Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 3 de desembre de 2016

El Castell de XÀTIVA (València)


M’agrada Xàtiva: passejar pels seus carrers, comprar a les botigues, tractar amb la gent i visitar els seus monuments i d’entre tots, on no em canse d’anar i tornar, és al Castell.


Des del castell de Xàtiva
Foto de l'arxiu de l'any 2014.
Hui puge al Castell de Xàtiva, una vegada més, en esta ocasió vaig amb uns amics, uns d'ells són catalans que estan passant per estes terres valencianes un parell de dies: la Mercè, l'Enric, la Cèlia i la Ivet. No em canse de pujar-hi, ho he fet un grapat de vegades i sé que ho tornaré a fer. En esta ocasió tenim la gran sort de que l’amic Pascual és qui ens guia. Qui millor que una persona amb titulació turística! Però el millor de Pascual no és el títol, és sobre tot la passió que li posa quan parla de la seua estimada Xàtiva i les idees que li bullen pel cap i que anirà portant endavant.

Quantes batalles! Quantes històries hi passarien! Entrar al castell és imaginar-les: les campanyes d’Annibal, Escipió o Sertori. El castell també va tenir  paper fonamental en la caiguda del la dinastia dels Omeia i la posterior descomposició del califat de Còrdova.  Després de la conquesta de Jaume I es van convertir en la fortalesa i fou de les importants. Per tot, li va valdre la declaració de Monument Històric Nacional l’any 1931.

La silueta del castell de Xàtiva ressalta des de la llunyania, amb el sol i amb la lluna, que és quan es veu amb la llum artificial nocturna. Que bonic! I és que trobem les muralles penjades que protegien a la población fetes amb tàpia i maçoneria. Es conserven parts de realització islàmica i cristiana, així com també algun tram d'origen romà i iber. En la zona de llevant es troben unes quantes torrasses de les què cal destacar la Torre del Sol. En ella hi ha una inscripció àrab en què es fa referència a la data de construcció.

Els murs s’allarguen per la muntanya ocupant molt d’espai, de fet el recorregut no es fa en menys d’hora i mitja. Hi ha molt de tram per on caminar. I a la baixada hi ha un lloc per refrescar i menjar, així que la pujada al castell compensa i pot ser completa.  He pujat moltes vegades, sempre per una carretera entre pins, serpentejant i costera amunt i ho he fet amb calor, molta calor, i amb fred.  I també sota llum de tardor i llum d’estiu, el castell és sempre bonic.

Revoltes i més revoltes per pujar-hi...
La porta actual del castell, que està reconstruïda uns metres més arrere d'on va estar la porta original,  i la torre de l'homenatge, foren dinamitades per l'exèrcit francés del mariscal Suchet després de la seua retirada en la Guerra de la Independència en els primers anys del segle XIX. Pascual, molt eficient, ens mostra fotografies d’abans per a que comparem amb el després.


L'entrada.

Al llarg dels anys, des de fa molts, he passejat pel castell amb grups de gent diferents, el castell sempre hi és, inexpugnable malgrat el temps. D’origen romà o iber, segons diuen, el que s’hi veu, són parts de murs i torrasses, són islàmiques o gòtiques.

Hi ha dues parts, clarament diferenciades, es veu al primer colp d’ull des de la Plaça d’armes. Està el Castell Menor, entrant per la porta de l’homenatge, cap a l’esquerra,  que és el més antic i si seguim cap a la dreta trobem el Castell Major que fou ampliat pels àrabs i els cristians.

Les vistes de la ciutat ja són boniques en este punt, després a mesura que pugem aniran millorant. Parem a mirar-les són un preàmbul de les que anirem trobant.


Les vistes...

Només entrar i enfront les taquilles hi ha un edifici que és relativament nou si comparem amb la resta, és com un tercer castell. Ho explique.  Ja al segle XX el Castell passa a mans de Gregorio Molina, un home cabdalat que va fer fortuna amb la fabricació de paper. El prestigiós empresari va crear en Xàtiva la “paperera san Jorge", una de les principals fàbriques de paper d’Europa.

Jo conec a Molina, indirectament, clar!. I és que durant dotze anys de la meua vida he vist sovint, per no dir cada dia, la mansió que té al seu poble natal, Banyeres de Mariola. És Villa Rosario, on actualment està el museu valencià de paper.

Villa Rosario a Banyeres de Mariola, any 1999.

Doncs sembla que les intencions de Molina era construir al terreny del castell un xalet. Carlos Sartou, cronista oficial de Xàtiva el va convèncer per a que no enderrocara el castell i que es construira un edifici harmònic amb el castell respectant l’estil arquitectònic. Així va ser sortosament!, no va enderrocar el que hi quedava, creant la casa neogòtica que trobem només entrar-hi.

