Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 17 de febrer de 2018

CROÀCIA: La catedral de SIBENIK

La catedral de Santiago és una de les més grans de Croàcia, destaca per les cúpules superposades i, per alguns detalls, recorda a la del Duomo de Florència.

En el nostre viatge per Croàcia, anem a Sibenik.

De Sibenik visitem la catedral, és Patrimoni de la humanitat des de l’any 2001. A la ciutat no li dediquem més temps perquè anem de pas, pense que tal volta és una errada que potser en altra ocasió es pot compensar. Si algun dia torne a Croàcia amb un horari més flexible ho faré. Ho dic per una raó, no hi ha massificació de turisme, només per això valdria la pena el passeig que estic segura tindrà raconets bonics per a visitar. Però hui mo ha pogut ser, el dia ha estat molt complet i condensats, i estem cansats. I quan s'està cansat, les coses sovint es veuen de color negre i no es trau el profit que deuria.



Estem a la plaça principal on està l’edifici de la  Vieja Loggia amb 9 arcs, construït l’any 1532 i 1543. Després de la segona guerra mundial l’hagueren de restaurar quasi en la seua totalitat. M'agrada, em recorda a ciutats italianes.



Al costat del gran edifici està la catedral, la porta nord. El monument té  dues portades i encara que la principal és la del sud, la que tenim en este moment davant va prendre protagonisme per la riquesa decorativa.



Estem cansants i en tenir ocasió prenem seient. Així i tot mentre estem en la plaça contemplant la façana lateral,  el portal del lleó,  encara trac forces per pujar una empinada escalinata, i arribar a la part alta, per observar les teulades i la façana de la catedral de les altures. Des d’este punt alt, en el lateral d’una menuda església, on em situe per fer la foto i observar la panoràmica, veig  carrers entramats i estrets per darrere de l’escalinata. M'agradaria endinsar-me per veure què hi ha més enllà, però no puc, no hi ha temps.






Ara dic que hi ha poc turisme però sé que canviarà. Els croates volen turistes i els aconseguiran. Croàcia cada vegada està més de moda i ells necessiten els turistes que aportem divises  perquè concretament en esta zona, després de la guerra, la indústria que hi havia va ser destruïda i no l’han recuperada.



La catedral de Santiago és una de les més grans de Croàcia. Cert que impressiona la grandària. El monument construït sobre una església romànica, està fet majoritàriament amb pedra de les illes croates, especialment de Brac. Està considerada l’església més gran del món construïda exclussiammet amb pedra, sense rajola ni suports de fusta. Té moltes voltes i cúpules encaixades unes damunt d’altres i és el que resulta interessant. I un detall que la fa diferent, és la falta de campanar.



La mire per fora i observe que formant part de la decoració exterior hi ha cares i més cares, hi ha més de 70. En són moltes. Representen els personatges més importants de la ciutat durant l’època de la construcció: hi ha xiquets, homes i dones. Mirant-les amb detall s’hi veuen expressions de sentiments molt ben detallades. S'hi veu demostració d’enuig,  temor o orgull.



Deixem el lateral i mirem la portada principal. Hi ha un gran rosetó gòtic i frontó semicircular. Esta portada és bonica però la dels lleons amb Adan i Eva és la que més m’agrada.


L’edifici va ser construït entre el segle XV i XVI i concretament va ser consagrat l’any 1555 La gran cúpula, que em recorda al Duomo de Florència, va ser danyada durant la guerra civil, l’any 1991 però sortosament va ser restaurada. També s’hagueren de restaurar escultures de l’exterior.






L’interior és de planta de creu llatina amb tres naus i destaquen els capitells i l’altar barroc i el crucifix renaixentista.








UNESCO justifica la inclusió en la llista del Patrimoni de la Humanitat dient que és testimoni dels intercanvis en les arts monumentals que s’hi donaren entre el nord d’Itàlia, la Toscana i Damacia des del segle XVI fisn el XVII. Tambè va contribuir a l’elecció el fet d’haver-se emprat solament pedra i utilitzar tècniques excepcionals per fer les voltes i les cúpules. Alhora li donà validesa per ser premiada, l’ornamentació exterior de les cares fusionant art gòtic i renaixentista.
Sense dubte, la catedral és una joia. Llàstima que pel cansament mentre la tenim davant, no li hem posat l’atenció que es mereix i hem valorat la seua importància. 

