DIARI DE SILENCIS. La història de Paulette Weil
ARGILA I CALÇ
Elvira Cambrils.
Per a mi, sempre és un
plaer llegir el que escriu Elvira Cambrils, de debò. Tal volta, o segurament, podeu pensar
que no sóc objectiva quan jutge la seua escriptura perquè la conec. Hem parlat per les xarxes i en alguna trobada literària i em cau bé. Tanmateix us
assegure que la meua opinió no canviaria si no la coneguera, si no sapiguera
que darrere l’escriptora hi ha una persona culta, sensible i compromesa. En
absolut canviaria de parer perquè abans de parlar amb ella, ja em semblava un goig llegir-la.
I és que, en general, els seus textos t’arrosseguen sense adonar-te’n, et condueixen sense esforç, enamoren per la bellesa de les paraules i et transporten als mons que vol ensenyar.
En
aquest cas “Argila i calç”, novel·la guardonada merescudament amb el premi Enric
Valor 2023, ens mostra per una banda el món d’Amina, una africana immigrant que
ha viscut una realitat fugint d’horrors indescriptibles fins arribar a una estabilitat
en una Vall solitària en la Marina Alta, un poble menut però amb gent que l’ha
rebuda amb calidesa, amb estima. Amina va acompanyada d’una xiqueta, la seua filleta
Salma, que amb la seua innocència contagia vida.
I per altra banda, mostra el seu mon propi, posant per a este apartat, de protagonista, a una advocada escriptora, Blanca Miralles, que ha arribat a la vellesa i necessita ajuda en casa. Amina Hodan és qui li proporciona l’ajuda.
L’advocada escriptora ens
conta el seu passat i la seua implicació pel valencià i per les dones
escriptores que lluitaren per la llengua, i parla sobre Beatriu
Civera, Maria Beneyto, Maria Ivars o Carmelina Sánchez-Cutillas. Alhora fa
memòria històrica i recorda la repressió viscuda en la dictadura de Francco. Així
es fa ressò d’un temps no tan allunyat que marcà tant la manera de viure i
d’educar els joves.
També ens conta fragments dels
seus viatges a Grècia o Egipte, que m’han fet recordar experiències pròpies. Es
nota que l’autora és una gran viatgera.
De tot, ressalta, per la duresa, l’infern viscut per Amina, la jove, quasi una xiqueta, de Djibouti. Amina viu un malson continu: primer quan sofreix la mutilació, després amb el complicat viatge fugint del seu país fent un trajecte interminable cap a Europa. I tot experimentant un embaras no desitjat. Emociona tot i especialment el dilema d’Amina per estimar o no estimar la filla producte d’una violació. La vida ha estat cruel amb ella, com amb la majoria de les dones africanes.
Any rere any, lluitadors somniadors, estafats, i víctimes, buscant una vida digna perden la vida al Mediterrani. Per a molts, la mar és la seua fossa, el lloc on acaben la seua vida. Però Amina és forta, més del que es pensa i aconsegueix arribar a l’Europa desitjada. Volia anar a França, però al capdavall se n’adona que el seu lloc és la Vall de la Marina Alta, en casa de Blanca Miralles.
Amina i la filla reben l’ajuda de Blanca. I Blanca alhora reviu gràcies a Amina i la filla. Perquè la vida de Blanca, per circumstàncies personals, no tenia sentit i amb l'arribada de les nouvingudes se li obri una porta al canvi.
I Blanca traspassa la porta i demostra un gir en l'actitut, escrivint sobre la vida d'Amina des que eixí de la seua vall africana i alhora fent introspecció de la seua vida de joventut i casada. Passat i present es connecten. És una narració de doble vessant, que va contat les dos vides en format de pinzellades amb històries recordades, algunes felices i altres malsons. De vegades les històries de cadascuna de les protagonistes explicant el que han viscut i qui els acompanyaven, van separades, altres vegades conflueixen.
Entre les dos dones hi ha complicitat,
ni importa l’edat, ni el temps ni el lloc de procedència. Les dos són fràgils i
són fortes, les dos tenen dubtes i els resolen. I les dos estan ferides,
cadascuna per diferents causes. Així i tot està l'optimisme, perquè
juntes es fan fortes. Són dones, son víctimes, però s’ha de seguir endavant, malgrat
tot.
