Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dimarts, 19 de setembre de 2017

RESSENYA de cine: 14 KILÓMETROS.



14 kilómetros
Gerardo Olivares

Hui parlem d’un llarg viatge, un viatge que no està fet per plaer, sinó per supervivència, és el que es fa per no voler suportar una vida de misèria, em refereisc al llarg viatge de la immigració africana. En estiu, més que mai, escoltem noticies esgarrifoses de morts en el mar. De vegades ja ni posem atenció, en són tants que ja ens hem acostumat. I no està bé passar per alt una realitat que si bé no és la pròpia, forma part de la nostra societat.

Quan hi ha molts casos reiterats, que sol ser quan comença el bon temps, ja no és noticia i la  premsa ho  deixa en segon lloc. Per altra banda, quan es comenta, la noticia es limita a ser un titular i mai s’endinsa en el que precedeix a cada persona que aconsegueix arribar amb vida a Espanya. El món funciona així, sembla que si no és parla és perque no existeix o bé ja s’ha solucionat. Per sort hi ha pel·lícules valentes i didàctiques com “14 quilometros” que ens mostren la realitat com és. A mi m’ha agradat perquè colpeja les consciències.

Gerardo Olivares té experiència mostrant-nos la natura i la diversitat de pobles, este  film està en la seua línia documentalista i conta el que la premsa no diu, la cara B del viatge, les històries humanes que hi ha al darrere.

14 quilometres és la distancia que separa Espanya d’Africa. Des d’Africa ens miren amb enveja, volen viure la nostra vida i són molts els que s’arrisquen a fer el que siga per aconseguir-la. La pel·lícula mig ficció mig documental, mostra pas a pas el viatge d’uns  protagonistes des del seu lloc d’origen, el que han de patir per arribar a Europa és un camí ple de penúries marcat moltes vegades per màfies que s’aprofiten del desig tan fort d’arribar al destí somniat. Mostra paisatges preciosos i una fotografia fantàstica de Senegal, Mauritània, Mali o Níger. La bellesa del desert que es veu, tan espectacular, endolça el patiment que viuen els protagonistes entre arena.

I els protagonistes són tres africans, Violeta, Buba i Mukela encarregats de representar a  tots els immigrants que, com ells, fan el trajecte de milers de quilometres travessant primer  deserts i després el mar un trajecte perillós i ple d’obstacles. Una critica negativa, la pel·lícula es queda a mitges, just el trajecte per mar no apareix, eixa convivència en el mar, que deu ser penosa, no és veu en cap moment.

Amb tot, la pel·lícula emociona. Sentim prop el que senten, la pel·lícula transmet el que viuen, crea empatia en l’espectador i ajuda a entendre el sofriment. Tal volta haguera sigut millor no doblar la pel·lícula i escoltar-la en versió original, perquè els personatges serien més creïbles. Malgrat tot, la pel·lícula val la pena perquè  una manera bona de començar a millorar les coses és saber de bestreta què passa en eixe viatge que no és cap camí de roses. I és bo saber perquè així una vegada els tenim de veïns els puguem mirar amb els ulls de comprensió i respecte. Perquè una cosa està clara, qui aconsegueix salvar tants entrebancs patint i sobrevivint  tot el que el trajecte li ha presentat és un ser fort,  valent i amb coratge.

És doncs una pel·lícula homenatge i esta ressenya també ho pretén ser, dedicada a tots els que perseguint somnis o fugint d’un destí no desitjat, han aconseguit arribar vius al seu objectiu i als que moriren també. Siga també alhora una denuncia als corruptors i traficants que sense cap escrúpol tenen un negoci muntant aprofitant-se de la gent desesperada per fugir i crear una vida nova.

El món ha de donar un gir. En tots els sentits. Hem d’obrir les portes a qui vulga arribar però també ajudar-los a que els seus països d’origen arriben a ser pròspers, acaben les guerres i que cap persona tinga necessitat d’escapar. Cal ajuntar voluntats, que els dirigents s’ho creguen i actuen.


dissabte, 16 de setembre de 2017

6è ANIVERSARI DEL RACÓ VIATGER....


