Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

diumenge, 4 de desembre de 2011

TAILÀNDIA: Ciutat de BANGKOK

Tailàndia, el país de l’etern somriure.
Cachito era el nom del guia. Recorde perfectament la seua somrient cara i els seus ulls. Quan Cachito reia, els seus ulls es convertien en dos ratlletes.


En el viatge a Tailàndia ens ajuntàrem un grup nombrós de gent i anàvem amb guia tailandès: simpàtic, xerraire, col•loquial i amb entusiasme explicant la cultura del seu país. Volia que el cridàrem Cachito, el nom que més s’assemblava en espanyol al seu. Cachito ens contava moltes coses amb el seu particular espanyol i no dubtava en contestar qualsevol pregunta.

No m’agraden molt els viatges guiats que no donen peu a respirar. Tanmateix este era diferent. Per sort dins el programa i l’itinerari previst, en este es contemplava molt de temps lliure per visitar al nostre aire els llocs, com a mi m’agrada, sense moltes obligacions d’anar en massa. Així que ja des del primer dia, el gran grup es va desfer en molts menudets. Nosaltres en érem set, tots molt ben avinguts, els que anàvem sempre junts. 


Bangkok era aleshores, i continua sent, una ciutat enorme que ajuntava tradició i modernitat 

Recorde Bangkok com una moderna i important ciutat i també com un reducte de tradició i màgia oriental, un lloc on convivien en harmonia gratacels amb palaus i vivendes familiars, una harmonia algunes vegades no molt aconseguida en ajuntar edificis on un d'ells imperava sobre l'altre. També, malauradament, hi havien junts, edificis sumptuosos amb cases pobres de fusta, palla i uralites.

Grata-cel per tot arreu i cases d'arquitectura tradicional convivien, unes vegades amb més harmonia qua altra. I és que no m'agradava quan alguns alts edificis feien ombra als edificis antics emplaçats en un espai poc ampli. 

I tambè convivien, malauradament, les diferents classes socials.
S'hi veien edificis rics i opulents al costat de cases ( per dir-ho d'alguna manera),  fetes amb uralites i poc més.

Recorde la sensació del primer passeig per la ciutat. I quin calor humit i xafogós feia...! Les fotos de la família reial estaven per tot arreu. Hi havia una explicació. Diumenge anterior havia sigut l’aniversari de la Reina. De regal al poble tailandès, la reina havia declarar dilluns festa, per això dimarts, primer dia després del pont, els embossos eren continus. 
La foto de la reina presidia la ciutat. En l'avinguda principal, plena d'arbres, hi havia en cada arbre una foto.

No era un passeig el que férem, s’havia d’estar amb quaranta ulls mirant-ho tot, tindre cura creuant carrers perquè els cotxes miraven poc, s’havia de caminar sense pausa i amb precaució de no entropessar amb la gent...i a més mirant-ho tot intentant no perdre detall d’esta cultura tan diferent a la nostra. 

Quin caos!, quin perill a l'hora de creuar el carrer!. No solament pel temor a ser atropellat...també per la contaminació. Molts dels transeuns, motoristes i policies del que dirigien el trànsit portaven mascaretes tapant-se la boca.

La ciutat de Bangkok la tinc en la ment com caòtica pel transit, humà i motoritzat. Hi circulaven cotxes, motos i persones tots barrejats sense ordre i sense control. I tuc tucs, estaven per tot arreu. És difícil creure-ho però ens diguè una persona local que per anar a treballar a les huit del matí havia d’alçar-se a les 5. El tuc tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure’s per les ciutats heretada de l’antiguitat. Nosaltres en agafàrem un ja la primera nit per tornar a l’hotel després d’un sopar tradicional en el qual acatarem les normes per seguir amb el ritual i ens asseguèrem al terra com ho feien tots els tailandesos abans. 


Els tuc-tuc era la manera més ràpida i còmoda de moure's enmig dels maremagnum circulàtori de la ciutat.
No estava mal pujar al tuc tuc, era un mitjan de transport ràpid, no perquè agafara velocitat sinò perquè s'enfilava per qualsevol racó i passava per davant dels cotxes que interferien el pas. Però tenia un inconvenient. El dia que el provàrem per primera vegada plovia a cànters, pujàrem ja remullats i sobre tot amb les sabates xorrant aigua perquè els bassals que s’havien fet al carrer eren impressionants. Pujàrem al tuk tuk quan encara la pluja no havia parat. Era torrencial i encara que el tuk tuk tenia sostre, no era suficient. Ens entrava aigua per tots els costats, per davant i per darrere, però tampoc importava molt perquè total...ja estàvem tots remullats...i a més no hi  havia més remei que acostumar-se a l’aigua que solia caure a cabdals durant uns minuts i en no res parava. 

Així que en el primer contacte amb el país prompte vam saber que caracteritzava la ciutat, calor, pluja curta i intensa i  trànsit, soroll ensordidor, bullici i contaminació…tot definia a la perfecció la capital de Tailàndia. 

