entre els seus nous amics i el cap de setmana fent creure a la dona que per a ell de dilluns a divendres és un suplici.

Van passant els mesos fins que un dia la dona decideix anar a fer-li una visita. És quan el carter ha de confessar als seus nous amics que ha estat amagant a l’esposa que la seua vida és molt més feliç des que està amb ells . I de nou la gent del poble  en un gest de fidelitat que els honra, entren en la roda de la invenció exagerant davant l’esposa comportaments i donant vida als estereotips que pateixen en la pròpia pell.

Cert que és una pel·lícula entretinguda, amb fons, amb contingut, dolça i tendra, ingènua fins i tot per a mostrar la relació d’amistat i també l’amorosa entre els dos treballadors de correus ajudants del protagonista.

Recomanable, cent per cent, si es vol mantenir el somriure durant tot el temps que dura la pel·lícula. 




nº34-ELS TEMPS DE SARA


 Lucia Arenas


Ressenya feta per edicions del Butllent, any 2012

En “els temps de Sara” la protagonista veu com canvia la seua vida el dia que fa setze anys. Per una banda, coneix l’Àlex, algú molt especial per a ella. Però per una altra, son pare li conta un secret de família molt peculiar: li parla d’un gen que predestinarà la seua vida, de desaparicions familiars, de viatges impossibles de creure...

Opinió personal

Hui dedique este espai del racó viatger a una escriptora valenciana, Lucia Arenas, nascuda a Benigànim, a la Vall d’Albaida. Lucia Arenas ha escrit una novel•la juvenil destinada als adolescents “setze anyers”com els protagonistes de la trama, però puc dir que a mi, que ja fa temps que he passat eixa etapa, també m’ha enganxat la lectura d’este apassionant relat.

Vaig comprar el llibre perquè m’abellia llegir el que Lucia havia escrit, i ho vaig fer sense saber què anava a trobar, sense cap referència de contingut, solament sabia que la novel•la havia estat guardonada i que estava ocupant els primers llocs en els llistats de llibres més venuts. 

I quan vaig començar la lectura gratament em va sorprendre trobar un llibre que parlava sobre “viatges” i estava situada a Gandia. Si, he dit viatges, que és un tema que a mi m’agrada tant, i he dit Gandia, la ciutat que tinc molt prop de casa.

 I em va sorprendre també el fet que la trama m’atrapara i no poguera deixar de llegir. No podia parar perquè volia saber que li passava a la protagonista Sara. Sincerament dic, que no esperava tribar similar contingut en una novel•la juvenil. El que esperava era  trobar-me amb els tòpics de sempre, els que s’escriuen per al joves perquè realment són els que els agraden, i per contraposició el que em vaig trobar va ser dos personatges. Sara i son pare, que feien uns viatges especials, uns viatges que més d’una persona desitjaria fer realitat.

Perquè els viatges relatats al llibre són diferents als que se solen fer en “la vida real”. Els viatges dels quals parla Lucia en la seua novel•la són viatges en el temps. I esta part és la que més m’agrada de l’obra, no perquè jo desitge traslladar-me al passat, (cosa que no m’he plantejat mai), sinó perquè em sembla una idea veritablement original que enfila molt bé la novel•la. 

Estos viatges en el temps tenen  una explicació, que encara que és il•lògica per a la ment humana, Lucia ens convenç amb la seua narrativa i  acabem acceptant-la. El culpable és un gen congènit i familiar que fa que de tant en tant els afectats pel gen viatgen al passat, més o menys allunyat depenent de la força del gen heretat. La Sara protagonista, son pare i els avantpassats, són els afectats. El pare retrocedeix no arriba a cent anys i Sara, amb un poderós gent com el de la iaia, retrocedeix als segle XV, als temps de Francesc De Borgia. I és que altre aspecte que resulta interessant és conèixer la Gandia antiga, ben documentada, contrastada amb l’actual.

I si arribem a creure’s semblant utopia és  per l’estil narratiu, on una primera persona no ens deixa en cap moment explicant-nos què senten tots els personatges siga al passat o al present. Es per això que la lectura resulta fàcil, no cal esforç per traure conclusions perquè l’autora ens va marcant cada pensament i cada fet. Segurament és una de les raons per les quals al públic juvenil li resulta agradable llegir este relat, no s’ha de pensat, s’ha de deixar portar per la lectura. I altra raó per la qual esta obra agrada tant a la jovenalla és perquè hi ha pel mig una història d’amor adolescent “en tota regla” , però ben escrita, de manera que no resulta “empalagosa”  per a la mirada adulta que no veu les coses amb la mateixa perspectiva.

 En “Els temps de Sara” llegim l’evolució d’un amor, l’amor de Sara i Alex, llegim pas a pas quan el coneix, quan comença a sorgir la xispa i quan es consolida l’estima, sabem del temors, de les alegries, dels patiments...el jove adolescent que llig este relat s’hi pot veure el reflex del que viu o tal volta voldria. 
L’autora compagina estos passatges de la vida present de Sara amb la vida que porta al passat, on no falten aventures, on no falta el desassossec i també hi ha cabuda per a una part assortida de tendresa. No desvetlle més detalls, llegiu-los vosaltres. Les aventures de Sara al segle XXI i al XV us apassionaran.




**********

nº 33-GUIA PARA VIAJEROS INOCENTES

Mark Twain





Ressenya feta per ediciones el viento, any 2011

En 1867, els periòdics de Nord-americà es fan ressó de l’anunci de “L’excursió A Terra Santa, Egipte, Crimea, Grècia i llocs d’interès intermedis”, per a la qual es proposen noliejar  un vaixell que partirà des del port de Nova York. Es tracta d’un dels primers viatges organitzats de la història, en el qual participa el que després seria el pare de Tom Sawyer i Huckleberry Finn, decidit a plasmar la seua opinió en les cròniques que envia al diari Alto California.

No deixa titella sense cap: començant per ell mateix, passant per Miguel anguel, els mestres Antics, els guies de turisme, francesos o napolitans i acabant amb els Peregrins i el seu viatge a Terra Santa. L’any 1869 s’edita “The innocents abroad” que recull totes les cròniques i té tant d’èxit que durant molt de temps, es va utilitzar com guia de viatges. De fet, va ser l’obra més venuda de l’autor en vida.
Twain utilitza els seus coneixements, el seu domini de l’ idioma, el peculiar humor i el seu enginy, per aconseguir un llibre fabulós, un regal per al lector modern.

Opinió personal
He acabat el llibre i encara no em puc creure que estiga escrit  l’any 1869. Al segle XIX! Em sembla un llibre de viatges totalment actual per estil narratiu i per contingut.

Hi està, doncs, la qualitat i el saber escriure que té Mark Twain, de manera atemporal i universal. Solament ens adonem de la temporalitat, quan de tant en tant trobem paraules “arcaiques” com diligencias, catalejos ...

M’agrada llegir i rellegir llibres i comprovar com alguns es mantenen vius malgrat el temps. M’agraden més estos llibres que els que es mouen per modes, i en un tres i no res es desfasen.

M’atrauen el llibres de viatges i d’este, particularment em va captar l’atenció el títol i també l’autor. Mark Twain conegut més per altres vessants literàries enfocades al públic juvenil, i en el moment de morir com l’humorista americà més gran de la seua època, demostra mestria escriptora relatant este viatge pioner en això del viatge organitzat. “Guia para viajeros inocentes”és un llibre persuasiu perquè mentre el llegeixes, dóna ganes de fer el mateix viatge.

No tenia cap referència del llibre, l’atzar em va portar a mirar la prestatgeria i triar-lo entre molts, en fullejar-lo no sabia què anava a trobar-me a l’interior. Vaig llegir la ressenya de l’editorial, em va agradar i  me’l vaig comprar. Les més de 600 pàgines no em van fer tirar enrere. I és que el tema m’agrada i m’abellia saber la perspectiva de l’escriptor des del passat sobre països que ja coneixia. Mark Twain fa crònica del viatge, relata el dia a dia, les anècdotes, les inquietuds...de la mateixa manera que ho faig jo, dia a dia, en els meus viatges relatant al meus quaderns de notes. Eixa afinitat m’atreia.

El llibre s’inicia amb una carta escrita per captar excursionistes  i és un encert posar-la, doncs,  només començar la lectura del gros llibre, aconsegueix clarament  captar l’atenció del lector. Estic segura que és el meu cas i el de molts. En acabar de llegir la irresistible carta no pots més que pensar que va a fer-se un viatge apassionant així que  la lectura de la crònica de Mark Twain també ho serà.

Algunes descripcions sovint m’ha recordat experiències pròpies i això és un valor afegit perquè m’identifique amb el que estan passant: per exemple quan relata la vida al vaixell..la turmenta al mar, els burros com mitjà de locomoció...el mareig en els canvis de monedes...i més i més que als viatgers i no tan viatgers agradaran.

Perquè Mark Twain escriu de manera clara i a més a més els tocs d’humor són constants. Els comentaris personals no tenen desperdici, alguns s’ajusten als estereotips altres són totalment subjectius i el mantenen constantment un somriure a la boca. Tothora explica el que fan els companys “devots peregrins” que van amb finalitat religiosa, tot el que els passa ho comenta, sovint els acusa de buscadors de records sagrats i conta anècdotes del què fan i “desfan” per aconseguir-ne sense contemplacions.

Comença donant normes de com escriure un diari: s’ha de fer posant dedicació, mostrant exemples de companys de viatge que el comencen i no acaben. I després inicia la descripció, sempre subjectiva, de tot el que li passa i l’envolta, de cada parada del vaixell, de cada lloc que visita, dels trajectes interns a peu o a lloms d’animals, creuant països, de les persones locals que troba, de les seues reaccions  i sempre des del punt de vista del turista.

 Tot està destinat a publicar-ho al periòdic on està treballant, per això detalla tant i es para en tants detalls. Per la qual cosa, entenc que el llibre fóra utilitzat com guia de viatge durant molts anys, perquè seguint la lectura es post saber molta informació de cada lloc.

Hi ha opinions de Mark Twain que no comparteisc però això no li lleva mèrit al llibre. També aporta idees i sentències, dignes del millor filòsof, carregades de veritat i saviesa. Cadascú tenim una idea preconcebuda o experimentada del món i de les persones. Segurament a ell tampoc li agradaria el que jo en pense sobre alguns aspectes.

El llibre és totalment recomanable si es vol gaudir llegint sobre viatges, i també si es vol riure a la gana amb les experiències que a Mark Twain li passen. És un llibre que no vaig a guardar a la prestatgeria més allunyada, el tinc totalment subratllat i serà dels que m’agradarà rellegir de tant en tant.

*********

nº32-Despertando a Ned

Direcció-guió Kirk Jones





Sinopsis i opinió personal

Despertando a Ned és una pel•lícula enginyosa, amb un guió fabulós,  música bonica en tot moment acompanyant escenes perfectes, algunes tendres i altres realment còmiques. I és que l’ humor impregna esta pel•lícula costumista ambientada en Irlanda, en la part rural. Els protagonistes són un grup d’homes i dones, ja entrats en anys, i són gent sana que irradiem vitalitat, gana de viure que contagia l’espectador. Són gent que s’hi passen el temps fent i desfent sense malicia ni maldat. Està plena de tòpics i així apareixen com figures rellevants ál poble el cura o l’encarregat de la taverna, la cervesa i el whisky o els paisatges verds, però són tòpics que estan molt ben encaixats. 

M’ha agradat tot de la pel•lícula i especialment per donar-me l’oportunitat de recordar de la mà dels seus protagonistes, de l’esplèndida fotografia i la musica celta de fons, les aïllades illes Aran situades a la meravellosa Irlanda.

Sense molts mitjos ni grans pretensions s’hi pot aconseguir molt. Esta pel.licula és l’exemple de guió fet amb cura, amb històries  simples i secundàries perfectament enllaçades mostrant unes situacions i personatges humans, i de vegades inusuals en pantalla, situacions i fets de vegades estrafolàries, algunes amb ironia, altres amb sensibilitat, altres amb tendresa, com és la relació d’una mare soltera que estima el porquer, però la relació es veu contínuament frustrada perquè ella no pot suportar l’olor a porc. És un exemple entre molts.

Prefereisc més esta pel•lícula que moltes altres on les despeses per dur-la endavant són milionàries, pagant estrelles o pagant escenaris. De vegades no cal tant. Ni tan sols cal un contingut transcendental per a fer un bon treball. Esta pel•lícula és simpàtica i planteja un fet, que a més d’una persona li pot passar pel cap,  com és fer-se passar per altre per poder cobrar un premi de loteria. 

I és que en un poblet irlandès de 52 habitants ha caigut un premi gran, és molt quantiós i les 51 persones que desconeixen qui l`ha guanyat s’obsessionen en la idea de saber qui és l’afortunat. Però hi ha una desgràcia que s’ha d’amagar, l’afortunat guanyador, de l’emoció, ha tingut un atac al cor en saber-se posseïdor de la papereta. Comença la gran comèdia en este moment quan un parell d’amics del difunt i de còmplice la dona d’un d’ells, volen cobrar el premi i suplantar el finat.

No importa que en estos moments explique la trama de la història perquè el que realment té de valuós en esta comèdia són les situacions, les seqüències, les idees absurdes que els passen pel cap als protagonistes i que no dubten en portar endavant. Són gent senzilla amb una vida tranquil•la, rutinària, fent  cada dia el mateix, comprant periòdicament la loteria per poder complir somnis. Per això no dubten en posar un poc d’acció a les seues vides en trobar la primera ocasió. 

M’ha agradat que els protagonistes no siguen joves guapes i guapos musculosos i ben pentinats, m’ha agradat que s’hi mostre gent “normal”. Els dos protagonistes principals, són dos amics entranyables, amb una amistat de les que donen enveja. Tenen una química total, són ja persones grans que actuen en un principi inconscientment però acaben mostrant humanitat. Amb la dèria de voler cobrar el premi es succeeixen situacions gracioses quan per exemple un dels personatge ha de contar la mentida al funcionari de l’Estat encarregat d’atorgar el premi, i és què no sap, és la primera mentida de la seua vida, encara que al final acaba fent-se un expert.   

La pel•lícula és destrellatada i res creïble, ja ho sé, però et manté en tot moment el somriure als llavis. Dóna peu a creure en la sort. Per què no ens pot tocar la loteria? Per què no es pot enganyar les autoritats i cobrar un premi suplantant a qui en realitat li ha tocat? És una pel•lícula recomanable, en molts moments m’ha recordat altra del tipus “rural” l’anomenada “La gran seducción “ de temàtica similar i que també em va encantar.


********

nº31-VOLCANES DORMIDOS

Un viaje por Centroàmerica

De Rosa Regás i Pedro Molina Temboury




Ressenya feta per Ediciones B S.A, sello zeta 2009

Guatemala, el Salvador, Honduras, Nicaragua, Costa rica i Panamà: Centreamericà desconeguda i (re)descoberta per la mirada de dos escriptors acostumats a entendre la realitat. Capitals i pobles, localitats variades que conserven, malgrat les dificultats i les pressions uniformitzadores de la globalització, la seua rica identitat multicultural. Una dona, Rosa Regás, i un home, Pedro Molina Temboury, viatgers experimentats que miren el món i descriuen el que veuen amb ulls crítics, aguda intel·ligència i sensibilitat social, caminen per les petjades de la tradició, la historia en marxa d’eixes conflictives zones, les llegendes i la manera de viure. Este llibre va ser guardonat l’any 2005 amb el Premi Grandes Viajeros.

Opinió personal.

Vaig descobrir este llibre quan me n’anava a Guatemala per segona vegada. El premi “Grandes Viajeros”el recolzava, era un ganxo i el vaig comprar, malgrat ser una desconfiada en el tema dels premis literaris. També era atractiu el fet que un dels autors fóra Rosa Regàs, indiscutiblement autora de prestigi.
Tanmateix vaig quedar un poc decebuda en acabar-lo de llegir. Vaig trobar capítols sobre la Guatemala que ja coneixia i altres sobre Costa Rica que, aleshores era un país que tenia recent amb experiències molt viscudes, i cap d’ells em va enganxar plenament. I tal volta la raó va ser perquè jo també tenia una opinió molt clara fruit de les vivències “in situ”i perquè havia llegit molt del país. Per una o altra, tan se val la raó, aquelles pàgines no em van descobrir res de nou.

I encara que generalment m’agrada llegir els escrits d’altres viatgers que han vist el mateix que jo i així contrastar visions, en esta ocasió el que anava llegint em semblava poc i no arribava, al meu parer, a expressar totalment amb claredat i sentiment les meravelles que jo també havia trobat. Tal volta tenia posades massa expectatives en Rosa Regás i confiava de bestreta, que el que anava a llegir segur m'agradaria i quan s'epera tant, la decepció és màxima.

El llibre va vindre amb mi d'acompanyant i el vaig rellegir durant el trajecte del segon viatge a Guatemala. Ara mentre escric esta ressenya el tinc a les mans, tot subratllat, amb anotacions als laterals que em fan recordar el que aleshores vaig pensar. 

Conta al voltant de la història  passada i sobre la societat actual, i això està bé, però els autors estaven trepitjant el mateix que jo havia trepitjat, i tornava a trepitjar, i no em sentia identificada. Cal especificar un aspecte. No exactament estaven visitant el mateix. Ells, com autors reconeguts, sobre tot Rosa, i amb la finalitat d’escriure un llibre que sabien de bestreta anaven a publicar, van tindre el privilegi de parlar amb personalitats, a qui, ni en somnis em podria jo apropar.