Edifici que era la vivenda de Gregorio Molina.

Actualment el castell es patrimoni dels valencians i el gestiona l’ajuntament.

Vistes al castell menor.
Iniciem el recorregut i anem a la Puerta del Socorro del segle XlV, anomenada així perquè és el lloc on els agermanats mataren a Luis Crespí, senyor de Sumacarcer y de Alcudia al segle XVI.

Porta del socors.

Creuem la porta i  ja des de l’exterior i tenint com a fons la serra de Bixquert i els seus grans xalets, observem el castell i les tres parts ben diferenciades segons l’arquitectura.

Bixquert
Part exterior que dóna a Bisquert.


Abans d’iniciar el trajecte, entrem a un exposició itinerant sobre castells. Després seguim caminant... fa calor però ho hem de suportar... En Xàtiva sempre fa calor... sobre tot en estiu com és ara però ho fem contents seguint  les passes del guia Pascual, que voluntàriament ens ha volgut acompanyar en este dia. Li ho agraeixo de cor, així els meus amics i jo no perdrem detall.

Deixem a un costat la cisterna i capella moderna de sant Jordi i anem directes on estan els canons, un poc més amunt. A partir d’ara anem pujant i conseqüentment les vistes són cada vegada més espectaculars. I sempre anem buscant l’ombra o acabarem socarrats.



Uns peons de l’ajuntament estan retirant unes cadires perquè just este cap de setmana ha acabat el cicle de nits al castell que durant un mes se celebren cada dissabte. Esta bé que el Castell s’aprofite i es traga rendiment, també es fan bodes civils. I és que el marc és incomparable, per a esdeveniments o espectacles.

Actualment el castell s'empra per a espectacles i cerimònies.

Els canons que trobem són del segle XVl i foren refondits al XVII per ser utilitzats en la guerra de successió.

canons del segle XVI

Anem pujant i les vistes milloren...

Vistes...

I continuem l’ascensió...

Vistes...

Arribem a la segona porta del Castell Major, ens hem transportat al segle XIV.

Segona porta.
Hem vist una font morisca que a mi sempre m’ha agradat molt, tanmateix quede decebuda en esta ocasió, la veig descuidada, bruta... era un del meus llocs preferits del castell, de fet guarde fotos de la font de cada vegada que he pujat i aixi veig el contrast.

Font morisca, de l'any 2014 i del 2016...actualment, la de la part superior, descuidada.

Vistes.
Estem davant la porta de Malanyat o de la Devesa, per on s’eixia a la zona on es deixava pasturar el ramat que abastia als guardes dels castell. Hi es on es troben quatre aljubs amb quatre bovedes gòtiques.
Porta de la Devesa.

I mentre caminem, imaginem la vida al castell, amb els seus forn, els seus aljubs o la seua gent...I arribem al portal de Santa Maria que era la tercera porta, anomenada així per estar a prop de la capella major.

Tercera porta.

Fem una ullada a la capella de Santa Maria  construïda en 1276 i reconstruïda al segle XV  per ordre de la reina Maria, esposa d’Alfonso V el Magnànim. És per tant gòtica. Hi ha soterrats al menys cinc presoners: en un d’ells, al sarcòfag central, està el comte  d’Urgell.

Capella de Santa Maria.

Mentre descansem en una ombra mirem el que ens envolta...



I després reiniciem l’ascensió fins al lloc on està la presó. De camí hem vist el que queda de la torre de sant Jordi i imaginem el palau on entre altres va estar empresonat el duc de Calabria, les habitacions on dormirien els guardes i l’alcaide… En un pati es conserva el paviment espigat propi dels romans opus spicatum.



Ja tenim enfront la masmorra o presó fosca, on va passar penes el compte d’Urgell entre altres. Impressiona.

Presó.

La part més elevada de la fortalesa, en ruïnes, és la coneguda com la sala del duc de Calabria, residència on va estar presoner el duc, a principi del XVI.

El duc de Calabria també té la seua peculiar història. El duc va ser anomenat lloctinent general de Catalunya, un gran honor per a la seua carrera. El mateix any, 1506, Germana de Foix, neboda de Luis XII de França arribà a Barcelona per casar-se amb el Rei Catòlic. Va ser el duc, qui va rebre el seguici de la reina i alguna cosa passaria entre el duc i la futura reina, que el gloriós destí del duc al govern, des d’aleshores es truncaria.