Tot a un clik, molt fàcil... si ets ja lector del racó ho saps i qui no ho és encara, queda convidat a passejar pel món de la meua mà. 



Ja són sis anys, que és diu prompte. Sis anys compartint viatges, experiències, anècdotes, sentiments... sis anys mostrant-vos fotos i acompanyar-les amb música, de contar-vos les meues cabòries i escriure pensaments viatgers. Han estat sis anys dedicant-li molt de temps per enriquir el racó i  convertir-lo en un blog fàcil, còmode i atractiu. 

 I continue amb el mateix ànim que al principi perquè sé que em llegiu, sé que us interessa saber el que jo he visitat i voleu que ho conte,  us agrada com ho faig i així m’ho feu sentir,  sense el vostre recolzament no seria possible. I tot a canvi de res material, simplement la satisfacció de compartir i saber que tinc lectors fidels, sempre valorant més la qualitat que la quantitat.

Encara que si parle de quantitats, estan molt bé. Són molts els visitants de blog, molts els seguidors coneguts i desconeguts que s'han enganxat a llegir i molts els comentaris que reben les entrades escrites per mig de les diverses xarxes.

                                     GRÀCIES!!!!

Si... gràcies, no cal dir més. Si el racó va endavant és per vosaltres que m’animeu a que no pare. Seguiré. El racó continuarà amb les mateixes pàgines i tal volta se’n creen més, qui sap? El temps dirà, m'agrada canviar, afegir, millorar...

Per ara tenim a l’abast ja molt. Hi ha accessos directes a totes les entrades escrites en les pàgines anomenades currículum viatger, hi ha un canal youtube i una pàgina de fotos i música, ressenyes literàries, secció de segells i postals, pensaments viatgers, racó dedicat a les publicacions pròpies i accés directe a les novel·les Entre dos mons- Entre dos mundos i En primera persona, hi ha un racó per a xiquets i accessos directes al facebook, al twiter i al pinterest.

I parlant del facebook, acabe d'encetar una pàgina nova per ajuntar tot el que escric, no només els llibres de viatges, tambè els contes i altres relats curts. Es diu Mariló Sanz Mora, escritora. Espere us agrade i accepteu la invitació per seguir-la. Alguns ja ho heu fet, de nou gràcies. 

I la resta... que bé que m'acompanyareu en el meu viatge particular de l'escriptura!. Tambè estaria bé que convidareu als vostres contactes a la pàgina nova d'escriptora i així serien molts més als que arribaria tot allò que vull compartir. El racó viatger i la pàgina d'escriptora de vegades es complementen però no sempre. Són diferents. 

L'enllaç al face de Mariló Sanz Mora escriptora és:  



Veieu el dit cap amunt al costat del ME GUSTA que està davall de la foto? és on heu de clicar i jo sabré que esteu al meu costat. Com dic, eixe gest m'anima a mantenir la pàgina viva, aixi de simple.   Per la qual cosa, si no ho heu fet ....endavant... ara és el moment. Per a mi significa molt, perquè, bé ho sap qui ho fa, la tasca d'escriure és molt solitaria.

I respecte a este blog, que hui celebra aniversari, ja saps: tot a un clik i molt fàcil... Si ets ja lector del racó no cal que diga més i qui no és encara, queda convidat a passejar pel món de la meua mà. Des de la columna lateral s'entra directament i si vols...també pots ja!


Els enllaços dels viatges separats per continents:
CURRÍULUM VIATGER AFRICA
CURRÍCULUM VIATGER ASIA
CURRÍCULUM VIATGER AMÈRICA
CURRÍCULUM VIATGER EUROPA
CURRÍCULUM VIATGER ESPANYA
CURRÍCULUM VIATGER EL QUE TINC MÉS A PROP i no cal agafar maleta...