M’ho passe bé llegint però no tot el que cau a les meues mans m’agrada. I de la mateixa manera que parle bé quan és del meu gust, pense que he de ser sincera quan el llibre no ha complit les meues expectatives.

I possiblement esta subjectiva opinió ve perquè jo tenia escrites pàgines semblants a les que estava llegint, contant les meues experiències, i inconscientment em va sorgir una certa “enveja” pensar en la simple realitat que era que jo les tenia guardades al calaix perquè pocs editors aposten per desconeguts, i sovint  busquen autors que ja tenen el camí de la fama aconseguit i arrelat.

El món editorial és un negoci i malgrat no agradar-me s’ha de respectar. Tanmateix, també he de dir, fent honor a la realitat, que no totes les editorials rebutgen sense mirar. Estan les que no tenen por de llegir, valorar, arriscar i editar el que ofereixen noms nous, que pot tenir igual o més qualitat que qualsevol obra d'un autor afamat. 

Malgrat tot el que he dit abans, acabe afirmant que  "Volcanes dormidos" serveix per a situar al viatger en la realitat dels països de Centreamerica i il·lustra amb referències bibliogràfiques i molta història, que sempre ajuda a la comprensió del país.

Si no el considerara vàlid no estaria inclòs en este llistat.

*********

nº30-INSHALLAH

de Oriana Fallaci




Ressenya extreta del llibre editat per Plaza y Janes editores S.A. 1992

Els personatges d’esta novel•la són imaginaris. Imaginaries són les històries, imaginària la trama. Els esdeveniments són autèntics: autèntic el paisatge, autentica la guerra en la que es desenvolupa el relat.
L’autora dedica esta tasca seua als quatre-cents soldats americans i francesos assassinats en la matança de Beirut per la secta Hijos de Dios. La dedica als homes i dones, als vells, als xiquets assassinats en altres matances d’esta ciutat i en totes les matances de l’eterna matança anomenada guerra. Esta novel•la vol ser un acte d’amor a ells i a la Vida.
                                                                                                                            Oriana Fallaci

Oriana Fallaci és florentina i resideix a Nova York. Florència i Nova York són les dos meues pàtries, diu. Els seus llibres s’han traduït a trenta-un països. En entregar-li el doctorat honoris causa en literatura, el rector de Columbia College of Chicago la qualificà amb “un dels autors més llegit i estimats del món”. Com corresponsal de guerra, Oriana Fallaci ha seguit tots els conflictes del nostre temps, des del Vietnam fins Orient Mitjà.

Opinió personal

Inshallah significa “si Déu vol”.
És un llibre gros, dens, intens, carregat d’horror i de realitat. I també un poc complicat. Sobre tot perquè és difícil per poder-lo llegir d’una tirada que és quan no es perd el fil del relat.

És un llibre que detalla el dolor de la mort i de la incomprensió que va suposar la guerra civil libanesa en la qual la ciutat va quedar dividida en dos parts: una ocupada per la majoria musulmana i l’altra per la majoria cristiana maronita. És un llibre que et situa quan les casernes d’americans i francesos foren bombardejades acabant amb la vida de més de tres-centes persones.

No hi ha un protagonista, en són molts, l’única si de cas, la Mort, però no li vull donar-li eixa categoria. El llibre mostra moltes vides i moltes realitats, hi ha un llarg llistat de personatges entrellaçats que s’enfilen pàgina a pàgina mostrant la guerra, la de Beirut, mostrant l’innocent, mostrant el soldat. Tots són víctimes lluitant per sobreviure enmig del caos i de la barbaritat.

M’agrada el món àrab i sovint he viatjat a països musulmans. Este llibre el vaig començar a llegir perquè volia entendre el conflicte entre musulmans i cristians, perquè volia, un poc, capficar-me en altra mentalitat. Tanmateix al final de les més de 600 pàgines no vaig acabar d’entendre les raons del què passava, però simplement perquè la guerra sempre esta carregada d’irracionalitat.

Malgrat l’ambient negre de la guerra a mi la novel•la em va agradar perquè vaig extraure del contingut total les senzilles històries que conta, les que van passant dia a dia i que en definitiva em van captivar.I m'agradà per la mestria de l’escriptora i reportera Oriana Fellici escrivint.

I encara que jo el ressenye en este bloc viatger, no és un llibre de viatges i per això no mostra paisatges, però en canvi si és un llibre de mentalitats. I analitzar les diferents mentalitats és un aspecte que tot viatger troba interessant per poder entendre més els habitants que va trobant al seu pas en el seu constant caminar.

*********

nº29-THE WAY
(El camí)
Director: Emilio Estevez





Esta és una pel•lícula de les que correspon, per llei, ser ressenyada al racó viatger. El mateix títol ja és una proba, “el camino”, que és la traducció del títol de la pel•lícula. La pel•lícula té tots els ingredients necessaris: està situada en Espanya, concretament Galicia, és una pel•lícula americana, tracta sobre un viatge..una transformació interior, mostra una visió nova del món, suposa conèixer nova gent...Són o no són ingredients suficients?

Els protagonistes principals són un pare (Martin Sheen) i un fill (el director de la pel•lícula Emilio Estevez), que són alhora pare-fill en la ficció i en la vida real. El treball del pare protagonista és senzillament magistral. El director és qui fa de fill, i fa homenatge al iaio emigrant gallec. Així que la pel•lícula és un clar homenatge familiar on a més a més s’hi pot gaudir de preciosos paisatges que quasi es poden seguir com una guia turística. També hi ha una preciosa música tot el temps, mentre dura el camí i mentre dura l’aventura.
La sinopsis és senzilla i fàcil d’explicar. Un pare va a buscar les despulles del fill, que ha mort al Pirineu fiancés quan començava a fer el camí de Santiago.

Al film, es deixa veure que pare i fill no tenien bones relacions perquè no compartien la mateixa filosofia de vida. Sovint apareixen seqüències de converses anteriors on el pare instava al fill a encarrilar la seua vida per la via d’estudiant havia encetat. El “problema” està en que arribat el moment de concloure els estudis, el fill prefereix deixar-ho tot per viatjar i  viure la vida, conèixer nova gent i nous paisatges. 
El pare se n’ha adonat tard del temps perdut entre discussions i  ara arriba a França  trasbalsat per la mort del fill. Sovint li ve al cap la conversa amb el fill quan este li diu que se’n venia a Europa i que després seguiria viatjant a Marroc i a altres llocs més. Per este motiu decideix fer el camí de Santiago i anar dipositant les cendres al llarg del trajecte per deixar que hi repose i concloure el desig del fill trepitjant este paisatge.

És una pel•lícula tendra, sensible, tal volta en tot moment predicible, però no importa. Gaudim del camí caminant amb el grup de protagonistes perquè la pel•lícula ens convida a caminar com ho fan ells, seguint el seu ritme, ens convida a fer amistats, a entrar als refugis per a dormir adonant-nos alhora de la gran varietat que hi ha. També mostra clarament la diversitat de gent que fa el camí, cadascú amb els seus particulars motius que els ha portat a mamprendre el camí.

El pare protagonista fa colla amb altres peregrins. En un principi és una relació involuntària però a poc a poc el pare ofuscat i tancat en si mateix pel dolor per haver perdut el fill i no haver pogut entendre’l realment, va compartint sentiments. El camí propicia confidències, el camí enforteix la relació i el camí crea uns vincles afectius on els protagonistes es donen mútuament suport.
M’he vist reflectida amb un de la colla de peregrins, concretament amb l’escriptor, perquè feia el que jo faig sempre quan vaig de viatge, llibreta en mà aprofitar cada moment per plasmar el que s’hi veu i el que se sent. 

En este cas l’escriptor, que és irlandès, ha perdut la inspiració i està fent el camí de Santiago per trobar-la, i la troba en entropessar amb el pare protagonista i la seua odissea, el seu motiu de caminada té prou contingut per al llibre que busca i que els editors li reclamen.

M’han agradat les converses mantingudes, que no arribaven a enlloc, sobre que és ser un bon peregrí, cadascú aportant la seua idea, la seua filosofia sobre el tema. Alhora que pensaven ells em feien pensar a mi, contrastant quina de totes les teories era similar a la meua.

El camí mostra la vessant de l’amistat i la fraternitat, l’evolució personal, el camí els canvia, fins i tot a qui no va amb la intenció de canviar.

I al final s’arriba a la destinació anhelada, donar l’abraçada a l’apòstol en la catedral. I el peregrins fan el que fem tothom quan anem a Santiago; veiem i ens sorprenguem amb l’enorme botafumeiro, si coincideix la teua visita amb una missa solemne, seguim el mateix camí que fa tothom fins arribar davant la imatge de l’apòstol, fem els mateixos rituals, els que la tradició marca per a tothom, no importa ser o no ser catòlic, no importa ser practicant o no practicant de la religió. Tothom fem el mateix, deixant-nos arrossegar, uns per la devoció, altres per la tradició, altres sense cap explicació.

En al pel•lícula, el grup de peregrins no acaben ací la peregrinació, i això ens dóna l’oportunitat de contemplar altre preciós paisatge costaner de Galicia. La colla de  peregrins acompanyen el pare  fins la costa de Muxia, hi  és on el  protagonista aboca la resta de cendres, és el punt des  d’on el fill acaba fent el viatge més llarg cap a l’eternitat.

Però el final del viatge a Santiago no significa que és el final de la pel•lícula. L’homenatge del pare no acaba visitant Galicia, l’homenatge al fill continua quan el pare se’n va a Marroc que era la següent parada que el jove tenia prevista. 

És la manera que opta el pare per a curar-se del dolor per la pèrdua. 




nº28-EL TAO DEL VIAJERO
Enseñanzas de vidas en la carretera
Paul Theroux




Ressenya feta per editorial  Alfaguara 2012
Paul Theroux celebra cinquanta anys de viatges pel món i reuneix el millor de la seua obra i passatges més memorables d’aquells autors que l’han formant com lector i com viatger: Vladimir Nabokov, Samuel Johnson, Evelyn Waugh, Charles Dickens, Mark Twain, Ernest Hemingway, Graham Greene i DH Lawrence entre altres s’hi donen  cita en estes pàgines. Guía filosòfica i llibre de viatges alhora, El Tao del viajero és una obra per a regalar i atresorar, per a llegir una i altra vegada com llibre de capçalera que marca el camí espiritual del viatger que tothom portem dins.
Opinió personal
Sense dubte el que em va atraure al primer colp d’ull va ser el títol: El TAO DEL VIAJERO, i malgrat pensar que era un titol-ganxo per a qui ens agrada viatjar, vaig caure en la temptació i el vaig comprar sense saber-ne res del contingut. Tao és una paraula que em va suggerir camí, norma, filosofia... també l’autor va contribuir a que comprara este llibre perquè sabia que es tractava d’un expert viatger. Endevinava que era dels llibres que m’agrada llegir per a subratllar, per a rellegir més tard, per assaborir el que per alguna o altra raó durant la lectura remarque d’entre tot el text.
És un llibre on no solament parla Theroux, cada pàgina convida a llegir paràgrafs seleccionats de llibres de grans viatgers o grans escriptors de viatges, i cal fer la matisació perquè llegint este llibre he descobert que hi ha més d’un autor que ha escrit sense eixir de casa, sense trepitjar el terreny que amb tanta vehemència descriu.
És una selecció limitada, no estan tots els gran viatgers, però seria impossible incloure’ls.
El llibre està dividit en apartats, al meu parer un poc caòtic, al primer cop d’ull desordenat, de vegades repetitiu perquè un mateix tema el mostra des de perspectives diferents, tal volta esta aparent estructura desorganitzada és perquè no és un llibre destinat a ser llegit de manera lineal.
És com un viatge que va fent-se sobre la marxa, un viatge que dóna peu a fer un deambuleig per descobrir l’essència, com quan anem caminant i de vegades no sabem per on anem, estem  a un carrer i després ens abelleix hi retornar. És el que passa amb este llibre, una vegada feta la primera llegida o ullada, cal buscar o rebuscar entre les pàgines allò que vols de nou llegir, de la mateixa manera que tornem a un carrer que volem de nou visitar. Jo he gaudit més en les llegides posteriors a la primera, perquè he llegit seleccionant i saltat d’una part a altra.
Comença l’autor exposant la importància de “l’altre lloc” i després ja passa a parlar de diferents aspectes, però donant pas a altres viatgers del passat transcrivint cites o paràgrafs de llibres escrits. El primer capítol, una síntesi de viatge, tracta el tema de la necessitat de moure’s, reafirma que el camí és vida, mostra dues paradoxes del viatge, parla sobre el viatge solitari, sobre l’anonimat del viatger, sobre falses il·lusions, sobre les ciutats, sobre l’aventura, sobre l’optimisme viatger, sobre viatge i tradició, viatge i política o viatge i porno, I també parla del viatge com pèrdua de temps, com intrusió, com transformació, com cura d’humilitat. Tracta el tema de l’escriptura viatgera, dels viatges en temps turbulents, sobre els olors que identifiquen un lloc, sobre el turisme, sobre viatges en avió...i tot este contingut només en les primeres quaranta pàgines.
Els altres capítols els dedica a dissertar sobre quin és el país melic del món o quins els plaers del tren i sobre la sapiència viatgera de molts autors de renom, esbossa regles de viatge, parla sobre la durada dels viatges, sobre curiositats que s’ incloïen a l’equipatge. Parla també sobre pors o neurosis de molts, sobre viatgers que no viatjaven soles...parla sobre el fet de ser foraster, sobre els viatges a peu, sobre el plaer del que és inhòspit i tracta el tema dels menjars. Descobreix la imaginació d’alguns autors revelant que han  inventat llocs que no existeixen i mostra gestes viatgeres temptant així a  llegir els llibres sencers on estan relatades. També parla sobre entorns únics i fa anàlisi d’alguns noms de llocs que només escoltar-los evoquen un paradís i després deceben, disserta també sobre llocs perillosos o llocs feliços.
Tal volta el títol el trobe massa pretensiós perquè la paraula TAO comporta molt, però no deixa de ser un llibre curiós,sorprenent i revelador en molts aspectes, un d’ells que no m’havia parat mai a pensar, és que no tot viatger té el do de l’escriptura i facilitat per a fer-ho, i així alguns llibres han eixit a la llum després d’un extraordinari esforç de plasmar la vivència per part de l’autor. També m’ha descobert el fet que molts llibres estan fets basant-se en altres escrits prèviament i han escrit sobre paratges sense haver vist mai el que descriuen.
 El gran valor que li trobe, una vegada acabat, és la passió viatgera que s’hi respira en cada línia escrita. No sempre es parla bé del lloc, tanmateix el llibre incita a seguir viatjant i a llegir més i més...jo ja tinc llista feta d’alguns títols que no em vull perdre als quals “El tao del viajero” fa referència.
El llibre acaba detallant les deu regles bàsiques a seguir, el tao del viatger o “el camí espiritual”,  regles amb les quals podem estar d’acord o no, però hi són. És l’opinió d’un gran expert.


.
nº27- MÓN PETIT

de Marcel Barrena







Quina  satisfacció dóna eixir del cine i pensar en la sort d’haver pogut conèixer un ser tan especial com l’Albert. Si, crec que Albert és especial, i únic també. “Món Petit” és la seua història, són parcel•les de la seua vida. Albert ens conta en esta pel•lícula- documental els seus anhels en la vida i l’esperit viatger que l’embarga. És un ser especial,  com he dit, no perquè vaja en cadira de rodes després d’haver patit una malaltia rara, la mononucleosi, i també haver superat una leucèmia, no és especial perquè la seua infància l’haja viscuda entre agulles i gran part d’ella sense la mare protectora, l’Albert és especial perquè és pur optimisme. Malgrat tot el passat viscut irradia alegria, irradia activitat i vida i sobre tot irradia valors, la qual cosa no està mai de sobra en esta cada vegada més insensible manera actual d’enfrontar la vida.

No és que l’Albert haja oblidat el seu passat, el que vol és viure el moment, experimentar noves aventures, conèixer nova gent i per aconseguir-ho necessitaviatjar per tot arreu  i viure lliurement, sense imposicions ni controls.

En acabar els estudis de l’ESO començà a viatjar tot sol, era un desig que li rondava feia temps i per al qual des de menut s’estava preparant. Des d’aleshores no para, tan se val Sud-àfrica o Europa i sempre viatja sense diners, comença fent autoestop i segueix segons les circumstàncies. La gent l’acull, l’empara. Tal volta hi ha casos que el fet d’anar en cadira és suficient per rebre ajuda immediata, però moltes altres, la majoria, aconsegueix per mèrits pròpis que li obriguen les cases, li donen menjar i fins i tot diners per seguir la marxa.

Amb 20 anys decideix anar-se’n al punt més allunyat de la seua Barcelona natal, a Nova Zelanda, i ho fa amb la mateixa filosofia, sense diners, només 20 euros i fent autoestop. Però esta vegada una cosa canvia, l’acompanya l’Anna, la seua nóvia. 

Este film-documental ens mostra este llarg trajecte creuant fronteres, travessant muntanyes i mars. Tots dos són els que enregistren les imatges. La pel•lícula ens deixa veure part d’eixa vida que porten durant 8 mesos i 200 quilòmetres, veiem el que fan a les cases que els acullen, coneixem als seus nous amics, passegem per alguns carrers o parcs de les ciutats per on van passant sense horaris establerts. L‘Albert i l’Anna necessiten poc i en qualsevol lloc dormen, com molt bé diu el jove,” a més de dormir i menjar, només cal, si es pot, una dutxa, perquè aixi fas més bona cara per a que t’obriguen les portes” .