Diuen que va ser amor a primera vista. El cas és que el duc als pocs dies intentà fugir de Barcelona cap a França, però l’apressaren i el tancaren al castell de Xàtiva. Tanmateix va ser una presó “daurada” perquè tenia tot tipus de privilegis, encara que estava vigilat a tothora. Fins i tot el rei li va atorgar el favor de tenir a la “nova residencia-presó” la seua gran biblioteca, que estava assortida de documents i col•leccions importants. Així que, des de 1506 el duc de Calabria s’hi dedicà en Xàtiva a la lectura i a la música. L’estada al  castell durà més enllà de la mort del rei catòlic, 1516, i el regnat del successor.

Tanmateix l’any 1521 passà un fet, i és que els agermanats assaltaren la presó fortalesa de Xàtiva i demanaren ajuda al duc prometent-li un futur esplendorós. Però el duc, cansat de falses promeses, refusà la proposta. I eixa neutralitat va ser recompensada quan es frustrà la insurrecció dels agermanats, donant-li la llibertat el 1521 i alhora una bona posició social.

Uns anys després, el 1526, el duc es casaria amb Gerrmana de Foix, viuda ja per dues vegades, alimentant la llegenda de que en realitat si que eren amants en aquell any de 1506 quan la reina vingué a casar-se. A partir d’ahi que cadascú pense el que vulga.

Fa un sol fort, hem de baixar, el temps ha passat volant escoltant les explicacions de l’amic Pasqual, parlant-nos d’història o d’aljubs... i de tot el que sap.

Després anem cap al Castell menor, que el visitem més ràpidament. Passem per la Puerta de Anibal del segle XV, per on va entrar el general cartaginès que li donà nom i després, també el romà Escipió durant la segona guerra púnica.

Observem també les torres i la segona porta i el balcó de la reina Himilce, esposa del rei Anibal que va tenir un fill al castell. Es mire per on es mire, el castell de Xàtiva és història.



Castell Menor.


Malauradament, les guerres i el terratrèmols feren que tot d’esderrocara i que quede poc en peu.  

ns acomiadem del castell amb el cap ple de llegendes i història i de vistes de les comarques que ens envolten i també de l’horta de Xàtiva i del secà... i de les serres, la serra Grossa, la Mariola o el Benicadell... Quina meravella... Al castell tornaré, això si procuraré que siga un dia sense calor, millor amb fred. Ho promet.

QUADERN DE VIATGE, XATIVA, estiu 2016

*Podeu clicar ací, si voleu llegir el text que va publicar Merce, del blog MILCAMINS. És la seua prespèctiva del mateix lloc i del mateix dia,

dimarts, 29 de novembre de 2016

MÈXIC MAIA: CHICHEN ITZA

Hi ha qui va a Mèxic només per les platges paradisíaques però després descobreixen que és història, cultura, tradició i que hi ha paratges enigmàtics i encisadors. 


Mèxic no solament són platges paradisíaques, Mèxic és història, cultura i tradició, ara estem a la península del Yucatà. En el nostre recorregut pel Mèxic passem pel recinte de TULUM, per PALENQUE, anem a MERIDA i a CHIAPAS



Ara visitem CHICHEN ITZA, quina meravella! No em canse d’admirar estes construccions que guarden tants enigmes, tants dubtes sobre construcció i que són testimoni de tantes vides del passat!.

Ja han passat anys des d'estes fotos...era 1998,
i ara em pregunte si encara es pujarà pels escalons o hauran fet un acces lateral com en altres piràmides...

Imagine les cares bocabadades del conquistador Francisco de Montejo i del franciscà Diego de Landa al segle XVI en veure la ciutat per primera vegada. Ells foren dels primers europeus en visitar-la i detallar tot el que hi havia. Són les mateixes cares que els visitants actuals fem, cares d’admiració per una civilització passada, per un món, el maia, que tinguè tanta importància al passat i que malauradament en l’actualitat els descendents lluiten per reconeixement i vida en dignitat.

No era fàcil la pujada ni la baixada però l'experència  compensava.

Enmig de pensaments del passat i del present maia, fem passeig amb el deu Kukulcan fent de guia i vigia des de l’eternitat d’esta ciutat o centre cerimonial Patrimoni de la Humanitat per UNESCO des de 1988. I també va ser reconeguda popularment per una iniciativa privada com una de les noves set meravelles del món modern l’any 2007, junt a la Gram muralla de Xina, Petra de Jordània, el Crist Redentor del Brasil, el Macchu Pichu del Perú, el Cllesseum romà d’Itàlia i el Tal Mahal d’India.


I al fons...l'espes verdor...