I tot està escrit amb llenguatge
ric, prosa bonica, elegant. Contrasta l’horror de l’ambient que viu la
immigrant amb l’amabilitat de l’entorn, la pau i alegria assossegada que s’hi
respira en l’ambient rural on està vivint ara. M’agrada.
I tambè m'agrada que escriga sobre dones valentes
que es mereixen reconeixement i que el dolor acabe en un raig d’esperança
final. I tambè, que siga una novel·la compromesa amb el problema de la
immigració així com per l’escriptura en valencià i la passió mateixa per
escriure. El llibre reivindica el dret de les dones a elegir, a ser escoltades,
a no ser menyspreades, a ser considerades ciudatanes de primera fila.
Llegir la història d’Amina
m’ha recordat altres històries que conec bé, com “Entre dos mons”, que igualment
mostra aspectes de la discriminació femenina en el mon africà o la importància
del treball de les persones que ajuden els immigrants. Tots els relats que ajuden a prendre consciència
de la societat actual i potencienla tolerància són importants: s’ha de conèixer per entendre. S’ha
d’entendre per estimar.
Al final del llibre hi ha un codi QR i un mapa explicant l’itinerari del viatge descrit: el que va fer Amina fugint dels seu país, una odissea de més de 5000 quilometres. Molt interessant.
Enhorabona Elvira per este nou viatge literari.
Pontevedra és agradable i acollidora, una ciutat còmoda per veure-la, viure-la i sentir-la caminant…
QUART DIA DE CREUER: Port de Combarro- remunt del riu Lérez- Pontevedra- Combarro-Monestir de Poio
Seguim en la ria de Pontevedra. Com cada matí, anem al port, hui al de Combarro que està a la part nord de la ria, molt a prop de la desembocadura del riu Lérez i de la ciutat de Pontevedra. M’agrada la idea d’entrar a la ciutat per via fluvial remuntant el riu.
I quin viatge més bonic assaborint tantes imatges! Quans instants únics i inesborrables estic acumulant!
Està ennuvolat però no fa fred. Tenim enfront l’illa de Tambo que està enmig de la ria i pertany a Poio, i... de sobte, veiem dofins. És la segona vegada que en veiem en este viatge. Emociona veure’ls. Els observe. Estan juganers. Contagien l’alegria del seu joc divertit. Quin goig! Observe amb atenció el cel, el mar, les tasques dels pescadors...Són moments irrepetibles. Sensacions agradables que creen la felicitat instantània, que alhora queda impregnada per sempre. De lluny veiem el port de Marín, i l’escola Naval Militar, un lloc més d’aprenentatge de la infanta Leonor.
Passem molt a prop de l’illa de Tambo. És menuda, ovalada i coberta d’arbres, especialment d’eucaliptus. Té dos platges unides en la part del nord i tres embarcadors. L’illa tenia ús castrense des de mitjans del segle XX fins a l’any 2022, que fou des militaritzada. De fet fins fa poc, no estava permès apropar-se a menys de 200 metres de l’illa. Des de l’abril del 2019 l’escola naval militar de Marina permet l’entrada amb moltes restriccions.
La part del sud té una xicoteta península, OTenlo, que sembla una illa i té un antic far, far de TenloChico, que es caracteritza per tenir escala en caragol externa.
Deixem enrere l’illa i Marín, ja estem apropant-nos a Pontevedra, a l’estuari format per la desembocadura del riu. I traspassant el nomenat Puente de la Ria, remuntem el riu Lérez i arribem a la ciutat. El pont té 700 metres i dos calçades independents. Forma part de l’autopista i s’inaugurà en 1992. A la ciutat hi ha 8 ponts en total, que en este passeig pel casc antic no veiem.
Pontevedra és una ciutat monumental i jo diria que és una de les més desconegudes d’Espanya. I bonica. M'ha sorpres, encara que ja la vaig visitar fa molts anys. Esta vegada la veig diferent encara que el casc antic està igual que sempre perquè les petjades del passat són inesborrables. La diferència està en que actualment en tot el centre històric no circulen cotxes. L’alcalde, Miguel Anxo Fernandez Lores, així ho va voler. La qualitat de vida era assumpte prioritari.
Iniciem la visita a Pontevedra parant davant l’església de san Roc, del segle XIX, de planta quadrada amb nau única. Destaca la torre campanar en la portada principal. Darrere veiem de lluny la plaça de bous, que està coberta. Diuen, fent broma, que és única perquè els seients de sol són més demanats que els d’ombra. S’usa poc, només durant les festes de la Peregrina, patrona de la província.
