Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 21 de febrer de 2017

RESSENYA de cine: LO QUE DE VERDAD IMPORTA




Lo que de verdad importa
Paco Arango

                                                                                  leer en castellano

He vist “Lo que de verdad importa”, tenia ganes, tan per la pel·lícula en si i els paisatges evocadors que pogueren eixir, com per la informació que he sabut, i no sabia, gràcies a ella.

Pas a pas.

M’ha agradat i he gaudit perquè des de l’inici al final la meua intenció no ha estat analitzar sobre qualitat artística o cinematogràfica, no he intentat buscar tres peus al gat en l’argument i l’he mirada en tot moment  amb ulls positius sabent que és per una bona causa. És una història simple, amb tocs fantasiosos que la fan més o menys creïble i amb un tractament de la fe i els poders divins que la fan més o menys polèmica. Estic segura que opinions hi haurà per a tots els gustos. 

Per a mi és una pel·lícula de les que qualifique de tendra i dolça i això, ja és prou motiu per anar a veure-la. He eixit del cine amb un somriure, tranquil·la, no com altres vegades que he eixit angoixada i el cor en un puny. Tal volta haguera sigut més adequat el títol en angles: “El curandero”, però en tot cas el que s’ha escollit explica la intencionalitat que ens transmet: que hem de centrar-nos en “el que importa” i no en aspectes secundaris, que és el que fem habitualment.

Està tractada amb to de comèdia però fa pensar al voltant d’aspectes importants: està el tema de l’egoisme del protagonista que afronta amb incredulitat el que li passa, el tema de la fe cega de que el que qualsevol impossible pot passar, el fet de mantindre l’esperança sempre viva, el d’afrontar la vida i la mort amb valentia... el de no saber quines paraules emprar davant d’un malalt...

I com correspon a un blog de viatges, també veig la vessant viatgera. En  “Lo que de verdad importa” hi ha un  doble viatge.

Primer està el viatge de ficció que el protagonista Alec es veu obligat a fer per salvar uns deutes. I és així com podem veure uns preciosos paisatges de naturalesa marítima de la península de Nueva Escocia al Canada.

I segon està el viatge real que gràcies a esta pel·lícula xiquets i xiquetes espanyols malats de càncer podran fer a uns campaments d’estiu creats fa vint anys per l’actor Paul Newman. Si, Newman a més a més de tindre uns ulls blaus captivadors i demostrar la seua professionalitat en pantalla, era una persona solidaria i compromesa. Paul Newman creà uns campaments, Serious Fun Children's Network, on acudeixen cada any milers de xiquets i xiquetes que per uns dies obliden la malaltia, és un lloc on poden ser els xiquets que per culpa dels tractaments mèdics no poden ser, hi juguen, hi es diverteixen, hi comparteixen experiències, hi s’ajunten  amb altres xiquets i xiquetes i junts somnien desperts i són feliços. I eixe somni i felicitat, una vegada viscut, els acompanya quan ja no hi són al campament.

Paco Arango és el cineasta espanyol i “pare” de la fundació Aladina, que ha escrit, produït i dirigit “Lo que de verdad importa”. Només entrar al web de la fundació ens podem fer una idea de quant de bé i felicitat es genera gràcies a l’entusiasme de algunes persones. En este cas Arango s’ha unit amb Clea, la filla de Paul Newman i el cent per cent dels beneficis de la pel·lícula són integrament per a que xiquets i xiquets malalts de càncer puguen assistir als campaments d’estiu creats per l’actor.

En una societat, on just en estos dies predominen les noticies de lladres mentiders sense escrúpols, que eisca a la llum que hi ha persones que treballen de manera altruista i lluiten per bones causes, hauria de ser  una gran noticia de portada. Per què no se es coneix més el què fan les fundacions d'ajuda? Per què no es divulguen les bones accions? Pense sincerament que este tipus d’informació és la que deuria de propagar-se i no les negatives i dolentes en les quals tendim a furgar i furgar a opinar sense saber i jutjar més que els tribunals.  Sempre és bo saber de bones accions, de persones altruistes que donen el seu temps i dediquen els seus diners per a bones finalitats, sempre és bo conèixer estos casos, dignes d’exemple,  per poder tirar-los un com de mà i alhora convidar-nos a  pensar què fem nosaltres per la resta de gent.

Tots els meus digníssims respectes a Arango i Newman, i tota la gent com ells, per tindre el cor tan gran i per contribuir al benestar de tanta gent.

