Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

divendres, 25 de novembre de 2011

ALGÈRIA: Ciutat sagrada de Beni Isguen

Quan eisc de casa, siga on siga, procure saber abans on vaig. Pense que trobaré entrebancs, alguns tal volta per diferències en les mentalitats. Quan es viatja hem de saber adaptar-nos a les  circumstàncies del lloc i en cap moment pretendre que la resta s’adapte a tu. 

Entre roques, al sud del país algerià, a la vall M’zab, es troben unes ciutats peculiars, abans n’eren set, ara en queden cinc. Les cases estan pintades d’un colors concrets pensant en la funcionalitat: de color blau per espantar els mosquits, de color blanc per minorar el calor i de color ocre per homogeneïtat amb l’arena del desert que està tan present.


El desert ocupa gran part de la superfície del país. La carretera travessa les muntanyes d'arena.
Moltes de les fotos d’Algèria que presente en este blog són del company de viatge català Jaume. La meua càmera es va trencar en entrar-li arena. Per sort Jaume en portava una molt bona.
La ciutat santa de Beni Isguen està situat en ple cor del desert.
Sempre dic que tot té prespectives diferents segons qui ho mira. Este cas també. D’una d’estes ciutats visitades vaig eixir trasbalsada. Va ser a l’anomenada ciutat santa de Beni Isguen. Ciutat emmurallada, tancada amb pany i forrellat a certes hores del dia. Ciutat on està prohibit fer de tot. La meua curta estada estigué en tot moment controlada. Un guia ens dirigia a tot el reduït grup d’estrangers que anàvem junts, dient què anàvem a fer cada minut. 

Va ser un xoc veure l’intransigent actitud front als viatgers forasters que s’atreveixen a envair els seus carrers tancats al món. I n’arriben, pocs però se’n veuen. Nosaltres érem un exemple. Sols creuar la muralla d’entrada, els individus de fora que no sabem de les normes que regeixen la comunitat, ens trobem amb un individu qui explica com s’ha d’actuar per no ofendre els creients vilatans locals. Els forasters podem caure en una falta greu si no ens ajustem a les lleis complides metòdicament des del segle XI, quan s’hi instal•laren els primers fanàtics integrants d’esta secta m’zabita. Els descendents actuals hi estan, parats en el temps, amb les mateixes tradicions dels inicis, sense adaptar-se al pas dels segles. 

Hi ha normes a complir. Seria un sacrilegi contemplar les dones sense tapar i elles serien castigades per deixar-se veure. Tampoc es pot fumar. No es pot menjar ni beure pel carrer. Esta prohibit anar agafat de la mà d’un altra persona, encara que siga la parella, ni tan sols s’admet tocar-se innocentment. Cert que ens va deixar bocabadats tanta advertència. 

Per això ens varem espantar quan malauradament ens passà un incident. Una companya del grup, jugadora de basquet, va donar una mala passada i es va fer malbé al genoll que ja tenia un poc danyat. I no va haver més remei que traslladar-la al bus en braços dels dos xics més forts que venien perquè era molt alta. Sabíem que als locals no els agradaria, que podríem ser castigats, però no hi havia més remei. La cara del guia intentant solucionar la situació violenta que estava vivint i evitant al màxim entropessar de camí amb algú,  ho deia tot.

No vaig perdre detall de tot allò que aquella misteriosa ciutat em mostrava. Havia sentit parlar de la tradició aferrada que es respirava en la població però mai haguera pensat fins quin extrem podria arribar. Vaig observar els homes i em resultà curiosa una peculiaritat que es donava en molts d’ells. Em vaig adonar que la majoria tenien un defecte visual, eren torts. De les dones no puc parlar-ne perquè anaven totalment tapades. Ho dic sense exagerar. Entre plecs de teles i vels, sols se’ls permetia mostrar un ull. Les poques trobades al meu pas, em donaren l’esquena amagant eixe ull al descobert. Tenia al davant complidors i complidores de la tradició en extrem. En començar a ser dones, menudes encara, les xiquetes mozabites, són tapades de cap a peus per ocultar-les davant tothom. Diversos vels les cobreixen, un per tapar el cos, altre per cobrir el cap i altre per amagar la cara en la qual sols deixen obert un forat a l’altura d’un ull, simplement un forat per a un ull solament. Són dones amagades per apartar-les d’un món que tenen prohibit. Elles submises accepten l’única realitat que coneixen.

Esta és una foto clandestina. La dona mzabita  va tota tapada i només deixa al descobert un forat per a un ull.

