Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 17 d’abril de 2018

FOTOS i MÚSICA: AIELO DE MALFERIT ( València) : MUSEU de NINO BRAVO




I Quan venia al poble...tots al carrer...
Nino Bravo s'ho mereixia...era el nostre idol, 
el de la gent d'Aielo i de molts més. 
Ho demostra l'estima com se'l recorda actualment malgrat els anys passats des que va morir en accident. 


MÚSICA: 
LIBRE de NINO BRAVO

dissabte, 14 d’abril de 2018

COSTA RICA: la capital SAN JOSE-II PART

San José és un punt neuràlgic per trobar la natura pròpia del país, la que l’identifica.

Seguim el passeig per San José, la capital de Costa Rica. La catedral està a prop de l’avinguda principal, la que és l'eix principal de la ciutat i que deixem momentàniament. Està situada en una part del parc central, el lloc que junt a l’avinguda propera té més vida de la ciutat.

La catedral només destaca per ser un gran edifici enmig de construccions no molt altes i pel color blanc dels seus murs. No enlluerna ni per fora ni per dins i l’únic que ressaltaria és el paviment hidràulic utilitzat al terra, són rajols que m’agraden i que ja havia vist abans a l’església de la població de la Fortuna, prop del volcà Arenal.
           



M’assec en un banc del parc, just enfront de la catedral. Pare per impregnar-me de l’ambient que s’hi respira, per no perdre detall del que tinc al davant, per escoltar cada so que l’aire em porta. Observe i corrobore allò que algú, dels molts amb qui al llarg d’estos dies he parlat, em va dir sobre el fet que la majoria de la població de San Jose i de la Vall Central és de pell blanca. Mire i és cert: no es veuen ni persones de pell negra ni mestissos. Alguns hi ha però es poden comptar amb els dits de la mà.

M’adone que també es veu diversitat social. Hui és dia laborable i es veu la gent amb presses, tothom corre per anar d’un lloc a altre, s’hi veuen estudiants, treballadors dels comerços més modestos, els de les tendes de més qualitat de l’avinguda central, i també els ben vestits executius que entren a menjar a un lloc més popular.

També malauradament tinc enfront meu, altre tipus de gent:  són els que van amb un carro que és sa casa,  els que van deambulant per les avingudes i carrers principals, les persones pobres que no tenen on viure perquè són sense sostre que caminen sense rumb pels carrers de San José, alguns demanen en un racó, altres dormen en un banc perquè l’alcohol ha pogut amb ells. És una realitat obvia que no es veu a les poblacions més menudes on generalment se’ls empara, però en les grans ciutats cadascú va al seu aire i el ritme de vida és diferent.


  
Anem a la plaça de la cultura, què és un lloc molt acollidor malgrat que els coloms acudeixen en cada moment i interfereixen el pas del caminant. A la plaça hi ha un gran Mc Donald que conviu amb el seu competidor Burguer King.


foto procedent de google imatges

Nosaltres no busquem on menjar, busquem el Teatre Nacional, perquè segons ens han dit, és un  monument digne de ser visitat, ens diu la gent local que l’interior és espectacular.


El teatre va ser declarat monument nacional l’any 1965 i té una cabuda de 1000 persones. És l’edifici arquitectònic més important de la capital. La seua construcció va durar set anys  fins la seua inauguració l’any 1897, no obstant això l’edifici va ser restaurat fa uns quinze anys. El teatre va ser finançat gràcies als adinerats cafeters que volien gaudir de l’opera, per la qual cosa van destinar un impost per poder construir el monument.

Totes estes exhaustives explicacions ens les dóna una guia molt particular i "apropiada" que ens dirigeix cada pas per les dependències del teatre. La guia ha de fer les explicacions només per tres persones: nosaltres dues i una viatgera venezolana que curiosament també és de la ciutat de València però del continent americà.