Així que aneu al cine a veure-la. Els actors fan bé el seu paper: Alec, l’oncle, la veterinària, el rector, el policia... els habitants del poble, la xiqueta de 13 anys... i fins i tot els animals, gos i ovelles, fan el seu rol a la perfecció. M'he quedat amb les ganes de veure algún actor o actriu dels nostres, dels molts tan bons profesionals que hi ha a Espanya, ho dic per a que Arango ho subsane a la próxima pel.licula que faça. 

La música acompanya, i destaque dues cançons que m’han encantat. Una sobradament coneguda que sovint escolte en casa, "Somewhere over the rain" i la que composada per Arango que sona junt als crèdits finals, "We take our fun seriously" en la que canta una xiqueta de 14 anys donant les gràcies a Paul Newman.

Just alhora que escoltem la cançó  apareixen en pantalla fotos de l’actor junt a diversos xiquets i xiquetes en els campaments, estan fent diverses activitats lúdiques, jugant, pintant... i tots mostren un gran somriure a la boca, no és per a menys, estan al costat del seu àngel particular, el que ha fet possible que durant uns dies s’obliden del seu món particular.

Molt bé per esta pel·lícula i totes les iniciatives que porten endavant tots els “àngels de carn i os” del món. Per cert,  em vaig alegrar molt  veure la sala del cine plena de gom a gom, espere que continue amb la bona acollida, m’agradaria, de debò, perquè al capdavall el que hem de fer és centrar-nos en el que de veritat importa, tindre clar quina és per a nosaltres i no perdre el temps en banalitats.



RESEÑA de cine: Lo que de verdad importa




Lo que de verdad importa

Paco Arango



He visto "Lo que de verdad importa", tenía ganas, tanto por la por la película en sí y los paisajes evocadores que pudieran aparecer, como por la información que he sabido, y no sabía, gracias a ella.

Paso a paso.

Me ha gustado y he disfrutado frente a la pantalla porque desde el inicio hasta el fin mi intención no ha sido analizar sobre calidad artística o cinematográfica, no he intentado buscar tres pies al gato en el argumento y la he estado mirando en todo momento con ojos positivos sabiendo que es por una buena causa. Es una historia simple, con toques fantasiosos que la hacen más o menos creíble y con un tratamiento de la fe religiosa y los poderes divinos que la hacen más o menos polémica. Estoy segura que opiniones habrá para todos los gustos. 

Para mí es una película de las que califico de tierna y dulce y eso, ya es motivo suficiente para ir a verla. He salido del cine con una sonrisa, tranquila, no como otras veces que he salido angustiada y con el corazón en un puño. Tal vez hubiera sido más adecuado el título en inglés: "El curandero", pero en todo caso el que se ha escogido explica la intención que nos transmite: que debemos centrarnos en "lo que importa" y no en aspectos secundarios, que es lo que solemos hacer habitualmente.

Está tratada en tono de comedia pero da que pensar sobre aspectos importantes: está el tema del egoísmo del protagonista que afronta con incredulidad lo que le pasa, el tema de la fe ciega de que cualquier imposible puede pasar, el hecho de mantener la esperanza siempre viva, el de afrontar la vida y la muerte con valentía... el de no saber qué palabras emplear ante un enfermo…

Y como corresponde a un blog de viajes como es este, también veo la parte viajera. En "Lo que de verdad importa" hay un doble viaje.

Primero está el viaje de ficción que el protagonista Alec se ve obligado a hacer para salvar unas deudas. Y es así como podemos ver unos preciosos paisajes de naturaleza marítima de la península de Nueva Escocia en Canadá.

Y segundo, está el viaje real que gracias a esta película niños y niñas españoles enfermos de cáncer podrán hacer a unos campamentos de verano creados hace veinte años por el actor Paul Newman. Si Newman, además de tener unos ojos azules cautivadores y demostrar su profesionalidad en pantalla, era una persona solidaria y comprometida. Y creó unos campamentos, Serious Fun Children's Network, donde acuden cada año miles de niños y niñas que por unos días olvidan la enfermedad. Es un lugar donde pueden ser los niños que por culpa de los tratamientos médicos no pueden ser, juegan, allí se divierten, comparten experiencias, se juntan con otros niños y niñas, sueñan despiertos y son felices. Y ese sueño y felicidad, una vez vivido, los acompaña cuando ya no están en el campamento.