La integritat de la comunitat mozabita s’aconsegueix també per mig de l’arquitectura. Vaig observar com vivien enclaustrades dins els seus habitatges, darrere els murs quasi cecs de les cases. Escodrinyant què hi havia darrere d’una porta entreoberta em vaig adonar que, per tal d’evitar ser vistes per desconeguts, l’entrada de les cases era en zig zag, a fi també, que cap persona poguera violar la intimitat familiar. Les cases no tenien finestres, la llum es captava pel sostre. 

Emmudida pensava en les pobres dones tancades a les cases, al poble...a la vida real extramurs. La protectora muralla de l’entrada envoltava els carrers i estos alhora estaven al voltant de la mesquita, centre social i cultural dels homes. Estava en un indret al qual es difícil entrar i d‘on és impossible eixir si se és nascut allí. 

El grup que anàvem junts, poguérem deixar durant uns moments el control vigilat del guia i donàrem al nostre aire una volta per aquells desconcertants carrers. Hi havia mercat a la plaça triangular principal. Fins i tot el poble era diferent a altres en este aspecte. En este mercat els compradors estaven asseguts tranquil•lament al voltant de la plaça sobre estores i esperaven que els venedors donaren la volta i els mostraren el producte, unes vegades eren unes sandàlies, altres uns objectes de metall, altres uns tapissos, de vegades un mateix venedor era qui mostrava cada vegada un producte diferent. Este espectacle es repetia cada dia a les quatre de la vesprada i durava un hora. A les cinc havia d’acabar, abans de la crida del muetzí, donant temps als forasters, viatgers i  venedors, per anar-se’n abans de tancar les portes de la muralla. 

L'unica foto que ens permeten fer és des de la mesquita.
Amb la presió d'estar vigilats per controlar-nos cap a on dirigim la càmera, les fotos que ens eixen des d'este punt no són del tot nítides.
Vaig preguntar al guia si sabia el per què del defecte de la mirada en la majoria dels habitants i em va dir que no s’havia posat mai a pensar-ho. Insistint en la meua pregunta dies més tard m’explicaren que el defecte visual podria ser degut al costum local de casar-se entre parents. Era un raonament convincent. Com segueixen de manera tan radical la tradició, els habitants de Beni Isguen no solen casar-se amb gent de fora de les muralles i la mescla entre la mateixa sang de vegades porta el naixement de fills amb algunes tares físiques. 

També em contaren que molts homes hi nascuts, han d’emigrar a buscar treball per altres indrets, però que visqueren on visqueren sempre tornaven a la ciutat i tots eren soterrats al cementiri de la ciutat. I que l’home que per qüestió de treball havia de marxar fora, es casava amb una jove abans de partir. I ella des del moment del casament, quan tenia dotze o tretze anys, no podia eixir del poble i tenia l’obligació de no deixar-se veure per la resta d’homes. Els homes estaven segurs que les dones complien les normes perquè hi havia una, entre elles, que era l’encarregada de vigilar i imposar els càstigs pertinents. Això era el motiu pel qual les dones es giraven d’esquena en veure’ns pel carrer.

A partir d'aquell moment, cada passatge de vida que m'apareixia al davant, ho veia diferent,  pensava en les dones, i també en l’educació que els menuts reben cada dia.
I jo pensava: Quines mentalitats tan tancades!. M’haguera agradat explicar-los l’existència d’altres coses, d’altres maneres de veure la vida. De segur, que haguera estat mal vist el fet d’anomenar o rebatre sols una de les idees tan contraposades que estava escoltant, per això vaig callar. També perquè em vaig posar al seu lloc i vaig imaginar el que podrien arribar a pensar eixes mateixes dones tapades si vingueren al nostre món occidental i tingueren l'oportunitat de veure, per posar un exemple, les platges on les dones es mostren nues o en top less.


Sóc occidental i estic educada en altra mentalitat. Mai oblidaré la impressió que em causaren les dones d’aquella ciutat, però sé que tot és cultural. Allà on es va sempre s'ha de respectar el que hi ha.  

REFLEXIONS POSTERIORS sobre ALGÈRIA 1990 

Per saber mé sobre Algèria clica ací

Este relat, junt a altres sobre Algèria que pots trobar en este bloc, formen part de la novel·la
ENTRE DOS MONS, 2015, Ed Nova Casa Editorial.

Face de la novel·lahttps://www.facebook.com/entredosmonsllibre


1 comentari:

  1. A La CATOSFERA VIATGERA, un bloc de blocs, li agrada el racó viatger i ha recomanat especialmente esta visita a la ciutat algeriana de BENI ISGUEN. Gràcies Eduard per dedicar temps a este racó.

    ResponElimina