I dic que es "apropiada" perquè la particularitat de la guia és que sembla una actriu que representa cada paraula que explica, pel seu aspecte deu ser-ho, o tal volta ballarina perquè és menuda i prima... No puc evitar especular sobre la seua vida mentre l'escolte. Estic segura que les seues funcions no es limiten a ser guia i que es dedica al món de l’espectacle en alguna de les seues facetes. 

En entrar al teatre comença l’actuació, una actuació carregada de gestos facials i manuals dignes de la millor representació, tot modulant la veu amb alts i baixos cridaners de l’atenció com fan els actors en meitat obra de teatre. Cert que és tot un personatge.

De l’edifici destacaria els curiosos murals alguns del quals representen escenes quotidianes de la vida rural en la recol·lecció del café, i que denota qui són els que han pagat les despeses de construcció, el marbre utilitzat a l’entrada en les escales i en les escultures.  també cal assenyalar  que dins de l'edifici està el café Britt, del que es diu és el més bonic i clàssic de la ciutat.

En este teatre han hagut importants actuacions com la d’Anna Pavlova l’any 1917. 


            
I seguint un suggeriment d’una jove amb qui parlàrem el primer dia, arribem al Mercat Central de la capital. Lloc on es concentren tots els artesans de San José i on es pot comprar artesania de qualitat a preus raonables, segons les seues enteses paraules. I el que més m’ha agradat del mercat és el tracte afectuós amb el que es tracta al client amb explicacions detallades sobre maneres de treballar o materials utilitzats.


    
San José és més del que es diu, no parle de monuments, que és cert que en són pocs, però si hi ha molt per assaborir. I molt per dependre perquè de tot el que es coneix es trauen conclusions que deriven en maneres d’actuar que s'apropien. 


QUADERN DE VIATGE:  COSTA RICA, estiu 2006

dimarts, 10 d’abril de 2018

FOTOS I MÚSICA: Monteverde (COSTA RICA)




Costa Rica són paratges naturals, 
però també són les diverses converses que vàrem mantindre... 
cadascú exposant el seu parer... 
tots aportant informació d'allò que nosaltres voliem saber.




Música: VANGELIS 1492

dissabte, 7 d’abril de 2018

COSTA RICA: la capital SAN JOSE-I PART

Tenim uns dies per trepitjar la ciutat i comptem amb dues coses importants: ens hem estudiat el plànol al detall i tenim referències de gent local que ens han assessorat.





Del poblet de Tortuguero anem a la capital de Costa Rica: San José. Hem agafat una barca per abandonar el Parc Nacional que tant ens ha agradat. Quina llàstima abandonar este paratge¡ Quan arribem a l’embarcador on deixem la barca, agafem un autobús que ens portarà a Siquirres i Pococí on fem una parada abans d’arribar.







A la capital estarem uns dies i volem fer rutes per la vall central, la que concentra més conreu de café. Volem visitar dos dels volcans més importants de Costa Rica, Irazu i Poas, volcans que com l’Arenal, encara estan en actiu.





Entrem a San José pel Parc de la sabana, que és enorme i compta amb instal·lacions esportives importants, també té una àrea de bosc amb un llac per a ús recreatiu. L’autobús ens deixa al mateix centre, molt a prop de la catedral. Anem a peu buscant l’hotel que tenim reservat, que segons el planol, no deu estar molt allunyat. 

Arribem i ens alegrem. És un bon hotel, no ens podem queixar, i és que de vegades la publicitat no es correspon a la realitat. En esta ocasió no ens ha decebut i l'hotel és com es publicita. Per la nit hi ha actuacions en directe.

Al dia següent matinem per tindre més temps per davant. Per anar al centre travessem el barri Amón, i així podem observar de prop les cases senyorials del segle XlX que hi ha. Són velles i amb façanes descolorides la majoria, però denoten l’esplendor de la zona en èpoques passades.

procedència: de google imatges


El primer lloc on parem és al parc Morazan. Les Escoles metàl·liques criden l’atenció. Este edifici té unes làmines estampades simulant ser pedra i està fet de manera tan perfecta que a simple vista ho sembla i només si es toca la paret ens adonem que no ho és. L’edifici és símbol de l’ interès que té l’estat per l’educació. Cada sector de la façana va ser construït a Bèlgica, importat i després construït ací, com en el cas d’una església que visitàrem dies enrere a la ciutat de Grècia.

           
Esglèsia a la ciutat de Grècia

Resulta curiós saber que tota esta zona era un pantà que assecaren i cimentaren per construir el parc i els edificis que hi ha. Del parc l’únic que crida l’atenció és un templet de música que es remunta a l’any 1920 i que era molt utilitzat per fer festes i nits musicals. De  totes les festes que s’hi feien, ens han contat que la més important era la que es celebrava en cap d’any. Però d’això ja ningú ho recorda, perquè l’emplaçament de la festa es traslladà a altre lloc deu anys després.

El parc i les escoles.


Seguim el nostre itinerari previst i arribem a l’avinguda central, el punt neuràlgic de la ciutat. És el carrer per a vianants més important de San José que no té res d’envejar a qualsevol altra ciutat. Observem que hi ha un grapat de botigues de molta qualitat, de roba, de llibres, de sabates... i molta vida, bullici i soroll que eix de les botigues i també de boca dels variats personatges que deambulen per la via.



També hem aprofitat per comprar uns llibres i música en la llibreria Universal on un jove molt amable ens atén i aconsella en la nostra compra. Per cert... només entrar escoltem de fons musical una cançó de Nino Bravo, l’afamat cantant valencià i que, per a qui no ho sapiga, va naixer al mateix poble que jo. En escoltar-lo en un lloc tan bonic i ordenat envoltat de llibres, el cor ens batega per la morrinya. Enorgullides li diguem al jove que està venent en la llibreria que coneixíem a Nino Bravo de quan erem menudetes i venia al poble. Com el xic es mostra interessat seguim contant que coneixem a la família. I amb tot el jove s’emociona! Ens diu que Nino Bravo forma part sovint de la música de fons de la llibreria, que ell quan va naixer ja havia mort però l'dmira. Que bonic!
           
El xic ha guanyat unes clientes, així que mirem el que hi ha a les prestatgeries i li comprem. Jo en concret un llibre que es titula Mamita Yunai sobre les comanyies bananeres. També li comprem un preciós CD de música de piano interpretada enmig del bosc de Monteverde amb musica dels animals i la pluja de fons. 

I amb tot, seguim marxa i continuem el passeig pel carrer principal. Observem venedors de boletos o loteries, hi ha molts. També observem l’art que demostren els cantants improvisats amb més o menys entonació que espontàniament s’expressen en meitat carrer. La gent de Costa Rica és majoritàriament catòlica però també és curiós escoltar els sermons dels predicadors que anuncien el final imminent del món, ho fan amb gran ímpetu. Resulta divertit observar els esforços entossudits en persuadir a qui els escoltem, aparentment amb atenció, i així aconseguir afiliar-nos a la seua  religió que ens portarà a la vida eterna. Uns s’acompanyen de música de fons, altres es fan de notar amb crits que pugen i baixen de to amb la intenció de cridar l’atenció.


Continuarà...

dimarts, 3 d’abril de 2018

RESSENYA LITERÀRIA: L'Europa que he visitat



L’EUROPA QUE HE VISITAT

Dolors Jimeno

Amb “L’Europa que he visitat”, Dolors Jimeno ens convida a descobrir, o redescobrir, Europa amb curiositats que ella ha sentit i experimentat en els llocs que ha seleccionat per al llibre. Dolors té molt més que mostrar-nos, només cal fer una ullada al seu blog de viatges per saber que el seu bagatge viatger és gran.

L’originalitat del llibre és que no és cap guia de viatge que explique al detall monuments i carrers, però en canvi, i ésta és l’aportació important, si motiva a conèixer, només fent menció.

Se m’ocurreix pensar que molt bé este llibre podria ser l’inici d’una sèrie de la mateixa col·lecció “Veles i vents” de l’editorial Neopatria on està publicat, en la que tal volta la mateixa autora fera una segona part. O si no és ella, foren altres autors els que mostraren la seua Europa particular que coneixen. Perquè Europa (o el món) és molt gran i segur que no es repetirien ciutats o llocs, i en tot cas, si hi ha repetició, la situació viscuda mai seria la mateixa.

Dolors presenta un tast d’Europa, unes pinzellades que més que descriure el que fan es convidar a saber més. He trobat a faltar que el llibre incorporara un mapa assenyalant exactament el lloc esmentant, que en molts dels textos no se sap fins que no has llegit algun paràgraf. Encara que semble estrany, no és habitual que s’incorporen mapes als llibres encara que siguen de viatges i com estic acostumada i m’agrada llegir i saber per on vaig, he fet el que sempre faig:  he buscat jo mapes a banda per situar els passejos que Dolors i el marit fan. 

Dolors i el marit viatgen en furgoneta adaptada com hostatge així que van fent parades segons càmpings o llocs permesos per a caravanes.  Esta manera de viatjar suposa una valuosa llibertat i si és vol, un ritme lent que es l’ideal per a assaborir cada racó amb més intensitat. I és el que ells dos  fan.

Conec en persona a Dolors Jimeno i mentre passava les pàgines del seu llibre, capítol a capítol, ciutat a ciutat, m’imaginava que la tenia al costat contant-me allò que estava llegint. I és que el llibre sembla una conversa entre amics contant les anècdotes desprès del viatge realitzat. Una conversa on explica sobre la gent que ha conegut, el que li ha agradat i el que li ha desagradat... on mescla records d’altres viatges o incorpora al text situacions o llocs valencians comparant-los uns amb altres. També fa mencions gastronòmiques així com fa  referències a situacions històriques o lectures que tenen a veure amb el que està veient o vivint en un moment donat.  Eixa naturalitat relatant mostrant sentiments, records, opinions... atrapa.  

El llibre està format per  capítols curts i de fàcil lectura on Dolors salta de país a país, anat i retornat. Aparentment sembla desordre però no ho és, correspon a un ordre alfabètic que afavoreix per buscar a l’índex. I es que este llibre és del tipus “llegir i no guardar”, dels que es deixen a la tauleta de nit per anar fullejant. Ha d’estar a la mà perquè es pot anar llegint en funció del que abelleix o dels interessos del moment. Hi podem trobar referències de, entre altres països, Noruega, Polònia, Grècia, Itàlia, Còrsega, Sardenya, França, Suïssa, Escòcia, Alemanya... Dolors i el marit sovint creuen Europa amb la seua furgoneta.

Alguns relats estan escrits en present i altres en passat, imagine que en funció de quan els ha escrit Dolors, bé al moment, “in situ” o recordant-ho passat el temps, però coincideixen en que tots estan carregats de sinceritat. Dolors es una gran viatgera, de les que gaudeix de cada pas i gaudeix buscant el que està  amagat. És per això que amb ella entrem a un museu, a una església, (no necessariament la més important), assaborim una sopa de peix o anem a un mercat. També  sabem, entre moltes altres coses, que intercanvia receptes de cuina o veu la final de futbol de la copa d’Europa en un bar.

Alguns dels llocs que Dolors ens mostra al seu llibre els conec i m’identifique en cada frase que escriu, altres en canvi, no els he visitat però els tinc a la llista d’espera que cada dia és més llarga. I també estan els llocs que no sabia ni que existien i ara els vull conèixer. No ho puc evitar: és l’ànsia del viatger, que sempre vol més i més…a vosaltres no us passa?




dissabte, 31 de març de 2018

VALÈNCIA: EL MERCAT CENTRAL

València suposa junt a la modernitat, trobar llocs que guarden l’autenticitat del passat.