Fa més de vint anys que començà el projecte de convertir Pontevedra en una ciutat per a caminar. L’alcalde, té bones idees, fa 24 anys que ocupa el càrrec i va per a 28. Al principi els comerciants foren reticents per por a perdre vendes. Des de l’alcaldia els van prometre que no es permetria que s’obrira cap centre comercial dins la ciutat que els poguera fer competència. I així ha estat. Tampoc hi ha activitat portuàries importants, que han passat a dependre de Marin. Pontevedra ha rebut molts premis nacionals i internacionals per ser model de ciutat. És una ciutat tranquil·la on la gent vol viure. La població ha augmentat amb persones d’altres ciutats que trien establir-se en Pontevedra encara que agafen el cotxe per anar a treballar. La ciutat és el lloc del seu descans.
Fem un passeig circular pel centre històric més ben conservat després del de Santiago de Compostela. Fou declarat conjunt històric en 1951 i manté el passat medieval. L’Alameda és on realment comença el passeig pel centre històric. El primer que veiem és una creu gegant i als costat dos figures de pedra que representen els soldats caiguts. Fou construït en 1911 per a recordar la victòria de 1808 front a les tropes de Napoleó.
Al final de l’avinguda estan les ruïnes del convent de sant Domènech, construït pels dominics. Actualment serveix de museu de Pontevedra, junt a 5 edificis més. Són els únics vestigis del segle XIV i XV que queden salvats de la demolició del segle XIX. Hi ha elements excepcionals de l’arquitectura gallega.
En la plaça d’Espanya està l’edifici de l’ajuntament, actualment en reformes, per la qual cosa no té banderes exposades. També està l’edifici que és la subdelegació del govern, seu del poder polític estatal.
I seguint el passeig. Hi ha un detall que trobem en cada rètol de carrer i que m’agrada, el trobe interessant i didàctic per no oblidar el passat. Es tracta de col·locar junt al nom actual del carrer o plaça, el que es coneixia en el passat i que, en la majoria dels casos explica què era el lloc o a que es dedicaven les persones que hi vivien. Anem mirant les grans cases algunes amb escut nobiliari, i pare l’atenció en una font de disseny frances, de 1886.
Tot seguit anem a un carrer important, Rua Real, que forma part de l’itinerari del camí de Santiago portuguès, uns llums s’encenen de nit per a que el peregrí sàpiga el camí a seguir. Caminem un poc mirant també els carrers transversals, hi ha un que està cobert de paraigües. En el punt central del carrer està la font de los Tornos, neoclàssica de granit, de 1872.
Anem a la plaça Mendez Nuñez, dedicada a un militar de la marina, heroi de guerra i natural de Vigo. En la plaça està la casa on va viure i va morir, un edifici que es remunta al segle XV. A finals del segle XIX i principis del segle XX la casa acollia una valuosa biblioteca on més tard se celebrarien tertúlies literàries amb importants literats com Ramón Valle Inclán. En la plaça, davant la casa està l’escultura a grandària natural de l’escriptor. En un lateral hi ha un mirador, era el punt de reunió. Imagine la de temes que tractarien els literats intentant arreglant el món!
Seguint el carrer arribem a la plaça de la Verdura, menuda i ambientada, on antigament se celebraven mercats de tot tipus fins que es consolidà com verdures i hortalisses. Hi ha una font del segle XIX.
Altra plaça amb encant és la plaça de la Leña, una de el més menudes, típiques i pintoresques que conserva l’ambient medieval de Galícia. És rectangular irregular. Antigament era el lloc on es venia la llenya i pinyes per als forns, xemeneies i antics sistemes de calefacció. Es va re dissenyar al segle XVIII quan es construí el pazo barroc de Castro Monteagodo i el Pazo de Garcia Florez, que actualment és un dels edificis museu de Pontevedra. Per la qual cosa, per ser edifici museu, els van unir per una espècie de pont amb arc de granit. A més hi ha altres cases d’arquitectura popular d’una o dos plantes, construïdes al mateix segle, cases amb porxades de fusta i balcons amb flors plens de color. Actualment, la plaça i les cases del voltant, hi ha molts restaurants, alguns de renom i guardonats. El cruzeiro del segle XV és un dels més antics de Galícia, fou restaurat i col·locat en la plaça.
