Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 24 de desembre de 2011

MARROC: De TANGER al DESERT


Sovint viatgem per allunyar-nos voluntàriament de la realitat occidental i poder canviar-la provisionalment per altra diferent. Però malgrat voler, no sempre  desconnectem.

Anàrem a Marroc per Nadal i per fugir dels rituals de cap d’any. Les tres persones que viatjàvem juntes tinguérem des del principi la mosca en l’orella perquè el viatge era molt barat i no les teníem totes del que anàvem a trobar.  Així, la ruta en autobus començà fent una etapa nocturna per arribar al port d’Algeciras a la matinada per poder embarcar en el ferry i creuar l’estret de Gibraltar. Recorde com estaven les aigües de marejades, com els equipatges anaven de part a part pels corredors, com les copes penjades en la barra del bar no estaven quietes i sonaven amb el xoc d’unes amb les altres amenaçant trencar-se.

Des  d’Algeciras cap a Ceuta suportant aigües marejades.

Arribàrem a Ceuta on pràcticament no estiguérem gens, directament agafàrem la carretera de l’estret i anàrem cap a Tanger. TANGER coneguda com la porta d’Àfrica la visitàrem durant poc de temps, però el suficient per fer el primer tast del que ens esperava.

 Tanger va ser el primer contacte  de cultura àrab del viatge.

De Tanger anàrem cap a Rabat, la capital del regne, passant per poblacions costaneres de gran riquesa agrícola com Asilah i Larache. En RABAT anàrem a la madrasa, que és l’escola per impartir el Corà.

L’escola corànica, ricament decorada és un dels monuments religiosos més característics de la ciutat.
Pujàrem dalt de la madrassa per admirar les vistes. Trobàrem un pati interior en un costat i a altra part, les teulades i terrasses amb roba estesa de les cases de la ciutat.


Als afores de Rabat visitàrem les ruïnes de Chellah, un conjunt arqueològic que ajunta vestigis romans i àrabs, a més a més d’una antiga necròpolis, muralles i enormes nius de cigonyes. Tot estava envoltat d’un gran jardí que malgrat estar viu i ben cuidat, com estàvem en hivern, no estava en el seu esplendor. Tanmateix no era difícil imaginar-lo ple de colors i sentir els aromes que de segur cada primavera tindria. 

A les ruïnes de Chellah s’espera al turisme mostrant el folklore i amb paradetes de bijuteria. 
També és lloc on va gent local per descansar perquè hi ha un frondós jardí que convida  a passejar.
A Chellah trobem vestigis de la història i també enormes nius de cigonyes que han trobat el lloc perfecte per parar als murs ruïnosos del passat.

Visitar Marroc i les seues ciutats és visitar els majestuosos monuments. I com no anar al Palau Reial? L’edifici està emplaçat en una gran avinguda plena d’arbres. Quanta monumentalitat!. Quina riquesa aparent en un país tan desigual!. La pobresa no era visible al primer colp d’ull, la pobresa s’amagava portes endins perquè cara al turisme cal mostrar una altra faceta. El país ho vol així, però no el veritable viatger buscador de realitat. Tanmateix, es mostre el que es mostre en les rutes establertes pel Marroc, la façana exterior d’un país no fa oblidar el que s’amaga en cada casa, ni  fa desaparèixer les mancances i discriminacions que sofreix la població. El viatger no ho veu però ho pot sentir. 

El Palau Reial, un dels gran monuments de Rabat, un més dels nombrosos que s’hi poden visitar a la ciutat.

També anàrem a visitar la torre de Hassan, minaret inacabat fet utilitzant pedra arenisca que li dóna el color característic, situat en una explanada amb grans columnes de marbre. És un dels símbols més representatius de la ciutat, tant per la seua gran alçaria de 44 metres, la qual permet que siga vista en diferents  llocs de Rabat, com pel que se suposa anava a ser el minaret més gran del món, pertanyent a una mesquita de les mateixes característiques.