Si, com passa en la majoria de les ciutat importants, visitar València suposa trobar punts moderns junt a altres que guarden el sabor vell i l’autenticitat del passat. Un dels llocs que hui mostre és el Mercat Central situat en una plaça amb encant on està convivint amb altres monuments de categoria semblant: la Llotja de la Seda dels segle XV  amb el seu renaixentista Consolat del Mar del segle XVI i la part barroca de Sant Joan del Mercat del segle XVII. I és una barreja coordinada, no desentona. Tot són llocs on m’agrada entrar, per la vida i història que desprenen. 

      L’edifici del Mercat es creà en un espai on s’hi feia mercat a l’aire lliure, al segle XIX la plaça s’amplià enderrocant edificis que ho envoltaven.

    El primer que crida l’atenció és l’exterior.  L’edifici, el preciós edifici, vull matisar, és d’estil modernista projectat per arquitectes formats a l’escola d’arquitectura de Barcelona, tal volta esta es la raó per la qual em recorda el palau de la musica catalana.  M’agrada eixa façana on es combina la ceràmica amb la pedra, el vidre i el metall, és una combinació harmònica.

        Pero no ens hem de conformar mirant la façana,  cal entrar-hi. Cal veure millor eixa conciliació de les estructures de ferro amb l’estil art nouveau.
       El Mercat Central de València ocupa exactament una superfície d’uns 8000 metres quadrats, dividida en dues zones. El primer d'ells és pròpiament el mercat i l’altre, el dedicat a la peixateria. Cadascú té un cúpula.  Al soterrani antigament s’hi feia la subhasta del peix i actualment s'utilitza com aparcament.

         El mercat central de València ajunta a quasi 400 comerciants independents. Quan s’entra et capbusses en un maremàgnum de sorolls i d’olors d’aliments. S’hi respira familiaritat, hi ha vida social. I és que el mercat té bon servei. És el major centre d’Europa venent productes fixos i el primer que va informatitzar les vendes i distribució a domicili, ho fa des de l’any 1996.
Diu Joan Francesc Mira que el mercat és com una catedral gran i plena de llum, i és cert, a mi també m’ho sembla i el símil és quan es mira a les altures. Però si mirem al nostre voltant quan caminem per dins, sembla un barri, un barri on  tothom es coneix i se saluda, del que mai falta el bon dia. Sembla un barri ple d’activitat on és compra i és venen aliments. 

       I últimament hi ha qui entra només a mirar l’edifici i a fer fotografies o selfies que és el que es du hui en dia. I és que turistes sempre hi ha en les dues vies amples i els carrers tranversals. Els  turistes es diferencien dels compradors per els càmeres i perquè miren cap amunt, cap a les cúpules i els finestrals que deixen passar  la claror.
      Mirant les cúpules des de fora, hi ha una, la de la peixatera que té damunt una cotorra, la cotorra del mercat, que segons diuen, no ho puc corroborar, mira a altre penell que es troba a l’església de sant Joan, el pardalot de sant Joan l’anomenen. Diu la llegenda que la cotorra i el pardalot es parlen. Què es contaran? Que bonic seria poder escoltar la conversa.

QUADERN DE VIATGE, VALÈNCIA 2016.

dimarts, 27 de març de 2018

RESSENYA de cine: LA GRAN ENFERMEDAD DEL AMOR

La gran enfermedad del amor
Michael Showalter

“La gran enfermedad del amor” és una simple història d’amor de xic coneix  xica, però tal volta el que, personalment, m’atrau més de tot, és precisament eixa simplicitat aparent.

A més a més, hi ha molts aspectes que m’atrauen i que també estan agradant a la gent que la veu, la prova està en els premis i bones crítiques que ha rebut des que es va estrenar. I és que és una història peculiar, tendra i familiar però amb un encant personal que la fa mereixedora de totes les lloances.