A prop, està el mercat municipal. El veiem de lluny i cap allà anem. Després passem per la plaça de la Pedreira, on treballaven la pedra, un espai quasi tancat on destaca el pazo de Mugartegui, del segle XVIII, amb gran escut en la façana. En estiu hi fan moltes activitats culturals com cine.
To seguit parem a la plaça de la Herrería, on treballaven els ferrers sota les porxades. En realitat són quatre places, junt a la plaça de la Estrella, la plaça de Ourense i els jardins de Castro Sampedro. L’origen és del finals del segle XIV i inicis del XV quan la ciutat començà a créixer i amplià el recinte emmurallat. Els edificis han anat transformant-se amb els segles. Destaquen edificis modernistes i alguns pazos. També detaquen els jardins junt a l’església de sant Francesc del segle XIV i el que fou un convent reedificat en el segle XVII. En la plaça hi ha un reclam per al visitant: el nom de Pontevedra per poder-s’hi fotografiar davant.
Uns metres més avant està la plaça de la Peregrina que representa ja la part més moderna. Hi està l’església de la Peregrina, l’estructura interior sembla un vieira, símbol de la peregrinació. En la plaça capta l’atenció de tothom un lloro famós, ho va ser en el passat i ho és actualment com protagonista imprescindible en els carnavals, dels quals és part important des que fou adoptat en 1985. Es tracta del lloro Ravachol que, al passat, es feu popular i estimat pels visitants de la botica perquè avisava l’amo Don Perfecto quan entrava un client i quan algú pretenia anar-se’n sense pagar. El lloro va morir durant els carnavals de 1913 i era tant estimat que li feren un multitudinari enterro. És la raó per la qual cada any es recrea el funeral del lloro Rapachol durant les festes carnavalesques.
Hem fet una ruta
circular. Des de la plaça la Peregrina, seguint per la rua Michelena arribem al
punt inicial del passeig. Hi ha més places i racons, més edificis i monuments...ho
sabem, però en este breu passeig ens adonem de l’essència de la ciutat i que, amb
tota seguretat, s’hi viurà molt bé.
Estem en el quart dia de
creuer, el viatge continua...
Vols llegir els altres dies?
PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.
SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.
TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada
QUADERN DE VIATGE, mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023
EL CASO DE ALASKA
SANDERS
Joël Dicker
Joël Dicker ha escrit una trilogia: la primera novel.la va ser “La verdad sobre el caso Harry Quebert”, la segona “El libro de los Baltimore” i la tercera esta, “El caso Alaka Sanders”, que és la que hui ressenye. Era un projecte inicial, ja pensat des de l’inici. Amb esta nova novel·la l’autor tanca la trilogia en la qual Marcus Goldman esta enmig de la trama. Jo ja vaig llegir “La verdad sobre el caso Harry Quebert”, i m’agradà molt. Em falta llegir la de Baltimore i ja tinc ganes de fer-ho.
Per la qual cosa, en este
llibre que hui vos mostre, Marcus Goldaman l’escriptor que investiga casos, alhora
que està immers en el cas d’Alaska trau a la llum el cas de Harry recordant i
tancant el capítol de l’amistat entre els dos protagonistes d’aquell magnífic
primer relat, va donant pinzellades per atraure al lector cap a la lectura de
la novel·la sobre Batimore, que ja té escrita però segons Goldman encara només
té la intenció d’escriure. I tot perquè cronològicament és així: el cas
d’Alaska està situat enmig dels dos llibres, encara que ha eixit a la llum el
tercer lloc. El llibre de Harry Quebert està situat entre 2008 i 2009, el
d’Alaska entre 2010 i 2012, reprenent un
el cas que es remunta a onze anys abans,
i el de Baltimore passa en 2012.
No és necessari llegir la
primera per entendre la segona. No. Son novel·les independents per la qual
cosa, si el lector o lectora no ha llegit el llibre previs sobre el cas de
harry Quebert no passa res, més bé al contrari, el que fa és motivar a
llegir-lo i en el meu cas a rellegir-lo per recordar la xarxa en la que envolta
la trama. Dicker és un expert enredant fets que van encaixant uns amb altres, i
no només fets, també persones i escenaris...A més, el llibre salta en el temps
i en els llocs i en trames… l’autor suís demostra una imaginació i capacitació
organitzativa de contingut extraordinària. Però no és complicat de llegir, perquè escriu capítols
curts i molts són esclaridors. També repeteix molt els fets que afavoreixen la
comprensió i que no semblen repetició perquè estan descrits des de perspectives
diferents.
