Si el que vols, lector, és gaudir viatjant comòdament...has de continuar llegint.
Si el que vols és conéixer un poc més la gent d'este meravellós món que ens envolta...este és un bon moment.
Si el que t'agrada i desitges és sentir-te identificat amb experiències viscudes arreu del món...avant continua.


El somni de viatjar és fàcil d'aconseguir.

dissabte, 17 de desembre de 2011

GUATEMALA: visita a una escola

Qui viatja molt, en conèixer diferents realitats és torna més solidari i allà on va manifesta la seua solidaritat actuant en conseqüència. Cadascú ho fa com vol o com pot, però  siga com siga, és una aportació en la qual  indiscutiblement sempre acabem rebent més del que donem. 

Aroldo és un conductor molt competent xerrant en tot moment i contestant les constants preguntes que tothora li fem. I així anem assabentant-nos de molt del país i de la gent. A meitat camí cap a Atitlan parem per estirar les cames a un restaurant molt bonic, fet de fusta i palla però ben condicionat i després, una vegada de nou en ruta, ens fa una parada en uns camps on ens quedem bocabadats amb el conreu d’unes enormes pastanagues dignes de fotografiar. Com preguntem de tot, Aroldo ens ho mostra a la primera oportunitat.

La primera part del viatge, que anem per carrereta, és Aroldo el nostre conductor, és l’acompanyant ideal que està a punt per a tot i que sense preses ens porta per on toca, per on vol i per on volem nosaltres.
Després canviàrem d’acompanyant perquè el nostre mitjà de locomoció deixà de ser la furgoneta i passà a ser la barca.

¿Què és eso Aroldo? I al moment ja havia parat la furgoneta i ens havia portat al costat dels llauradors per a que ens contaren el que feien i ens mostraren les enormes pastanagues que cultivaven.

Mentre escoltem les explicacions d’Aroldo, no deixem de mirar per la finestra de la furgoneta tot el que hi ha per fora, tan els paisatges com les poblacions abarrotades de gent. Algunes persones van per la carretera a peu,  altres amb tuc tuc, (que són els mini taxis de tres rodes), tampoc se’ns passen desapercebuts els enormes i colorits autobusos replets de gent que ens creuem a la carretera junt als picops o furgonetes destapades on la gent va a la part de darrere de peu. Res escapa a la meua curiositat ni a la dels sis que formen el grup benavingut que ens hem ajuntat en esta aventura, on no sabem exactament què va a passar i què anem a fer. 

Els picops són la manera més habitual de moure’s per Guatemala.
De camí Aroldo ens para en una escoleta rural només perquè li hem dit que molts de nosaltres som mestres i ens agradaria veure’n una. Hem carregat les maletes des de casa amb un bon assortiment de material escolar per repartir i esta és una bona oportunitat. 

Nomes saber que alguns de nosaltres érem mestres i portàvem material escolar per donar, Aroldo ens diguè:
hay una escuelita por aquí cerca...vamos. Però no va ser fàcil. Aroldo va haver de parlar amb la màxima autoritat maia del poblat  per a que ens deixara entrar.

És una dura experiència, una cura d’humilitat veure l’educació i bones formes dels alumnes guatemalencs, i també és una injecció de solidaritat, veure les condicions amb les quals treballen els mestres i estudien els xiquets i xiquetes. Al moment te n’adones  que no ens podem queixar de res. Jo sóc de les que en Espanya, reivindiquen els drets per a la millor educació però això no li lleva el fet de pensar que som uns privilegiats, ja ho sabíem però front semblant experiència queda totalment corroborat. Amb tant poc fan molt, perquè els mestres, malgrat tot,  aconsegueixen gent preparada per a la universitat, xics i xiques que acaben llicenciats. 

 L’escola de l'aldea maia era nova, una de les millors de la zona rural, ens diguè Aroldo.
I així i tot trobar-se esta realitat que tan coneixíem va ser per a nosaltres una “cura” d’humilitat, un adonar-se'n de les nostres queixes injustificades en observar com amb tan poc ells feien tant, com tiraven endavant sense quasi materials ni condicions.