Paco Arango es el cineasta español, "padre" de la fundación Aladina, que ha escrito, producido y dirigido "Lo que de verdad importa". Sólo entrar en la web de la fundación nos podemos hacer una idea de cuánto bien y felicidad se genera gracias al entusiasmo de algunas personas. En este caso Arango se ha unido a Clea, la hija de Paul Newman y el cien por cien de los beneficios de la película son íntegramente para que niños y niños enfermos de cáncer españoles, puedan asistir a los campamentos de verano creados por el actor.

En una sociedad, donde justo en estos días predominan las noticias de ladrones mentirosos sin escrúpulos, que salga a la luz el trabajo altruista y la lucha por las buenas causas, debería ser una gran noticia de portada. ¿Por qué no se  conoce más lo que hacen las fundaciones? ¿Por qué no se divulgan las buenas acciones? Pienso sinceramente que este tipo de información es la que debería propagarse y no las negativas y malas en las que tendemos a escarbar y escarbar opinando sin saber y juzgando más que los tribunales. Siempre es bueno saber de personas que dedican su tiempo y donan su dinero para buenas fines, siempre es bueno conocer estos casos, dignos de ejemplo, para poder echarles una mano y al mismo tiempo hacernos pensar que hacemos, o podríamos hacer, nosotros por el resto de la gente.

 Mis  respetos más dignos a Arango y Newman, y toda la gente como ellos, por tener el corazón tan grande y por contribuir al bienestar de tanta gente.

Así que id al cine a verla. Los actores cumplen con su papel: Alec, el tío, la veterinaria, el cura, el policía... los habitantes del pueblo, la niña de 13 años... y hasta los animales, perro y ovejas, hacen su rol a la perfección. Por cierto tal vez cabe decir en este momento, que me he quedado con las ganas de ver algún actor o actriz de los nuestros, de los muchos tan buenos profesionales que hay en España, lo digo para que Arango lo subsane a la próxima película que haga. 

La música acompaña, y destaco dos canciones que me han encantado. Una sobradamente conocida que a menudo escucho en casa, Somewhere over the rain y la que suena junto a los créditos finales, We take our fun seriously" compuesta por Arango, en la que canta una niña de 14 años dando las gracias a Paul Newman. 

Justo a la vez que escuchamos la canción aparecen en pantalla fotos del actor junto a varios niños y niñas en los campamentos haciendo diversas actividades lúdicas  y todas las caras muestran una gran sonrisa en la boca, no es para menos, están junto a su ángel particular, el que está haciendo posible que durante unos días se olviden de su mundo particular.

Enhorabuena por esta por  película y todas las iniciativas que llevan a cabo todos los "ángeles de carne y hueso" del mundo.

Por cierto, me alegré mucho ver la sala del cine llena a rebosar, espero que siga con la buena acogida. Me gustaría, de verdad, porque al final lo que hay que hacer es centrarse en lo que de verdad importa, tener claro cuál es para nosotros  y no perder el tiempo con banalidades.

dissabte, 18 de febrer de 2017

IRLANDA: pinzellades de DUBLIN, la capital I PART

Irlanda està orgullosa dels seus extravagants rècords i presumeix de la invenció del llibre més difós en occident després de la Bíblia, el llibre Guiness, fet per l’ inventor de la cervesa local.

Cases típiques victorianes.

        
Estem a Dublin, el punt final d’un trajecte fabulós per l’illa verda, recorrent a peu rutes per paratges naturals i passant-ho bé per les nits en els pubs mesclant-nos entre els locals... Mai oblidaré les illes Aran, la peninsula de Dingle,  Sligo, Cong, The burren, Moher, Kilkenny i Cashel, Killarney, Glendagough, Bru Na Boinne, castells  o ciutats com Galway.

Ara toca Dublín,  és la segona vegada que vinc a esta ciutat, però de la primera fa tant de temps que quasi ni recorde res. Així que tinc especial interès per tornar a trepitjar carrers per traure del subconscient el que guarda d’aquella visita de fa tants anys. I ho aconsegueisc, la ment és molt poderosa, veig llocs i dic amb tota seguretat jo sé que açò  ho he vist abans, encara que ni ho recordava fins uns moment abans.


  

M’agrada esta capital amb encís fundada pels víkings als segle IX i que arribà a convertir-se en un dels ports més importants d’Europa, m’agrada assaborir el pas de la història. Diuen que actualment concentra la major part de la totalitat de la població d’Irlanda i és el país més jove d’Europa, la meitat de la població és menor de 25 anys.