La torre tenia previst mesurar 86 metres d’alçària. Començaren la seua construcció l’any 1195 i quatre anys després el sultà Yacoub al Mansour, que ho havia manat fer, va morir i tota la construcció va parar. I inacabat és com el podem visitar. Al costat, el Mausoleu de Mohamed V, és una mostra de l’art tradicional marroquí. La tomba està feta en marfil preciós blanc i  el sostre està cobert de teules verdes, com el verd de la bandera marroquí que és el color real.


La torre de Hassan, majestuosa, elegant...Destaca per l’amplitud de l’espai on s’hi troba.Tambè destaca per l’alçària que té, visible en molts sectors de la ciutat.Però la importància li ve pel que aspirava ser i no va aconseguir en morir-se abans d’acabar les sobres el sultà que emprengué el projecte. 


Però més que monuments, que no en són pocs en esta ciutat i en general en les altres gran ciutats, el que a mi m’agradà més va ser captar les imatges de la vida diària, les que ens mostren les peculiaritats locals: cases, xiquets, un cementeri musulmà...

Els viatgers som curiosos i ho mirem tot...cap detall escapa a la nostra mirada. I tot ho trobem interessant: edificis, persones, senyals de transit, fins i tot escodrinyem si ens ve al pas, els cementeris. Als viatgers ens agrada observar per trobar les diferencies i similituds amb altres realitats. 

La Medina, el mercat, és igual i alhora diferent al que podem vore en la resta de països musulmans. Tanmateix, passat el temps i havent-ne visitat molts puc contrastar, i puc jutjar dient que encara que semblen iguals perquè una vegada dins tots tenen la mateixa funcionalitat, cadascú té la seua peculiaritat que el diferencia. Els marroquins són especialment negociants. El regateig és imprescindible i malgrat acabar la compra amb un preu que podíem pensar era barat, sempre quedava la sensació agra que ells eixien molt beneficiats i que encara ens estaven estafant. Eixa sensació de picardia experta en el comerç dels marroquins no l’he tinguda mai en cap altre país àrab on la premissa sempre era regatejar.

Per comprar als països àrabs s’ha de saber regatejar. I malgrat ser un expert regatejador encara sempre els marroquins en les seues vendes eixien guanyant.  
Tenen una picardia i enginy diferent a altres àrabs, jo note la diferència.

I de Rabat ens traslladàrem cap al Sud. A mesura que avançàvem els paratges eren cada vegada més secs, fins arribar al gran palmeral, la capital bereber: MARRAQUECH.
Era 31 de desembre, dia de cap d’any. D’esta preciosa ciutat a la que vull tornar, visitàrem la torre Kutubia que és un minaret quadrat construït a finals del segle XII que va ser model de referència per a la Giralda de Sevilla i per a la torre Hassan de Rabat. La torre és l’edifici més alt de Marraquech i amb els 77 metres domina la Medina. Antigament les seues parets, ara nues, estaven cobertes per ceràmica i estuc.

 Observar la torre Kutubia ens recordava Sevilla i la Giralda...mai es desconnecta quan es viatja.


M’agradà l’escola corànica, la madrasa, que també, com la visitada en Rabat era molt bonica, amb l’art propi, les habitacions dels estudiants, la sala d’oració i el pati sòbriament decorat i amb un estanc al mig. La madrasa va estar en funcionament fins els anys 60 del segle XX, més tard va ser restaurada i oberta al públic.

Tambè visitàrem l’escola corànica...era un goig admirar la minuciosa decoració, les sales diferents que fins fa relativament poc estaven ocupades pels estudiants.
I de la Medina, recorde especialment que paràrem l’atenció en el sector del tintorers, mirant sense perdre detall el procés tradicional i manual que empraven per posar color als fils i les teles.

Endinsar-se en la medina sempre és una temptació no per comprar, sinó per vore la realitat més patent.

Però el més impactant va ser la plaça Jemma el Fna al cor de la medina, sense cap dubte un lloc especial, no solament  per a mi, estic segura que també per a tothom que ha tingut el privilegi d’experimentar la sensació de vore, d’escoltar o d’olorar tot el que desprèn esta plaça. És Patrimoni de la Humanitat des de 2011.En la plaça hi havia un hotel, encara hi és, i l’hotel tenia una terrassa. Pujàrem dalt per observar el maremàgnum que s’hi concentrava a la plaça, per descobrir tanta vida variada. No teníem prou ulls per vore en la distància aquell bullici, aquella explosió de vida local, que també és vida turística. La plaça no és muntatge preparat per al turisme però els marroquins saben que els turistes hi van per vore-ho.

De la plaça Jemma Fna, només cal dir que és un dels llocs més especials de tots els que he visitat en la meua vida. 

Antigament, segons conten, a la plaça decapitaven els criminals exposats públicament, d’això li ve el nom que significa assemblea de morts. És immensa i envoltada de  cafès que obrin terrasses cap a l’espectacle continu que es viu a la plaça. Un d’eixos llocs privilegiats per poder observar tranquil•lament, és l’hotel Francia.

Des de la terrassa de l’hotel Francia era difícil endevinar com havíem de fer nosaltres per creuar la plaça, perquè a vista de pardal, semblava no cabre ni una agulla. I eixa multitud era continua. Ho poguérem corroborar observant durant varies hores seguides, però cobrava encara més vida per la vesprada-nit, a partir de les 6. A la terrassa de l’hotel anàrem després de dinar i ens quedàrem fins fer-se de nit, esperant per fotografiar el capvespre, que a la meua amiga i companya de viatge Azu li va eixir perfecte. 

I si de dia era un goig mirar tot el que hi dins passava, per la nit tot el que passava es multiplicava.
 Quan més de nit, més espectacle. 
Esta foto és un dels records més bonics de Marraquech, l’amiga Azu que m’acompanyava és l’autora d’esta foto i d’altres que apareixen en este viatge.  I és que tots férem fotos boniques però les d’ella van eixir precioses.

En deixar l’hotel i la nostra posició d’observadors des de les altures, baixàrem al cor de la plaça per vore de més a prop aquella tan variada diversitat. Ja de nit, hi havia tanta gent que pràcticament s’hi caminava quasi espentant, però sense importar-nos perquè  formava part de la situació i de la plaça. En aquell lloc diferent i especial hi havia de tot: exhibidors d’animals, hipnotitzadors de serps, domadors de mones, llocs per a fer-se tatuatges de henna, venedors de menjar o de sucs de taronja, conta contes, ballarins, dentistes, acròbates, escriptors de cartes, aiguaders... De tot hi havia aleshores i encara actualment, tot té cabuda en este particular punt de trobada de tota la gent.




Era, com ja he dit, 31 de desembre i malgrat voler fugir dels rituals de sempre acabàrem celebrant-ho a la manera occidental, bevent i bevent cava sense parar. Al final de la nit i després del raïm del que volíem escapar, anàrem a una discoteca d’elit, de preus exclusius per al pressupost marroquí i que seleccionava la clientela. Al final eixe cap d’any va ser un del més divertits de la meua vida, ballant sense parar ritmes àrabs i occidentals.

REFLEXIONS POSTERIORS sobre MARROC 1992


2 comentaris:

  1. Marilo, ¡que recuerdos!me has refrescado la memoria.Te acuerdas ¡que ladronzuelos eran los niños..!¿y los paseos por el desierto?...Azu

    ResponElimina
  2. Hay muchos recuerdos que no salen a la luz, se haría muy extenso. Y además algunos pertenecen a la privacidad ajena que quiero respetar…pero si…claro que me acuerdo de todo.
    Como no recordar las manos largas, destreza y picardía de aquellos ladronzuelos…
    Como olvidar el grupo que formábamos junto al americano… el político…la malagueña…
    Cómo no recordar el desierto y como dormimos en Ourzazate…
    La próxima semana seguiremos leyendo sobre Marruecos y algunos, como tu y yo, recordando…

    ResponElimina