Trobaràs fotos dels meus viatges amb bona música en
PÀGINA DE FOTOS i MÚSICA
i en 
CANAL YOUTUBE



M'agrada llegir, m'agrada el cine...i m'agrada escriure sobre el que llig i veig, tot allò que té a veure amb viatges us ho mostre en:
PÀGINA RESSENYES LITERÀRIES i de cine



I m'agrada analitzar el món que m'envolta i en este racó escric els meus pensaments viatgers, els que em venen al cap quan vaig pel món.
PÀGINA DE PENSAMENTS VIATGERS propis.








Este és un racó dedicat als moments de nostalgia...
PÀGINA POSTALS I SEGELLS





I este és un racó dedicat als menust de la casa. 
PÀGINA RACÓ PER A XIQUETS










Qui em coneix sap que la meua passió per viatjar s'equipara amb la d'escriure. 
En este racó està tot el que tinc escrit i publicat: contes i novel.les. Espere que continue ampliant-se... 
Com a novetat respecte a l'any passat, en no res apareixeran dos contes més de la sèrie d'educació financera, el nª3 i nº4. Per cert...el nº 4 té a veure amb els viatges!!! no us el podeu perdre!!!
PÀGINA PUBLICACIONS PRÒPIES






I una pàgina especial dedicada a l' última novel.la publicada.
PÀGINA ENTRE DOS MONS

també pots seguir el face de ENTRE DOS MONS





I per estar en contacte amb el món, tinc obertes les finestres de les xarxes socials gràcies a les quals el blog arriba a molta gent que no conec però té la mateixa passió viatgera que jo.
ACCÉS AL FACEBOOK




ACCÉS AL TWITTER




ACCÉS AL PINTEREST



Que us sembla? 
Hi ha mooolt...i més que hi haurà. Com amant del llibres, m'agrada dir i repetir  que el racó viatger és com una biblioteca...entra quan vulgues i llig el que vulgues...està sempre està oberta, no hi ha horaris, no tanca mai.

La biblioteca-blog ha d'anar omplint sense parar les seues prestatgeries virtuals, així que seguiu acompanyant-me i jo seguiré compartint... llegiu i jo escriuré i així la bibliooteca blog es farà cada dia més gran. Ja ho és en amics... no em puc queixar.

Si, ja són sis anys... i a per molts més...



dimarts, 12 de setembre de 2017

POLÒNIA: La capital VARSOVIA-II PART. Entre places.


La sirena és la imatge que es troba a l’escut de la ciutat recordant la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polones de Varsòvia, perquè la sirena els ordenà fundar la ciutat vora el riu.


Després d’una primera mirada  seguim camí i arribem a la plaça menuda, Stare Miastro, centre de la ciutat i punt neuràlgic junt a la plaça del castell.



Plaça menuda, Stare Miastro,


Que bonica, que acollidora!. És la plaça de la ciutat vella. Hi és la sirena esperant-nos, a nosaltres i a milers de turistes que la volem fotografiar. Jo passe temps a la plaça, que m’agrada i la trobe amb encant, i a la sirena que hi ha enmig, la fotografie per tots els costats i amb diferent llums perquè el cel hui està variant constnment: que si ix el sol o s’amaga. A la plaça tambe hi ha fonts manuals que són un joc per als més menut i també per a gent com jo que busca el millor marc per a la fotografia.

Plaça menuda, Stare Miastro.


És una meravella per a gaudir amb deteniment, que es el que faig, per les façanes  i per l’ambient.

Plaça menuda, Stare Miastro


Encara que ja sé que va ser reconstruïda després de la guerra perquè nomes quedaren en peu tres façanes, la reconstrucció és una meravella. Mire les cases i els seus colors, mire tot, i la gent a les terrasses i els xiquets que juguen a l’aigua de davall del monument...en esta plaça passe moltes hores.

Plaça menuda, Stare Miastro.


La sirena és imatge que es troba a l’escut de la ciutat recordant la creació de la ciutat per dos germans pescadors anomenats Wars i Sawa, nom en polonés de Varsòvia, als quals la sirena ordenà fundar-la a vora el riu. La sirena porta una espasa i escut per protegir a la ciutat.

Plaça menuda, Stare Miastro

La plaça és Patrimoni de la Humanitat, quasi dues dècades de treball ho valen. De la plaça menuda accedim per una via molt turística a la plaça gran, la del castell. Hi ha altres carrers per on anar-hi.