Una cosa és que t’ho conten i altra de ben diferent veure-ho amb els propis ulls. Sebastiana, l'amable directora del centre, ens ha portat a la seua classe, la dels majors i ens ha convidat a veure treballs dels alumnes. Ells educats i elles tímides, ens ho han mostrat diligentment responent  a la nostra curiositat. El material és escàs: cadascú té el seu quadern que ompli amb lletra uniforme i elegant i la mestra té un llibre de treball per a tots. Em recorda a l’ensenyament que tenien els nostres pares i iaios fa molts anys.

Un llibre per a tots i cadascú el seu quadern de treball...com en Espanya fa quasi cent anys.....
I quines llibretes tan netes i completes que tenien!  
Xiquets i xiquetes responien vergonyosos les nostres preguntes, alguns i algunes s’amagaven entre risses en vore la càmara. 
Desprès Sebastiana ens porta a la classe dels menuts on els xiquets acaben de rebre, com cada dia, el seu got de llet aiguada amb cereals per desdejunar i de nou pense en la nostra escola d'abans.

A l’hora de l’esplai cada xiquet rebia un got de llet, com en Espanya fa més de 50 anys.
Per a alguns d’estos xiquets possiblement era l’únic got de llet del dia.

Les classes les imparteixen en la llengua materna, la llengua maia que és la que parlen en la zona. M’agrada. Jo també pense que la llengua materna és la base en la que s’aposenten les altres. Els xiquets més xicotets no ens entenen quan els parlem amb el nostre castellà que a més a més té variants amb el seu, però encuriosits ens segueixen i ens diuen coses, joganers repeteixen el que nosaltres els comentem. La mestra del menuts a penes parla el castellà (la castilla com diuen ells referint-se a la llengua castellana) però entenem el que ens explica. Ens adonem què i com treballa, ens fem idea dels pocs recursos dels quals disposa i el problema generalitzat de l’absentisme. 

En preguntar-li sobre l’atenció al alumnes amb deficiències físiques o mentals, ens conta que una vegada va tenir una xiqueta sorda...feia el que podia, mentre va anar a l'escola...Res d’atenció especial, si hi ha un xiquet que li fa falta, es queda a  casa sense cap atenció escolar i si acudeix al centre estarà assegut a la seua cadira perquè el mestre/a no pot donar a bast per a una dedicació personalitzada quan les classes sòn tan nombroses. 

Quina amabilitat per part de tothom!. Regalem a Sebastiana un lot de contes infantils que portem a la maleta des de casa i un grapat de material escolar. Cert que s’ha posat molt contenta de la visita i els regals inesperats.

Sebastiana era l’amable directora i mestra dels majors que ens mostrà el centre.
Sense saber que anàvem a regalar material ens tractà molt bé.
Quedà sorpresa i contenta quan al final en agraïment li donarem els lots que portàvem preparats.  


I en tot moment  hem estat vigilats per l’autoritat local a qui hem demanat permís abans d’entrar a l’escola. Més tard ens hem assabentat que el jove amb la vara de poder és l’alcalde maia de la comunitat, el que té el poder obligat durant un any i ha d’estar a l’aguait de tot el que passa al veïns. És  una autoritat paral•lela a la governamental però que causa més respecte entre els indígenes.

Una inoblidable experiència pel fet de veure una realitat que nosaltres coneixem tant i adonar-nos-en de tanta diferència. I segons Sebastiana esta és una escola privilegiada per ser nova i estar en bones condicions. 

Per als xiquets aquella visita nostra va acabar sent una festa.
En anar-nos-en eixiren a acomiadar-nos contents dels contes que els havíem deixat i de les llapisseres, bolígrafs i esborradors que en no res podrien estrenar. 
Al llarg del posterior camí ens hem fixat en totes les escoles que ens apareixien al pas i algunes eren realment penoses, fins i tot en locals que pareixen galliners sense sostre, hem vist  xiquets asseguts en cadires escoltant el mestre. Tenia raó Sebastiana i el que hem visitat és, fent un simil d'hopedatge, com un hotel de cinc estrelles.

Amb la doble sensació agra i dolça de la realitat vista, arribem més tard del que toca a Panajachel, no importa, el compliment dels horaris no és el més important en esta travessia per Guatemala.

QUADERN DE VIATGE: GUATEMALA 2009

*Per saber sobre els maies pots llegir més en este bloc a la sessció de ressenyes literàries.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada