Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 21 de març de 2017

VALÈNCIA: UN TAST " EFÍMER" FALLER

2017: Primer any de la declaració de les falles com Patrimoni Inmaterial de la Humanitat.

Cartell de benvinguda falles 2017

A les falles de València vaig de tant en tant. Sé que cada any hi ha demostració d’enginy i mestria en els monuments fallers i que no és el mateix veure-ho in situ que en format digital o paper, però la magnitud de la gent que arriba a la capital del Túria en estes dates ja és desorbitant i només pensar-ho m’angoixa.


Paradetes de xurros i bunyols hi ha per tot arreu... no cal buscar molt.

Però este any m’he decidit, malgrat saber de bones fonts i fotos, que la quantitat de turisme ha traspassat els límits i mai s'havia vist tanta gent hi concentrada. Si, he deixat enrere la por a ser engolida pel maremàgnum fester i turístic i he anat a València en dia principal, en el dia de san Josep, 19 de març. No pretenc quedar-me a la cremà, només vull fer un passeig curt, si em deixa l’allau de gent, fins arribar al palau de la generalitat que amb motiu de la declaració de les falles com patrimoni de la humanitat han preparat una falla especial: la falla immaterial. De camí veuré la falla de l’ajuntament, tinc especial curiositat per observar amb deteniment de primera mà la falla tan controvertida de la que es parla en totes les xarxes socials. La gent sempre parla de tot, però este any, sobre esta falla en concret, hi ha polèmica especial.

A València vaig en tren, és una ciutat privilegiada en este aspecte, tindre l’estació de tren tan cèntrica és una gran avantatge per als turistes i viatgers. Des de casa tarde quasi una hora. Això no és res.

Arribem a València. Només eixim de l’estació trobem un maremàgnum de gent, i és que fan correguda de bous i la zona està envaïda pels que aclamen als toreros vestits "de luces" que baixen del cotxe i entren a la plaça, i uns manifestants en contra de la festa taurina i el maltractament animal. És una mostra més de la diversitat d’Espanya amb  opinions de tot tipus.

Plaça de bous

Abans de fer ruta fallera parem en casa d’uns amics, hi ha temps per a tot i més, si cal, per trobar-nos amb amistats estimades. Després ja fem el camí que teníem pensat. Hi ha gent ocupant voreres, transitant, descansant als portals.... tots van sense presses, nosaltres també. Ens dirigim a la plaça de l’ajuntament. Una tanca protectora envolta els monuments fallers, el gran i el menut,  així que la falla de la polèmica no la puc veure com vull. M’he de conformar en endevinar des de la distància el que hi ha i el que no hi ha.

La falla gran

La falla no és la típica que tenim en ment. Particularment el disseny no m’agrada però si qyue valores molt el simbolisme i l’artesania com està feta. És una critica a Santiago Calatrava i tots els milions que hem pagat els valencians per obres mal fetes i per les que no estan fetes, com la torre de comunicacions, que és el que la falla representa, que va ser un projecte que se li va pagar a l’arquitecte i no es va fer. 


La falla infantil, malauradament tampoc la puc veure de prop, m'han dit que està molt bé. 

Qui ha pogut donar-li la volta sencera a la falla gran, diu que es veuen els personatges que representen l’evolució de les falles des que començaren. És un gran monument fet totalment a mà, com antigament es feia amb baretes modelant-les fins aconseguir formes.  Amb independència de si agrada o no, té molt de mèrit. La falla resulta xocant perquè ens hem acostumant a veure les falles que actualment es fan emprant les noves tecnologies i maquinària moderna.

De lluny vegem els ninots que envolten el monumnet de fusta.

Desprès anem cap al Palau de la Generalitat on este any han fet una falla immaterial. Estrany no? Doncs si i la curiositat per entendre què vol dir i com serà el muntatge és el principal motiu que este any vinga a les falles valencianes. He llegit que no es tracta de cap monument físic sinó de conceptes i dissenys plasmats formant una imatge que qui ha volgut se la descarregada, i en el seu moment podrà cremar de manera individual des dels dispositiu mòbils. 