M’agrada com esta feta i muntada la pel•lícula. Està ben narrada, perquè de manera amena i fins i tot divertida, va intercalant passatges enregistrats de manera casolana de la infància familiar, en casa, a l’hospital o de viatge, imatges que ens van explicant tot el que el destí li ha fet passar. També mostra  retalls d’entrevistes fetes per separat al mateix Albert, a la seua iaia, al pare i a la muller del pare, la qual té cura d’Albert des que era xicotet i va morir la pròpia mare.
També parlen els pares de l’Anna i les amigues, cadascú aportant la seua visió i la seua perspectiva.

S’ha de parlar de la valentia de la família, que no demostra cap egoisme i malgrat no agradar-los la idea, deixen fer, deixen anar el xic perquè entenen que és la seua vida. El pares de l’Anna també ho entenen així i accepten que Anna acompanye l’Albert en l’aventura neozelandesa. 

Albert té un innat esperit viatger i això el pare ho sap, ho veu des que era xicotet i endevinant el futur aventurer del fill el va preparant per a que siga independent, per a que puga eixir a veure el món que tan desitja i puga resoldre els entrebancs que sempre s’hi troben quan s’està en terra forastera. Albert domina la geografia, sap angles sap defensar-se tot sol front impediments. Sap enginyar estratègies per entrar sense pagar a llocs, per viatjar debades... Això d’anar en cadira de rodes no és cap impediment si se li posa estima i ganes,  perquè segons les seus paraules “anar en cadira de rodes és com portar ulleres”.

I s’ha de dir que el pare ha sabut donar una molt bona educació al fill perquè segons el que es veu durant els seu trajecte i conta en les entrevistes este jove rialler, sempre rialler, és model de sensatesa i alegria, de coratge, model de jove amb les idees clares. Albert té una personalitat que captiva.

La pel•lícula també mostra la cara amarga del viatge, patir una malaltia, Anna fins i tot torna a casa durant unes setmanes, encara que després mamprèn de nou la ruta. També Albert té unes fortes febres però amb la seua actitud tot ho supera. Segurament van haver altres moments amargs que no s’hi veuen, però eixa manera de fer front a tot, eixe “no passa res” i  constant dir “haguera pogut ser pitjor”, fa que tot ho supere i fa que al documental els moments negatius passen desapercebuts. 


Al final arriba a Nova Zelanda, hi està el far que busquen, el punt més allunyat de sa casa. I com a cloenda vol conèixer també la persona que  viu a la casa més allunyada de la seua Barcelona. L’amo de la vivenda es queda bocabadat amb la història de l’Albert i de l’Anna i en una conversa que mantenen expressa la seua filosofia de vida que és la mateixa que Albert manté des de sempre i que es resueix de manera simple: superació continua i viure per a ser feliç.




nº26-ACABAREN COM CAMOT
Manel Arcos







Transcripció del text escrit pel rector i historiador Pedro Sucías Aparicio l’any 1911 detallat a la pàgina 108 del llibre. Edicions Tivoli 2011

(...) Durant el trajecte que va recórrer, carrer Montcada, plaça de l’Almodí, plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa, no va pronunciar unes altres paraules que aquestes: “Sóc molt desgraciat!. No he mort ningú i tanmateix vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat! Quan va veure entre dues altes fustes una gran corda que estava lligada en les dues puntes més altes, i al centre una corda on ell havia de perdre la vida, va trencar a plorar fortament, i entre grans planys repetia les paraules dites en el camí fatal: “Què desgraciat que sóc!”

Cap paraula més no volem afegir sobre aquest cas. La bèstia humana desitjava acomplir prompte la seua comesa. Així va pagar davant la Justicia els delictes que havia comés tota sa vida el desgraciat Francesc Navarro, Camot. I quan a Xàtiva es veu algun home desgraciat que lluita amb la fortuna i el derrota la desgràcia, sol dir-se, a manera d’adagi: “Has quedat com Camot”(...)

Opinió personal

Hui no vaig a parlar de cap llibre que us convide a anar de viatge. Hui ressenye un llibre dels nostres, dels que ens ensenyen d’una o altra manera com som i com érem, que és altra manera de fer viatge: el viatge del coneixement propi de com som analitzant com eren els avantpassats.

M’agrada saber del passat, del propi i el d’arreu de món. D’allà on vaig m’agrada escodrinyar la història que amaga, no ho puc evitar, ja ho he dit i repetit alguna vegada. La història m’ajuda a entendre el que veig, siga el lloc que siga: tan se val Europa com Amèrica. I  m’agraden els llibres que desgranen maneres de viure i situacions difícils...amb tot  jugue a analitzar comportaments de la ment i de les persones. Per això este llibre del periodista, escriptor i investigador de la comarca de la Safor Manel Arcos m’agrada, “Acabaren con Camot” trau a la llum moltes vides.

“Acabaren com Camot” mostra el bandolerisme a la governació de Xàtiva de 1814 a1833.
Començar la ressenya amb esta frase dóna peu a que qualsevol persona es puga preguntar: És història? És ficció? És novel•la històrica?. Què és realment este compendi d’informació? Vaig a intentar desgranar un poc què és i donar respostes a estes qüestions. I no és fàcil, tanmateix, després de llegir tot el que conta el llibre, m’aventure a dir, subjectivament i amb matisacions, que “Acabaren con Camot” és un assaig que té un poc de tot. 

Està clar que el que ens conta Manel és història, conseqüentment queda clarament descartat que siga ficció novel•lística donat que tot el que hi apareix ha existit, tot el que s’hi conta ha passat o al menys està documentat encara que de vegades no estiga molt clar, com és el cas de la identitat real del roder Camot. Però, malgrat no ser ficció, el contingut té trets novel•lístics perquè Manel descriu fets i personatges com si es tractara d’una novel•la, així que es pot llegir com un llibre d’aventures i desventures, un llibre que detalla històries que bé podrien formar part de pel•lícules. 

També dic que és un assaig rigorós, per la quantitat d’informació que mostra fruit de la investigació, i també afegeisc que no és difícil entendre i hi ha episodis que enganxa perquè una vegada coneixes un bandoler intriga saber com acaba. El llibre està escrit amb intenció de divulgar i Manel utilitza un ric llenguatge que de vegades és col•loquial. Este detall junt al constant ús de gentilicis quan parla dels roders m’agrada, així identifiquem en tot moment el roder i sempre sabem de qui parla en concret. 

I és que l’autor, Manel Arcos, possiblement la persona que més sap sobre el bandolerisme valencià del passat, va mostrant -nos en este assaig, el què feien (i desfeien) els roders per estes terres, centrant l’acció en els que van viure a la “governació de Xàtiva en temps de Ferran VII”, on estava inclosa la Vall d’Albaida.
De la mà de Manel Arcos, seguim pas a pas el devenir d’estos personatges, més o menys cruels, més o menys innocents i entrem en la seua vida. De la mà de Manel ens assabentem de les diverses maneres  de “perdre la vida”que tenen tan temuts personatges: uns roders acaben esquarterats i escampats per diversos paratges de la zona, altres penjats, altres afusellats... el llibre ens conta quines decisions prenien les autoritats pertinents que estaven aleshores al càrrec.

M’agrada que el llibre tracte sobre el meu entorn i parle de personatges que en el passat visqueren i trepitjaren les mateixes terres que jo trepitge. Pàgina a pàgina llegim al voltant dels nostres pobles i els pobles del costat, llegim per quins racons de la zona s’amagaven els roders, ens parla de carrers coneguts, de places, d’estimades serres... Tot sona familiar, també els noms de roders, cognoms, malnoms, noms de pobles... perquè són els nostres. 

Està bé saber el què feien els roders avantpassats, que són avis i besavis de gent que viu al nostre voltant. Els estudis de Manel amb luxe de detalls i de dades, sempre anomenant les fonts d’informació, són valuosos perquè descobreixen una porció d’història que és poc coneguda i de vegades fins i tot en algun temps, i en part, amagada pel mateix entorn familiar que podria haver donat informació de primera mà. I este últim detall s’entén, perquè... a quina persona li agradaria, en aquells temps, dir que era fill o nét de bandoler? 

Manel sap molt al voltant dels roders i, a més a més, té tota la informació al cap. Cert. No solament demostra saber deixant constància escrita de les malifetes, de les persecucions que pateixen i a la fi de com moren els “seus roders”, sinó ho demostra quan parla del tema. 

És un goig sentir-lo parlar, ho dic sincerament. Manel desborda entusiasme pel tema, els ulls li brillen quan desgrana la vida, la “malavida” i la mort dels roders dels quals sap tant. Així que s’han de llegir els llibres de Manel Arcos, però, si es té l’oportunitat,  val la pena també escoltar-lo.




nº25-SEDA
Alessandro Baricco








Ressenya feta per editorial Anagrama 1999

Alessandro Baricco presentava l’edició italiana de “Seda”, que tingué un extraordinari èxit al seu país amb estes paraules: Esta no és una novel•la. Ni tan sols és un conte. Esta és una història. Comença quan un home travessa el món i acaba a un lloc que permaneix immòbil, en una jornada de vent. L’home s’anomena Hervé Joncour. El lloc, no se sap. Es podria dir que és una història d’amor. Però si només fóra això, no calia contar-la. Estan barrejats desitjos i dolors que se sap molt bé el que són, però que no tenen cap nom exacte que els designe. I en tot cas este nom no és amor (axó ve de molt antic, quan no se sap un nom per anomenar les coses, aleshores s’utilitzen històries. Així funciona. Des de fa segles.

Totes les històries tenen una música pròpia. Esta té una música blanca. És important dir-ho perquè la música blanca és una música estranya, de vegades et desconcerta: s’executa suaument i es balla lentament. Quan l’executen bé és com escoltar el silenci i als que la ballen bé se’ls mira i semblen parats. La música blanca és rematadament difícil.

No hi ha molt a afegir. Tal volta el millor siga aclarir que es tracta d’una història decimonònica: el justet per a que cap persona espere avions, rentadores o psicoanalistes. No hi ha. Tal volta en altra ocasió.

Opinió personal

Seda és un llibre de viatges i d’amor, ambdós temes es complementen. Va ser publicat l’any 1996 i ha estat traduït a nombrosos idiomes. Raons no li’n falten.

Vaig llegir esta novel•la d’èxit, no per les critiques que la valoraven, sinó perquè en un trajecte de viatge de paisatge monòton que anava a durar unes hores, una amiga me’l va deixar i em va dir: Llig-lo, és curt, i quan l’acabes farem una “xerrada literària”.  I així va ser.

Me’l vaig llegir en tres hores ininterrompudes perquè aquelles pàgines tan ben escrites m’obligaven a no deixar-les. No podia parar, ni volia tampoc, no pel compromís d’acabar-lo i poder fer “la tertúlia literària” prevista, sinó perquè el relat era tremendament interessant.

Mostra una època diferent a l’actual, la segona part del segle XIX,  i un ambient exòtic. Suficient per a enganxar. Conta la història d’un fiancés que ha de viatjar al Japó per buscar el millor comerciant de cucs de seda i així subministrar la millor matèria prima a  la industria francesa per a la qual treballa. Açò és l’excusa per mostrar-nos unes  històries d’amor i desamor escrites de manera tan simple com un conte.

És una novel•la curta, amb capítols breus que  afavoreixen la lectura ràpida però també es pot dir que el llibre és intens, molt intens. Tanmateix el ritme del relat és pausat. No sé si amb tant de qualificatiu m’estic contradient, però és que esta curta obra, fugaç lectura i profund contingut, es mereix tots  estos qualificatius i uns quants més.

M’agradà que la visió fóra d’un occidental que es bocabada per cada misteri que anava trobant. I que fóra un expedicionari amant d’entropessar experiències noves en llocs nous. Un poc com jo...buscant nous llocs per descobrir, per admirar, per contrastar...un poc solament, no sóc cap expedicionaria. No hi ha ni punt de comparació.

Herve, el personatge aventurer que se’n va cap al Japó té un matrimoni convencional, amb la dona perfecta viu un amor passiu, tranquil i pausat sense sobresalts ni sorpreses, sense acció. I són feliços.

Un dia, al Japó coneix la concubina de l’home ric amb qui fa negocis i tot el seu món canvia. Aleshores viu entre dos amors. Ell aprofita tots els  moments per declarar la seua estima a la concubina i en cada viatge l’estima és més gran. Ella accepta agraïda. Li agrada la idea de tenir un amant i un dia li entrega una carta escrita en nipó declarant-li que també l’estima però que és un amor impossible.

L’ ingredient epistolar és un element clau. El final gira al seu voltant. La presència de les dones que Hervé estima està de manera física o no física i és fonamental. Elles configuren un final, obert a interpretacions variades.

El paper de l’esposa és bàsic, al principi és secundari però conforme s’avança en la lectura va destapant-se com una dona intel•ligent que coneix perfectament el marit i sap que té un misteriós amor allunyat. Sap este detall i molts altres més. I actua en conseqüència, és una dona del seu temps, que actua com s’espera, una dona que no pot mostrar els seus sentiments perquè la societat li ho prohibeix. Però esta actuació és només en aparença, va més enllà, a la seua manera i de manera molt subtil.

.Tot el llibre val la pena, per gaudir d’una bona lectura però en quant a contingut la carta final és tremendament reveladora, és pur sexe epistolar, progressiu, augmentant en intensitat. Passió desbordada.

I m’agradà l’estil amb cert lirisme, un estic basat en les repeticions que al meu parer són necessàries al text per a aconseguir la millor descripció sobre el procés de fabricació de seda dels cucs, un procés lent que requereix lentitud en l’explicació. També este ritme lent és l’adequat per mostrar una historia d’amor que dura anys entre  la misteriosa dona i el personatge. La narració està redactada amb una “simplicitat estudiada”, perquè és una lectura per a adults, frases curtes i repeticions son necessàries per despertar els sentits.

No vull destapar més, vull que llegiu esta curta novel•la.

Realment val la pena llegir esta  metàfora, esta lluita entre somniïs i realitat, entre l’amor moderat i el platònic.

Val la pena llegir el llibre i viure la passió imaginaria del protagonista amb la concubina i el seu posterior sentiment en descobrir una realitat que mai haguera pensat.

Val la pena descobrir la dualitat dels dos tipus de viatges que descriu: els reals, que van d’occident a orient i el viatge a l’interior que fa el viatger Hervé, que buscant cucs de seda troba altra cosa més i el que és més important,  al final s’arriba a conèixer totalment.




nº24-VIAJES A LA MARGINACIÓN
De Carmen Sarmiento







Ressenya extreta del llibre editat per Mondadori España, 1990

Carmen Sarmiento periodista i en ocasions corresponsal de guerra, recull en “Viajes a la marginación”- prologat per Lidia Falcón- les seues impressionants vivències personals durant la realització d’alguns treballs per a Televisió Espanyola. En esta ocasió tots i cadascú dels capítols que conformen el llibre estan dedicats a un grup social encara hui en dia marginat en molts llocs del món: les dones. Opressió econòmica, política, social, i religiosa que milions de dones estant patint dia a dia.

Opinió personal

Este llibre és un viatge a la vida, però la vida del més pobres i apartats de la societat,  com diu el títol és un viatge a al marginació que en cada país hi ha. Com periodista i fidel feminista, Carmen Sarmiento s’endinsa en situacions extra i mostra una vida més allà de la que mostren les agencies de viatge, fins i tot mes enllà de la que un rodamóns, que no s’acull al viatja estàndard pot fer. Així mostra, entre altres, complets capítols que a mi m’han capficat sobre Tailàndia o Egipte. Perquè Carmen conta les experiències que li han passat quan està fent reportatges i com reportera busca mostrar una realitat diferent a la que tothom veu.  És la seua professió mostrar el que és més inaccessible per a la resta de la gent. Carmen ens convida a que parem l’atenció en tot el que està més apartat, més allunyat o més marginat.

 Això està molt bé.

Parla molt de Tailàndia, enfonsant-se en la part no tan idíl•lica del país. I m’ha agradat llegir els seus pensaments, perquè em sento identificada amb ells. Però hi ha algun aspecte que no comparteisc. Tal volta té massa paraules dures contra el turista que va als països exòtics. I té raó mostrant uns comportaments que es repeteixen, dóna igual el país o l’any, són comportaments perennes
.
I és que Carmen ens cataloga a tots els viatgers en dos grups: el grup al qual pertany ella, investigadors antropòlegs o periodistes que busquen la realitat social per estudiar-la o mostrar-la ; i els altres,” turistes” sense matisar entre els no conscienciats, buscant exotisme o  els conscienciats buscant coneixement personal. A molts de nosaltres, sent turistes, ens agrada viatjar i saber què estem veient, què estan pensant els que de manera transitòria ens estan envoltant. No tothom és igual, no es pot generalitzar i pense que Carmen banalitza este aspecte.

El llibre és interessant llegir-lo, i rellegir-lo també, com jo he fet. Perquè em va agradar molt la primera vegada i perquè és com un manual per a retrobar-te amb els països que el llibre mostra. També, perquè el llibre continua vigent després de tants anys escrit. Malauradament la marginació no és un tema acabat.
Este viatge a la marginació és com escodrinyar la part amagada dels documentals, descobrir què es fa abans, què pensa el reporter mentre està entrevistant o filmant. És una mirada directa i clara i en el cas de Carmen intencionadament radical, la qual cosa li sona personalitat i singularitat.




nº23-ELEFANTE BLANCO
Dirigida per Pablo Trapero




Sinopsis i opinió personal.