És una ciutat acollidora perfecta per recórrer caminant, és un goig passejar pels amples carrers i observar els elegants edificis, a més a més, sovint sembla que estem a Espanya, perquè s’escolta  parlar espanyol per tot arreu, perquè estudiants espanyols hi ha un grapat, en els pubs, passejant, en les botigues... bé venent o comprant.


  
En la nostra visita per Dublín anem al nostre aire, mapa en mà i a peu, les indicacions de terra ens indiquen on hem de mirar per a que no ens atropelle cap vehicle... tot un encert.



       
L’obelisc Spire és el nostre punt de referència des del bed and breakfast on ens quedem a dormir perquè està molt a prop d’este monument. Així que anem per on anem, no ens perdem a l’hora de tornar a “casa”.


        
És que l’obelisc es veu des de molts llocs de la ciutat, com és tant alt!.Fa 121 metres d’alt, a la base té 3 metres d’amplària i va fent-se cada vegada més fi fins arribar als 15 cm en la punta. I la punta s’il·lumina, donant llum a la nit dublinessa. És al carrer O’Connell,  que és el punt neuràlgic de Dublín, el carrer més llarg i transitat.  Al carrer, a més a més de l’alta agulla, també està l’estàtua del llibertador Daniel O’Connell i la de l’escriptor James Joyce. L’oficina de correus no passa desapercebuda, construïda l’any 1818, és un dels edificis importants amb un gran pòrtic de pedra renaixentista.





El camí vorejant el riu que va del pont O’Connell al de Penny és niu d’artistes i molt propici per al passeig, és molt agradable per l’ambient.


O’Connell bridge fa 42 metres sobre les aigües i és el pont més important de la ciutat i està dedicat a un dirigent polític, molt popular durant la primera meitat del segle XIX.


  
Ha’Penny bridge és el pont de vianants més fotografiat degut a la seua singularitat. El nom li ve perquè antigament s’havia de pagar un moneda anomenada penic per poder creuar-lo.


         
Travessant el pont de Penny ens trobem a la zona de pubs i restaurants de Temple bar, d’ambient nocturn eminentment turístic, és una àrea per perdre’s entre carrers i pubs que competeixen per quin de tots és el més animat.


           
És visita obligada, com no anar-hi? Com no caure en la temptació de fer-se una pinta malgrat no beure’n mai? L’ambient és incomparable, a la gent jove local ens afegim els forasters, joves o també de més edat, hi estem tots barrejats. Els locals estan de gom a gom, no cap ni una agulla. Generalment no m’agraden els llocs tan plens però sempre està l’excepció que confirma la regla. Ho passem realment bé i la quantitat de gent empentant i angoixant, ni molesta perquè hem anat conscienciats del que anàvem a trobar. O serà efecte de la cervesa? 



        
QUADERN DE VIATGE, IRLANDA, estiu. 2008

dimarts, 14 de febrer de 2017

RESSENYA de cine: LION





Lion
Garth Davis

Lion és una pel·lícula que mostra cruament la realitat de la India i especialment la dels xiquets abandonats, orfes o desemparats pero sempre marginats, que viuen amb la misèria de companya pels carrers de les ciutats. I també parla de la adopció i el fet de desarrelar-se. Estos dos aspectes són temes importants i només per això la pel·lícula val la pena veure-la.

Però Lion també és un llibre. No amb este títol, el llibre autobiogràfic en el qual s’ha basat la pel·lícula és 'Un largo camino a casa', de Saroo Brierley. Particularment saber que el que estava veient està basat en fets reals ha fet que em mantinga amb el cor encongit veient el patiment pel qual ha passat el protagonista durant la infantesa i després m’ha fet empatitzar amb ell quan de major la recorda i es motiu de turment.

Us explique un poc. Saroo, de cinc anys, és un dels xiquets que cada dia malviu pels carrers de la India, amb la seua família. Saroo agafa carbó i el ven, sa mare es guanya el sou carregant pedres.  I malvisquent sobreviuen, és una història de supervivència.

Saroo és tremendament fort i hàbil, és intel·ligent i espavilat. Un dia se’n va amb el germà a treballar per al nit i per diverses circumstàncies acaba dins d’un tren que es posa en marxa i el porta a un lloc ben allunyat, la gran ciutat de Calcuta. Allà està a soles i no sap dir qui és ni d’on ve, no sap explicar-se per a poder trobar a la família. L’envolta un món impassible i ple de desaprensius, se’n troba un que el vol vendre. Però amb les bones cames corredores que sortosament té s’escapa. Al final acaba sota la protecció de l’Estat i adoptat per una família australiana que se l’emporta a Tasmania deixant enrere els seus arrels i el passat.