De camí a la plaça del castell.

Este recorregut es farà habitual metre estem a Varsòvia, els carrers i les places els trepitjarem moltes vegades i al capdavall resulten familiars. Hi està la placa on diu que el centre històric va ser declarat Patromini de la Humanitat.


De camí a la plaça del castell, placa on diu que és monumnet patrimoni de la Humanitat.
De camí a la plaça del castell.


Jo vaig per on s’hi troba la catedral de San Juan Baptista, construïda originàriament en fusta al segle XVIII, es reconstruí amb pedra al XV. Fan concerts d’orgue.


La catedral.

  Junt a la catedral esta l’església dels jesuïtes del segle XVII.

Esglèsia dels jesuites.

La plaça del Castell és enorme, té planta triangular i enmig està la columna de Segismundo III Wasa, el monòlit de 22 metres s’hi va col·locar en 1644 quan fou traslladada la capital a Varsòvia. La columna és de granit i l’estàtua de bronze. L’estàtua és el monument civil mes antic conservat després del Neptuni de Gdansk, va ser recuperada entre enderrocs. La columna va haver de ser reconstruïda.  M’assec a les escales per descansar i mirar el que envolta a la columna, per mirar la gent passar.



Plaça del castell amb la columna de Segismundo.

De lluny es veu l’estadi nacional de futbol, un edifici molt modern que sembla una canasta i es construí per a l’europcopa del 2012.

Al fons,l'estadi de futbol.


El castell és un edifici del segle XIV, de quan els ducs de Mazovia construïren la fortalesa per controlar el pas del Vístula, i es consolida com a castell, de quan Varsòvia és capital. A principi del segle XVII el palau tenia l’estructura actual. Al segle XIX va ser residència dels monarques estrangers que dominaven Polònia, prussians, francesos i russos, i desprès del president polonés fins a 1939. En 1971 començaren les obres de reconstrucció seguint imatges del XVII.

El castell.


Volíem entrar al Castell però en entrar al pati central veiem que les cues eren llargues. No ho férem però quan de sobte plou es quan trobem ocasió. No hi ha cua i a més és bon lloc per refugiar-nos.

El pati del Castell.

M’ha agradat visitar-lo i acabar en la galería Lanckoronski on hi ha una col·lecció de pintura flamenca i  dues peces famoses de Rembrant.

Escudrinye per darrere del castell.

El Castell per darrere.

Passege per  la plaça, i pels voltants, cap a un costat de la columna... i cap a l’altre... En un cantó hi ha una torre des d’on deu haver bones vistes.



Pels voltants de la Plaça del Castell.

Els carruatges esperen els turistes, mire les taques tan ben posades del cavall, són reals...? Algú m’ha dit que no, que són pintades.

Pels voltants de la Plaça del Castell.


I els núvols van canviant de color.

 Plaça del Castell.


Al final plou prou i ens refugiem en un restaurant, és moment del vodka, perquè s'ha de tastar tot. "Allà donde fueres, haz lo que vieres", diu la dita popular. 



En este moment, plou a cànters.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA


dissabte, 9 de setembre de 2017

POLÒNIA: La capital VARSÒVIA-I PART. Primera mirada.

En una ciutat de contrastos, edificis avantguardistes i altres testimoni del passat conviuen en perfecta harmonia creant un conjunt espectacular.

Este és el primer tast  que hi vaig veure de  la barreja arquitectònica.

Estic acabant esta primera visita a Polònia i ho faig anant a la capital, i dic primera perquè vull tornar-hi. Em quede amb gana de més, de repetir llocs i estar més temps i d’anar a altres ciutats i pobles que no he vist encara.

He iniciat el trajecte pel país en  una ciutat preciosa com és Cracòvia passejant pels seus carrers i places  i també visitants els voltants com les mines de sal i els camps de concentració i extermini que hi ha a prop, després he anat a Wroclaw, que m’ha encisat, a Poznan, a Torun i a Gdansk, Gynia i Sopot, que formen la triciutat. De cami he visitat el castell de Malbork i ara, a punt d’arribar al final del viatge, estic encuriosida  per saber com és la capital.

