Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 9 de març de 2013

El monestir de SANT JERONI DE COTALBA (Valencia)


El Real Monestir de sant Jeroni de Cotalba és un gran edifici que alberga història, vida monacal i política... està declarat Bé d’interès Cultural des de l’any 1994, la construcció es remunta al segle XIV i s’hi conserven elements mudèjars, gòtics, barrocs i neoclàssics, és una joia.

El Real Monestir de sant Jeròni de Cotalba està situat a Alfauir, a prop de Gandia. És una de les construccions monàstiques més notables i millor conservades de la Comunitat Valenciana. El lloc està en un paratge privilegiat, Cotalba, diuen els entesos que el nom significa colina blanca: Cota (Colina), Alba (blanca).

Les vistes des del monestir: el poble i el que queda d'un antic castell.
Per entendre un poc la seua història hem de remuntar-nos al segle XIV quan un grup d’eremites recolzats per Alfons d’Aragó, duc de Gandia i de Dènia, net del rei Jaume II i conegut per Alfons el Vell, fundaren a la plana de Xàbia un monestir. Tanmateix la costa no era un lloc molt segur i l’any 1387 pirates berberiscs  assaltaren el monestir i segrestaren els monjos. El Duc Alfons va haver de pagar per alliberar-los. I després com a resposta als temors dels monjos que no volien tornar al monestir de Xàbia, Alfons el Vell comprà els terrenys de Cotalba als musulmans que hi vivien i donà els terrenys a la comunitat Jerònima per al seu trasllat.

Conta la història que Pere March, pare del poeta Àusias March i majordom del duc, va ser enviat per a disposar i fer seguiment de les obres. Queda demostrat el vincle que es va establir, donat que alguns membres de la família de March hi estan enterrats.

La vitalitat religiosa i espiritual d’esta comunitat religiosa es demostrà amb la fundació de nous monestirs, un a la Vall d’Hebron a Barcelona i altre, el de Santa Maria de la Murta a prop d’Alzira. Durant el segle XVI San Jeroni comptà amb la protecció dels ducs de Gandia i el Borja. L’any 1586 el rei Felip II  acompanyat per l’hereu i la filla Isabel Clara Eugenia, realitzà una visita i s’hi quedà uns dies, és una demostració de la protecció real que des dels inicis el monestir sempre havia tingut.

Escut de pedra situat a l'entrada que mostra les armes del benefactor Don Alfons d'Aragó, net del rei JaumeII,  el Just.

Al segle XVIII una epidèmia va envair el monestir i els monjos s’encomanaren a la Verge de las Salut d’Onil. Les pregaries donaren el seu fruit i en agraïment els monjos decidiren traslladar-la imatge al monestir des del poble alacantí i construir-li  una capella. 

Després amb la desamortització, de la mateixa manera que passà a totes les ordres religioses, les terres i bens del monestir foren expropiats. Al final, el monestir va acabar a mans d’un família d’ascendència irlandesa: els Trévor. Ells continuen sent els amos, els encarregats de tindre cura d’este vestigi del passat, ells són els que des de l’any 2005 obrin les portes al públic per a que tothom puga contemplar l’escenari que va emmarcar part de la història: la política i la monacal.

Hui ens mou la impaciència, este monestir el veiem sovint quan passem per esta carretera. Imagine de bestreta, mirant l’edifici des del seient del cotxe que no és mampresa fàcil tindre cura del monestir. L’edifici és molt gran. 

Foto del monestir procedent de la pàgina del facebook del monestir

I a la fi arribem, des de la carretera està ben senyalitzat. Per un camí vorejat d’arbres caminem fins el pòrtic d’accés al recinte. Adrecem la vista cap amunt, on hi ha un retaule ceràmic on s’hi mostra l’advocació del monestir a sant Jeròni i l’escut de pedra que mostra les armes del benefactor Don Alfons d’Aragó, net del rei Jaume II, “el Just”.