La pel·lícula està dividida en dues parts molt definides. La primera especialment m’ha resultat molt atraient, quasi sense paraules, sense diàlegs és majoritàriament visual amb una música potent i captivadora que va relatant tot el contingut de la vida a la India. M’ha agradat veure eixa dura realitat de la mà del xiquet que es qui pateix la crueltat del lloc en primera persona. I resulta contradictori dir que m’ha agradat esta part perquè el que he vist ha estat un món  terrorífic, espantós, una realitat difícil de digerir. Tanmateix,  amb la bellesa com s’han tractat les imatges es va empassant l’horror que viu Saroo deambulant pels carrers de la caòtica Calcuta: s’hi veuen les màfies, els abusos de menors, la densitat de població que mira i no veu, la impassibilitat de la gent, el desgavell circulatori que no respecta normes, els xiquets a soles sense ningú que els ampare...

L’actuació del xiquet de cinc anys és impressionant. L’actor ha estat una gran elecció perquè només amb els seus grans ulls captiva, enamora, entendreix, el xiquet és qui enganxa a seguir sense perdre detall i ens fa adoptar una mirada protectora. És el xiquet el que aconsegueix guanyar-se la voluntat de l’espectador i endolcir la misèria. Mirem a traves dels seus ulls que observen la vida que li ha tocat viure i anem avançant pels carrers de la India amb les seues cames corrent i corrent fugint de tot el que veu que hi ha perill.

La segona part m’ha semblat massa llarga, la crisis d’identitat que pateix Saroo després de vint anys s’hi podia haver explicat de manera més resumida. Crec que esta segona part en forma de melodrama queda en segon pla front a la potencia dramàtica i visual de la primera. Saroo creix dins d’una cultura diferent  a la pròpia, viu a Austràlia i no coneix res del seu passat, ni menjars ni costums, però un dia comença a obsessionar-se per trobar allò que era seu, vol retrobar a sa mare i els germans.  Tot comença en una estada a Melbourne on va  a estudiar i on coneix a gent de diversos països entre els quals hi ha hindús.  Es quan s’adona de la seua ignorància sobre allò que li pertany i vol saber i comença a escorcollar en la ment recordant la infantesa. Amb ajuda d’internet i hores i hores buscat i establint relacions amb els records que conserva  aconsegueix trobar el seu lloc de procedència. Alhora se sent  culpable perquè pensa que buscant la família biològica està traint a la família adoptiva que l’ha cuidat.


Trobe interessant que es tracte el tema de les adopcions internacionals sobre l’angoixa que deu suposar no saber d’on vens i qui eres. La pel·lícula fa pensar en el fet de si fem bé o no desarrelant als xiquets del lloc de procedència siga la India, Rússia, Etiòpia o la Xina, quan se’ls emportem a Espanya i els eduquen en una realitat ben diferent a la seua. Fa pensar en els avantatges que el xiquet o xiqueta  aconsegueix però també els en  els inconvenients que es deriven. Es un tema obert a debat perquè sempre hi ha partidaris per una banda i detractors per altra.


I dins del tema de l’adopció també es parla dels xiquets que no aconsegueixen adaptar-se,  i cal para molt l’atenció perquè potser no és culpa del xiquet, ni  dels pares adoptius,  ni de la societat, el que pot passar és la falta de comprensió per no entendre que eixe xiquet porta darrere un món i un bagatge que no pot oblidar, encara que ara estiga envoltat de comoditats i riqueses. Sobre este aspecte  em quede amb una frase molt important que es diu a la pel·lícula, la que diu que els xiquets adoptats no són fulles en blanc sobre les quals es pot escriure una història feliç perquè estos xiquets porten el seu un bagatge.


Al final és un cant a l’esperança a no rendir-se mai, a lluitar pels somnis, a l’amor sense condicions a qui t’estima. Família adoptiva o família biològica no importa l’amor pot repartir-se. Lion pretén emocionar i cert que ho aconsegueix especialment al final amb les imatges dels personatges reals que apareixen junt als crèdits.


dissabte, 11 de febrer de 2017

NORUEGA Illes VESTERALEN i ILLES LOFOTEN

La infraestructura que uneix  Noruega amb les illes i les illes entre elles és sorprenent, mai havia vist tants ponts i túnels... tan llargs, tan sofisticats, realment és un conjunt d’obres d’enginyeria digne d’admirar. 