I si vols més de Croàcia:

Parc Natural de  PLITIVICE....PATRIMONI DE LA HUMANITAT
DUBROVNIK-I PART...............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
DUBROVNIK-II PART..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
DUBROVNIK-III PART.............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
ILLES ELAFITI
SPLIT..............PATRIMONIO DE LA HUMANIDAD
TROGIR

QUADERN DE VIATGE, estiu 2017,  CROÀCIA


dimarts, 13 de febrer de 2018

FOTOS i MÚSICA: El POU CLAR d'ONTINYENT (València)



Que bonic és viure envoltat de la natura! 
aigua, muntanyes, tranquil.litat...
Qui ho té al costat, de vegades, no ho valora 
i qui no ho té... ho vol


MÚSICA: 
Vida
Estrella Morente i lluis Llach



dissabte, 10 de febrer de 2018

ONTINYENT (València): El Pou Clar


I molt a prop de casa tinc la sort de tenir un paratge de tolls amb aigües transparents i roques calcàries amb formes capricioses, un lloc idoni per a passejar o en estiu, banyar-se.


Hui li dedique temps a un Paratge que tinc molt a prop i que he vist en mil i una ocasions, però poques vegades havia baixat a caminar entre les seues calcàries roques  i transparents aigües. Ho vaig fer fa molts anys. I no té res a veure el paratge que vaig veure aquella època i el que ara m’hi trobe. Parle del Paratge Natural anomenat El Pou Clar d’Ontinyent.
És  un naixement d’un riu, el Clariano, i està a 2 km del poble. Són piscines  naturals que  dia a dia són visitades per  més gent perquè el lloc cada vegada està més ben condicionat per al bany  i per passar una estona agradable. I és en este apartat on radica la diferència d’uns anys a esta part.  Fa anys no hi havia tan bon accés i no s’hi podia caminar amb tanta facilitat, fa anys al Poc Clar baixava poca gent.
Arribar-hi és molt senzill i està senyalitzat, a peu, en bicicleta o amb cotxe, tan se val. Si s’agafa  la carretera que va d’Ontinyent a Bocairent, s’ha de posar atenció al desviament que va a Fontanar. S’hi veu al primer colp d'ull, és on s’ha de parar.  Hi està la zona d’aparcament i les escalinates per accedir als tolls. Abans de baixar, trobem  un panell informatiu on explica el que anem a trobar. Està bé fer una ullada.




El que no ha canviat amb el temps són les roques calcaries amb forma rodona que van configurant els pous d’aigua dolça. Són el resultat del recorregut de l’aigua des de fa milions d’anys, en aquells temps estes aigües estaven submergides i l’aigua modelava les roques fent les capricioses formes que veiem actualment.
També estan des de temps immemorials els tolls on van els banyistes a refrescar. De dalt a baix està, davall del pont i en primer lloc  el “Pou dels Esclaus” amb aigües estancades. És de tots els pous on l’aigua no es veu tan néta i no podem veure el fons però eixe fet no impedeix  fer una bonica fotografia de simetries i reflexos. Hui l’oratge acompanya i la llum de la vesprada comporta a una bonica estampa.



Continuem el passeig i trobem els pous amb aigües nétes i transparents, com el  del Toll del "Pou Clar". Després està el  “Pou Gelat” d’aigües poc profundes. Més avall està el “Toll del Salze”, més profund, on veiem molts peixets nedant. Si seguim el camí del riu trobem el "Pou de la Reixa" amb molta aigua i lloc propici per al salt des d’alguna roca alta. També està el  “Pou Fosc” i “Pou dels Cavalls”, junt a l’escala que porta a la zona condicionada per a picnic.



I és que les aigües estan  tan transparents!. És un goig contemplar-les. Cert. Que boniques estan!. Podem veure uns reflexos impressionants, només interromp la idíl·lica imatge el fet que  passa la carretera CV-81 pel costat. Però és un fet inevitable.






Hui estic fent un agradable passeig sense gent, només trobe una parella de nuvis amb el seu fotògraf particular que els va indicant on han de posar la mirada i "les poses que han de posar." Sento la indiscreció. Que tots dos em perdonen per esta foto "robada", no ho he pogut evitar perquè cert que estaven protagonitzant una foto preciosa i tendra.


Tambè hi ha quatre valents banyistes que no tenen por a les aigües gelades que poden hi haver. I és que el passeig l’estic fent a finals d’octubre i al Pou Clar ja no hi ha la gentada que s’hi forma en els mesos estiuencs.
Tanta gent en estiu s’ha convertit en un problema per espai d’aparcament i perquè el paratge es massifica i no tothom compleix les normes de respecte i les que mana l’ajuntament. Són entrebancs que estic segura se solucionaran. És necessari si el que es vol, és conservar la qualitat paisatgística que ofereix el lloc.