Seguim el camí vorejat d'arbres, aparquem on puguem i trobem la porta d'accés on destaca el retaule que mostra la veneració del monestir.
Només entrar al recinte, a la part dreta, està l’Alqueria, el poblat morisc sobre el qual es va construir el monestir. Hi destaca la torre del segle XIV, anterior al monestir i de caràcter defensiu. 

Alqueria morisca

Avancem el camí, ens intriga saber més sobre el monestir. La torre major o de les campanes del segle XIV-XV és el que més destaca de l’edifici, crida l’atenció per gran i alta. El caràcter defensiu s’hi mostra en esta torre amb els merlets, que rematen la part que salvaguarden les campanes. 

Torre Major amb merlets a la part alta

Només entrar s’hi respira ambient medieval...parets grosses, merlets per tot arreu...imagine escenes del passat amb monjos i nobles caminant per este mateix accés abans d’hi entrar. A una de les parets de la torre està la inscripció fundacional que diu: “Lo Molt Alt Senyor Don Alfonso, fill del Infant En Pere, Duch de Gandia, Marques de Villena, Comte de Ribagorça e Denia funda aquest monastir a honor de Deu e Sant Geroni l’any MCCCLXXXVIII”. 

Inscripció fundacional

I arribem a la plaça. La plaça és gran amb un pou central. És el lloc d’on s’hi pot veure la gran façana principal de tres plantes més la cambra. Mirem de nou la Torre Major, ara des d’una nova perspectiva i a l’altra part trobem altra torre, la Prioral. I també  mirem les portalades i els balcons de ferro del segle XVIII i els taulellets ceràmics...i la porta principal amb una cadena símbol que este lloc va ser visitat per un membre de la casa real...no ens perdem cap detall.

La plaça amb el pou central

La Torre del prior

Porta d'entrada, amb les cadenes que mostren que el monestir va ser visitat pel rei

Entrem a l’edifici. Primer a l’església construïda en una nau i d’estil gòtic valencià. A un lateral s’hi trobava la capella dedicada a la mare de Déu de la Salut de la qual solament s’hi conserva la porta. El cor ocupa gran part de l’església, es valorava dels monjos que ingressaven al monestir que sapigueren cantar.

Dins de l'esglèsia hi ha uns pannels que mostren el patrimnoi artistic-pictòric religiós que s'hi guardava abans de la desamortització.

El claustre, distribueix diferents dependències. El pati central està ple de tarongers i palmeres, destaca una datilera de 19 metres. Hi ha una cisterna del segle XVI i un pou que es remunta a l’origen del monestir. Mirant cada galeria que envolta el pati s’hi notael pas dels segles. 

El pati, amb tarongers i palmeres.

I mirem cap a tots els costats...
El claustre que mai pot faltar en cap monestir, en esta ocasió és peculiar per estil i color, donat que els arcs i nervis de les voltes estan fets amb rajola roja i cal, a la manera mudèjar.

L''art mudejar li dóna singularitat.

En un dels angles trobem de nou un element que crida l’atenció, i és que enmig d’un ambient mudejar la vista s’escapa cap a una escala de caragol també singular per recarregada, d’estil gotic flamiger, per blanca, per lluminosa..una meravella de finals del segle XV o principis de XVI. 

El conjunt és harmoniós, malgrat la barreja d'estils...i en un angle...destaca un element, és una escala de caragol.

Ens apropem, volem veure detalls. Ens adonem que hi ha decoració ceràmica del XVI.

Mirem per a no perdre detall..

Entrem a la sala capitular, per veure l’escala de caragol millor i eixa ceràmica tan interessant. Seguim mirant detalls, seguim admirant el recarregat estil emprat.

Parem atenció en la ceràmica dels escalons...

Esta sala gòtica actualment esta presidida per la Verge de la Salut, antigament era el lloc on es reunien els monjos per llegir el capítol. La funció de capella data del segle XIX creada per a ús de la família propietària. 

Cal ressaltar el sepulcre gòtic dels infants Don Juan i Na  Blanca d’Aragó, fills d’Alfons El vell, construït l’any 1380, abans de la inauguració del monestir, és exemple de sarcòfag medieval que conserva fins i tot un poc de policromia.