Quanta creativitat! És un projecte, que ajunta la universalitat i la col·laboració, ideat per l’escola tècnica superior d’enginyeria i recolzat per moltes institucions i entitats. És tracta d’un projecte d’intel·ligència artificial que pretén estudiar la ciutadania a traves de les seues interaccions en xarxes socials. Un algoritme crea la imatge a traves dels missatges que els usuaris que interactuen envien. Els sistema informàtic rep la informació i la processa creant un dibuix amb les paraules emprades amb una grandària proporcional a la freqüència. Em faig idea que es com els  núvols de paraules en les etiquetes dels blogs. Hi ha quatre falles, quatre blocs: la falla gran sense temàtica definida, la falla efímera, amb les paraules més emprades en el últims minuts, la falla infantil amb emoticonos i la falla valencià amb les participacions fets en valencià.

Palau de la Generalitat i torre Vella

Hem entrat al palau, hui hi ha jornada de portes obertes. Trobem una exposició de Doro Balaguer, uns versets amb al·lusions falleres,  ninots... però res al voltant de la falla immaterial. Em quede amb les ganes de saber més. Tal volta se m’ha passat mirar en algun racó. Esperava veure alguna pantalla amb el resultat de les quatre falles reflectit... tal volta estava i no ho he vist. A qui he preguntat no en sabia res. El que és cert és que, al meu parer, al projecte en si, tan creatiu i innovador, no se li ha donat la publicitat suficient.





Interior del Palau de la Generalitat.

En eixir del Palau, mentre esperem que es faça l’hora de la projecció, admirem la bellesa floral del mant de la Verge i entrem a la seua basilica i a la catedral.

Cada any el mant fet amb flors resulta més espectacular.
Catedral i basilica de la Verge dels Desemparats.

La plaça de la Reina és una meravella i tan acollidora...! Que bonica és València!. Tot el seu centre històric ho és. A la plaça es viu un ambient únic: els turistes fent-se fotos amb les falleres, le colles de joves que no es cansen de festa, les families carregades de xiquets sens epor a perder'n algun amb tanta gent, estrangers de totes les edats i condicions...

La gent acudeix a la plaça a veure la Verge, val la pena...és un ambient únic. 

Comença a fer-se fosc i apareixen imatges projectades a la Torre Vella del Palau de la Generalitat. M’adone que la gent que està a la plaça no mira la Torre, no posa atenció. Sincerament el que veig a mi també em decep. La culpa és que compare amb altres espectacles de llum i so que he vist altres vegades que han estat fabulosos.

Primeres imatges de l'espectacle de llum i so.

Però no importa, amb tot, el passeig ha valgut la pena. València està bonica, bonica...i convide a qui no la conega per a que vinga. És ciutat estimada i m’alegra que als forasters se’ls dóna sempre la benvinguda.

De tornada al tren trobem un riu de gent, mirat des de les altures es veurà perfectament:  persones formant aigua que es cola pels diferents carrers. Tanmateix... cert que hui, 19 de març del 2017, no angoixa ni miqueta,  hui no note que la gentada em molesta en cap moment  com m'ha passat altres anys en dies fallers. Tal volta m’esperava molt més, més impossibilitat de caminar, més incordi, més colzades per doanr-se pas... o tal volta és que amb els anys tinc més paciència... Tinc una teoria explicativa, als carrers som tots forasters,  els fallers i falleres estan descansant i reservant forces per a la cremà de la nit per això no se'ls veu pels carrers, estan a casa dormint el que no dormiran a la nit. A hores d’ara ja estan cansants de tanta festa i encara els queda l’apoteosi final, la nit de la cremà.


QUADERN DE VIATGE, 19 de març de 2017

dissabte, 18 de març de 2017

MÈRIDA (Espanya): LA CIUTAT ROMANA

Passejar per Mérida és passejar per la història de la hispània romana.


Tot  mereix l’atenció en Mérida, tot sense excepció, l’exterior on trobem els vestigis romans i també el museu. El museu és obra de l’arquitecte de Tudela, Rafael Moneo Vallés. És un edifici gran on s’han emprat rajoles i formigó i s’han construït molts arcs. El primer que pense només entrar-hi,  és que sembla que estem en una terma romana, però alhora veig modernitat i eixa contradicció m’agrada.


Entrem al museu, no podem perdre’s el que hi ha, és molt interessant per saber més sobre la Roma hispana. Hi trobem col·leccions d’escultura romana, mosaics i moltes explicacions de com funcionava la ciutat.