Quina meravella de país!. La naturalesa ens envolta en tot moment. Hem pujat al cap nord,  hem baixat amb el vaixell Hurtigrute a Tromso i ara anem a visitar les illes!

De camí parem atenció en els ponts. En l’actualitat hi ha molts que uneixen la península amb les illes i altres que uneixen les illes entre elles. Fa relativament poc s’havia de fer tots estos trajectes amb vaixell.

Noruega compta amb més de 150000 illes unides per ponts i túnels, eixa és la part sorprenent, la infraestructura creada en qüestió de comunicació terrestre. Un pont uneix el continent europeu amb les illes.

Ens anem cap a les ILLES VESTERALEN.


           


En FLESNES embarquem en un ferry per tal d’estalviar un tram de carretera.



Fem nit a HARSTAD, passem una vetllada  realment animada i divertida barrejanat-nos amb la gent jove local en un pub amb música en directe. La gent realment és molt acollidora amable.



           
Després anem a ANDENES, que és el punt de partida dels safaris de balenes. Teníem intenció de fer-ne un però no pot ser per mal oratge. Mengem en un restaurant que conserva l’estructura tradicional de construcció.


        
Ens havíem fet l`ànim de fer passeig pel mar i malgrat estar el mar marejat busquem altra alternativa. Des de BLEIK anem a l’illa BLEISKOYA, partim en un vaixell menut per tal d’observar una colònia d’aus marines.



Només pujar al vaixell ens adonem que no ha sigut bona idea. Fa molt de vent i amb els moviments del vaixell estem tots uns poc marejats, jo especialment. Passe el temps agafada a un pal i no gaudeisc del paisatge que m’envolta, estic més blanca que la paret.

Per fi arribem. A l’illa no es pot desembarcar, hi ha moltes normes de protecció de les aus que hi van per fer niu. La barca ens dóna una volta amb els motors apagats per no molestar, entra dins la normativa, evitar la contaminació acústica.


       
De sobte vegem que els nostre vaixell està fent una maniobra estranya, deixe per un moment el pal, al que no perd de vista per a que cap persona me l’agafe en el trajecte de tornada i mire.  La nostra barca està fent un rescat. Dos fotògrafs que estaven a l’illa després de dues dies fotografiant aus, tornen amb nosaltres.


     
Bandades d’aus volen pel nostre voltant. Són centenars de diferents espècies, gradàries i colors. Tot un espectacle que puc veure mentre la barca està parada. Sortosament tambè ho puc veure de tornada, perquè ja no em marege del bamboleig de la barca.


         
De les illes Vesteralen passem a les illes LOFOTEN: Austvagoy, Vestvagoy, Flakstad i Mosquenes, dedicades a la pesca i al turisme. La distància màxima entre els dos punts més allunyats  de AUSTVAGOY a MOSQUENES és de 160 quilòmetres.

El pic CABRA o SVOLSVASGUITA és un cim amb dues muntanyes bessones, objectiu de molts alpinistes.

Estem a l’illa VESTAGOY. Les esglésies de fusta les trobem en tots els pobles encara que siguen menuts o tinguen les cases disperses.


       
A les illes LOFOTEN destaquen les altes muntanyes que mantenen els cim amb neus perpètues.


       
El que s’hi veu molt són casetes de colors construïdes vora els fiords i que trenquen la verdor cromàtica del paisatge.


      

Quan arribem a l’illa de Flakstad parem al poble de RAMBERS, té uns preciosa platja. A les illes hi has moltes platges semblants a la d’este menudet poble. Segons es diu, degut a les corrents del golf de Mèxic, alguns dies s’hi pot gaudir de les seues aigües. No sé, el dia de hui és clar i solejat, però fa un aire gelat que no convida al bany.


           
Noruega es un dels països més rics i amb densitat de població més baixa, estos paratges quasi deshabitats són l’exemple.


         
I un dels pobles més bonics de les illes Lofoten és REINE perquè conserva les vivendes de pescadors anomenades Rorbuers, amb la particularitat d’estar construïdes sobre l’aigua. Pràcticament s’hi pot pescar des de dins de la casa. En estiu són llogades als turistes.




Les plataformes de fusta al costat de les cases serveixen per a col·locar el peix i deixar-lo  assecar. Si no fera tan de fred...si no estiguera tan lluny de casa!! Este és un bon lloc per descansar.