“Elefante Blanco” és una bona  pel•lícula, de les que, només acabar-la de veure, et deixa sense paraules.
No és una pel•lícula estrictament de viatges. No ho és,  encara que al principi eix la selva i el riu Amazones i després l’acció està situada a la ciutat de Buenos Aires. Cert que no és d’aquelles que fan l’efecte atraient de voler anar-hi per conèixer de primera mà la realitat que mostra. I és que, ni apareix la selva que agrada als aventurers que volen explorar territoris verds naturals, ni  apareix la capital argentina típica amb els  tòpics que comporta.

Quan s’hi visita un país, generalment la misèria s’hi veu de passada, la imagines però no la palpes en primera persona. “Elefante Blanco” ensenya l’altra part de Buenos Aires, res de tango, ni color, ni música, ni alegria...mostra una realitat que cap persona nega però que la majoria de nosaltres passem per alt perquè no volem veure-la, simplement perquè crea un malestar, crea remordiments per ser tan privilegiats, per haver nascut en una família allunyada d’eixa realitat.

Repeteisc que no és un film de viatges però cal dir que si és una pel•lícula on, metafòricament parlant, de viatges se’n fan molts.

Per una banda hi ha un viatge a la marginalitat de la ciutat argentina de BUENOS AIRES. Mostra els barris que aglomeren gent sense recursos i gent sense manies per delinquir, mostra la seu d’alguns narcotraficants enriquint-se a costa d’altres i també  gent honrada però amb vida miserable, així com gent que cau en la droga i en este racó sap que fàcilment la pot trobar.

Esta pel•lícula viatja al fons del món obscur de la gran ciutat. Asseguts als còmodes seients, les imatges explicites de la marginalitat i violència en la vida diària de la perifèria urbana, van calant-nos sense adonar-nos en. 

Pense que la  pel•lícula està ben feta, et transporta, sense voler, als carrers del barri suburbial de la ciutat, et fa sentir empatia amb els protagonistes, dos rectors lluitadors, i compartir els seus dubtes, els personals i religiosos, també el seu dolor i el  patiment. No sé la resta d’espectadors que en pensen però a mi la pel•lícula em va atrapar i no hi havia manera d’evitar-ho. Solament podia haver-me evadit  abandonant el cine i deixant de  veure la pel•lícula.

A més del viatge a la marginalitat,  també els dos sacerdots protagonistes fan viatges al seu propi interior, escorcollen al voltant de  les seues conviccions religioses i  s’hi plantegen diferents maneres d’abordar la realitat que els envolta. Els protagonistes contínuament analitzen què fan i com ho fan, ho necessiten per hi sobreviure i per trobar respostes. I de vegades necessiten amb força fer eixe viatge a l’interior i  han de retirar-se a un allunyat lloc, per buscar moments de reflexió, com queda patent  en  un del protagonistes  quan es tanca en un convent de clausura on el silenci és obligatori. 

Aconselle la pel•lícula per a sensibilitzar sobre la realitat que ens envolta, per a fer pensar sobre el paper dels que tiren una mà fins i tot en condicions perilloses, per a analitzar  la delinqüència, la droga...per pensar-hi sobre la religió i el seu paper en un món ple de tantes injustícies, tanta diferència social, tanta marginalitat i violència...i a més a més  l'aconselle perquè està magistralment interpretada (Ricardo Darin és un dels protagonistes)  

Com he dit en iniciar la ressenya, és una pel•lícula que en un primer moment deixa sense paraules però que una vegada digerit tot el que s’ha vist, convida a pensar i a valorar el que en realitat en esta vida s’ha de valorar, deixant de banda la superficialitat.







nº22-EL MAGO DE SIBERIA
De Colin Wilson







Ressenya de l’editorial Planeta, S.A. col•lecció “ Memorias de la historia” 1990

A Grigori Rasputin l’han descrit com el “monjo boig”, el “ messies malvat” i l’home sobre qui recau la major responsabilitat i per la revolució russa. Segons els seus enemics, i en tingué molts, era un maníac sexual i un estafador. Però la veritat sobre Rasputin és més estranya i complicada.
En la present novel•la biogràfica, Colin Wilson, autor del best-seller dels cinquanta The outsider, utilitza documents de l’època per a presentar la imatge més fidel i realista de Rasputin que s’haja publicat fins el moment; el retrat d’un home que va ser sant, amb vena de sàtir, un místic amb un toc de bandarra  camperol.

La filla de Rasputin, Maria, va descriure una anterior biografia de son pare, escrita per Colin Wilson, com el relat més veridic que s’ha publicat al voltat d’ell.

Opinió personal

És un llibre enigmàtic perquè el seu protagonista ho és. És un llibre que enganxa, tal volta també perquè Rasputin, alguna cosa té, siga magnetisme siga poder, atrapa a qui el coneix. Tothom es rendia davant seu, i el lector cau rendit també a la seua manera de ser. 

És de les històries o biografies que en acabar no arribes a entendre el personatge, de vegades atrau amb el seu comportament, de vegades no. De vegades creus entendre que és un home sant, de vegades fa creure que realment és un boig. Sovint et preguntes com pot arribar a ser tan influent.
La sotana  el protegeix, la sotana el mima, la sotana li dóna llicencia per a actuar conforme el seu parer li dicta. I eixa secta secreta a la que pertany li dicta que es deixe portar pels instints carnals que una vida de monjo no li permetiria. 

Cert que és estranya la seua vida, però resulta apassionant llegir cada episodi: estan els moments en els que el seu poder d’atracció sexual front totes les dones i front molt homes és patent i davant la temptació porta endavant la seua filosofia deixant-se arrossegar per la passió que porta dins i que no evita.

És Rasputin, i la seua fama cada dia és més gran, ell cura, ell endevina, és un líder dels que arrosseguen cegament la gent, dels que mouen el que volen perquè tothom està disposat a fer per ell. Quina por fa este tipus de gent! La que anul•la l’enteniment... I el seu poder arriba a la política.

La seua fama se la llaura a poc a poc, i el llibre mostra el procés. Al final està al costat de la persona més influent, la tsarina, que confia plenament amb ell, com tothom qui el coneix i que el veu com amic. Tanta fama porta conseqüències en la seua vida personal i en la vida política de Rússia.  Conforme passa el temps va creant enveges al voltant i amb això, enemics, i estos comencen  a parlar malament, per això entre uns i altres al final no se sap exactament si Rasputin era un boig o era un sant. Siga el que siga, el que està clar és que vaticinava el futur i l’endevinava, el seu propi i el de Rússia.

El millor és que es llegiu vosaltres esta història amb  fotos de la vida de Rasputin i els que l’envoltaren. Així ens podem millor imaginar cadascú dels passatges de la biografia d’este personatge. 



nº21-VOLVER A NACER
Pel.licula dirigida per Sergio Castellito
Basada en el llibre “La palabra más hermosa” 
de Margaret Manzantini.




Sinopsis i opinió personal

La pel•lícula és un melodrama ambiciós: mostra una guerra i mostra les conseqüències. Es tracta de la guerra als Balcans, Sarajevo és la ciutat que està present constantment, bé en la ment dels protagonistes, bé destruïda per la guerra o bé refeta materialment setze anys després. I especifique això de “materialment”. 
En Europa tenim una ferida que encara és recent i en esta pel•lícula es fa evident, donat que a la zona hauran aconseguit refer els edificis i posar en ordre els carrers però la crueltat de la guerra va ser tanta que no sé si a hores d’ara la part personal estarà refeta també. Hi ha moltes víctimes que van sofrir pèrdues de familiars, hi ha qui va sofrir en la seua pròpia carn les barbaritats que a les guerres solen passar, hi ha fills innocents que van nàixer fruit d’esgarrifoses violacions sense pietat. 

No vull desvetllar contingut, perquè vull que mireu la pel•lícula o tal volta una millor opció serà  llegir el llibre en el qual està basada, un llibre traduït a 22 idiomes i guardonat amb el premi Campiello al 2009 i que en espanyol està a l’editorial Lumen.  Jo és el que vull fer, sabent de bestreta que la qualitat de llibre supera la pel•lícula, sabent que el guió és, segons crítics que han comparat, un mal guió adaptat que no ha sabut plasmar realment el que volia plasmar. Jo no puc comparar, tal volta ho faça quan llisga el llibre i aleshores afegiré a esta ressenya el meu parer.

Tota la història està basada en sentiments, i en esta se’n mostren molts. I tal volta un dels defectes evidents és que busca la llàgrima fàcil. Per una banda estan els sentiments referits a la guerra: tensió, por, desesperació, impotència, ràbia...per altra els que mostra la parella protagonista d’estima mútua i de desig per voler ser pares, i en este cas la tensió, por, desesperació impotència o ràbia també estan presents. 

A més a més a nivell personal està el tema del retrobament, en molts aspectes, la protagonista italiana Gemma es retroba amb els amics de Sarajevo i el fill descobreix la ciutat on va nàixer i que no va arribar a veure perquè sa mare va fugir de la guerra i va anar al seu país natal Itàlia. I també està el tema del descobriment de la veritat que manté en suspens fins el sorprenent final. Un final al meu parer que es perllonga massa però que dóna sentit a tot el que ha passat.

A nivell personal també mostra la història d’amor difícil i apassionada que viu la protagonista amb una parella que la vol incondicionalment amb bogeria i que actua conseqüentment bojament quan es tracta de mostrar-li la seua estima. Després és el personatge més sensible que es veu més afectat per tot el que ha viscut i ha vist en eixe absurde maleït que és la guerra en el qual s’hi veu abocat.

Que em perdonen els incondicionals de la nostra espanyola Penelope Cruz però personalment pense que la pel•lícula que és una co-producció hispano-italiana, està feta per al seu lluïment. I no ho fa mal, però tampoc actua realment bé, li falta la força necessària per enganxar totalment. I és que el que em va resultar estrany i no m’agradà és escoltar-la en la versió doblada parlant amb una veu que no era la seua. Raons hi haurà que jo no entenc, però escoltant-la, el seu paper em resultava artificial. M’agradà més el seu “ partenaire”, el seu company protagonista amb un paper amb diferents registres, i em reitere que m’agradà la seua manera de veure la vida passar, malgrat saber que hi ha qui diu que el seu paper li resultà irritant. 

Són opinions subjectives les que tothom fem. Cadascú veu les coses d’una manera o altra, segons vivències personals o sensibilitat i totes les maneres són vàlides.



nº20-LOS OJOS DEL TUAREG
Alberto Vazquez- Figueroa





Ressenya extreta del llibre editat per Plaza y Janes editores S.A. 2000

Vint anys després d’haver escrit Tuareg, l’autor s’ha vist obligat, espentat sens dubte pels injustos esdeveniments que estan passant al cor d’Àfrica, a reprendre els personatges d’una quasi mítica novel•la que ha passat a convertir-se en un clàssic dels relats d’aventures, iniciant una vegada més la lluita contra l’explotació i la tirania.

Però la barbàrie no ve en este cas de la mà de sanguinaris tirans o cruels dictadors, ve de la mà d’individus aparentment inofensius, alegres i despreocupats que, ofuscats per buscar excitants emocions en llocs remots, no dubten en destruir tot el que troben al seu pas, moguts per la inconsciència o la ignorància i portats per l’avarícia dels qui han descobert una inesgotable font de riqueses en l’organització de perilloses probes esportives.

Les tribus nòmades del Sàhara més profund porten anys sofrint la brutal agressió que significa el pas cada any per les seues terres de centenars de vehicles en una insensata carrera que destrueix vides humanes, cultius, ramat, sense aportar a canvi més que l’estúpida glòria d’arribar el primer a una meta imprecisa.
Ja s’han cansat. A “Los ojos del tuareg” eixa és una estúpida i absurda prova esportiva que mai deuria tornar a travessar els seus territoris i per impedir-ho estan disposats, fins i tot, a donar la vida.

Opinió personal

No puc evitar parlar d’esta novel•la sense fer menció a l’antecessora “Tuareg” que vaig llegir fa molts anys i que en va encisar. Sobre tot em va captivar, en aquella ocasió, el paisatge del desert que era el d’Algèria, la forma de ser dels tuaregs,  pobladors i amos d’eixe espai propi on es difícil endinsar-se. Em van captivar els costums, tradicions, codis inamovibles d’honor que s'hi barrejaven  amb una descripció “romantica sense excessos” de la immensitat del desert, de la bellesa i de magnetisme que desperta. Mostrava aleshores Vazquez Figueroa  la cara bonica i amable que és la que tothom veu al primer colp d’ull. És la imatge que jo tinc, idíl•lica i tal volta irreal per ser superficial. I tot ho relatava amb mestria envoltat d’aventures.

En este llibre continuació, el fill del protagonista anterior ens acompanya de nou a una aventura, però esta és reveladora, des del punt de vista de l'autor, negativa, nefasta  i cruel. L’escriptor ens conta altra cara d’un "muntatge esportiu", el de les "carreres sense trellat" que gasten un grapat de diners que podrien salvar a part de la humanitat.

I m’ha agradat que ho ensenye.

Tanmateix pose entre cometes algunes frases fetes perquè tot té doble vessant. El llibre no deixa de ser una novel•la de ficció que està escrita amb finalitat comercial, és un llibre d’aventures fet amb mestria i que enganxa, però caldria saber més per part de totes les parts per poder catalogar si les carreres que s'hi fan són un muntatge o no, si és beneficiós per als països o si només és una manera més de fomentar la corrupció. 

M’ha agradat que l’autor faça conscienciació social de "la barbaritat de milions de dòlars que es tiren per pur entreteniment" perquè obliga a pensar-hi. I de nou pose la frase entre cometes fent-me ressó del que diu generalment la gent. Jo sóc una ignorant del tema i no puc parlar-ne més. 

El que si m’ha agradat és el fet que deixa clar que qui mana al desert és el DESERT mateix. I també manen els seus pobladors beduins tuaregs forts, valents i intel•ligents en el seu entorn natural perquè saben com dominar el terreny i poden-hi sobreviure.

A partir d’ara quan pense en el desert no podré evitar pensar en esta vida dura del tuareg i no em limitaré a veure la part bonica que són els paisatges de les dunes en moviment. 

A partir d’ara, quan escolte les noticies sobre les carreres que han passat  a terres sud-americanes, no podré evitar pensar si són o no són diners inútils els que es malgasten i si els participants i seguici de mecànics i acompanyants, seran o no seran respectuosos amb la gent i el paisatge.

Així que opine que este llibre és molt recomanable per a  joves i adults, perquè “fa pensar” sobre tolerancia,  respecte o solidaritat amb un llenguatge molt fàcil que l’escriptor domina perfectament, creant unes frases a les que jo li trobe sonoritat i ritme, de vegades fins i tot poesia.

I tal volta esta última apreciació em ve perquè personalment només recordar el desert, admirar tanta tranquil•litat i bellesa, em captiva i m’ennuvola la ment.



nº19-EL VIAJE DEL ELEFANTE
 Jose Saramago




Ressenya fera per editorial Alfaguara. Any 2008.

A mitjans del segle XVI el rei Joan III ofereix al seu cosí l’arxiduc Maximilià d’Àustria un elefant asiàtic. Esta novel•la conta el viatge èpic de l’elefant anomenat Salomó que va haver de recórrer Europa per caprici reial i absurdes estratègies.

El viatge de l’elefant no és cap llibre històric, és una combinació de fets reals i inventats que ens fa sentir la realitat i la ficció com una unitat indissoluble, com alguna cosa pròpia de la gran literatura. Una reflexió sobre la humanitat en la qual l’ humor i la ironia, marques de la implacable lucidesa de l’autor, s’uneixen a la compassió amb la qual Jose Saramago observa les debilitats humanes. 
Escrita deu anys després de la concessió del Premi Nobel, “El viaje del Elefante, ens mostra un Saramago en tot el seu esplendor literari. 

Opinió personal

Comence esta ressenya literària i viatgera demanant perdó de bestreta a qui busca esta secció per descobrir nous paisatges, esta vegada no els trobarà. Avise també, que m’he agafat la llicència d’aprofitar-me del títol del llibre EL VIAJE DEL ELEFANTE per incloure’l en este apartat viatger i tenir excusa per  referir-me a l’autor. Qui bé em coneix sap que algun dia havia de parlar de Saramago i que no tardaria en trobar la manera.

Així que escriure sobre “El viaje del elefante” és una excusa per parlar de la genialitat d’un gran escriptor, encara que esta obra, just esta novel•la no siga de les millors, corroborant allò que es diu que fins i tot els bons escriptors escriuen de vegades textos mediocres. No aconselle iniciar-se en la lectura de Saramago amb esta novel•la, perquè realment decep i pot crear una visió errònia de la literatura de l’escriptor portuguès.

Particularment m’agrada Saramago, sempre el recomane, això si, avisant de la seua particularitat a l’hora d’escriure. Saramago s’ha agafat la llicencia d’escriure com li dóna la gana, sintàcticament parlant, i  cert que, com ja m’he acostumat, no m’importa llegir sense punts ni comes, sense majúscules o sense diàlegs. A Saramago li ho perdone,  ja ha demostrat que ho sap fer i ja pot fer el que vulga. Els que l’hem llegit molt, ja ho trobem natural i ni ens adonem.