Sarcòfag, exemple medieval i la imatge de la Verge de la Salut, que va salvar els monjos d'una epidèmia.

L’almàssera, junt a la sala capitular, és originaria del segle XIV. Al llarg del temps ha patit modificacions, va ser infermeria i refectori. Una important pintura mural presideix una paret, és la part que antigament dóna al que era refectori. És “La santa Cena”. És l’únic que queda del patrimoni historicoartístic del monestir perquè amb la desamortització tot es va dispersar al museu de Belles Arts de Valencia a la col•legiata de Gandia o al poble veí de Rotova.

Sense adonar-me'n de la prohibició faig una foto a les gerres de l'almàssera només entrar. 
Després llig el cartell i entenc la raó, és per no danyar la pintura de gran valor que hi ha a una de les parets, 
en la part que abans va servir de refectòri.
Passem a la cuina, que conserva un forn morisc, era el lloc on menjaven quan eren pocs monjos. Cada setmana s’elaborava el pa i preparaven el menjar que era a base de verdures i fruites de l’hort, ous de la granja, llet de les cabres, ovelles i vaques i excepcionalment menjaven carn de gallina o pollastre. La decoren rajols de  ceràmica del segle XV. De nou deixe escapar la imaginació i veig clarament els monjos menjant en silenci, escoltant la lectura de textos piadosos que altre monjo llig.

Destaca el forn morisc, on cada setmana s'hi feia pa
A les cavallerisses, podem observar actualment el que abans s’utilitzava per als treballs al camp. Fins el segle XVIII els monjos jerònims cultivàvem oliveres, vinyes, garrofers, ametlers, i després la morera, quan es va convertir en una important industria a València. Els cultius foren abandonats l’any 1835 amb la desamortització. Els nous propietaris explotaren les terres agrícolament amb el cultiu de fruits secs, arribant a ser exportadors a Cuba Filipines e Hipanoamerica. En esta dependència s’hi conserva l’abeurador, el pessebre i l’empedrat originals.

Apers de camp usats al llarg del temps a les tasques agrícoles

La dependència on s’emmagatzemaven els cultius actualment és la sala de projecció d’un complet i didàctic audiovisual, que mostra la historia del monestir. Està molt bé.

Abans era el magatzem dels conreus...ara sala d'audiovisuals.

I una vegada acabat el recorregut de l’interior, de nou eixim a l’exterior. Estem a la plaça principal i per un lateral accedim al jardí romàntic, construït per la família propietària d'ascendència irlandesa: els Trénor. 


Pel lateral de la plaça passem al jardí.

Passant per un estanc, també per un pont i admirant una enorme varietat d’arbres i plantes, moltes no autòctones, arribem fins l’aqüeducte, que actualment té els arcs tapats i que va ser construït per solucionar problemes d’aigua. 

El jardí és gran i un lloc fabulós per passejar, per gaudir del sol i l'aire en algun racó dels diversos que hi ha.
En este lloc parem a pensar en la quantitat de diners que deu costar el manteniment, no solament del jardí, que per ser hivern no està en tot l'esplendor, sinò en tot l'edifici en general.

En una part del jardí es va construir un aqüeducte, s'hi veu clarament malgrat estar tapat.

Hi acabem la visita, és hora de dinar. Cert que m’ha agradat el que he vist i el que m’han contat, cert que és interessant. En arribar a casa complemente la informació llegint la plana web del monestir. Hi està tot el que us he contat però més complet, jo simplement us he fet un resum i una visió personal.

I per on hem vingut, ens n'anem...

QUADERN DE VIATGE, ALFAUIR hivern 2013

2 comentaris:

  1. Molt interessant, com afegit a Alfauir hi ha una torre àrab bessona de la que has comentat, una peça curiosa que realment poca gent coneix. Salutacions

    ResponElimina
  2. Doncs...ara toca anar-hi. Gràcies Oscar per la informació.

    ResponElimina