El cenote, a cel obert, és el lloc sagrat on s’hi feien ofrenes al deu Chaac, senyor de les pliges. Té 60 metres de diàmetre, amb parets verticals. A més a més de joies i objectes valuosos també sacrificaven persones, S’han trobat esquelets, generalment joves abillades amb robes cerimonials. També com ofrena religiosa, als cenotes se sacrificaven presoners importants. De tot hi ha constància perquè a principis del segle XX un diplomàtic d’Estats unit, atret per la informació que hi havia tantes joies, i arrossegat per la cobdícia, manà buidar el cenote i extraure el que hi havia per  a vendre-ho, i així ho va fer, encara que sortosament amb el temps i per gestions mexicanes la majoria d’aquells vestigis han retornat a Mèxic.

Cenote

I és que s’han trobat peces de jade, ganivets d’obsidiana, pedres precioses, gemmes... i així i tot, diuen els entesos que el cenote encara no ha estat del tot explorat, però quasi millor, no dir-ho molt fort, per evitar de nou despertar la cobdícia com la d’aquell americà. 



 Em venen al cap pel•lícules que han reproduït estos sacrificis, als nostres ulls tan esgarrifants, i que per als maies significaven tant...em fa pensar en que tot té diferents vessants, cadascú mira segons la seua perpectiva i això és una premissa amb la qual hem de comptar.

Al recinte hi ha molt que visitar, fa calor, és cert. Però amb l’estoïcisme de turista fem el que cal fer, paga la pena patir calor i admirar tot el que ens envolta. 



Caminem per la gran esplanada presidida per la gran piràmide de Kukuclan o el castillo. que és la piràmide de quatre costats que culmina en un temple quadrat. Hi ha 91 escalons per cada costat i un per pujar al temple superior, en total 365 esglaons, un per cada dia de l’any. És la piràmide que en els dies d’equinocci( 21-22 de setembre i de març)  les ombres formen la figura d’una serp que segons passen les hores sembla moure’s. Encara que semble màgia, no ho és. 


És una arquitectura feta a consciencia per dirigir la política de la supervivència. Les ombres formant la baixada de la serp-deu és el símbol de la baixada del deu a la terra, manant així portar endavant les tasques agrícoles de sembrar la milpa, front l’imminent arribada de els pluges. Tot denota un fort coneixement astronòmic i arquitectònic aplicat per a finalitats religioses i mundanes, necessàries per a l’estabilitat diària.

Encara que el castillo és la piràmide principal, parem l’atenció en la resta, perquè tot forma un conjunt harmònic i important. Passem per “El templo de los guerreros” que  té dalt de tot un Chac Mol i darrere s’hi veuen dues columnes formades per la serp cap avall. I pel grup de “Las mil columnas”.També per “La plataforma de los jaguares” amb columnres que són serps emplomades i al fons un mur representant els cranis dels decapitats en el ritus.“El juego de la pelota” té caràcter sagrat: 2 equips s’enfronten jugant al baló, sense poder tocar-lo amb els peus. Al capità guanyador el sacrifiquen. Les vistes que s’hi veuen des de determinats punts mostren la grandesa del lloc.



El que si que conten els visitants actuals és que les visites es fan entre masses...
el paratge perd naturalitat i encant per tanta gent.

QUADERN DE VIATGE: RUTA MAIA: MÈXIC i GUATEMALA, any 1998

dissabte, 26 de novembre de 2016

SALAMANCA: La plaza mayor


Hablar de la plaza mayor de Salamanca es hablar del símbolo de la ciudad. 

La plaza mayor de Salamanca es el corazón de la ciudad, es su esencia, siempre subjetivamente hablando. Y no es el monumento más antiguo, pero para mí tiene un encanto especial. Es parecida a la plaza de Madrid, con quien tiempo atrás competiría en grandeza y belleza, pero pienso que no hay que comparar, cada una tiene su toque particular.


Todo el mundo tiene, de las ciudades donde va, un rincón preferido. De Salamanca, "mi rincón" es esta plaza tan grande y acogedora que recordaba perfectamente de otra visita anterior. ¿Como olvidarla?


Dicen que es la plaza del pueblo y es que Felipe V la autorizó pero no quiso financiarla y el promotor acudió a los habitantes de la ciudad y las arcas municipales para cubrir gastos. Y todo pasó en el siglo XVIII, fue construida con estilo barroco por maestros en este arte, Alberto Churriguera a la cabeza, que se caracterizaba por mucha decoración y detalle. Al morir Churriguera lo sucederia Andrés García de Quiñones, que siguió con el estilo iniciado.