Així que, anar a Mérida és gaudir de la història trepitjant el sol per on passarien el personatges de la història romana, el museu ho explica molt bé. M’agrada este lloc tan ben condicionat i didàctic. L’amfiteatre, el peristil de l’amfiteatre,  la casa romana, el teatre, la casa de Mitreo, el temple de diana... quant que hi ha per a veure!

I quina meravella de teatre! Es va construir sota el patrocini d’Agripa, gendre d’Augusto, entre els anys 16 i 15. Diuen que els romans no eren molt aficionats al teatre, tanmateix en una ciutat de prestigi, com era Mérida,  no podia deixar de construir-ne  per als jocs escènics.

També admirem el que queda de l’amfiteatre, construït en el 8aC, segons inscripcions a les tribunes. Estava junt al teatre i es van emprar materials més pobres. L’amfiteatre va servir per a espectacles més populars. Entre 15.000 i 16.000 espectadors gaudirien dels jocs de gladiadors i lluites amb animals salvatges. Estos espectacles eren molt esperats perquè recreaven sobre els entaulats damunt l’arena, escenaris com boscos, selves o deserts.





És un passeig molt agradable, totes les perspectives tenen bonica imatge.



Parem atenció al temple de Diana en una plaça de la qual queda poc, restes de paviment i de marbre i uns murs. S’hi conserva perquè posteriorment s’hi construí damunt un palau renaixentista, el del Conde de Corbos, edifici del qual també s'hi conserven parts.




I passem per davant de cases romanes... Una és la de Mitreo que és una vivenda edificada a finals del segle II dC fora de els muralles de la ciutat. Va ser casa important. Els amos serien persones rellevants dins de la societat de Mérida, és el que es dedueix per l’extensió que ocupava la casa, dos pisos i també per la decoració de les cambres que encara hi queda. Tota la distribució estava al voltant de tres patis. En esta zona, fora de les muralles també hi havia  llocs funeraris i industrials.



Tambè hi és el circo romà, un dels millors conservats de l‘imperi romà. És molt gran 403 metres de llarg per 96’5 d’ample. I cabien més d e30000 espectadors.

Admirem l’aqüeducte dels miracles. És colossal i forma part d’una conducció d’aigua que causà expectació general en temps passats. El nom li ve perquè es considerà un miracle que els pilars es conservaren majoritàriament. I és que s'hi conserven més de 800 metres d’aqüeducte i en alguns trams arriba a 27 metres d’alt per damunt del terreny.



De l’Alcazaba àrab trobem el que queda de l’època musulmana, la més antiga de la península feta amb models bizantins. Va servir per  a molts usos: seus administratives, residència del governador i especialment refugi del últims àrabs que eren un minoritari grup contra les amenaces externes.

Des de l’Alcazaba observem el pont romà en tot el seu esplendor, és un dels més llargs de l’antiguitat. Va ser un pont important per al comerç i per a la comunicació en la zona. Fet de formigó i granit, té 60 arcs de mig punt, té quasi 800 metres de llarg i 12 d’alt en els punts més elevats. És tota una obra d’enginyeria, pensada per a ser un pont sòlid, robust, resistent a les aigües fortes i corrents violentes. Les guerres i les fortes vingudes d’aigua del Guadiana el deterioraren i ha tingut restauracions posteriors, però hi és, com a testimoni del pas fort dels romans per estes terres.




QUADERN DE VIATGE EXTREMADURA, primavera de 1997

dimarts, 14 de març de 2017

RESSENYA de cine: MI NOMBRE ES KHAN



MI NOMBRE ES KHAN
Karan Johar

Hui ressenye una pel·lícula que tenia pendent des de fa temps. És de l’any 2010 i la recomane per si hi ha qui no l’ha vista. Tot el que tracta és tema actual, no està gens desfasada malgrat els anys que fa des que es va filmar.

Esta pel·lícula agrada o no segons la perspectiva de qui la mire. En primer lloc, alguns  grans cinèfils no li trobaran perfecció, diran que és producte de bollywood i que no mereix atenció. Tal volta diguen també que hi ha sensibleria o romanticisme i tal volta no veuen autenticitat en els fets. Però no tothom pensarà de la mateixa manera, ho se cert. Els sensibles a causes socials i humanes  trobaran que està molt bé. No vull dir amb estes paraules que els crítics cinèfils no siguen sensibles, una cosa no li lleva altra, però el que si fa sovint la crítica especilitzada, és mirar amb ulls professionals de tècnica cinematogràfica i de vegades deixen a banda la part més humana.