Només entrar a Varsòvia ja m’adone de la característica predominant: la barreja d’edificis que hi ha. Trobem grata-cels junt a edificis més antics i altres de l’era soviètica. Tot fa un conjunt que encara que en un principi resulta xocant, després m’agrada. De tant veure’ls ja no mire amb els mateixos ulls del primer moment.

És massa el que es pot explicar de Varsòvia, jo vaig a limitar-me a donar unes pinzellades del que he vist. Varsòvia, com Cracòvia, es mereixen més temps per assaborir tan la part moderna com  la històrica.

Comence el recorregut  i  veig edificis emblemàtics, no porte el mapa a la mà i no sé noms. No m’importa, el que vull es veure i sentir, quedar-me amb les sensacions que les imatges desprenen.

Barreja de tipus d'edificis.


Passem per la tomba  al soldat desconegut, molt solemne, altre dia tinc oportunitat d’apropar-me però no ho faig. Amb la imatge de l’edifici extern tinc prou. No vull veure com estan gravades als murs les batalles lliurades al llarg de la història.  No m’agraden les guerres. Els soldats custodien al desconegut soldat i cada dues hores hi ha relleu amb un cerimonial canvi de guàrdia. 

Tomba del soldat desconegut.

Una creu gran presideix la plaça on està la tomba al soldat. Just al costat està l’edifici que si reconec, és el de Norman Foster, conegut pels famosos edificis que té arreu del món i tambè, per què no dir-ho?,  per estar casat amb una espanyola, Elena Ochoa. Ho sento per la doctora, perquè malgrat tenir un currículum impressionant com a editora i comissària d’art, molta gent la recorda  per presentar en la tele un programa de sexologia quan en Espanya parlar del tema sexe  encara era tema quasi tabú.

Edifici de Norman Foster.

Conforme veig més la barreja d’edificis mes m’agrada. Ara m’atrauen, els busque, mire i remire allà on són.



Parem davant el modern edifici del palau de justícia, verd, diferent, li veig aires de cultura grecoromana. Ta, volta li pose massa imaginació. 

Davant  hi ha un monument dedicat  a l’alçament de Varsòvia l’any  1944. Representa l’heroïcitat  i la tragèdia. Van ser milers d’herois els que moriren en lluita desigual front als ocupants, foren 63 dies aguantant. Hi ha dues parts, en una els insurgents eixen de davall d’un pont i en altre s’amaguen per els clavegueres.

Monument dedicat a l'alçament de Varsovia l'any 1944.


Seguim visitant mirant edificis i gent, sóc conscient que passem per davant de monuments de rellevància històrica que varen jugar, i juguen, un paper important en Varsòvia. Anem cap al centre històric.



Entrem en un carrer ja del casc antic i parem  davant d’una façana on està la foto de Marie Curie, és on està ara el seu museu traslladat. La casa museu de Marie Curie està enfront però coberta d’andamis per les reformes. Marie Curie malgrat viure en França era polonesa, poca gent ho sap, es pensen la majoria que era francesa.



Marie Curie era polonesa, malgrat haver viscut a França.


Després anem a La barbacana, coneguda també com La porta nova, d’estil gòtic, que és una fortificació del segle XVI que formava part de la muralla. Destruïda quasi totalment durant la II guerra mundial, va ser posteriorment reconstruïda.

Zona de la barbacana.

Seguim el passeig, ens endinsem entre carrers menuts i plens de vida. Hi ha façanes que criden l’atenció per riques i altres per senzilles.

centre històric.


Varsòvia és una ciutat realment bonica, els edificis moderns i antics viuen en harmonia, però les seues places històriques són d’un encant especial. Us les mostre en altre moment perquè hi ha molt que explicar. I molt, cert. Ara  anem cap a les places principals, perquè a Varsòvia no hi ha una plaça de referència, de els imprescindibles, sinò dues, a veure quina de les dos és més bonica i acollidora.

QUADERN DE VIATGE, estiu 2016 POLÒNIA