En estiu,  la zona del pàrquing es queda xicoteta, s'ompli prompte i ja no li caben més cotxes. Per curiositat, alguna vegada, ’he assomat a veure el Pou Clar en dies de calor i he vist que estava ple de banyistes i així no dóna gust anar a prendre el bany, sense poder moure’s en llibertat. També és un problema per seguretat donat que si hi ha molta gent, s’ocupen espais un poc perillosos i sense  la protecció  adequada que pot comportar algun accident o desgracia. Hi ha gent que es tira des de les roques més altes en llocs on la profunditat és gran, hi ha punts on hi ha més de cinc metres de fondària.



S’hi poden fet ta,bé rutes senderistes al barranc dels tarongers perquè hi ha un paisatge agradable i bonic amb fauna i flora interessant o a fer un pícnic a la pineda de Galindo, o visitar els pobles veïns de bocairent o les terres dels alforins.



Tornem per on hem vingut, però hi ha altres sendes per on enfilar-se. Ho deoxem per a altre dia. Segur que els camins ens porten a partages bonics i  agradables.




Segueisc el meu passeig tranquil.lament... Alhora que mire l’aigua mire les roques i me n’adone que al punt on s’hi troba el "Pou de la Reixa"  hi ha finestres-coves similars a les covetesdels moros de Bocairent. Tenen entre 1 metre i 1 metre i mig de profunditat i es diferencien de les covetes dels moros de Bocairent perquè estes no estan conectades entre si. Els historiadors diuen que estes finestres feien la funció de graners a l’època musulmana. S’hi pujava amb cordes i escales ancorades als forats que hi ha en la majoria de les finestres.



Ho he passat molt bé. Ha estat un passeig relaxat. Al final estic de nou al punt inicial, al pont, i puge de nou les escales per anar al parquing on ttinc el cotxe aparcat.


QUADERN DE VIATGE, ONTINYENT, tardor 2017


dimarts, 6 de febrer de 2018

RESSENYA de cine: EL AUTOR



EL AUTOR
Manuel Martín Cuenca

Acabe de veure la pel·lícula EL AUTOR, i es cert que Gutiérrez està impecable en el seu paper d’escriptor gris, anònim i  frustrat. El Goya que li han atorgat se’l mereix, no hi ha dubte, interpreta un  personatge brutal i és un actor que sap veritablement actuar, faça el que faça. La pel·lícula està molt bé, però vaig eixir del cine desassossegada, pensativa... Ser autor, fins a quin extrem? En realitat què busca el protagonista? Vol la fama? Vol la satisfacció de completar un llibre? És simple gelosia?

Tal volta l’únic que vol el protagonista és donar color a la seua fosca vida. I una manera d’acolorir-la és somniant. I els escriptors sovint ho fem quan ens enfrontem al full i l’ordinador creant una obra.

També posant-me en el lloc del autor reflexione-hi sobre què busquem els autors quan escrivim.  Està clar que la resposta variarà segons persona, però el que tinc clar és que un autor o escriptor, o novel·lista o contista o periodista...o qualsevol que es dedica a l’escriptura,  no es crea en tallers d’escriptura. L’autor naix sent autor, escriure ha d'eixir de l'anima i en el taller l’únic que pot fer és millorar la tècnica, que per altra banda no és poc.

Jo sóc autora, com el protagonista, i sovint escric per necessitat, sempre per plaer i la majoria de les vegades gaudeisc jugant amb les idees i paraules que involuntàriament  m’ixen a soles quan estic capficada en un tema.

Al protagonista li aconsellen, al taller d’escriptura, que visca i escriga el que viu, que mire i que escriga el que veu, jo també escric a partir del que  visc, o del que m’invente a partir del meu entorn, o tal volta sobre el que possiblement hauré vist abans i la ment ha guardat. Les idees flueixen de vegades no se sap com. Jo escric camuflant la realitat entre personatges inventats o el que és el mateix escric la vida de personatges inventats i camufle la  meua veritat. El joc de l’autor és barrejar veritat i ficció i que el lector jugue a saber què és cada cosa.

En este cas, el que fa EL AUTOR és forçar la realitat per a aconseguir una novel·la. Diuen que Gutierrez sempre interpreta personatges que cauen bé. A partir d’esta pel·lícula ja no se’l veurà amb tanta bondat, és un personatge irònic. En realitat a la pel·lícula hi ha pocs personatges amb bondat, (és una semi maldat) i el protagonista encapçala el llistat amb la seua obsessió insana. I és que en EL AUTOR és veu maldat,  crueltat  per la constant  manipulació i alhora una ignorància per part del protagonista en no adonar-se del veritable final que li espera a la seua novel·la. 