S’ha de reconèixer que la història en qüestió de EL VIAJE DEL ELEFANTE, que es remunta a mitjans del segle XVI, parteix d’una idea estrafolària: regalar un elefant i enviar-lo de viatge creuant Europa. L’elefant i tot el seguici travessa Portugal i Castella, la mediterrània, Itàlia, els Alps i finalment el Danubi fins la ciutat de Viena. La història conta les aventures i desventures de l’elefant i el que va passant durant el viatge. L’elefant marca el ritme, ell organitza el món i el comportament de les persones que l’acompanyen. És una experiència que marca i canvia les persones, des del cuidador, “el cornaca”, fins a l’arxiduc. 

El cornaca indi de salomó, Subrho, és el veritable protagonista junt al paquiderm. Demostra ser el més intel•ligent, el més sensat i el que es guanya al lector d’immediat. Mentrestant, Salomó és espectador innocent de tota la comèdia humana que l’envolta, comèdia escenificada pels reis portuguesos, pels retors o pels militars i tot i tothom gira al seu voltant.

A l’interior trobem escrit barreja de tendresa i sarcasme, maldat i bondat però sincerament esta història-conte, mescla de fantasia,  imaginació o ironia, no és el llibre que jo recomanaria per trobar l‘essència de l’autor. De vegades el text es fa lent, cansa i és repetitiu.

Pero com a mi Saramago m’agrada, i no vull acabar amb to negatiu esta ressenya, aprofite doncs l’ocasió, per parlar del que, dins la seua bibliografia, particularment considere el  llibre “estrella”, el que més em va agradar de tots els que he llegit, que no en són pocs. És un dels llibres que més m’ha impactat al llarg de la meua vida i que nomes recordar, malgrat el temps passat, m’esgarrifa pensar-hi. Em refereixo al “ENSAYO SOBRE LA CEGUERA” el llibre, que al meu parer, és indispensable si es vol conèixer l’autor. A mi em va agradar malgrat fer-me sentir i patir  la “baixada als inferns” dels personatges. 

Saramago és un autor per a descobrir, llegir i rellegir .Així que per a qui evite este tipus de  lectures, insistint que és un escriptor que val la pena, faig una segona proposta,  em ve al cap en estos moments el títol “EL HOMBRE DUPLICADO”, que és una novel•la divertida i realment original on trobem també el Saramago genial.



Nº 18-LOS MISERABLES
Pel.lícula-musical

Dirigida per Tom Hooper.
Basada en el llibre de Victor Hugo







Sinopsis i opinió personal

La justificació del per què  "Los miserables" està en este racó viatger  és simplement perquè l’entorn on es mou tota l’acció m’ha recordat França, i no especialment Paris, on es desenvolupa l’acció sinó altres pobles de la Bretanya francesa que actualment conserven edificis i cases del passat. És una percepció subjectiva, ho sé, però són les coses de la ment. Els “miserables” representats són personatges de França i i l’escenografia està recreada per a transportar-nos a la realitat dels segle XIX.

Per poder parlar d’esta pel•lícula musical hem de buscar els arrels. Tota bona pel•lícula necessita un bon guió. En este cas el té i ha sigut portat al cine en nombroses ocasions. Però el guió en esta ocasió no és la base, i seguint buscant els arrels trobem que està basat en l’obra d’un gran escriptor que ha traspassat la barrera del temps. L’obra va ser escrita l’any 1862, just ha fet 150 anys i es manté perenne. Victor Hugo s’hi pot vanagloriar que és una de les obres més conegudes del segle XIX.

Les pel•lícules anteriors sobre “Los Miserables” van tindre repercussió, però quan realment va començar tothom, arreu del món, a parlar d’esta obra de Victor Hugo va ser fa vint- i set anys, en fer-se l’adaptació al musical que va ser traduïda a molts idiomes.

M’agraden les bones històries i procure no deixar-les escapar. Reconec que el llibre no l’he llegit...hi ha tant a l’abast! Però del musical teatral si puc parlar-ne, ja l’havia vist abans per duplicat i com és una història que em va agradar he volgut repetir veient esta nova versió en anglés i subtitulada en castellà, de pel•lícula musical. A més a més el fet que fóra dirigida pel mateix director que la pel•lícula “El discursos del rey” que, particularment em va captivar, ja era suficient per anar a veure-la. També m'atreien els noms d’afamats actors i actrius que s’ajunten. 

Mirant la pel•lícula es veu l’estil romàntic predominant a l’època quan es va escriure, somnis trencats, sacrifici, desamor, passió, redempció...és un cant de defensa als oprimits a traves d’un raonament sobre la justícia, política o religió, reflexiona sobre estereotips i sobre la pena de mort. S’hi veu la mísera societat francesa i el context històric convuls perfectament reflectit.

Segons recorde del musical vist abans, és una adaptació fidedigna al muntatge teatral,  cançons també, això si, en la pel•lícula enriquida amb més decorats, amb una ambientació que és impossible de realitzar en un escenari teatral. 

En esta “opera contemporània”, com se la cataloga, els actors canten i actuen alhora, té el seu mèrit i ho fan directament en el moment de rodar l’escena. A diferència d’altres musicals en pel•lícula que les cançons estan prèviament enregistrades i els actors solament han d’actuar intentant la màxima sincronització. Esta manera d’actuar i cantar alhora fa que els actors i actrius mostren més realisme, coordinant tot, cançó i actuació. Així la interpretació té més espontaneïtat i és després a partir de la interpretació quan, en estudi a part, s’enregistra la música de l’orquestra que s’acobla. I així el resultat és realment meritori, digne de totes les lloances, donat que s’ha de tenir en compte que no són cantant peofessionals.

Recorde que la primera vegada que vaig veure un musical ho feia amb escepticisme, pensant que el fet de parlar-se uns a altres per mig de cançons em resultaria no creible. En cap situació real  les persones es comuniquen cantant, pensava. I em va sorprendre la primera vegada, i totes les posteriors, que no fóra així perquè m’hi vaig adonar que les obres si estan ben fetes el realisme arriba per altre lloc.

Els actors principals representen i canten fenomenal, sobre tot Fantine, que fa un paper curt però intens, carregat de força i dramatisme, carregat de sentiment i desesperació. També Valjean representa el paper de la víctima perseguida a la perfecció, en el seu primer rol de presoner i després, en el de persona influent i al final combatent, tan a la revolta social com davant la mort. El perseguidor constant Javert també sorprèn.

El contrapunt al dramatisme són els Thénardier, la parella que tenien cura de Cossete de menuda. Són la parella còmica que fan qualsevol cosa per sobreviure, robar, timar...amb comportaments ridículs i exagerats, potenciats, un poc en excés pel vestuari i la caracterització. Tanmateix és el que correspon al seus papers.

Cosette i Marius, la parella d’enamorats, són la part dolça de la història necessària per compensar el dramatisme de la història, mostrant un amor desconegut, innocent, aferrat, desesperat sincer i juvenil.

Si Victor Hugo alçara el cap estaria enorgullit d’esta nova versió de la seua gran obra. Em va agradar. I si en un futur tornaren a fer altra versió aniria de nou a veure-la, l’obra de Victor Hugo és “atemporal”.



nº 17-TERENCI DEL NILO

Viaje sentimental a Egipto

De Terenci Moix







Ressenya feta per Plaza & Janés editores, 1984

Si en tota persona culta, l’Antic Egipte exerceix una gran fascinació, molt especial i intensa pot ser per a un escriptor, de la qual cosa hi ha testimonis en la literatura universal. Entre els narradors espanyols, Terenci Moix donà l’any 1970, i en llengua catalana, una d’eixes mostres de fascinació que en el seu cas ha arribat a ser “un profund acte d’amor” amb el títol “Terenci del Nil”, l’autor de “El dia en que murió  Marilyin” oferia la que anava a ser una primera demostració d’un gojat encís “nilòtic”: un important llibre de viatges composat a partir d’un primer apropament físic a Egipte en 1968.

Des d’aquell any i des d’aquell llibre, Terenci Moix ha aprofundit en visites i en meditacions al voltant d’esta gran realitat i gran enigma que continua sent tot el que es refereix a Egipte, fins i tot el temps actual. I com a resultes de la insistència tan joiosa com patètica, hi està, ara i escrit en castellà, este “Terenci del Nilo”, que conserva el mateix subtítol que la versió catalana. No és cap traducció amb afegits, “posada al dia”. En tot cas l’actualització, ha acabat en un volum que en quantitat de pàgines dobla la primera versió acabada l’any 1970, mentre que l’actual versió acabà en juliol d’aquest 1983.

Amb “Terenci del Nilo”, les lletres espanyoles passen a figurar amb tots els honors a l’àmbit de la més exigent i exigible literatura sobre Egipte. Terenci Moix la inaugura, pel que respecta a les nostres lletres.” Este llibre solament aspira a convertir en literatura un profund acte d’estima, es llig a l’inici. I així és. Un amor que s’hi manifesta de la mateixa manera en la dimensió de narrar el viatge i les seues peripècies que en les meditacions sobre la història, l’Arqueologia, la Societat,i sobre tot el Temps. Llibre, doncs, èpic i líric, en el qual acció, contemplació i meditació s’ajunten amb la naturalitat pròpia d’un home de gran cultura, de gran sensibilitat i de gran talent narratiu. “Terenci del Nilo”, no podrà faltar en cap biblioteca, espanyola o estrangera, en la que tinguen cabuda les obres dedicades a sentir, recordar i viure Egipte.

Opinió personal

No havia llegit res de l’autor i tampoc en sabia massa de la seua trajectòria literària, però en veure aquell llibre que parlava del Nil el vaig fullejar i m’agradà el que veia.

Així que el vaig llegir de casualitat, fa molts anys i dues vegades: una abans d’anar a visitar eixe Nil del qual parlava i l'altra a la tornada. I aleshores, a la segona llegida em vaig identificar plenament amb el que Terenci va escriure i vaig subratllar les frases que expressaven exactament el que jo havia sentit.

Recorde que vaig pensar que no podia haver manera millor d'expressar l'esplendor del passat des del la perspectiva del cor, deixant-lo parlar...recorde haver envejat la facilitat d'escriptura de Terenci per mostrar Egipte, per transmetre el seu encant.


Em vaig fer seguidora de l’obsessió de Terenci per Egipte i m’agradava escoltar i llegir tot el que al respecte deia. Cert és que trobava el seu deliri pel país exagerat però alhora entenia que estiguera captivat. 

Eixe autor em va enganxar i en certa manera em va provocar a fer el mateix que ell havia fet: a escriure el que veia, pensava o sentia. El primer quadern de viatge que vaig fer va ser en esta primera estada al país dels faraons.

El llibre es quedà a la prestatgeria de casa i molts anys després, sense haver perdut l’encís que Egipte m’havia provocat (que encara dura), vaig  tornar de nou al país. En esta segona ocasió de nou vaig reprendre el llibre però esta vegada, ja la tercera, com una guia de viatge, rellegint el que tenia subratllat i puc dir que malgrat el temps, vaig sentir el mateix d’anys abans.

Les frases escrites per Terenci no havien caducat.




nº 16-MIL SOLES ESPLENDIDOS
 Khaled Hosseini





Ressenya feta per Ediciones Salamandra, 2008

Superant el rotund èxit de “Cometas en el cielo”- més de sis milions d’exemplars venuts en trenta idiomes- la segona novel•la de Khaled Hosseini va saltar immediatament al primer lloc en tots els països on s’ha publicat. Nova demostració del gran instint narratiu que té l’autor, el llibre conta la commovedora història d’amistat entre dos dones afganes d’orígens dispars i de les convulsions que ha patit Afganistan als últims trenta anys.

Filla il•legítima d’un ric home de negocis, Mariam es cria amb sa mare en una modesta casa als afores de Herat. Als quinze anys, la seua vida canvia dràsticament quan son pare l’envia a Kabul a casar-se amb Rashid, un sabater trenta anys major que ella. Quasi dos dècades més tard, Rashid troba als carrers de Kabul a Laila, una jove de quinze anys sense casa. Quan el sabater li ofereix albergar-la a sa casa, que deurà compartir-la amb Miriam, entre les dos dones s’inicia una relació que acabarà sent tan profunda com la de dos germanes, tan forta com la de mare i filla. Malgrat la diferencia d’edat i les distintes experiències que la vida les ha fet passar, la necessitat d’afrontar les terribles circumstàncies que les envolten- tan de portes endins com al carrer, on la violència política presideix el país, farà que Miriam i Laila forgen un vincle indestructible que les atorgarà la força necessària per superar la por i donar pas a l’esperança. 

Opinió personal

M’agraden els llibres que parlen de mons i mentalitats que no conec, m’ajuden a entendre este enrevessat trencaclosques en el que cada país és una peça. M’agraden i els busque o tal volta són ells els que  em busquen i em troben, perquè sovint eixen al meu pas quan estic front una prestatgeria buscant-ne i ressalten el seu llom, fent competència amb els altres.

Precedit per la fama del seu predecessor “Cometa en el cielo”, vaig agafar el llibre sabent què m’esperava. Sabia que sense poder evitar empatia amb la protagonista anava a patir, ho pressentia i sabia que encertaria. I així i tot, (masoquisme es diu a esta actitud), el vaig agafar per llegir i per patir amb la jove Laila.

Llegint cada passatge te n’adones, a més de la cruel i incomprensible situació política i la diversitat religiosa d’Afganistan, de la situació de la dona al món àrab. L’autor detalla esdeveniments que mostren la dura realitat. Sovint sembla que està relatant un temps passat molt allunyat, quasi medieval, i no és així, tot el que conta és recent i és el que m’impactà. Laila viu a Afganistan i conta el que li passa i el que més em va encongir l’ànima va ser prestar atenció a les dates. Mentre llegia vaig fer l’exercici mental de situar-me en el temps i quan apareixia una data, pensava en mi, què feia o on era jo mentre ella vivia en eixes condicions d’intransigència i penúria. I este simple fet em va fer capbussar-me més en el que llegia.
Sé que és ficció, però també sé que el cas pot ser real i que segurament ho serà. Ja ho diu l’autor al final, que coneix perfectament el món dels refugiats. Quantes històries s’hi concentraran!.

Al món, com a Afganistan hi ha moltes Lailes que han viscut els patiments de les guerres, de la desesperació, de l’amor impossible que al final no ho és tant. Esta part és “la menys creïble”: que el món done voltes i l’infinit amor perdure, però s’agraeix eixe to feliç de color rosa per alegrar el món negre on s’hi troben i donar esperança front la barbàrie. Amb la noticia final de l’arribada a la família d’un nou membre es reafirma el desig de l’autor d’obrir la porta a l’esperança.  

Laila és una dona valenta, és una bona lliçó. També és esperançador que aconsegueisca tornar a la seua terra on la lluita per contribuir a un Kabul millor continua. Malgrat tot el que es pateix el llibre té bon final, té sabor dolç dins de l’amargor viscuda. És l’al•licient que es troba el lector conforme s’avança en la lectura, imaginar que tot es resoldrà i que Laila viurà feliç amb la seua família. 




nº15-ELS VEÏNS DE DALT
La volta a Europa en 88 dies
Albert Om





Ressenya feta edicions La Campana. Any 2000

Albert Om ha dedicat tres mesos a conèixer els veïns de dalt, és a dir a viatjar pels països de la Unió Europea. Aquest llibre és la crònica irònica, lliure i heterodoxa, d’un viatge que d’una banda busca els tòpics per solidaritzar-los i de l’altra, tria uns llocs que no figuren a les guies turístiques però que expliquen com es viu a cada país.

Admirablement escrit, aquest llibre és una successió d’escenes, situacions i personatges que, en conjunt, constitueixen un suggestiu mosaic d’una Europa que, des de Lisboa al Cap Nord, ofereix al viatger- i al lector, gràcies a la penetrant mirada d’Albert Om- la més sorprenent antologia de la diversitat. Un llibre tan divertit cons instructiu. Albert Om, periodista, és guionista i copresentador a TV3 de Malats de tele. El seu llibre anterior, El nom del porc, va guanyar el premi Pere Quart d’humor i sàtira i ha estat repetidament editat.

Opinió personal

De la mateixa manera que en temps passats els exploradors anaven a llocs remots i el viatge durava mesos o anys, l’autor d’este llibre emulant la mampresa descobridora, dóna la volta a Europa “a lloms del seu audi” i ho fa en solament 88 dies, un temps exageradament escàs per poder veure ni la mínima part. 
Este llibre, com molts altres, l’he llegit dos vegades, la primera fa molt de temps, concretament l’any 2000, i l’altra en esta setmana quan he recordat que m’havia agradat i l’he tornat a buscar per fer-li ressenya literària. Només llegir els títols que encapçalen cada capítol, són suficient per saber que és un llibre divertit, que endinsant-se en les seues pàgines pot passar de tot. Quan vaig veure el llibre la primera vegada vaig pensar que el contingut m’agradaria. I és que Albert Om és un expert en el domini de les paraules amb ironia i doble sentit, al menys de les paraules que jo havia escoltat al seu programa Malats de tele que tant m’agradava. Fa molts de temps que jo era assídua telespectadora d’eixe programa. Per això vaig llegir el llibre, sabia que m’agradaria només sabent qui l’escrivia.