Jo faig critica valorant la simplicitat i que es puga visionar uns  temes durs des de la perspectiva de la innocència. I si, admet que forme part del sector sensible al tema que tracta. Qui em coneix ho sap. Sap que estic en contra de l’islamofòbia, de jutjar sense saber, de col·locar a tothom al mateix calaix. Qui em coneix sap que ho he escrit en escrits i llibres i ho he demostrat en el meu treball de professional d’educació especial.

La pel·lícula és valenta per tractar temes  per a reflexionar-hi i només per eixa raó es mereix atenció i no criticar-la sense parar atenció. Fa pensar sobre el terrorisme tan malauradament actual i les conseqüències directes, sobre els immigrants musulmans, hindús o de Paquistà que viuen als EEUU perquè són  considerats perillosos només per la procedència. Malauradament ultimament este aspecte s'ha tornat tremendament actual i preocupant amb les politiques racistes que pretenen imperar actualment Europa i les que imperen en EEUU des que Obama ja no és el cap del govern.

 Particularment em preocupa el tema de la islamofobia que just des de l’onze de setembre de fa molts anys es va fer més de notar, m’importa i em molesta quan veig com es generalitza parlant sobre el món musulmà sense tenir en compte que tots som sers humans i com bé diu el protagonista en el món no hi ha diferències de raça o religió sinó homes bons i els que no ho són tant. 

També sóc sensible al tema de l’autisme perquè per ofici conec aspergers de primera mà, he treballat amb ells. Mai es pot generalitzar que tots són iguals però si hi ha unes característiques que a la pel·lícula es veuen i que es repeteixen en molts casos: la dificultat per interrelacionar-se, són reiteratius, necessiten rutines, no entenden els dobles significats... Pense que eixa aproximació al sindrome és bona i és beneficiós mostrar-la perquè la persona autista necessita molta comprensió i que tothom entenga les seues reaccions.  

De la pel.licula m’agrada el conjunt total:  quan  es veu la infància del protagonista  desconeixent el que li passa però amb una mare que li sap inculcar uns valors que l’acompanyaran de per vida, també quan es veu el seu viatge a San Francisco per quedar-s’hi a viure amb el germà i com és la cunyada psicòloga, la que descobreix el que li passa. I és uns demostració d’esperança veure com va adaptant-se a la nova vida o quan s’enamora.

I també dic que de la pel·lícula m’espanta la part final,  la més  dramàtica,   quan   a partir dels atemptats a les torres bessones es genera als EEUU una islamofobia  que fa que canvie la vida del protagonista radicalment. I es quan decideix anar a parlar amb el president per dir-li  simplement que el seu nom es Khan, nom musulmà, i "no és cap terrorista". Em sembla una manera de reivindicar que no s’ha de jutjar sense més ni més. 

En definitiva  "Mi nombre es Khan"  no és una  peli sobre  terrorisme sinó   sobre la   relació   entre occident i orient i com ha canviat des de fa un temps.


dissabte, 11 de març de 2017

PORTUGAL: finca Regaleida a SINTRA


Sembla un palau de conte on, de sobte, pot apareixer una fada amb la vareta màgica per a demanar-nos el desig que volem... ho sembla, cert... tanmateix  és un palau que guarda misteris i secrets.



Si es va a Lisboa, la visita a Sintra és imprescindible, amb el que hem visitat ja paga la pena anar-hi: el palau da Pena m’ha encantat, també el palau nacional i el castelo das Mouros, malgrat el vent, però és que amb la visita a la quinta Regaleida, encara ho dic amb més convenciment. Sintra val la pena.

La quinta Regaleida sorprèn, tan els edificis exteriors com els jardins que ho envolten. Construïda entre 1898 i 1912, va ser la residència preferida d’estiu del milionari i filantrop Carvalho Monteiro, bibliòfil i col·leccionista, d’esperit científic i gran cultura, però que també és diu que va fer fortuna amb els esclaus. Tothom guarda un passat.




La va dissenyar l'arquitecte i escenògraf italià Luigi Manini. Manini es va distingir pintant escenaris a l’Escala de Milan i altres llocs més. A la finca Regaleida va emprar estil manuelí  però està plena de simbolismes poètics amb els quals el milionari volia envoltar-se. També volia envoltar-se simbòlicament dels seus interessos ideològics,  així creà llocs que amaguen significats al voltant dels temes secrets de  l’alquímia o la masoveria, els templaris o la rosacruz. Tots els edificis, els que s’hi veuen i els subterranis, van a parar a un punt en concret, el temple iniciàtic, simbolitzant la relació cel-terra,que és com una espècie de torre invertida que s’hi submergeix 27 metres. 