Así tenemos una plaza churrigueresca de cuatro fachadas muy grandes, con tres pisos cada una y cada fachada no mide lo mismo. No es una plaza cuadrada perfecta. Hay 477 balcones y ventanas, pero atención, algunas son falsas, no se pueden abrir porque fueron creadas para no romper la armonía del conjunto.


En medio de la fachada orientada al norte está el ayuntamiento. Punto central testigo de muchos eventos y actos, incluso de partidas de ajedrez, espectáculos taurinos y de ejecuciones de bandoleros del siglo XIX. Todos los más importantes acontecimientos históricos pasaban y pasan por esta plaza. ¡Cuántas cosas podría contar si hablara! sobre la época de la república o la dictadura y también de la democracia… siempre engalanada para cada ocasión. La plaza ha sido un punto de concentración de multitudes y celebraciones. Hoy en día, es punto de encuentro usual entre la gente que queda en la plaza y como punto en concreto debajo del reloj.


Fueron muchos años los que se tardó en construirla, el proceso se inició entre 1724  y en 1729 empezaron las obras. Todo concluyó en 1755, teniendo en cuenta que hubo  un tiempo de obra interrumpida por problemas con el vecindario afectado por las obras. La parte de arriba del ayuntamiento "la espadaña" no se colocó hasta cien años después. Coronan "la espadaña" cuatro bustos que representan la agricultura, el comercio, la industria y la astronomía y hay quien dice que son las virtudes cardinales, justicia, prudencia, fortaleza y templanza, bases del buen gobierno. También hay, arriba, cuatro campanas. La bandera, "la mariseca" está en alto.

Para la construcción, se utilizó la piedra de Villamayor, piedra dorada de fácil trabajo que también fue empleada en muchos edificios de la ciudad y que le dan ese color característico que a mí me gusta tanto. En la plaza hay 88 arcos de medio punto, es decir semi circulares. Con unos medallones que representan personajes famosos de la historia de la ciudad. Felipe V está tres veces, una por autorizar la construcción y dos más por los dos reinados. Hay medallones que representan personajes con controversia, algunos no muy queridos, hay uno que en todo momento es atacado, pintándolo o echándole huevos y otro que está borrado a golpe de pico. También hay algún personaje del que se duda su existencia. Hay un representado con el símbolo de la leyenda que lo rodea. Y hay unos cuantos mutilados por los soldados de Napoleón en la guerra de la independencia.


Si, la plaza está llena de curiosidades. Se puede leer un cartel donde dice el punto exacto donde una mujer se mató en 1838 y por debajo del suelo que pisamos hay túneles de servicio, pero actualmente están tapiados.

Dicen que en la década de 1950 era lugar de paseo de los jóvenes, bajo los "soportales", dando vueltas, los hombres, iban en un sentido y las mujeres en otro contrario así en momentos determinados se encontraban. ¡Y qué tiempos de represión! ¡Qué censura recriminadora!


La plaza no siempre ha sido como la vemos actualmente, durante una época estuvo ajardinada y hubo un tiempo donde había un templete y una fuente. Hasta los años de la década de 1970 estaba abierta al tránsito. Hoy en día es punto de concentración de todo viajero y turista y locales también. En 1935 fue declarada monumento nacional por ser la plaza "más decorada, proporcionada y armónica de toda las de su época". Y la fama continúa.


Hace unos años vi una  película en la que salía la plaza, "En el punto de mira", se llamaba. Mientras veía la película estaba convencida de que lo era. Pero curiosamente ninguna escena se rodó en Salamanca. Se hizo una reproducción exacta de la plaza en México, ¡Como es el cine! ¡Como nos engaña!

Con todo... hay que ir y verla de día y de noche, y es bonita verla con sol y con lluvia porque cambia el color y cambia el sentimiento que despierta. Se debe respirar y vivir el ambiente de los tunos como cantan y bailan y que recuerdan la actividad estudiantil que en la ciudad hay.


Los estudiantes caracterizan Salamanca y le dan un aire diferente a cualquier otra donde no hay tanta juventud transitando. Y es que los jóvenes son espíritus libres que hacen y deshacen, algunas normas se las saltan o se las acomodan, como la de celebrar festividades cuando no toca. Y así la plaza mayor de Salamanca es escenario de la noche vieja pero dos semanas antes de la oficial, así los estudiantes la celebran con los compañeros y después ya la celebran con amigos o en ambiente familiar y en su ciudad o pueblo natal, donde siempre vuelven por navidad.


CUADERNO DE VIAJE, primavera 2016 SALAMANCA y alrededores