I ara pense...hi haurà molts autors com ell?

La pel·lícula també planteja el tema dels tipus de lectura existents al mercat: La “facilona” que són els best sellers que tothom llig o la “literatura”, amb temàtica més profunda que arriba a només un sector de gent. És un dilema però cada autor sap què escriu i com ho vol fer, i sobre tot, sap per a qui escriu, si per a un mateix o per a les masses buscant la màxima audiència. Jo ho tinc clar i crec que la resta d’escriptors tambè ho tenen.

La pel·lícula està ben feta i manté l'espectador en suspens, es pateix junt al personatge, dóna a pensar que allò no pot acabar bé. Hi ha pinzellades de racisme i de política, retratant així la realitat de com pensa molta alguns sectors de gent. La pel·lícula té un guió sorprenent amb girs inesperats que estan molt ben interpretats. Tots els personatges sense excepció fan el seu rol a la perfecció i són necessaris per a donar veu al protagonista. Destaca la portera, Adelfa Calvo, que també ha sigut guardonada amb un Goya i el professor, Antonio de la Torre, que està fantàstic interpretant la falsedat i l’engany que l’alumne no veu clarament per l’obsessió que l’embarga.

El guió està basat en un llibre. És una adaptació de la primera novel·la de Javier Cercas El móvil, escrita fa 30 anys, un novel·la de 70 pàgines que va escriure demanant un préstec al pare per a llogar un pis i poder tancar-se a escriure, com fa el seu personatge. Cercas la va enllestir i va aconseguir que dos anys després es publicara i des de 1987 s’ha traduït a una desena de llengües. Cuenca va trobar i llegir la novel·la de casualitat. Com tota adaptació no cal comparacions, cada perspectiva valora uns aspectes segons la finalitat, llegir en llibre o veure en pel·lícula.

No cal dir més...aneu a veure-la, és cine espanyol de qualitat.

A més a més, de fons escenogràfic està la preciosa Sevilla, només es veu el gran riu i un pont famós i en una escena nocturna la Torre del oro, també uns carrers i uns portals d’edificis i els interiors de les cases carregades de decoració amb sants i passos de setmana santa. No es veu la ciutat andalusa però l’ambient embarga la pel·lícula.

I de fons musical inicial i final està Jose Luis Perales. Personalment trobe que la cançó final és molt bonica.


dissabte, 3 de febrer de 2018

POLÒNIA: EL GUETTO DE VARSÒVIA

La pel·lícula El pianista és un fidel retrat de com vivien els jueus al guetto de Varsòvia. Veig la pel·lícula de Polanski i tot seguit visite el barri. M’esgarrifa, m’impacta.

En l'actualitat podem veure per on anava el mur perquè s'ha marcat al terra i travessa carrers i places.

El guetto de Varsòvia  és visita imprescindible. El major guetto jueu d’Europa, retratat per Polanski en la pel·lícula “El pianista”, va ser implantat en el centre de la capital entre octubre i novembre de 1940 com un lloc de trànsit abans de portar la gent cap a la mort que proporcionava la solució final del gas cyclon. Hi havia gent de Varsòvia, però també de regions del voltant sota control alemany i d’altres països ocupats pels nazis. Al guetto n’eren al voltant de 350.000 persones, tots obligats a portar l’estrella de David per marcar la diferència.

El jueus visqueren tres anys de fam i de malalties, també de por per si els agafaven per emportar-se'ls. No se sabia què passava una vegada pujaven al tren però intueien que no era res bo.  Al guetto van morir al voltant de 400000 persones. Actualment queda poc del que va ser, però s’hi poden veure alguns punts testimoni del passat. En el meu recorregut, nosaltres fem nomes un passeig per uns llocs concrets, caminem pels mateixos carrers que foren escenari de misèria i d'injustícia. Actualment ja no és el mateix, han enderrocat i construït de nou, però queden punts per a recordar. cal recordar per a que no torne  a passar.

Des de l’hotel on estem instal.lats en Varsòvia, tenim relativament prop el cementeri jueu i com ens queda un mati abans d’agafar l’avió, el volem aprofitar visitant el barri que el dia d’abans hem vist massa ràpid. No podem deixar Varsòvia sense conèixer millor esta part de la història.