M’agrada com està contada la trama amorosa camuflant temes conflictius importants com és la barreja racial, la intolerància i els prejudicis en els que cauen per desconeixement o per tradició alguns dels personatges. I és que els protagonistes de la història de amor són un jove del Pakistan, Kumail, i una americana, Emily, i en la diferència de raça sorgeix la problemàtica. Tots dos viuen a Xicago.

Però la pel·lícula, és més que la simple atracció que va fent-se més forta i que té la incomprensió familiar pel xoc de cultures. En “La gran enfermedad del amor” , la xica cau malalta i es quan eixen a relluir els veritables sentiments i la relació entre tots els membres familiars involucrats es defineix. No explique més, no vull desvetllar res.

El que passa sembla increïble però és veritat. El que es veu és un cas real i el mateix protagonista Kumail Nanjiani , és el que ha viscut els fets en primera persona i ha volgut contar-los a tot el món. Segons diu el mateix protagonista, hi ha només un 10% de invenció per adaptar la vida real a la pel·lícula. I tanta veritat està contada de manera agradable i entretinguda, amb l’espontaneïtat que es respira en tot moment, i també amb l’humor que Kumail té de manera natural, perquè en realitat és humorista de monòlegs.

Si, ser dramàtica i graciosa alhora en este cas és una bona combinació.

La pel·lícula també té un punt moralista. El xoc entre cultures del qual parla està enfocat des de la perspectiva del fill educat en valors occidentals, i està molt bé que es veja la lluita que han de viure estes generacions que viuen a cavall de dos mons diferents. El jove ha de lluitar contra el  matrimoni concertat, ha de lluitar contra uns estudis marcats… ha de lluitar perquè el seu món on viu realment és altre i poques persones l’entenen.

El problema principal bé per part de la família musulmana, més aferrada a la tradició i sense intenció d’obrir la ment al món occidental en el que estan vivint. Hi ha una pregunta clau que en un moment donat diu el jove pakistaní i que molt bé la podrien fer molts emigrants com ell, joves segons generacions procedents d’altres països que creixen en un món diferent al que tenen en casa. Kumail diu adreçant-se als pares: Per que em porteu a Amèrica sinó puc fer el mateix que els americans? I és cert els immigrants creen  a les ciutats i als pobles guetos i algunes d’estes persones els costa l’adaptació.

En este ocasió no hi ha oposició a la relació amorosa interracial per part de la família occidental americana, que es mostra tolerant i permissiva, afectuosa amb la filla i dialogant. Tal volta posar els americans com els que accepten la relació sense inconvenient és per contrarestar la imatge generalitzada de l’Amèrica racista: la d’abans enfrontant-se injustament als negres i l’actual amb un dirigent que no té cap problema en mostrar les idees xenòfobes. Només el pare es mostra  un poc torpe a l’hora de tractar al que serà el gendre i li fa preguntes banals al voltant de l’11-S perquè al final cau, com la gran majoria dels mortals, en el tòpic de posar a tots els musulmans en el mateix sac.

No hi ha bons ni roïns, només mentalitats més obertes o més tancades. Està escrita per un oriental però és una pel·lícula americana i al final, un poc “patriotica” com tot producte americà. I és que Kumail és un americà més, perquè viu a Amèrica i sobre tot perquè ell ho vol ser.

I amb tot, també vol mostrar la soledat  i els somnis no aconseguits d’ell i d’altra gent. És una comèdia romàntica diferent a les que ens passen per la tele dissabtes i diumenges per les vesprades que segueixen totes un estereotip i estan carregades de dolçor empallegosa. Esta no, té la dosi romàntica correcta.

M’ha agradat, malgrat ser previsible, per ser autèntica per ser una  història d’amor incondicional  que dóna esperança a pensar que el món no està tancat en el materialisme i embolics politics allunyats de sensibilitat.

Que triomfe l’amor és una bona notícia.