Una obra d’enginyeria que em va agradar era l’sky train, un tren que circulava per damunt dels edificis fabricat per l’empresa Siemens. Estava pensat per evitar un poc tant de maremàgnum  pels carrers i per tal d’aprofitar l’espai, era fabulós, anava a gran velocitat i la sensació d’anar per damunt dels edificis és difícil de contar. I en un no res podíem creuar l’enorme ciutat.

Cartell a l'sky train a la parada on el soliem agafar.

El barri de Patpung era el punt neuràlgic on cada nit anàvem a parar. La plaça principal concentrava el mercat nocturn més afamat. Per una banda hi havia rellotges, fusta de decoració, roba... Els tailandesos són capaços d’imitar-ho tot. Per altra, estaven els espectacles eròtics de tot tipus i per a tots els gustos, que si en un principi ens va semblar que n'hi havien molts, allò no era res comparant en el que dies després trobariem a Pattaya.

Una avinguda plena d’arbres i ple de fotos de la reina unia el palau reial antic amb el palau reial de Rama IV fet amb pedra italiana i amb estil europeu renaixentista. Rama va fer l’obertura de Tailàndia a occident i els successors van continuar. El rei Rama IV, està representat en pel•lícula Ana i el rey, pel•lícula que va estar censurada al país. Al voltant de Rama IV ens contaren una curiositat, es diu que va estar de monjo 20 anys, dels 26 als 46, i quan va eixir va tindre 80 fills. Cert que no va  perdre el temps!

REFLEXIONS POSTERIORS sobre TAILÀNDIA 2001


M’he agafat la llicència d’alterar l’ordre que jo mateixa m’havia imposat, i en lloc de mostrar la ciutat de PETRA  presente una parcel•la de Tailàndia. 

Hi ha una raó. 

Tailàndia és el país de l’etern somriure i li vull dedicar este escrit a ma mare que des de fa un temps l’havia perdut. Ditxoses malalties que a poc a poc s’ho emporten tot i ara se l’han emportada definitivament!. Vull que li arriben, allà on estiga en estos moments, tots els somriures que transmeten en este país, que no en són pocs, però encara no en són suficients per compensar tota l’alegria perduda en temps de patiment.

En realitat, no solament li dedique este escrit, tot el blog sencer està fet gràcies a Ella. Per Ella vaig parar de viatjar i vaig dedicar el temps que podia a ordenar el material recopilat en els viatges. 
Així que gràcies a Ella existeix este blog.

Hi va per sempre la meua estima i el meu record. Cada escrit que continue mostrant estarà fet pensant en Tu.  

REFLEXIONS ACTUALS: 4-12-2011


6 comentaris:

  1. Antes de nada daros a toda la familia mi mas sentido pésame.
    Esta entrada de Bangkok es igual que todas las otras muy interesante, espero que continues por mucho tiempo dandonos a conocer paises, ciudades y entornos naturales. Unos mas cercanos que otros pero todos sin duda avidos por conocer. Los que no tenemos posibilidad de viajar mucho te lo agradecemos. Leer tus escritos es ameno y es como vivirlo en primera persona aunque sean en valenciano.

    Enhorabuena por el blog.

    ResponElimina
  2. Que bonitas y amables palabras, animan
    Gracias por el pésame y gracias por leer mis viajes aunque, como bien se matiza sean en valenciano.
    Lo que siento es que el traductor no sea todo lo fiel que debería y cometa muchos errores.

    ResponElimina
  3. Tingues per segur, Mariló, que on estiga la teua mare deu sentir-se molt orgullosa de la seua filla.

    En estos moments tan durs per a tu i els teus t'envie, des d'ací, el meu afecte més sincer.

    ResponElimina
  4. De segur, Mariló que ta mare allà on es trobe li arribarà aquest somriure que li dediques en aquest viatge i no sols en aquest viatge sino també s´emportarà el somriure dels seus, el somriure de tota la seua vida i els somriures que vosaltres li haveu donat al llarg d´ella i que li continuareu donant per sempre.
    Un viatge molt interessant i que com bé diu un amic ens fas conèixer sense poder estar allí. Un bes i un fort abraç.

    ResponElimina
  5. Me ha parecido muy bonito que le dediques estas"eternas sonrisas"a tu madre.El articulo sobre Tailandia muy interesante ,como los anteriores...Y espero con interes "especial" el de Marruecos!!Enhorabuena por tu blogg,yo te seguiré leyendo... Azu.

    ResponElimina
  6. Gracias Azu, Marruecos fue un precioso viaje, tu lo sabes. Saldrá en dos capítulos, aunque son textos que podrían aparecer independientes quiero que salgan correlativos.

    En el viaje hicimos un buen grupo, vimos mucho y lo pasamos muy bien. Y tus fotos…las mejores. Forman parte muy importante para acompañar el texto. Muchas de las tuyas saldrán, como la nocturna de Marraquech que tú hiciste como nadie y que he querido que sea la primera en verse.

    ResponElimina