Ho he passat molt bé llegint el que li passava en cada ciutat i en cada carretera. En molts llocs m’he sentit identificada, perquè he vist i he sentit el mateix que ell conta al llibre de manera tan clara i alhora subjectiva. De fet ell mateix  diu que el que escriu  és una visió lliure del que és, del que observa en eixe viatge exprés.
M’ha recordat molts llocs com Venècia, encara que a diferència d’ell jo si veia la vida amagada darrere de cada finestra i no només contemplant la roba estesa. I també el Tirol d’Àustria i el Gglossglockner. He tornat amb ell a Alemanya i als Països Escandinaus. Explica molt bé la pujada al Cap Nord creuant-se amb rens i assaborint les nits blanques. Detalla el seu pas per França i Anglaterra. I també arriba a Itàlia, i a Portugal des d’on conta situacions similars a les què jo he passat. 

De vegades m’he angoixat seguint el seu ritme frenètic viatger, perquè m’imaginava les repetides situacions de baixar del cotxe la maleta del dia per només en un dia o dos tornar a pujar per seguir ruta. Sovint m’ha recordat una antiga i mítica pel•lícula dels anys 60 “Si huí és dimarts açó és Belgica”, que és un poc espill de la seua aventura.

De vegades en el seu esporàdic pas per una ciutat o país quasi no en parla i para l’atenció en anècdotes personals que certament no diuen res al viatger àvid per saber un poc del lloc. Però no importa, encara que ens quedem amb les ganes de saber més del poble o de la gent, queda substituït per un passatge divertit i simpàtic escrit amb eixe to innocent i irònic de burla, que no fa mal ningú perquè generalment la burla comença per ell mateix.

Llegiu-lo si teniu ocasió, gaudiu dels comentaris i anècdotes que conta este periodista, viatger exprés per a l’ocasió. I és per a l’ocasió perquè el recorregut europeu el fa amb la finalitat clara d’escriure el llibre. 


*****
nº14-PARAISO TRAVEL
Direcció de la pel•lícula Simon Brand, 
basada en un llibre de Jorge Franco




Sinopsis i opinió personal

Esta és una pel•lícula de viatges, de fet el títol PARADISE TRAVEL, és el nom d’una agència de viatges. Però no es tracta del viatge fet per plaer, sinó del viatge dels emigrants en busca d’una oportunitat. No he llegit el llibre però ho faré, estic segura que serà un llibre que m’agradarà, malgrat haver vist ja la pel•lícula i saber de què va.

La pel•lícula és de les que no deixa impassible, de les que mires amb atenció per no perdre detall, de les que acompanyes al protagonista en el seu deambular i pateixes amb ell cada minut.

Una parella de joves colombians tenen el somni americà. Ella més que ell. Ella està obsessionada amb la idea d’anar a New York i ell obsessionat amb ella i enamorat cegament, la segueix, sense estar molt convençut si val la pena deixar-se tots els estalvis en una aventura que s’endevina acabarà mal.

Perquè no és fàcil el camí, i la pel•lícula mostra els entrebancs que els joves passen en les diferents etapes de viatge, les estafes monetàries, les penúries quan creuen fronteres, els trams de viatge que fan amagats. Són un grup d’il•legals i en qualsevol moment els poden agafar i fer-los tornar a la Colòmbia natal. Alguns passatges en el trajecte m’han arribat a l’ànima i m’he sentit veritablement una gran privilegiada per haver pogut fer eixos mateixos trams de viatge de manera còmoda, sense perill, en qualitat de turista i no en qualitat d’emigrant considerat “perillos” i que les autoritats pertinents s’encarreguen d’evitar que arriben on volen.

I al final la parella protagonista ho aconsegueix, arriben a la ciutat dels gratacels, la de les oportunitats. Han tingut sort, perquè en eixe camí alguns del grup que contractaren els servei a l’agencia PARADISE TRAVEL moren perquè no poden suportar les condicions del viatge.

Però en arribar a la gran ciutat és quan realment comença l’odissea, el patiment del jove Marlon, quan a les poques hores d’arribar, per una lògica raó que no conte per no desvetllar detalls, es perd. Es molt fàcil perdre’s en una ciutat tan enorme com New York, i Marlon comença així el procés d’adaptació a un lloc on no volia anar, compaginant la supervivència i la recerca de  la seua novia, que no deixa en cap moment de ser la seua obsessió.

La pel•lícula té un final obert, que no conte, és una pel•lícula per a veure. La ciutat de Nova York es veu però allunyada de les postals boniques. La que apareix és l’altra, la dels barris on van a parar els emigrants i que es troba quan ens allunyem de "la gran manzana"per endinsar-se a les parts més marginals.

I no només la pel.licula mostra la ciutat americana, la pel•lícula també presenta imatges de Mèxic i Guatemala, alguns poblats i alguna de la seua gent.

El llibre el buscaré i el llegiré, segur que també està molt bé, perquè sóc de les que pense que el textos en el que es basen les pel•lícules sempre estan més complets.  


*****


nº13-El conte de LA BALLADORETA i altres 
(LLEGIR TRADICIÓ)

de Mariló Sanz







Hui dedique el temps als més menuts. Són els més agraïts llegint i escoltant històries, es mereixen tota l’atenció, tan per part meua com de tots. Hui pare l’atenció en això tan bonic que és llegir en valencià i alhora llegir tradició.

Conèixer la tradició i els costums dels llocs on estem o visitem ajuda a entendre el que estem veient. Allà on vaig busque les llegendes del passat, per això li he dedicat temps a les “meues”, les més properes perquè vull donar-les a conèixer.

“La cadireta de boga” és una col•lecció de contes infantils encetada fa anys per l'entitat Caixaontinyent. Va ser una iniciativa lloable, com totes aquelles que proposen editar llibres, una iniciativa parada actualment, però qui sap? , tal volta podria continuar. Tan de bo que així fóra. Tan de bo la resta d’editorials que es preocupen per mantenir l’esperit del paper front al llibre digital no pararen mai.

Este esperit de publicar venia recolzat per la demanda constant del públic infantil perquè és un fet innegable que la col•lecció agrada molt als xiquets. Parle amb informació de primera mà perquè xiquets, pares i mestres m’ho han fet saber. M’ho diuen directament perquè del total de la col•lecció, he de dir modestament, he contribuït escrivint-ne quatre. I ho dic amb modèstia perquè considere una gran sort que em contaren unes històries tan boniques.

La tradició oral és important però cal escriure-ho per a que no es perda, ja que el fil de la continuïtat es pot tallar i si passa, s’obliden estes històries.

M’agrada escriure i m’agrada la història i la tradició. M’agrada escoltar gent gran i m’agrada plasmar les seues històries en la llengua com ho conten, el nostre valencià.  Escriure-les en castellà no seria igual, ni per al altres llegir-ho tampoc. La nostra llengua és rica en expressions i en vocabulari que en alguns casos tenen difícil traducció. Per això m’agrada escriure sempre en valencià , per no perdre l’essència del relat siga allò que m’han contat o allò propi que escric, inventat o no inventat.

“Robert i Cecilia”, el primer conte que vaig escriure per a la col•lecció, tenia de protagonistes dos xiquets “viatgers per obligació”. En “Les perdiuetes”, un dels protagonistes acaba fugint per culpa d’un malentès. En “La valenta raboseta” els dos personatges no paren mai de córrer i per últim en “La Balladoreta”, la protagonista no és viatgera, és una tossuda xiqueta que només vol ballar. Com veieu...la majoria dels meus ficticis protagonistes i jo compartim esperit viatger.

M’enorgulleix d’esta tasca que tantes satisfaccions m’ha donat, primer xerrant amb les dones grans que tanta saviesa tenen, després jugant amb el llenguatge fent versió dels contes, donant-los forma i musicalitat. També ho passe bé contant-los i al final rebent el somriure d’agraïment dels més menuts. Molts mestres m’han recolzat introduint en el treball escolar el tema de la tradició oral i han tirat mà dels meus contes, he conegut molts xiquets de moltes escoles variades que bocabadats els han escoltat i han gaudit de debò amb el relat.

Seguiu animant a la lectura, continueu inculcant el seu valor als futurs adults. Ells ho agrairan al moment i també en passar els anys. Perquè cada llibre és un joc: el joc d’aprendre noves coses, de visitar altres llocs,  de poder convertir-nos en altre personatge...i per damunt de tot, el joc de somniar i d’imaginar.


*****

nº12-LO IMPOSIBLE 
director: J.A Bayona.








Sinopsis i opinió personal

Per què està la ressenya de la pel.licula "Lo imposible" inclosa en este bloc viatger?  Hi moltes raons.

A banda de mostrar magistralment un fenomen natural ocorregut el 26 de desembre de l’any 2004 que va comportar moltes víctimes, apareix un tipus de turisme estandarditzat en molts dels països costaners qualificats com paradisíacs o exòtics. Un tipus de turisme del qual, personalment vull fugir. En refereixo als ressorts o hotels de “tot inclós” on una polsera al canell indica que pots gaudir de tot el que l’hotel té: begudes, serveis, menjar…Si el turista en qüestió es cenyeix a no eixir dels límits de l’hotel escollit corre el perill de configurar a la ment una falsa imatge del país, falsa i irreal perquè a l’hotel viu un luxe, o semi luxe,  que uns metres més allunyats no solament no existeix, sinó que mai s'aconseguirà.

La pel•lícula basat en un fet real ocorregut a una família espanyola, presenta este tipus d’hotel, amb totes les comoditats però també traspassa els límits mostrant la població veïna que en este ocasió arreplega a la protagonista i, amb els seus remeis tradicionals i locals, li donen una primer ajuda d’emergència front al perill de perdre la vida.

Els efectes del tsunami són devastadors sobre  naturalesa, bens materials i vides humanes, és una gran tragedia. Així apareix altra realitat, la dels hospitals. És evident que la pràctica quotidiana (abans i despres d'aquell malaurat esdeveniment), no és la que es veu a la pel•lícula on el col•lapse és total i estan desbordats per tots els costats, però aconseguint separar de la ment el que és fruit del desastre, ens fem idea de la “si existència “ d’infraestructura hospitalària. I és que hi ha certs països, i Tailàndia és un d'ells, on cap persona voldria caure malalta perquè erròniament es pensa que mai et podrien curar.

La pel•lícula és un crit de solidaritat i humanitat fins i tot quan no hi has forces. La sensibilitat de la mare que vol ajudar a un xiquet que escolta plorar entre les runes és infinitament commovedora. No pot ni moure’s arrossegant una cama ferida i xorrant sang pel pit i vol, “necessita”, ajudar al desconegut xiquet que plora.
També ho és l’ajuda esgarrifadora i deseperada que dóna el fill Lucas als malalts de l’hospital buscant els familiars...Així com el gest de l’italià amb el pare oferint-se a ajudar-lo a buscar la família i acompayar-lo en el seu deambular.

La complicitat i els lligams que es creen entre la mare i el fill és sobrecollidora.  
Al meu parer, este fill i esta mare marquen el ritme de la pel•lícula i són els qui mostren tota la tragèdia externa i interna. La mare representa el seu paper bé però l’actuació del xiquet, de Lucas, és senzillament perfecta. Faltaria saber la opinió dels veritables protagonistes, de la família d’espanyols que són els qui van viure la tragèdia en primera persona...ells són els únics que saben si el rol representat s’ajusta o no a la realitat, però en una visió externa, “el que s'hi conta, qui ho conta i com ho conta” m’agrada.

Llegint estes línies es pot pensar que la pel•lícula cau en la sensibleria, i no és així. Està clar que és un producte que es vol vendre i hi ha escenes realment que busquen tocar l’ànima de l’espectador i traure-li la llàgrima. Està clar que hi ha imatges magistralment filmades que busquen esgarrifar a qui ho mira. I dic que està magistralment ben fet perquè mirant la pantalla et creus que el tsunami està engolint-se tot allò. En cap moment penses que són imatges irreals filmades a una piscina i amb un ventilador.
Les imatges són realment impactants.

I com última raó per la qual parle d’esta pel•lícula és perquè la considere un cant a la supervivència en la lluita contra la mort, és un punt d’optimisme per al viatger que quan empren una marxa, quan va a un desconegut lloc, no sap què pot trobar. Estem envoltats per amenaces d’ huracans, riuades, volcans semidesperts o ja desperts...la por de catàstrofes naturals sovint hi és quan es tria una destinació... esta pel•lícula ens diu que s’hi pot eixir victoriós de qualsevol situació.




nº11-VIATGE AL PAÍS DELS MAIES
De Josep Maria Romero


Ressenya feta per Eliseu Climent, editor, narrativa 3i4, 1995

Aquest és un llibre per a viatjar, per a seure al costat de l’autor en un atrotinat autobús local i mirar per la finestra, aturant-se en cada poble i deixant passar els quilòmetres, les hores…per a conèixer la gent que viu al país maia i també els viatgers que transiten pels seus camins per a seure en un restaurant econòmic a menjar-se un pollo con mole o en un banc d’una plaça major de poble el diumenge, entre la gent que s’hi congrega per passar la tarda.

Josep Maria Romero  és filòleg, però s’ha dedicat la major part de la seua vida al viatge. S’ha escapat tant com ha pogut, atret per tota mena de cultures, properes i llunyanes. A partir d’aquestes experiències ha escrit la Guia Altair de India, amb Miguel Fletche; la Guia de restaurants exòtics de Barcelona, El llibre de la cuina exòtica, amb Jordi Puig. Ha col•laborat en programes radiofònics i ha escrit articles. Aquest és el seu primer llibre en solitari. També treballa de guía turístic.

Opinió personal

“Viatge al país dels maies” és un dels primers llibres que vaig llegir per capbussar-me en Guatemala i Mèxic quan hi me n’ anava l’any 1998. I es que fullejant-lo en una llibreria em vaig adonar que l’autor anava fent quasi el mateix trajecte que jo tenia previst: el món maia des de Mèxic, creuant Belize i passant per Guatemala. Sense pensar-ho el vaig comprar, perquè no era solament el contingut, m’atreia l’estil de la narració. M’agradava.

Perquè llegir “Viatge al país dels maies” de Josep Maria Palomero és llegir el seu quadern de viatge, el que li passa i pensa  cada minut de cada dia de cada setmana o mes mentre viatja. Josep Maria ens agafa de la mà i caminem per on ell camina, dormim al mateix hotel, sabem sobre l’oratge i els menjars, ens traslladem d’un lloc a altre seguint-lo a ell i gaudint del mateix paisatge i de les mateixes comoditats o incomoditats que en cada ocasió té.

Així, inicia, "iniciem", el trajecte a Guatemala city i després para a la zona de Chiapas, concretament a la ciutat mexicana de San Cristóbal de las Casas, que a mi, com a ell, en va encisar. Després puja a les poblacions de les muntanyes Chamula i Zinacatan, llocs que difícilment oblidaré per haver patit mal d’altura. I segueix trajecte mexicà anant  a  Palenque,  a Merida,  Uxmal, Chichen Itza i Cancun. Para també en altres indrets però els que anomene són els que conec. Arriba al desconegut Belice on jo també vaig estar, i traspassa de nou la frontera de Guatemala, quedant-se en Flores i visitant Tikal. Altres llocs d’este meravellós país que descriu són Chichi o Antigua.

És un llibre aconsellable, per saber més d’on viuen els maies i per passar-ho bé. Ha estat  un plaer llegir i rellegir este viatge fet per Josep Mº Romero i alhora recordar el que jo també he vist, he viscut i també he plasmat a paper. Ha estat un goig gaudir d’una bona escriptura i un estil que fa capbussar en la realitat descrita, perquè realment este llibre que hui tracte ho aconsegueix.

Alguna vegada he dit que no sóc amiga dels premis literaris. Sempre hi ha excepcions. Este llibre ho va ser i cert que ho mereix, el premi, i tota mena de reconeixement.


*************************

1ª TEMPORADA


Dia 2 d'abril, dia del llibre infantil i juvenil
Dia 23 d'abril, dia internacional del llibre

Abril és un mes perfecte perfecte per començar la nova secció d'este bloc viatger dedicada a les lectures. Seràn lectures de pàgines escrites que ens conviden a conéixer els llocs que volem visitar o ens faran recordar aquells que ja hem vist. Mostraré llibres, no necessariament catalogats com llibres de viatges, que de manera directa o indirecta ens ensenyen paisatges,  maneres de viure...maneres de ser ...que expliquen metalitats i vida politico-social.

Apareixeran assajos o biografies, alguns relataran experiències d'exploradors, de viatgers del passat o del present, també hi haurà cabuda per a novel.les que són reflex de la societat o de la història, o llibres gràfics que de la mateixa manera ho mostren. 
Presentaré algun llibre dedicat als més menuts, perquè és bo inculcar-los l'esperit viatger que ajuda a respetar les diverses mentalitats que convivim al món. 
I també parlaré de pel.licules, perquè no hem d'oblidar  que es basen en guions escrits, siga llibres ja editats o fets en exclussiva.
En tot cas el que vull mostrar és un recull d'imatges gràfiques o escrites que m'han acompanyat en un moment determinat. Del que no he vist o llegit no en palarè.

Perquè sóc de les persones que pensen que si  mirem o llegim les experiències d’altres viatgers o textos descriptius abans de visitar un lloc, ens podem fer idea d’on anem, què veurem, com és la gent que per uns dies va a envoltar-nos i quins són els seus costums. Per a mi tota informació és vàlida. Conèixer la perspectiva d’algú que sap el que en un principi per mi és desconegut és important, perquè cada persona aporta una visió diferent  i és interessant coneixer-la i si cal, contrastar-la.


******
Index de ressenyes:




*****

nº10- “AIELO DE MALFERIT. GEOGRAFIA, HISTÒRIA, PATRIMONI”
Abel Soler



Opinió personal

Els llibres locals que mostren parcialment o totalment els pobles també són una font important si es vol saber més sobre el lloc que es visita. Us mostre en este racó viatger un títol d’història local, que fa una aproximació general al que és el poble d’Aielo de Malferit, (València). Està escrit per l’ historiador, gran coneixedor de la vall d’Albaida, Abel Soler, la meua opinió sobre el llibre queda expressada a la ressenya que es publicà el seu dia i que transcric.