Joël Dicker és un autor que
crea addicció, al menys a mi me la crea, comences des de la primera línia i no pots parar. A més a més, sempre
descrobreisc paratges o pobles que no coneixia. Esta vegada la trama fictícia
que inventa ens duu a Amàrica, a Carolina del sud, al llac Mount Plasant i al
poble de New Hampsire. Gaudeisc buscant informació i fotos dels llocs que
descriu perquè m’ajuda a situar-me i alhora comprovar que el lloc que descriu
existeix.
I m’agrada llegir els seus llibres
com un entreteniment, per jugar durant uns dies a ser un detectiu més com si
fos Serlok Holmes. Perquè si una de les coses aconsegueix el llibre és fer participar
el lector en la creació d’hipòtesis de qui pot ser o no el/la/els o les culpable/s.
El fet de que Marcus Goldman el protagonista escriptor, sense ser policia vaja
descobrint pistes i acabe solucionant casos fa que connecte amb el lector, que
tampoc és policia i llegint el llibre pot arribar a pensar que ell també ho pot
fer. Marcus Goldman creu el miratge que resoldre un cas policial és fàcil...que
només fa falta preguntar, captar la informació,
molta intuïció i raonament i així un ciudatà de a peu pot ser
investigador, com ho és. Però és un miratge, les coses no són tan fàcil com
semblen però el lector agraeix eixos moments d’especulació, d’endevinar qui
serà el culpable .
De tots els llibres es trau
alguna idea que fa pensar. En el cas d’Alaska, l’amistat està present, la que
manté amb Harry Quebert i la que té amb el policia Gahalowood. També, en este
cas m’ha fet parar-me a pensar que l’assassinada és una jove, com malauradament
passa tantes vegades. Sobre la culpabilitat no dic res per no fer espòiler.
Però si dic que en les novel·les de Dicker mai és el que pareix, i tot dona
girs inesperats que canvia les deduccions que en una primer pensada estaven tan clares.
Concloent, llegiu a Dicker,
esta novel·la o altra, tan se val quina escolliu perquè en totes sedueix,
atrapa, entreté, crea adició i la lectura és apassionant amb ritme trepidant.
Llegiu a Dicker que sap molt bé contar històries creant el joc d’enredar-te.
I ara, tot seguit, vaig a
buscar el llibre de la trilogia que em falta per llegir “ El libro de los
Baltimore”, que, com ha anat estripant en el llibre sobre el cas d’Alaska, parla d’una desgràcia en la seua pròpia família
i una xica que no pot oblidar.
Un ciutat desconeguda en una regió italiana allunyada del turisme, allunyada de la riquesa italiana...quasi en la punta de la bota que forma el país. Per a mi...és una ciutat i regió que cal visitar per coneixer l'essència italiana.
Durant estos dies ja ens havíem acostumat al sol… i de sobte una boirina ens tapa la panoràmica i no veiem ni el que tenim davant…llàstima..no obstant això s’hi que s’hi respira el poder màgic del lloc que la tradició ha anat contant.
Estem en la ria de Pontevedra, des de Bueu, el vaixell s’enfila cap a Portonovo...i de sobte un núvol apareix en el firmament... Al final tal volta encerten les prediccions meteorològiques del mati i el canvi ha arribat. No ens podem queixar de l’oratge. Hem tingut sol durant tot el dia. Però ara...l’oratge ha canviat? És una boira no molt densa, però per moments i fent broma, recorden el Titànic.
No sembla un canvi d’oratge important. Les aigües estan tranquil·les. La boirina perd densitat.
I quan la traspassem de nou veiem el sol i la platja de Silgar, en Sanxenxo, que pel mati estava buida.
En el port veiem llums de festa. Tenen a veure amb el que anem a visitar.