            
Per deixar les illes, agafem un vaixell. Anem a BODO, ja en el continent. Des del vaixell mirant enrere s’observa un efecte òptic apreciable en la distància. La proximitat de les illes i l’altura dels cims dels glacials fa que totes les illes semblen una.


Després de 4 hores de trajecte, amb vaixell, arribem a BODO que és un centre important de transformació i envasat del peix.


           
QUADERN DE VIATGE: NORD DE NORUEGA, estiu 1999

dimarts, 7 de febrer de 2017

RESSENYA de cine SPAIN IN A DAY


SPAIN IN A DAY
Isabel Coixet

Heu vist la pel·lícula Spain in a day? A què espereu? Si voleu saber com som els espanyols (una gran majoria)  no ho dubteu. 

La pel·lícula mostra simplement un dia en la vida dels espanyols, concretament el 24 d’octubre de 2015. I eixe “simplement” és la clau perquè ho mostra sense additius, sense complements, realitat de vegades dura i  altra alegre, sense camuflar, veritat espontània que alguns espanyols ens han volgut mostrar fent-nos saber com son, com pensen i què fan. Dit així tal volta pot sonar poc atractiu, reconec que jo mateixa quan escoltava la crida  prèvia que alguns famosos feien per la tele demanant la col·laboració, pensava que seria un simple documental però estava equivocada, i molt. És un relat audiovisual realment emocionant, clarificador, tendre... M’ha agradat molt entrar en la vida de tantes persones que ens han convidat a sa casa, a la seua rutina o al seu esdeveniment especial.

La pel·lícula és un trencaclosques de vides que demostra que Espanya és multicolor, que som un conglomerat variat amb característiques comunes, comportaments generalitzats i alhora únics. Es veu el món urbà i el rural, es veu la vida de l’espanyol que viu fora i de l’estranger que vol entrar a formar part de la nostra comunitat espanyola, també està present el drama dels refugiats i immigrants que ja viuen entre nosaltres i també el tema de la guerra. Hi ha moments entranyables, que ho són per a qui els viu però també ho són per a qui ho veu:  la mare mentre dóna a llum ...el xiquet que vol atrapar el raig, el que vol ballar, els iaios i iaies... tots desprenen tendresa i innocència... Estan les dones que mostren el càncer que pateixen front a la  càmera demostrant fortalesa i optimisme o el matrimoni d’invidents amb una filleta que desprenen coratge.

El format no és nou,  “Spain in a day” és una versió més similar a la que ja està feta al Japó, al Regne Unit i a Itàlia. De totes la italiana deu ser la que més s’apropa a la nostra perquè tenim caràcters comuns. Però el fet que no siga un model “made in spain" no li lleva mèrit. Imagine la gran complicació visionant 22678 vídeos seleccionant-ne 404, triant escenes i filant continguts per crear l’harmonia visual que s’hi veu. D’algunes persones es mostra el vídeo sencer, d’altres s’ha trossejat perquè s’ha seleccionat un fragment. Hi ha qui ha enviat  el que fa al llarg d’un dia, altres només han enviat moments. Està ben muntant per blocs que li donen coherència i que fa seguir el film esperant més de cada seqüència. En general el conjunt m’ha agradat, està bé, encara que en acabar de veure-la he pensat que “són tots els que estan però falten molts dels que són”, cpm bé diu la dita popular. Però sé que això era d’esperar perquè al final es disposa d’un material determinat per a muntar el documental.

La música que en algunes situacions és el fil conductor, és perfecta.

Isabel sap parlar de sentiments ja ho ha demostrat moltes vegades, en este mateix espai bloger tinc ressenyada la seua gran pel·lícula Nadie quiere la noche que tant em va agradar.  

En definitiva “Spain in a day” és un documental que si bé és interessant per veure’ns com són actualment, millor serà veure-la en uns anys. És una deixa per a altres generacions, amb ella en el futur se sabrà com érem l’any 2015, l'any que es va filmar.

dissabte, 4 de febrer de 2017

POLÒNIA: Seguint el passeig per CRACOVIA-IV PART

Una vegada vista la plaça vella, cal visitar els voltants i també altres parts de la ciutat.



Des de la plaça vella agafe el carrer Jana per anar a la Barbacana, és més tranquil que el paral·lel Florianska. No hi ha el bullici de la plaça, camine tranquil·la assegurant-me, plànol en mà, que el carrer  em portarà a la fortalesa. Vaig a soles, sortosament encerte i arribe. La via paral·lela més afamada, haguera sigut més directa. Després tornaré per l’altra.