Però, si de llibres locals es tracta, no puc deixar d’esmentar en este moment d’altres exemples que mostren com és el poble i qui hi viu, em refereixo a llibres que conec perfectament perquè els he fet junt a amics, llibres fets amb il•lusió i sense previ encàrrec. 

Un d’ells és  “IMATGES DE VIDA,  de MªJesús Juan, Noelia Vidal, Rafael Morant i per mi, altre és  “MALNOMS D’AIELO DE MALFERIT”, una recopilació de 700 malnoms ordenats alfabèticament escrit junt a Mª Jesús Juan. Deixe la ressenya d’estos  llibres per a altra ocasió, ho mereixen. També deixe per a ressenya a banda, uns contes infantils propis trets de la tradició oral local, publicats per Caixaontinyent a la col•lecció de La cadireta de boga. Tot junt:  fotos, històries passades, malnoms i les seues històries o contes infantils que s’han contat des de sempre, tot ens dóna a conèixer l’essència d'un poble.


Ressenya feta al bloc d’història d’Aielo de M. escrita per Mariló Sanz (resum): http://historiadeaielo.blogspot.com.es/2011/02/aielo-de-malferit-geografia-historia.html

“Aielo de Malferit. Geografia, història, patrimoni” és un gran llibre, no solament per dimensions sinó per contingut i qualitat.

Alguns passatges que Abel ens mostra són coneguts perquè ja estaven publicats en articles locals, la prova està en l’extensa bibliografia exposada al final del llibre, així com les continues referències en notes a peu de pàgina. Però molts altres passatges exposats no els coneixíem. Abel ha buscat, tret a la llum i plasmat en la seua obra, informació que fins el moment estava guardada als arxius més allunyats. 
Vaig gaudir de la lectura del llibre com si es tractara d’una novel•la. La història d’Aielo que ara ja tenim a l’abast em va enganxar des de la primera plana, des del primer capítol. Cada dia, com si fos una droga necessitava la dosi de lectura, necessitava saber com continuava el que havia llegit el dia anterior perquè cada capítol m’estava contant coses properes. 

M’ha agradat llegir el contingut però en part ha sigut gràcies a la forma, a l’estil que Abel ha utilitzat per transmetre la història: senzill, directe, que contribueix a que sentim el que llegim com molt proper. Fins i tot en ocasions se li pot dir que arriba a ser col•loquial. Este estil ben allunyat de tecnicismes, que pot resultar contradictori en un llibre seriós com el que ens ocupa i tal volta siga criticat per alguns, li dóna al contingut el valor afegit de fer-se entendre per tots i a més, ajuda a crear eixa espècie d’intriga novel•lesca que particularment a mi em va enganxar a seguir i seguir llegint .

És una opinió subjectiva, molt discutible, clar és. Llegiu vosaltres i opineu. Estic segura que en conjunt el llibre no vos defraudarà. El més important de tot és que Aielo ja té la història en un volum i els aieloners curiosos que volem resoldre dubtes al voltant del nostre passat, ja podem tirar mà de la recopilació feta per solucionar-los. 

El llibre és un primer pas, un important pas, que tal volta en un futur pot donar peu a altres “històries” amb revisions, ampliacions o enfoques diferents. Tot serà vàlid per a Aielo i els aieloners.

*****


nº9-¿Y AHORA ADÓNDE VAMOS?
Guió i direcció de la pel•lícula Nadine Labaki



Sinopsis i opinió personal

La pel•lícula comença amb un grup de dones endolades que van camí del cementeri, hi ha  cristianes i musulmanes. Al poble conviuen les dos religions i la mesquita està al costat de l’església.  La pel•lícula mostra una realitat, la confrontació vigent entre cristians i musulmans, no solament existent al poble rural on està situada l’acció sinó en molts altres llocs on conviuen religions. També mostra l’altra part contraposada que és la de l’amistat entre individus de diferents religions.

En arribar al cementeri cadascuna va a la part que li correspon per religió. Són dones unides pel dolor i per la idea clara que no volen més morts ni confrontacions, dones que estan convençudes que la guerra és inútil. Les dones no volen que al llogaret aïllat on viuen els arriben les noticies sobre els conflictes religiosos, saben que els homes no dubten en la venjança, perquè no pensen en les conseqüències i s’aboquen a la violència al més mínim indici. 

I no volen perquè saben que violència engendra violència. 

Així que la pel•lícula mostra les estratègies que fan servir tota la colla unida de musulmanes i cristianes, per a distreure l’atenció dels marits, pares o germans, musulmans i cristians, i amb tot el que es posen per davant pretenen que no tinguen temps per pensar en lluites. I les estratègies, totes boges i carregades d’humor, van sumant-se al llarg de la pel.licula. Les dones mostren el seu empeny per al canvi, són les protagonistes. Elles són les fortes i les sensates front els homes.

El punt de bogeria i diversió de les idees que porten endavant fa digerir millor el veritable sentit del que es vol dir amb tan descabellades idees. El tema que tracta és dur, però els ingredients humorístics i els tocs de “comèdia musical” li donen un aire estrany que “confon” sobre la transcendència del tema de manera momentània però que després fan repensar en el contingut real que la part divertida o musical tenia. I tal volta este aspecte, lluny de ser criticable perquè hi ha qui diu que la pel•lícula  és poc profunda, és lloable, perquè mostra el que vol mostrar però adoptant intel•ligentment la manera divertida de fer-ho.

El final és sorprenent  i la frase final reveladora. La pel•lícula acaba amb la frase que dóna títol a la pel•lícula: I ara cap on anem? que es pot agafar amb doble sentit. Per un costat expressa el dubte real que se’ls presenta al grup de veïns quan estan al cementeri portant un jove a soterrar i per altra fa deduir que el que els passa és una situació no tancada, que no se sap com ni quan acabarà, expressant l’absurd de tanta violència i tanta mort.

Diu la directora Nadine Labaki, directora també del poètic film “Caramel” que la pel•lícula va nàixer alhora que va esclatar violència al cor de Beirut l’any 2008. Ella estava embarassada i es preguntava fins on arribaria per tal de protegir el seu fill. Era una situació on tothom estava a punt d’esclatar la religió que es porta molt a dins.Eixa ha estat la finalitat del fil i és el que de manera excel.lent ha mostrat.

Molt premiada però poc vista, és una pel•lícula no inclosa als circuits comercials, però que sortosament cine clubs les trauen a la llum i les posen a l’abast de tothom. Està doblada al castellà tanmateix crec que la versió original en àrab amb subtítols que és la que jo vaig veure, és la que millor mostrarà l’essència de la pel•lícula. 

La pel•lícula m’ha agradat i m’ha fet indagar sobre Beirut i sobre la seua evolució històrica i social. Ara sé un poc més sobre el país i estic més convençuda,encara més del que ho estava, que barallar-se no porta enlloc i que això de morir i matar per unes idees és un assumpte que deuria d’estar desterrat a altre planeta.

*****


nº8-UNA MAESTRA EN KATMANDÚ
 Vicki Subirana
KATMANDÚ, un espejo en el cielo
Iciar Bollain

ESQUERRA: Portada del llibre "Una maestra en Katmandú  DRETA: Carátula de la pel.licula Katmandú, un espejo en el cielo
Ressenya del llibre feta per Santillana ediciones generales, Aguilar, cuadernos de la memoria. 2012

La historia inacabada de Vicki Subirana arranca amb el relat de les il•lusions d’una jove mestra solidària amb una missió entre cella i cella, i culmina amb la consolidació d’un projecte educatiu universal per als més pobres i marginats en Nepal, per als quals ha aconseguit l’ensenyament que qualsevol voldria per als seus fills al nostre privilegiat món gràcies al mètode Montessori.

En el seu afany per portar endavant els seus ideals, Vicki va haver de lluitar contra dificultats de tot tipus, i per a evitar que la deportaren de Nepal acceptà fins i tot un matrimoni de conveniència amb un sherpa...que acabà sent un gran amor.

El relat de l’apassionant peripècia vital i professional de l’autora dóna com a resultats un llibre extraordinari on el lector trobarà no solament una bonica i estranya història d’amor, barrejada amb un fascinant llibre de viatges, sinó tota una visió divulgativa però contundent de la més crua realitat del tercer món.

Opinió personal

El títol  “Una maestra en Katmandu”, a una persona com jo, lectora, mestra i curiosa d’altres cultures, és com un imant. Per això el vaig comprar només saber que existia i l’he llegit immediatament. Em dol pensar que si no haguera sigut per la versió cinematogràfica tal volta ni sabria res d’ell...em dol perquè és la realitat existent, que la majoria de les vegades la fama de les pel•lícules fa ombra el text. No sabem si serà el cas.  Per altra banda pense que també s’ha de valorar  este fet, que sovint la fama de les pel•lícules obrin el calaix on estaven els textos amagats i això és positiu. 
Quan un llibre es porta al cine és perquè és una bona història. M’agrada el cine, el “bon” cine, i no m’importa si el guió ve o no ve d’un llibre. Diuen que mai s’ha de comparar llibre i pel•lícula, tanmateix jo ho vaig a fer. En este cas concret perquè malgrat poder caminar per separat, llibre i pel•lícula, pense que es complementen perfectament. 

Aconselle que no s’ha de deixar de llegir el llibre, la vida de Vicki Subirana, ni s’ha de deixar de veure la pel•lícula, la versió lliure "Katmandú, un espejo en el cielo"de la fabulosa directora Iciar Bollain on a la protagonista li diuen Laia. I s’ha de veure en versió original, parlant en anglès i  en nepalès creant-ne així una pel•lícula totalment creïble i real.

Jo aposte per les dos lectures, la de paper i la cinematogràfica i explique per què.
El llibre aporta un gran contingut, una interessant vida solidària digna de ser reconeguda i imitada. Escrita en 1ª persona mostra com la protagonista evoluciona intentant assimilar i entendre aspectes de tradició, cultura i política del Nepal i una part ens la mostra a traves de la lectura del seu diari. Este és el gran valor del llibre, tota la informació és immediata, real, el que veu i viu en cada moment mentre hi està vivint. I és molt el que conta del que veu i del que escolta. 

La pel•lícula, que opta per escollir un període de temps, estalviar personatges i condensar les vivències de la catalana, aporta altra vessant, m’atreveixo a qualificar-la de poètica. Aporta una magnifica narrativa, però visual, tendra i dolça. Malgrat mostrar una dura realitat,  aconsegueix traure un “interior” de la protagonista, que  al paper quasi s’ha d’endevinar. La directora Iciar Bollain amb mestria  extrau els sentiments i l’afectivitat més enllà del que l’autora ha plasmat. Tal volta perquè no és tasca fàcil escriure i més si cal transmetre el que es porta a dintre, l’autora Vicki Subirana al llibre no ha destapat tota la passió bondadosa que segur té quan parle del “seu Nepal” i dels “seus xiquets marginats”. A la pel•lícula en canvi, s’hi veu perfectament una contradictòria bellesa mesclant la sensibilitat de la mestra  quan està amb els desemparats nepalesos i la ràbia per la impotència front a uns costums i tradicions que no acaba d’entendre.  La pel•lícula aporta també una magnifica estampa del Nepal, mostrant-nos escenaris fabulosos dels carrers de la ciutat,  temples i camins intransitats que van cap a les muntanyes.

La pel•lícula és una meravella i té vida pròpia tanmateix si es limiteu solament a ella mai sabreu els precedents que porten la protagonista a Nepal, tampoc què passa amb la seua vida, què passa amb el seu estimat nepalès i com continua la seua lluita educadora. El llibre s’ha de llegir per arribar a una visió més completa de la vida de la protagonista i del Nepal que des de la seua perspectiva d’estrangera va descobrint i descrivint.

Nomès cal afegir que si, a més de llegir el llibre, s'opta per comprar-lo, mitjançant la fundació EDUQUAL es contribueix a finançar projectes educatius de la mestra catalana.

Cert que m’agradaria fer una xerrada amb Vicki Subirana...cert que deu ser un goig escoltar per boca seua tota l’experiència acumulada... perquè  com ja he dit alguna vegada, mai es pot arribar a escriure com és un olor, un sabor, un sentiment... no sempre “podem o sabem o volem”  dir en un paper el que el cor amb tant de fervor guarda.


******
nº 7-LA TORTILLA CORREDORA

Conte infantil escrit per Laura Herrera
i il•lustrat per Scarlet Narciso



Ressenya feta per Ediciones Ekaré Sur 2010

La mare ha preparat un deliciosa truita per a set fills famolencs, però la truita no vol que ningú se la menge. Una història tradicional del sud de Xile amb un final inesperat.

Opinió personal

El que resulta “inesperat” és que la truita es torna una viatgera que no para de córrer pel  món i no té intenció de parar de viatjar.

Ja vaig dir a la presentació d’esta secció, que volia dedicar de tant en tant l’atenció als xiquets. “La tortilla corredora” és el primer llibre que incorpore. Este conte infantil procedent de la tradició oral xilena, no és un llibre de viatges, però si tracta d’un personatge viatger, per la qual cosa m’he concedit el capritx d’incloure’l a este llistat de llibres ressenyats.

Segueix una fórmula coneguda i repetida arreu del món en les narracions infantils: l’esquema general en el qual un personatge inicia un camí i durant el trajecte es troba amb altres personatges, que en la majoria de casos repeteixen una retafila que els xiquets acaben memoritzant. 

El conte és la simple història d’una truita que s’escapa perquè no vol ser menjada i comença a córrer sense parar donant peu a imaginar que arriba a  nous llocs i coneix  nova gent. I encara que al text no hi ha cap referència a país o continent, contar esta  història  suposa l’excusa perfecta per introduir  als mes menuts, alumnes o fills, el desig de conèixer i viatjar a altres llocs, així com saber sobre diferents maneres de pensar. Tot són coses bones per al desenvolupament dels xiquets i xiquetes com a persones.

Trobar esta truita va ser una casualitat. Em demanaren que fera de contacontes i el tema exigit era els menjars. Vaig buscar entre les prestatgeries de la biblioteca municipal i en llegir-lo em va agradar perquè la protagonista i jo compartíem l’esperit viatger. A més a més el fet que fóra  un conte recuperat de la tradició oral també m’agradà. Així que el vaig passar a valencià i vaig començar a pensar com el podria contar.

Al final la sessió de contacontes es va convertir en una barreja de teatre i audiovisual.
Particularment esta truita corredora,valenta i decidida em resulta molt simpàtica. Jutgeu vosaltres mirant el vídeo que teniu ací i també a la columna lateral del bloc i ja direu què us sembla.


*****

 

 *****

  Nº 6-CAUTIVA EN ARABIA
La extraordinaria historia de la condesa Marga d’Andurain, 
espia y aventurera en Oriente Próximo.

Cristina Morato


Ressenya feta per Plaza y Janes, Mondadori  S.A., 2009

La comtessa Marga d’Andurain va protagonitzar una vida pròpia de la millor novel•la d’aventures. Nascuda al si d’una família de la burgesia basco- francesa, va ser una dona avançada al seu temps, inconformista i apassionada, que des de la seua Baiona natal va viatjar a ciutats de llegenda com El Caire, Beirut, Damasc o al Tànger d’entre guerres, on va portar endavant increïbles gestes.

Va espiar per als britànics, va regentar junt al marit un hotel al desert siri i es va entossudir en ser la primera occidental que entrara a la Meca. Per a tal finalitat, ja divorciada, es va casar amb un beduí i es va convertir a l’Islam, El seu viatge al cor d’Aràbia va ser una autèntic malson, en ser tancada en un harem i més endavant empresonada en la terrible presó de Yidda. En abandonar Orient Pròxim, es dedicà al tràfic d’opi al Paris ocupat pels nazis i va acabar els seus dies tràgicament a Tànger. La premsa francesa, enlluernada per les seues temeràries aventures, la va qualificar com la “reina de Palmira”, “La Mata-Hari del desert”, “la condesa de los veinte crímenes” o “la amante de Lawrence de Arabia”

Però, qui va ser en realitat esta fascinant dona? ,una perillosa espia? ,una assassina?, o solament una audaç viatgera? Cristina Morato, atreta per esta misteriosa dama, ha aconseguit desvetllar estos interrogants en localitzar al fill menut, Jacques d’Andurain, heroi de las Resistència francesa i testimoni directe del deambular de sa mare. Gràcies a la seua estreta col•laboració, l’autora ha pogut reconstruir l’agitada vida d’una dona marcada per l’escàndol i oblidada per la història, que va trobar en l’aventura la seua raó d’existir.

Opinió personal.

23-abril: celebració del DIA INTERNACIONAL DEL LLIBRE:
“CAUTIVA EN ARABIA”és un gran llibre de viatges, escrit per una gran experta viatgera i protagontzat per una insensata aventurera.

M’agrada l’estil d’escriure de Cristima Morato i m’agrada els temes que aborda. La seua biografia  personal recorrent el món com a reportera és el bagatge que porta i que la vincula a temes que m’apassionen. Sóc una “fan” de Cristina Morato perquè conta històries viatgeres, amb un interès especial per traure de l’oblit a les dones viatgeres i exploradores del passat. I ho conta amb la mestria que és reflex d’un treball que a ella mateixa l’apassiona.