Agafem l’autobús per fer el curt trajecte que ens porta a la Capella de Nuestra Señora de la Lanzada, que està en el que ara és un istme però abans era una illa. Este cap de setmana celebra la festivitat, per això hem vist abans, i veiem ara, llums decoratives als carrers. Santa Maria és l’advocada de la fertilitat. I és en uns dies, el dia 27 d’agost, festivitat de la Patrona, a la matinada a la platja junt a la Capella, estarà plena perquè s’hi farà com tots els anys, el bany de les 9 ones que rememorà el ritus ancestral de la fertilitat. És un dels tres dies que les dones que volen tindre fills i no ho aconseguien entren al mar i es deixen acaronar pel les ones 9 vegades per damunt del ventre. La llegenda ho deia, que el poder de l’aigua obrava miracles. Els altres dies que apunta la llegenda són el 21 de juny, la nit de san Joan.
Fem un passeig curt fins a la Capella. Volem veure la platja de prop. Abans d’arribar-hi, parem primer davant de la platja area Gorda. De lluny quasi ni es veu la capella on anem.
A la platja hi ha uns pocs banyistes, alguns resisteixen però la majoria a poc a poc van abandonat l’arena perquè la boira cada vegada és més intensa. Llàstima perquè la panoràmica deu ser preciosa però la boira impedeix visibilitat, No obstant això, la imatge té un aire enigmàtic en consonància amb el lloc. Esta capella i esta zona està considera un poc màgica. Es conten moltes llegendes al voltant de La Lanzada, totes amb un punt de misteri.
En la zona de la Lanzada hi ha vestigis del passat. La terra era preuada per l’estany, material valorat com l’or en les civilitzacions antigues. Els arqueòlegs han trobat senyals de l’activitat minera. També hi va aparèixer la primera indústria de la saladura, d’abans de l’època romana. De la fortalesa de la Lanzada de la que hi ha constància des del segle X, hi ha ruïnes de l’antic castro del segle VIII a.C. i una necròpolis dels segles III o IV d C. També hi havia una torre medieval.
L’ermita és d’estil romànic de començament del segle XIII, de l’exterior destaca a l’oest la porta principal amb llindes i rosassa, al sud la porta semicircular i al nord i l’est destaquen les sageteres. De l’àbsida semi circular sobreïxen les quatre columnes fent de contraforts exteriors i les finestres mes recents obertes al mur. La coberta de teulada romana té tres creus de pedra de distints estils i formes. Actualment trobem andamis davant la capella. Estan fent actuacions per a frenar el deteriorament i la degradació dels murs de pedra que pateixen els efectes de la salinitat del mar, perquè debilita i erosiona. La porta està oberta i entrem.
De la mateixa manera que passa en altres castros cristianitzats, l’ermita està en lloc on possiblement s’adorà algun deu pagà, tal volta relacionat amb la fertilitat. Des del punt elevat on està la capella podríem veure unes magnifiques vistes de la llarga i coneguda platja de la Lanzada, però la boira ho impedeix veure-ho bé.
Tanmateix, sortosament, si que podem veure la platja que tenim just davall nostre: la platja de Nuestra Señora on s’hi fan, des de temps immemorials, els ritus de fecunditat més antic de Galicia, basat en els poders de l’aigua i la influència de la lluna. És un ritus important en la tradició gallega.
Poc se sap des de quan es remunten estos ritus en esta part de la costa de Sanxenxo, no hi ha documentació escrita, però la tradició oral s’ha encarregat de transmetre de generació en generació el que feien els avantpassats. Tal volta podria ser un antic ritus pagà transformat i adaptat a la cristianització o tal volta religiositat popular consentit per l’autoritat religiosa, el cas es que hi és i continua fent-se...
De tornada hi ha més boira encara que a l’anada. De la platja de la Lanzada no es veu quasi res, només als banyistes que queden a l’arena i que aprofiten perquè poden gaudir de més espai que en bon oratge no tindrien. Perquè la platja de la Lanzada, que veiem ja de tornada des del autobús, és una de les millors de l’Atlàntic, és la més plena habitualment, la més emblemàtica entre O Grove i Sanxenxo.
I així acaba el TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada
PRIMER DIA DE CREUER: -Illa Sávora- Llotja de Ribeira- Illa da Toxa.
SEGON DIA DE CREUER: Ria Arousa-Casa de Valle Inclan- Exposició Mar de Boiro-Ria Arousa- Santiago de Compostela I part i II part.
TERCER DIA DE CREUER: Portonovo-Illes Ons-Bueu museu conservera Masso-Portonovo-Ermita Nuestra Señora de la Lanzada
QUADERN DE VIATGE,
mini creuer RIES BAIXES, ESTIU 2023