La quinta Reagaleira va ser la seua última gran obra en Portugal, la qual el va ocupar durant 14 anys, fins 1912, any que va regressar a Itàlia. L’any 1997 l’ajuntament de Sintra comprà la propietat i és l’any 1998 quan s’obri al públic.




Al primer colp d’ull no s’hi veu la part esotèrica, més bé al contrari recorda romanticisme. Així que oblidant la part esotèrica no deixe d’exclamar que és bonic. Per als meus ulls més vinculats al món infantil que no al dels misteris ocults sembla escenari tret d’un conte,  com si d’un racó anara a aparèixer  una fada amb la vareta a demanar-nos el desig que volem... però no ho és. Mentrestant hi estem no ens apareix ni cap fada ni príncep ni princesa.



L’espai encisa, hi ha mil racons i torres, senderols plens de vegetació, hi ha mil amagatalls que alhora que són el deliri dels expets en misteris també ho són dels nombrosos xiquets que amb els pares estan visitant la Quinta. Hi ha molt de turisme familiar. És una constant. Nosaltres amb el plànol en mà no li fem cas i caminem per on ens abelleix, per dins i per fora, sense buscar llocs en concret, després quan ja estem fora ens adonem que tanta de passeig amunt i avall encara ens hem deixat racons per veure.




La finca és preciosa i passa el temps volant simplement passejant i gaudint del que hi ha. 
La Quinta Regaleida és un lloc digne de visitar.


QUADERN DE VIATGE, estiu LISBOA i voltants 2014

dimarts, 7 de març de 2017

PASSEIG FOTOGRÀFIC pel PAÏSOS BAIXOS

Quilòmetres i quilòmetres d'autobus travessant països... no importava el cansament... estàvem descobrint el món...


Un tast...
El trajecte en autobús  començà en València, va seguir cap a Madrid... i va anar fent parades, primer a Burgos, després San Sebastian... Burdeos... Orleans i per fi....arribàrem a BÈLGICA.

BRUSEL.LES



I després de visitar la capital anàrem a unes boniques ciutats que semblaven tretes dels contes de fades i princeses:
BRUJAS



GANTE


I canviàrem de país. 
Entràrem a HOLANDA:
ROTTERDAM on m'impactaren els edificis moderns convivint amb els antics. I de tots els moderns...les cases cubiques, que són bocabadants, realment espectaculars. Tornaria a Rotterdam només per tornar a veure-les, per entrar en alguna i comprovar com és realment per dins.


AMSTERDAM, la preciosa i acollidora ciutat dels canals...



MADURODAM, que és el país en miniatura.



LA HAYA

i visitàrem... 
ELS POLDERS admirant les obres d'enginyeria, intentant entendre que estàvem per davall del nivell del mar.



VOLENDAM, un poblet pesquer molt bonic...


MARQUEN


I arribàrem  al 
Mar del Nord on vàrem veure el "GRAN DIQUE"


Per anar a Alemanya, travessàrem...
LUXEMBURG

I entràrem en ALEMANYA  
el riu RHIN, férem un passeig en creuer... no va estar gens malament!


Visitàrem ALEMANYA, sempre de pas...
COLONIA


BONN


FRANFURT


MAGUNCIA i BACHARACH


HEIDERBERG, ciutat plena d'estudiants... l cervesa en un pub no va faltar...


BADEN BADEN...parada en el famos balneari.


Deixàrem Alemanya i entràrem de nou a FRANÇA, ja estàvem de tornada:
ESTRASBURG


COLMAR, un poble de fantasia...de nou, com a Brujas i Gante, semblava que els personatges de conte anaven a apareixer per qualsevol carrer...


Passàrem per Lyon i férem l'última parada a França, a la ciutat dels papes
AVIGNON... on hi ha un pont motiu de cançó.


Seguirem en autobús a Barcelona i al final del trajecte...València.
Quan acabà el viatge, sabia que havia de tornar als mateixos llocs... eixa vegada m'havia sabut a poc.

REFLEXIONS POSTERIORS, PAÏSOS BAIXOS, estiu 1989