“Cautiva en Arabia” sembla una ficció exagerada perquè el personatge protagonista és una insensata boja que s’embolica en mil situacions i problemes, i de vegades de manera voluntària. Busca el perill i el troba, no pensa en les conseqüències. I per a que el lector no caiga en la temptació de creure que no és personatge real, el relat va acompanyat de fotos que corroboren allò que allò que conta és verídic. De la mà de Cristina Morato anem veient cada pas de la vida d’esta comtessa i alhora ens fa viure a tots els lectors cada moment de manera intensa com ho està vivint la protagonista.

Cristina aconsegueix que els lectors sentim i patim eixa vida arriscada. De vegades, fins i tots, fa ganes d’entrar al llibre i parlar directament amb la protagonista per fer-la entrar en raó i deixar-li vore que el que va a fer és una insensatesa, és el que a mi em passà mentre llegia el seu viatge boig a la Meca. 
I el llibre aconsegueix també que ens traslladem als llocs que ella viu o visita. Sobre açó, personalment em quede com a preferits els passatges quan està vivint al desert de Palmira.

No deixeu de llegir-lo si vos agrada viatjar i vos agrada l’aventura.

*****
Nº 5- PERSÉPOLIS
 Marjane Satrapi



Portada i contraportada de Persépolis.

Ressenya  extreta de Norma editorial 2007 (resum)


Marjane Satrapi naix el 22 de novembre de 1969 en Rasht (Iran) al si d’una família acomodada i d’ideologia progressista. Després de la difícil situació política imperant al seu país als anys posteriors a la revolució de 1979, l’envien a Europa a prosseguir els seus estudis.

En París coneix a Christopher Blain, la qual cosa li permet entrar en contacte amb els membres de col•lectiu “l’Association”, que li proposen convertit els seus records d’infantesa i adolescència en còmic. El resultat serà Persépolis, treta en diversos toms, que tenen molt bona acceptació i van aconseguint premis allà on es mostren.

Finalitzada la saga de Persépolis, Satrapi ha publicat noves obres: “Bordados”(2003) on presenta una serie de reflexions sobre la condició femenina, mentre que “Pollo con ciruelas” és una historia ambientada en el seu Iran natal i protagonitzada per un home que ha perdut la il•lusió per viure. També hi ha un projecte per a l’adaptació cinematogràfica de Persépolis.

En un món amb tan poques dones dibuixants d’un gènere com és el còmic i un país dominat pel masclisme com Iran, l’aparició d’una autora d’esperit rebel fa de Marjane Satrapi un personatge singular. Però la veritable raó per la qual ha cobert portades arreu de món i ha arribat al punt més alt ha sigut aconseguir que una obra com Persépolis traspasse a la mateixa societat, trenque totes les barreres i es converteisca en un símbol de tolerància i llibertat.

Opinió personal

Marjane Satrapi dibuixa la seua autobiografia i alhora fa un retrat del país. Persépolis és un còmic, però no infantil. El públic al qual va destinat és l’adult, perquè és dur el que conta i molt complicat el que la protagonista viu.

Este llibre-còmic t’endinsa de manera fàcil en la realitat d’un país, una època, una política i unes idees, tot seguint la vida d’una jove i de la seua família. L’autora es mostra ella mateixa en dibuixos simples, quasi infantils, i ens conta des que era menuda fins l’adolescència què ha fet en Iran i fora d’Iran, què ha pensat quan ha viscut envoltada dels seus o quan ha estat allunyada. 

És un llibre de fàcil lectura però no tan fàcil comprensió, simplement per la diversitat de fets que van passant en una societat tan allunyada a la nostra, per la diferencia de mentalitat i  també perquè Iran, el país que mostra, la seua política i societat, és complex. 

És un llibre recomanable per intentar entendre de manera gràfica i diferent, un poc més del món que ens envolta.

******
Nº4-UN BUEN PARTIDO
Vikram Seth


Ressenya feta per l’editorial Anagrama, 1995

Poques vegades un debut novel•lístic ha causat tanta expectació ni ha aconseguit un èxit tan enlluernant . Comparada per la critica amb amb “Guerra i paz” i a les millors obres de Dickens, esta monumental novel•la es va convertir en el llibre més venut des de la seua aparició a Anglaterra.


“Tu també et casaràs amb qui jo diga” li diu la senyora Rupa Mehra a la seua filla Lata al principi d’esta història. Des d’eixe moment buscar “el  bon partit”  per a Lata es converteix en el motor d’eixe extraordinari  retrat de la india dels anys cinquanta, un país que encara arrossega les ferides de la seua recent independència i el trauma de la partició, on el s esforços modernitzats entropessen amb els ancestrals costums de segles de tradició i on els matrimonis se concerten per interessos familiars.


De la mà de Lata, la nostra jove, practica i vivaç protagonista i de la seua mare la senyora Rupa Mehra, tan donada a les llàgrimes i als excessos sentimentals, ens endinsem en una completíssima galeria de personatges que representen tot tipus de teixit social de la india: nawabs, rajás, llauradors, intocables, professors de la universitat, sabaters, anglòfils a ”machamartillo” devots hindús i musulmans, cortesanes, escriptors, dones emancipades i dones orgulloses de ser ames de casa, ministres, jutges, revolucionaris. I entre ells, naturalment els tres pretendents entre els quals Lata deurà elegir: el templat Kabir, el dinàmic Haresh i el somniador Amit.


Amb un estil transparent,poètic i impregnat d’una subtil ironia, en la tradició de Tolstoi, George Eliot o Jane Austen, Vikram Seth ens ofereix una vertadera “tranche de vie” en la qual els personatges viuen, senten, estimen odien i lluiten per escapar o aconseguir  els seu destí, on la història d’amor se superposa a la història política, on els prejudicis religiosos conviuen amb la tolerància i on la lluita  amb la injustícia pot conduir a la bogeria. Amb un impressionant domini de l’ofici, amb un portentós sentit del detall -ja siga en descriure la fabricació de sabaters o la caça del llop- i amb una mirada sempre comprensiva cap als personatges, fins i tots amb els més dolents- l’autor mou el fil del relat en el qual la narració oral es mescla amb ampul•lositat del discurs polític, i el  que la prosa flueix amb una trasparencia absoluta- amb tanta naturalitat i fermesa que en ocasions oblidem que estem llegint una novel•la i pensem presenciar la vida mateixa.


Opinió personal


La ressenya de l’editor ho explica tot clarament, a mi em va enganxar només llegir-la. Simplement puc afegir que és un del llibres més bonics que he llegit en la meua vida. És el llibre que sempre recomane a viatgers i amants de la historia, als amants de la India desitjosos de visitar-lo i desitjosos de conèixer la seua mentalitat. Només avise del gran inconvenient: no els dic que és un volum d’enorme grossària, ( que ho és) perquè per als bons lectors això no és problema, els avise que  és molt car, tanmateix alhora aconselle que facen el que jo vaig fer, agafar-lo prestat de la biblioteca municipal. 


El llibre em va capbussar des del primer moment ,malgrat  els llargs i densos passatges politics que intercala. I és que estos no eren un impediment per seguir endavant perquè els  considerava tan ben intercalats enmig de les històries que no es feien pesats. Esta molt ben escrit. He llegit sobre l’autor que va tardar huit anys en escrure la novel.la i que ja tenia publicacions de poesia. Tot este bagatge ho deixa vore escrivint amb un estil minuciós, propi de les coses ben fetes i nugades, necessari quan es fa un llibre d’estes dimensions, i demostrant una sensibilitat  en molts passatges.


 En cada fulla veia l’ambient de la india, imaginava els personatge i les històries d’amor i d’odi mostrades i entenia el seu comportament. El llibre fa sentir els sentiments que els protagonistes senten, fa entendre’ls i també la seua societat que els envolta. Encara que ja han passat molts anys des de la dècada de 1950 que és la que descriu, considere que és un llibre imprescindible per conèixer i aprofundir en la història i societat actual. 


*****

nº3-SOY RIGOBERTA MENCHU Y ASI ME NACIÓ LA CONCIENCIA

Elizabeth Burgos






Ressenya feta  per Siglo Veintiuno editores, edició del 2007

Rigoberta va nàixer a San Miguel Uspantán, Departament El Quiché, en Guatemala. Fa 23 anys*, i el castellà el va aprendre fa tres, sense llibres, mestres ni escola. El va aprendre amb voluntat ferotge per trencar el silenci en el qual viuen els indis d’Amèrica Llatina. Es va apropiar del llenguatge del colonitzador, no per integrar-se a una història que mai la incloure, sinó per fer valdré, mitjançant la paraula , una cultura que és part d’eixa historia. “Me llamo Rogoberta Menchu”, diu planament, i amb eixa curta frase s’escolta la veu de tot un poble indígena que ha decidit alliberar-se.


Les seues paraules no són merament de denuncia i de protesta, són davant tot una enèrgica afirmació d’una manera de ser el que és: una cultura especifica, una comprensió de l’univers, una interacció amb la natura.La historia de Rigoberta fa eco a la historia de totes les comunitats indígenes d’Amèrica Llatina que han decidit arravatar-li la paraula a l’opressor


Elizabeth Burgos és de nacionalitat francesa i veneçolana. Va viure uns anys a Cuba i en Bolívia. Va fer estudis de psicologia clínica a la Universitat de Paris VII i d’etnologia a l’Escola de Ciències Socials de Paris. Ha col•laborat en diferents revistes franceses: Femmes en Mouvement. Hebdo-Femmes, Le Nouvel Observateur y Témoignage Chrétien. Actualment resideix a Paris on és directora de cultura de la Casa de Amèrica llatina.


*S’ha de tenir en compte la data quan es va escriure esta ressenya:
Primera edició any 1985.


Opinió personal

Quan es viatja a un país que t’impacta, alguna cosa canvia. Des que vaig conèixer Guatemala i la seua gent, tot el que es deia o contava al seu voltant era interessant per a mi. I volia saber més i més. Vaig conèixer l’edició d’este llibre i el vaig  trobar a una biblioteca. El vaig llegir i em va agradar. Amb llenguatge simple i senzill explica la vida de l’indi maia. Amb llenguatge contundent explica Rigoberta la seua realitat i els esforços lluitant contra l’opressió social. No s’ha de jutjar l’estil, perquè l’autora transcriu la veu de Rigoberta i esta no dominava la llengua correctament, s’ha de parar en el contingut.

Mentre llegia pensava que el llibre que tenia a les mans era dels que m’agrada guardar. Necessitava comprar-lo per subratllar-lo, deixar-lo a la prestatgeria i mirar-lo , traure’l de tant en tant per fullejar-lo. Però a Espanya no el  vaig  poder comprar.


L’atzar i la deessa fortuna va fer que tornara a Guatemala per fer un viatge contacte directe amb la vida i la natura guatemalenca.


Hi estava esperant-me el llibre en una llibreria de la ciutat d’Antigua.
Vaig rellegir les seues pàgines alhora que veia en directe la realitat dels xiquets indígenes i la dels pares, alhora que veia els llocs que Rigoberta descrivia .

I això em va fer viure encara més la realitat que m’envoltava.


En este bloc pots llegir més sobre Guatemala en :
-Convivint amb una familia maia
-Visita a una escola
El volcà Pacaya

*****
nº2-YO , ZENOBIA REINA DE PALMIRA
 Bernard Simiot





Ressenya extreta de la publicació feta per EMECE editores, 1995.

Simbiosi ideal de les riques tradicions àrabs, la magnifica cultura grega i la forta economia romana, la ciutat de Palmira va ressaltar sota el regnat de  Zenobia, muller i hereva d’Odenato, cap de les tribus del desert. Moderada en les lluites contra els perses de Sapor, Zenobia va estendre el poder de Palmira des de l’Eufrates fins la Mediterrània, transformant este encreuament de viatgers en la Venècia del Nord, una preciosa ciutat refinada i moderna, amfitriona de filòsofs i poetes, refugi de cristians protegits. Però l’imperi romà no va tardar en recelar al voltant d’este esplèndid somni de tolerància i llibertat. A finals del sege III, els exercits d’Aureliano reconquisten la colònia rebel i empresonen Zenobia, que passà la resta de la seua vida exiliada en una vil•la propera a Roma.

Bernat Simiot, que amb esta novel•la obtingué el premi Goncourt, ha imaginat unes memòries de Zenobia en les quals  el lector, no solament trobarà un context històric ben documentat, sinó també  els dubtes i reflexions d’una ànima valenta compromesa amb el futur del seu poble.

Opinió personal

“Yo Zenobia reina de Palmira” em va agradar per capbussar-me en el passat d’aquelles ruïnes romanes, per mostrar-me una dona valenta que creà, segons conta la història, un regne de tolerància i llibertat, un paradís de cultura i benestar, un paradís al qual, en estos cruels moments que està vivint la societat síria , segurament tothom voldria tornar.

És una novel•la i sóc conscient que part del que es diu és fictici, però en este cas endevinar què es real o no de la novel•la històrica a mi no m’importà. El que l’autor em contava em captivava i em donava més ganes de conèixer aquell regne, encara que fóra com està actualment, enderrocat.
Vaig llegir la novel•la abans d’anar al viatge i també després.Ho faig sovint això de llegir llibres de viatges dues vegades. Dos lectures i dos mirades, dos perspectives contrastades. La primera lectura de "Yo Zenobia, reina de Palmira" plena d’imaginació, la segona plena de records i emocions. És un llibre molt recomanable que ajuda a conèixer la personalitat de la reina de Palmira i el seu context històric.

Per llegir més sobre Palmira en este bloc:

*****

nº1-LA MIRADA DEL EXPLORADOR
Relatos de aventuras y descubrimientos

Compilació feta per Fergus Fleming I Annabel Merullo




Ressenya feta per Ediciones Paidós Iberica, 2006

Un tresor ocult que conté meravelles fabuloses, com el descobriment del Macchu Picchu per part de Hiram Bingham o el desembarc de Charles Darwin en les illes Galapagos ( Michael Palin)

Al segle XVIII s’inicia una nova etapa en el descobriment dels racons ocults del planeta. Els exploradors d’esta època, impulsats per les noves troballes científiques, més que per cobdícia, emprenien expedicions a terres remotes. No només es plantejaven com objectiu el descobriment de regions ignotes,  sinó la investigació dels misteris terrestres. Assumien la resoluda missió de registrar tot allò que trobaven, una documentació en la qual s’inclouen per primera vegada imatges, a més a més dels propis textos. Sorgeix així l’exploració com la coneixem hui en dia.

Este llibre, que presenta els relats que en han deixat els protagonistes de les expedicions junt a imatges originals, dóna llum sobre la identitat d’aquells homes i dones, la seua manera de fer, i sobre tot, les meravelles que trobaren al seu pas. Constitueixen un grup heterogeni de científics, navegants ambiciosos, viatgers solitaris o grans aventurers que, malgrat les diferencies pel que respecta als orígens o formació, tenen un tret comú: ens han fet la deixa d’un viscut retrat del que es desconegut. La representació visual no es va fer sempre pels mateixos mitjos. En els primers temps dibuixaven el que veien; posteriorment viatjaven acompanyats de dibuixants qualificats. Més endavant incorporaren càmeres en el material de l’expedició. I en les últimes dècades inclouen en les expedicions equips cinematogràfics professionals. La força de les imatges es comparable a la dels textos.

En estes pàgines apareixen personatges com Alexander von Humboldt en el moment quan desafia les anguiles elèctriques de Sudàmerica; George Lyon opina sobre la societat norteafricana; John Ross debat les dificultats que planteja el gel en el Paso del Noroeste; Robert Peary explica la seua relació amb els esquimals ( opinions que contrasten amb la visió de la seua dona al voltant del mateix tema). Trobem també a Umberto Nobile, que lamenta la pèrdua del seu Zeppelin a l’Artic; Freya Stara, reflexiona sobre la bellesa d’Aràbia; Jaques Cousteau examina el planeta des del fons marí; i Buzz Aldrin mamprèn una missió similar des de l’espai exterior.

El volum, que recopila un ampli conjunt de dibuixos, fotografies i textos de publicacions periòdiques, junt a comentaris d’experts que situen en el context adequat cada expedició, i un pròleg de Michael Palin, és una magnifica introducció al món que habitem. Obra rigorosa, dinàmica i sorprenent, ens ofereix una visió calidoscòpica de tres segles d’exploració. 

Opinió personal

La mirada de l’explorador és un gran llibre, no per dimensions (que també ho és) sinó per qualitat en el contingut. Llegint cadascun dels  relats que el llibre compila,  viatgem en el temps i ens convertim un poc com l’explorador que escriu en primera persona, el protagonista que està vivint, el que està patint, el que està deixant-lo bocabadat...aquell que vol mostrar el que els seus ulls estan mirant. 

Gràcies a estos exploradors, aventurers, valents, d’alguna manera insensats en algun cas, gràcies a tots ells, viatgem seguint les seues petjades. I encara que utilitze el masculí per qualificar estos personatges que obriren camins, també hi ha moltes dones exploradores i al llibre també se’n mostren.  

Són molts els capítols, tots interessants, encara que no es un llibre per llegir de colp. Hi ha massa diversitat de temes. Es bo llegir un capítol i deixar el llibre apartat,  però apartat no vol dir allunyat, s’ha de deixar a punt per a altre moment. Perquè en no res eixirà altra ocasió que vindrà bé buscar altre capítol que et capbusse en altre país i en altra experiència totalment diferent. Jo així ho estic fent. I encara tinc capítols per llegir que només els tinc fullejats. 


******