La Barbacana és un gran edifici representatiu de les fortificacions medievals a Europa. Va ser construida l’any 1499 en resposta a l’ocupació otomana. És de planta circular de 26 metres de diàmetre envoltada per un  mur de molts metres d’espessor fet amb rajola i pedra, antigament hi havia al voltant un fosat. Uns panels informatius en espanyol expliquen la història. Els pintors aprofiten que és lloc turístic per exposar la seua obra, no és mala situació, és punt de pas, molta gent comprarà la seua obra.





Done una volta pel parc que hi ha al costat abans d’agafar el camí de tornada a la plaça vella, aixi llig a la guia turistica un poc d'informació del que acabe de veure i dels carrers que l'envolten.




Per canviar de trajecte  torne a la plaça pel carrer principal, paral.lel al que he anat, el de Florianska on hi ha molta gentada, la majoria turistes. No és per a menys, al final del carrer es veu la catedral de la plaça, a l’altre la Barbacana que acabe de visitar, es un punt molt fotgrafiat.


I de nou estic a la plaça vella on l’animació continua. Malgrat el maremàgnum, passege  tranquil·lament, vaig al meu aire i em dóna igual la gent. La plaça està plena i més quan, al final en rep una desfilada militar, és la segona que veig en el dia, i és que hui, 15 d’agost, és dia important a Cracòvia.


Quan no estem a la plaça vella o els carrers dels voltants,  l’ambient canvia: trobem avingudes amples  amb edificis oficials de l’època de Stalin, alguns dels quals ara són museus, arxius o biblioteques.


En una visita a Cracòvia és indispensable anar a la colina Wawel, nosaltres ho fem a peu vorejant el riu Vístula,  i es mereix un apartat per a ella mateix.

Una vegada baix i encara tenint el castell  molt a prop seguim la visita.


Entrem pel carrer Kanonikza, carrer dels canonges,  el més antic de Cracòvia, amb cases del segle XV, XVI que tenen patis amb arcs. A poc a poc ens allunyen de Wawel.


Destaca  el museu arquediocesà, que té una foto de  Woitilia a la façana i guarda objectes relacionats amb el papa. El catolicisme en Polònia és important perquè va crear cohesió front tanta dispersió deguda a la política social. La religió catòlica va ser el refugi que ni el comunisme va poder eradicar. Polònia va fer canvis pacífics i sempre amb la religió catòlica per davant. Juan Pablo II es considerat com un heroi nacional.


Anem tranquil·lament per diversos carrers, no hi ha turistes en esta zona.





I parem atenció al palau arquebisbal i la  finestra papal on hi ha una foto de Juan Pablo II perquè és qui va instaurar el fet de conversar des del balcó amb els fidels. Des que ho va fer ell, els successors també ho fan.


 La tradició universitària de Cracòvia es remunta a 1364, data quan es fundà l’acadèmia local que en 1400 passaria a ser la universitat jaleonica considerada la més antiga de l’est europeu junt a la de Praga.  Va ser una autèntica universitat amb lleis pròpies, va tenir el màxim esplendor al segle XVIII, quan el polonès substituí al llatí.  Entre els estudiants celebres estan Copernico i Karol Wojtyla.


La zona estrictament universitària naix al carrer  jagiellonska. Hi trobem el col·legi major, una de les visites fonamentals.  Es tracta d’un edifici del segle XIV i XV gòtic reconstruït en neogòtic el XIX. Ens quedem al pati amb arcs gòtics i columnes amb votes estrellades en les que estan representats els reis de Polònia. Enmig del pati hi ha in pou.
 

Però la gran atracció és el rellotge que a les 11h i a les 13h toca la cançó universitària gaudeamus i obri les portes per a que desfilen personalitats de la ciutat.


 Hi es pot visitar un museu.



Un dels dies que estem a Cracòvia anem al barri jueu, és un passeig molt enriquidor que complementa la visita als camps de concentració d’Auschwtz id’extermini Birkenao.

I amb tot, he acabat de mostrar-vos el meu tast de Cracòvia, a la que pense, cal dedicar-li molt més temps dels que he fet jo. M’ha faltat mirar més amb deteniment llocs i racons que he vist de passada, cal parar i descansar sense pressa en alguna de les nombroses  terrasses acollidores que hi ha i també veure bé la Cracòvia nocturna que amb les llums té un ambient especial. 



QUADERN DE VIATGE , estiu 2016 POLÒNIA