Plou massa per  a caminar, així que agafem el tramvia nº1 sense saber molt bé on hem de parar. Però una vegada dins preguntem i l’amabilitat de la gent polonesa es fa una vegada més de notar. En esta ocasió és una senyora mig francesa mig polonesa la que ens diu on hem de parar. Baixem del tramvia i entrem al cementeri. Hi ha un grup de joves jueus que estan  a punt d’entrar també.

Entrada al cementeri, un grup de joves jueus també hi són. Per a ells és una visita molt especial.

No ens han demanat entrada, deuen haver-nos confós amb la colla d'estudiants. No pretenem estar molt de temps.  Fundat en 1806, és un dels pocs cementeris actius  jueus en Polònia actualment. Hi ha tombes famoses com la del creador de la llengua universal esperanto, escriptors, actrius o rabins...  però no sabem quines són, podríem seguir el grup de joves que van  amb guia que els para als punts clau, però la veritat és que plou massa per esplaiar-nos passejant entre tombes i preferim el passeig al nostre aire.





Hi ha alguna làpida diferent, especial...més moderna...



M’adone que moltes tombes tenen seients davant, m’agrada el detall, els familiars poden quedar-s’hi temps acompanyant al difunt sense cansar-se, el seient convida a passar més temps resant.




També hi ha una part més antiga que posa els pels de punta, amb tots els meus respectes pense que és escenari perfecte per a una pel·lícula de terror. I ho dic amb consideració perquè sé que és lloc sagrat per a molts. Hi ha fosses comunes del temps de la II guerra i de residents del guetto.


Al capdavall,  resulta una visita interessant perquè la mateixa pluja li dona l’aire tètric que ja de per si comporta el lloc on reposen tantes víctimes de la bàrbarie humana que no deuria haver passat mai.

En acabar el recorregut que hem fet sense rumb, eixim del cementeri i la pluja ha minvat així que decidim seguir a peu pel que era el guetto varsovià. Anem seguint un plànol que marca els punts concrets que es poden visitar, fem el que podem, no tenim temps de tot.



Es fàcil mirant el llibret-planol que he agafat en l’oficina d’informació i turisme. Hem fet selecció del que volem veure seguint la petjada jueva i fem camí a peu observant el contrast en els edificis varsovians.

El dia d’abans ja hem vist alguns monuments com Umschlagplatz, la plaça on estava la parada del tren des del qual s’emportaven als jueus del guetto fins el camp d’extermini de Treblinka. Cada dia s’emportaven entre 5000 i 6000 persones. Eren els supervivents  que  no morien entre els murs del guetto donat que les condicions de viure eres infrahumanes. A les parets de marbre es lligen noms de víctimes, la gent encara  diposita flors en homenatge. La ferida jueva està oberta i serà molt dificil de tancar. Ho dic per la quantitats de jueus que es veuen visitant els llocs històrics dels avantpassats, siga en Varsòvia, en Cracòvia o en els camps de Auschwirz i Birkenau. 




Tambe passem per la façana del museu de la història dels jueus polonesos.



En el recorregut del dia anterior per  la ciutat també vam veure de passada el monument als herois del guetto, que recorda l’heroica resistència dels jueus contra els nazis, una de els primeres revoltes contra el nazisme en Europa.  El 19 d’abril de 1943  començà i acabà el 16 de maig. Amb una població ja de 50000jueus al guetto, esclatà l’alçament en contra que fou brutalment reprimit en només un mes. 

Els jueus tenien les de perdre, eren formigues front a elefants, no obstant, valents, no es conformaven amb el final que els tenien destinat. Les SS assassinaren per callar les veus. La majoria moriren, però lluitant. Es quedà eixe honor, el de no conformar-se i acceptar sense actuar la fatalitat.




En el nostre passeig a peu passem pel carrer  Prosta, que és el punt on  en maig de 1943 aconseguiren escapar desenes d’insurgents. La forma de tub del monument recorda la boca d’entrada al canal. Creuant els carrers del que va ser el guetto, anem directes al carrer Siena  on es conserva un fragment del mur. Ens costa trobar l’accés perquè  s’entra pel carrer Zlota. La creació del límit de separació no miraria ni carrers ni veïnat. La frontera del gueto sovint tallava carrers i places. Trobem el mur encaixonat entre edificis i cert queveixa visió, resulta  impactant.






El guetto el tancaren, en un principi, amb fil d’alam, després amb paret de rajola de tres metres d’altura, hui en dia només s’hi conserva uns pocs metres dels 18 quilòmetres que va arribar a construir-se.



El traçat del que era el mur es recorda mitjançant  marques a la vorera, jo les veig davant de l’edifici del Palau de Cultura, lloc per on passava també.




QUADERN DE VIATGE, POLÒNIA, estiu 2016